Pakistan-50. De Mohenjo Daro a Khudabad: una fàbrica de maons

Deixem enrere l’antiga civilització de la vall de l’Indus per tornar a èpoques més recents. Anem baixant pel Sind, més o menys en paral·lel al riu Indus.

L’objectiu del dia és arribar al vespre a Sehwan Sharif, fent algunes parades abans, a Khudabad i al llac Manchar.

De Mohenjo Daro a Khudabad hi ha uns 135 km. Pel camí es van veient diferents centres de producció de maons, i ens aturem en un d’ells per veure el procés. També veiem alguns dels camions ben carregats que circulen per aquestes carreteres.

Ens aturem en un centre de fabricació de maons per veure el forn i el procés de producció. És impressionant, com també és impactant la informació que he trobat, en articles recents, de no més de dos o tres anys.

En un article del 2021 diuen que en tot el país hi ha més de 18.000 bòbiles, un 90% d’aquests forns es troben al Panjab i el Sind, on es produeixen uns 45.000 milions de maons cada any, el que el converteix al Pakistan en el tercer productor de maons del sud d’Àsia, per darrere de l’Índia i Bangla Desh.

El carbó és una font important de combustible per a aquests forns, però en general s’utilitzen principalment altres materials més barats, com ara residus diversos. Segons l’article també es cremen residus mèdics.

En la bòvila que vam visitar nosaltres és el que em va impactar, les piles de material de rebuig esperant per a ser cremades, hi havia teixits, pneumàtics, coses de plàstic... de tot. I la olor estava en consonància amb els residus cremats.

Els forns de maó emeten diversos tipus de contaminants atmosfèrics, segons el que s’hi estigui cremant com a combustible.

El govern insta a canviar la tecnologia del forn per minimitzar la contaminació: en lloc del forn tradicional (Fixed Chimney Bull’s Trench Kiln) passar al de tecnologia en ziga-zaga. Però com que es una despesa important els propietaris no han fet el canvi.

També es diu que per minimitzar la contaminació cal regular quina mena de combustibles es poden fer servir.

A part del tema de la contaminació, un altra problema dels forns de maons és que fan servir mà d’obra no remunerada; els propietaris dels forns ofereixen préstecs a canvi de que treballin al forn. Ara bé, sembla que hi van sumant interessos al préstec i no arriben mai a cobrir el deute que tenen amb el propietari.

Llegeixo que molts dels que es troben atrapats en aquest tipus d’esclavatge (servitud per deute) són de minories religioses, com ara hindús i cristians.

Teòricament la servitud per deute està prohibida per llei, però no s’aplica.

S’estima que hi ha entre 3,5 i 5 milions de treballadors en els forns de maons de tot el país, i la majoria són treballadors forçats. Els fills dels treballadors són els més vulnerables. Segons la Comissió de Drets Humans del Pakistan al país hi ha almenys dos milions de nens treballen en condicions d’esclavitud.

Hi ha informes que indiquen que els nens que treballen als forns sovint estan desnodrits i tenen mala visió. La seva taxa de mortalitat és més alta que entre els nens d’altres llocs.

Els nens també són sovint mantinguts com a ostatges pels propietaris dels forns per evitar que els seus pares marxin amb el pretext de buscar atenció mèdica o comprar productes essencials.

La indústria dels forns de maons al Pakistan es remunta a principis del 1900, quan el país encara estava sota domini colonial britànic.

La indústria va créixer ràpidament després de la partició de l’Índia, en el 1947, ja que el Pakistan necessitava reconstruir la seva infraestructura i el seu parc d’habitatges. En aquell moment, els forns de maó funcionaven amb mètodes tradicionals, incloent l’emmotllament manual i la cocció dels maons en camp obert.

Amb els anys, la indústria va evolucionar amb la introducció de noves tecnologies. Inclou forns túnel i forns híbrids que utilitzen una barreja de tècniques tradicionals i modernes. Aquestes innovacions han millorat l’eficiència del procés de fabricació de maons i han reduït l’impacte ambiental de la indústria.

Els treballadors dels forns de maons són alguns dels grups més vulnerables i marginats del Pakistan. La majoria d’ells són treballadors no qualificats que treballen en condicions dures i perilloses, amb poc o cap accés a serveis bàsics com l’assistència sanitària, l'educació i el sanejament.

Treballen moltes hores, sovint fins a 12 hores al dia, i se’ls paga salaris molt baixos, tan sols 700 rupies al dia. Molts d’ells viuen in refugis temporals, que no tenen ventilació adequada i són propensos a incendis i accidents.

Segons un estudi de l’Organització Internacional del Treball (OIT), s’estima que 4,2 milions de nens al Pakistan estan involucrats en el treball infantil, molts d'ells treballant en la indústria dels forns de maons.

Aquests nens es veuen obligats a treballar moltes hores, sovint fins a 16 hores al dia, i se’ls paga salaris molt baixos, tan sols 300 rupies al dia. També estan exposats a condicions de treball perilloses, com ara calor extrema, pols i fums tòxics.