Una de les coses que m’ha sorprès en buscar informació sobre
Taiwan és que la història comença amb l’arribada de la Companyia Neerlandesa de
les Índies Orientals a la regió, el 1624, i abans d’aquesta data és la
prehistòria, ja que no hi ha documentació escrita i la informació que se’n té
és a partir del que s’ha anat trobant en la recerca arqueològica.
També he de dir que, tot i que m’esforço per fer tan sols unes
pinzellades d’història, aquesta part sempre em queda més llarga del que
voldria. Intento retallar però em costa ja que trobo que aporta informació que
ajuda a entendre Taiwan.
Segons arxius antics xinesos, en el segle III sembla que els
xinesos de l’ètnia Han coneixien l’existència de Taiwan, però els historiadors
diuen que aquesta hipòtesi és difícil de validar ja que els noms que es donen a
les illes de la costa de la Xina difereixen d’una dinastia a una altra i cap es
pot connectar directament a Taiwan.
Prehistòria
Abans ja he comentat que l’estret de Taiwan no és massa profund i això fa que durant el darrer període glacial, fa uns 20.000 o 30.000 anys, el nivell del mar fos uns 100 m inferior a l’actual. Això va deixar una franja del fons marí al descobert, creant un pont de terra que unia Taiwan al continent. Això va permetre el pas, a peu, de fauna i d’humans cap a Taiwan.
Quan les glaçades van
acabar i el gel es va fondre, fa uns 10.000 anys, el nivell del mar va tornar a
pujar, cobrint de nou aquest pont de terra.
Les cultures prehistòriques de Taiwan es divideixen en tres
etapes cronològiques: el paleolític tardà, el neolític i l’edat dels metalls.
Les cultures del paleolític tardà, fa uns 20.000 o 30.000 anys,
es basaven en la caça i la recol·lecció. Una d’aquestes cultures era la Xangbin
(Changbin), que és l’evidència més antiga d’activitat humana a Taiwan. El
jaciment el formen les vuit coves de Baixan, que es troben al municipi de
Xangbin, a la costa est, al comtat de Taitung. En aquest jaciment s’hi han
trobat estris de pedra tallada, que indiquen que aquesta gent vivia de la caça
i la recol·lecció, sense que s’hagin trobat evidències d’agricultura ni de vida
sedentària. Aquestes coves es troben a la costa i s’hi han trobat acumulacions
de conxes que indiquen una forma de vida basada en els recursos costaners.
En algun article vaig trobar que la cultura pre-ceràmica de
Yuanshan, també era del paleolític tardà i que es basava en la caça i la
recol·lecció, però ara tinc una mica d’embolic, ja que el jaciment de Yuanshan,
al menys la part superior correspon al neolític tardà, del 3000 o 2000 aC, i es
troba a Taipei, al nord-oest de l’illa.
El jaciment prehistòric de Yuanshan conté la col·lecció més
gran de monticles de petxines prehistòriques de l’illa i una gran quantitat d’artefactes
finament elaborats. Ara llegeixo que es pot veure alguna cosa d’aquest jaciment
prop de l’estació de metro de la línia vermella, Yuanshan.
El jaciment va ser descobert per investigadors japonesos, l’any
1897. Van trobar algunes eines i petxines de pedra al jaciment, i van poder
confirmar l’existència del que més tard es va anomenar el “Turó de Petxines
Yuanshan”, el turó prehistòric de petxines més gran descobert a l’illa.
Les excavacions posteriors han confirmat que hi ha dos nivells
en aquest jaciment, la capa superior és la que s’ha anomenat Cultura Yuanshan,
ja que aquesta cultura es va descobrir per primer cop aquí, i la capa inferior
correspon a una cultura de ceràmica gruixuda marcada amb cordons, que és d’un
període anterior.
Una de les característiques distintives de la cultura Yuanshan
és la seva ceràmica pintada amb pigment marró-rogenc; a vegades també tenia
color gris, negre o groc clar, cosa que diferencia clarament aquesta ceràmica
de la trobada als jaciments del sud de l’illa i que són aproximadament de la
mateixa època.
En alguns dels monticles de petxines s’hi han trobat barrejats
ossos d’animals, pedra, jade, ceràmica, eines d’os i objectes funeraris, cosa
que apunta al fet que Yuanshan era una civilització àmpliament distribuïda pel
nord de Taiwan i que comptava amb una artesania altament desenvolupada.
El jaciment Yuanshan és representatiu del que oficialment es
coneix com la Cultura Yuanshan, que data d’aproximadament dels anys 3.000 i
2.000 aC.
Els estudis arqueològics han revelat que la conca de Taipei, en
aquella època estava coberta per un enorme llac. Yuanshan, que significa
“Muntanya Rodona”, era un turó sorrenc i rocós, d’uns 36 metres d’altitud,
situat a la cantonada nord-oest del llac Taipei.
Es creu que la població de la cultura Yuanshan vivia a la
muntanya, i la seva civilització es basava en excavar per trobar petxines,
pescar, cultivar plantes i domesticar animals.
Els enormes turonets de petxines trobats al jaciment fan
evident que la gent recollia el marisc que vivia a les aigües semi-salades i
amb els anys els residus de petxines es van anar acumulant.
La cultura Yuanshan enterrava els seus morts en forats excavats
al munt de closques; també arrencaven les dents i caçaven caps.
No se sap amb certesa quin és l’origen d’aquesta cultura.
Alguns creuen que provenen originalment de cultures relacionades amb l’illa de
Hainan a la Xina o de la província de Guangxi, ja que les eines de pedra són
similars a les trobades en aquests llocs. Ara bé, els arqueòlegs sí que estan
segurs de que la cultura Yuanshan és notablement diferent a les cultures
anteriors de Taiwan.
En la dècada de 1970 es van trobar al districte de Zuozhen,
Tainan, un conjunt de fòssils humans (fragments de crani i una dent) que es va
anomenar l’home de Zuozhen i es considerava que era l’evidencia humana més
antiga a l’illa. L’any 2015 es va fer una anàlisi més acurada i es va veure que
aquestes restes tenien uns 3.000 anys d’antiguitat. Actualment aquests fòssils
estan exposats al Parc Fòssil Zuojhen, de la ciutat de Tainan.
Diferents grups proto-austronèsics, de la Cultura d’Hemudu de
la badia de Hangzhou, avantpassats dels actuals indígenes taiwanesos, es va
establir aquí a partir del 4000 aC. Es dedicaven al cultiu de mill i arròs i
van portar a l’illa la seva cultura i les llengües austronèsiques; ràpidament
van suplantar els pobles del Plistocè. Segons la teoria Out of Taiwan (sortida
de Taiwan), grups taiwanesos van marxar de l’illa cap al 2500 aC i van poblar
diverses parts del sud-est asiàtic, on van difondre les llengües
austronèsiques.
L’únic enterrament paleolític que s’ha trobat a Taiwan va ser a
la cova Xiaoma de Chenggong, al sud-est de l’illa, datada aproximadament del
4000 aC.
Del període neolític és la cultura Dapenkeng (la ceràmica més
antiga), la cultura Niumatou i la
cultura Yuanshan. En aquest període la vida agrícola sedentària va anar
madurant gradualment amb una superposició significativa amb el període de la
formació de la cultura austronèsia.
Entre el 4000 i 3000 aC, va aparèixer de cop la cultura
Dapenkeng (en homenatge a un indret del comtat de Taipei) i aviat es va
expandir al llarg de la costa i a les illes Penghu (Pesacdors). Els jaciments
de Dapenkeng són relativament homogenis, caracteritzats per la ceràmica marcada
amb corda, pedra polida i punts fins de pissarra verdosa. Els habitants
cultivaven arròs i panís, i caçaven, però també menjaven conquilles i peixos
marins. Molts estudiosos creuen que aquesta cultura no deriva de la cultura
Xangbin, sinó que va arribar a través de l’estret, i serien els avantpassats
dels actuals aborígens de Taiwan, parlants de llengües austronèsiques.
Ja he comentat que a la conca de Taipei es van trobar restes de
la cultura de Yuanshan, des del 5000 aC fins al començament de l’era cristiana.
Pels esquelets trobats es va veure que la gent d’aquesta cultura practicava
l’extracció de dents, un costum que a principis del segle encara practicaven
alguns grups aborígens.
Els successors de la cultura Dapenkeng de tot Taiwan es van
diferenciar localment.
La cultura Niuchouzi va florir al voltant del que avui és
Tainan, entre el 2.500 i el 1.000 aC. Són coneguts per la ceràmica taronja
decorada amb patrons de corda.
A l’inici del període neolític, el jade només s’utilitzava per
a eines com les aixades, les destrals i les puntes de llança. A partir de l’any
2500 aC aproximadament, es van començar a produir ornaments de jade, que van
assolir la màxima sofisticació entre el 1500 aC i l’1 dC, especialment en la
cultura Beinan del sud de Taiwan.
Tot el jade trobat a Taiwan provenia d’un dipòsit de nefrita
verda a Fengtian, prop de l’actual ciutat de Hualien. La nefrita de Taiwan va
començar a aparèixer al nord de les Filipines entre el 1850 aC i 1350 aC,
donant lloc a la cultura del jade filipina. Cap a l’inici de l’Era Comuna, els
artesans de Taiwan van passar del jade al metall, el vidre i la cornalina. Els
artesans filipins van continuar treballant el jade de Taiwan fins
aproximadament l’any 1000 dC, produint ornaments, que s’han trobat a tot el
sud-est asiàtic.
Al final del Neolític, dues cultures van conviure a l’est de
Taiwan: la cultura Beinan i la cultura Qilin. Aquestes dues cultures es
caracteritzen per l’ús de lloses de pedra. La cultura Beinan utilitza aquestes
lloses per fabricar taüts, i la cultura Qilin com a megàlits. Em sembla que
aquestes dues cultures també practicaven el costum d’extracció de dents.
Les cultures de l’illa de Taiwan van entrar a l’Edat del ferro
més tard que en altres llocs. Una de les cultures de l’edat del ferro és la
cultura de Shisanhang, al nord de l’illa, on s’han trobat moltes eines de
ferro.
Artefactes de ferro i altres metalls van aparèixer a Taiwan cap
a l’inici de l’Era Comuna. Al principi eren béns comercials, però cap a l’any
400 dC es produïa ferro forjat localment utilitzant bombolles, una tecnologia
possiblement introduïda des de les Filipines. S’han identificat cultures
distintives de l’Edat del Ferro en diferents parts de l’illa: la Cultura
Shihsanhang al nord, la Cultura Fanzaiyuan al nord-oest, la Cultura Daqiuyuan a
les muntanyes del sud-oest del comtat de Nantou, la Cultura Kanding al
centre-oest, la Cultura Niaosung al sud-oest, la Cultura Guishan a l’extrem sud
de l’illa, i la Cultura Jingpu a la
costa est.
Els primers productes comercials de la Xina trobats a l’illa
daten de la dinastia Tang (618 - 907 dC).
Els grups prehistòrics de Taiwan tenien una gran varietat de
pràctiques funeràries, i cada cultura tenia pràctiques pròpies. Alguns dels
antics costums funeraris encara els practiquen les cultures indígenes
taiwaneses modernes, però molts s’han perdut.
Colonització holandesa i espanyola
El primer contacte amb els europeus es va produir el 1542 quan
un vaixell portuguès va veure l’illa i la va anomenar ilha Formosa, o illa
bella en portuguès. El primer document sobre Taiwan és de l’any 1584, en un
registre nàutic, el diari del capità espanyol Francisco Gali en que escriu “As
Ilhas Fermosas”; el nom Formosa només es va consolidar després de l’època
neerlandesa.
Els portuguesos no van fer cap intent de colonització. Només el
Japó es va interessar per Taiwan a finals del segle XVI i principis del XVII.
El primer va ser Toyotomi Hideyoshi, l’any 1593 i després el shogunat Tokugawa
va intentar enviar expedicions a Taiwan, els anus 1609 i 1616; aquestes
expedicions van fracassar ja que es van trobar amb una forta resistència dels
aborígens.
Al segle XVII, Taiwan va entrar per primera vegada al mapa del
comerç mundial. La Companyia Holandesa de les Índies Orientals va construir el
Fort Zeeland a Tayouan, mentre que els espanyols van fortificar Keelung i
Tamsui al nord; s’exportaven pells de cérvol, sucre i seda cap al Japó i
Europa. Per a les comunitats indígenes, va ser el primer enfrontament frontal
amb el règim colonial.
Els holandesos van establir una base a les illes dels
Pescadors, l’any 1622, per tal d’establir un lloc avançat per comerciar amb la
Xina i el Japó i acabar així amb el monopoli dels portuguesos i espanyols. Però
l’any 1624 van haver de retirar-se, forçats per les tropes xineses, i es van
traslladar a Tayouan (Anping a l’actual ciutat de Tainan), on van construir el
fort Zeelandia.
Els espanyols, preocupats per la instal·lació dels holandesos a
Taiwan i l’amenaça que això representava per al seu comerç amb la Xina i el
Japó, també van decidir establir-se a Taiwan, però al nord de l’illa. Van
desembarcar prop de Keelung, l’any 1626, amb Antonio Carrendo de Vales al
capdavant. Van construir dos forts, un a Keelung (Fort San Salvador) i l’altre
a Tamsui (Fort Santo Domingo). Mai no van aconseguir ampliar la seva influència
a l’illa i finalment la van abandonar deixant-la als holandesos, l’any 1642. La
presència espanyola, que va ser curta i no es va expandir gaire, no va tenir
cap impacte en la vida dels aborígens.
Els holandesos de la Companyia Neerlandesa de les Índies
Orientals van colonitzar l’illa fins al 1662, quan van ser expulsats per
Koxinga, cap militar de la dinastia Ming.
Els holandesos inicialment volien utilitzar el seu establiment
a Taiwan només com a base per al comerç entre la Xina i el Japó. Per estendre
la seva influència sobre les poblacions aborígens i controlar així les
possibles revoltes, van intentar cristianitzar-les; van fer transliteracions
romanitzades de la llengua siraya (una llengua formosana, de la família
austronèsia, originària del sud-oest de Taiwan) de textos religiosos amb
finalitats evangelitzadores i van construir escoles, on s’ensenyava l’ús
d’aquesta escriptura als aborígens.
Tot i que no es va normalitzar en la seva grafia, l’ús
d’aquesta escriptura es va mantenir fins al segle XIX, però s’han conservat
pocs documents escrits.
Els holandesos van encoratjar els camperols de la província
xinesa de Fujian a migrar a Taiwan per cultivar les terres que consideraven mal
explotades per les poblacions aborígens.
Per augmentar els seus beneficis, la Companyia d’Índies va
afegir al desenvolupament agrícola de l’illa i als ingressos que en derivava,
una sèrie d’impostos que afectaven a tots els àmbits, com ara el comerç de pell
de cérvol que va tenir un gran èxit, el dret a pescar, etc.
En aquest mapa de Taiwan es poden veure les colònies espanyoles
(en verd) i holandeses (en rosa) al segle XVII. https://ca.wikipedia.org/wiki/Història_de_Taiwan
Koxinga i el regne de Tungning
Koxinga (Japó, 1624-Taiwan, 1662), va ser un general de la
dinastia Ming que va resistir la conquesta Qing de la Xina al segle XVII i va
expulsar els holandesos de Taiwan, fundant el Regne de Tungning.
Koxinga i les seves tropes van desembarcar a l’illa l’any 1661
per atacar als colons holandesos. Koxinga va dir als holandesos que l’illa era
xinesa, que se’ls hi havia permès viure-hi mentre la Xina no la necessitava,
però que les coses havien canviat i que tenien que cedir-la als seus
propietaris.
Koxinga va comptar amb l’ajuda d’un regiment de mosqueters
format per antics esclaus portuguesos i holandesos.
Quan els holandesos van començar a cometre abusos contra els
hoklo, el grup ètnic majoritari de Taiwan, aquests es van revoltar, van
destruir la missió del Sant Nen de Tamsui i les fortaleses del Castell i Santo
Domingo de Taipei.
Així que les tribus aborígens, que anteriorment havien estat
aliades dels holandesos contra els xinesos, durant la rebel·lió de Guo Huaiyi,
l’any 1652, ara van desertar i es van passar al bàndol de les forces xineses de
Koxinga.
Els aborígens (formosans) el 17 de maig de 1661 celebraven la
seva llibertat de l’educació obligatòria sota el domini holandès, caçant-los i
decapitant-los i destruint llibres escolars protestants holandesos.
Després de nou mesos de setge, l’1 de febrer de 1662, el
governador holandès de Formosa, Frederick Coyett, es va rendir i va entregar
Fort Zeelandia a Koxinga. Acabava així el domini holandès sobre Taiwan, que
havia durat 38 anys.
Koxinga va fer de Fort
Zeelandia el seu palau i la seva seu, i el va anomenar Anping; va morir quatre
mesos després, el juny de 1662 i el va succeir el seu fill Zheng Jing.
Koxinga ves va dedicar a transformar Taiwan en una base militar
per als lleials que volien restaurar la dinastia Ming.
Després de derrotar als holandesos, Koxinga va recórrer l’illa,
regalant tabac i gorres Ming als aborígens, i va dissenyar un pla per
proporcionar-los bous i eines agrícoles, i ensenyar-los-hi tècniques agrícoles.
Koxinga va aconseguir obtenir el control d’una part de l’illa,
formant el regne de Tungning. Va deixar sense aliments els colons de la ciutat
de Santiago Jilong, aconseguint que els espanyols abandonessin Taiwan.
El regne de Tungning (1661-1683) va ser un estat marítim que va
governar part del sud-oest de Taiwan i les illes Penghu (Pescadors) i va ser el
primer govern d’ètnia han de Taiwan. En el seu apogeu, el poder marítim del
regne dominava algunes regions costaneres del sud-est de la Xina i controlava
les principals rutes marítimes a través dels dos mars de la Xina, i la seva
vasta xarxa comercial s’estenia des del Japó fins al sud-est asiàtic.
Koxinga era fill d’un antic pirata lleial a la dinastia Ming, i
volia concentrar les seves tropes a Taiwan per fer servir l’illa com a base per
recuperar la Xina continental per a la dinastia Ming.
Zheng Jing va continuar la política del seu pare de recuperació
i neteja de terres, va reforçar les defenses de l’illa per protegir-se d’un
atac dels Qing i va fer diversos atacs contra les costes xineses. Zheng Jing va
morir el 1682 i el seu fill Zheng Keshuang el va succeir al tron, quan tenia
tan sols dotze anys.
El govern establert pels Zheng va ser extremadament sever i
molt militaritzat i va imposar forts impostos, el control de la població xinesa
va ser total. Els xinesos no es van revoltar però els aborígens sí que van fer
algunes revoltes. Durant el regnat dels Zheng, la migració de la població
xinesa va continuar malgrat la prohibició dels manxús de travessar l’estret.
Taiwan sota la dinastia Qing
L’any 1683 els manxús van decidir atacar Taiwan; els Qing van
enviar una força militar contra els Zheng, comandada per l’almirall Shi Lang,
que va desembarcar per primer cop a les
illes Pescadors. Acaba així el regnat de Zheng.
Aquesta expedició no pretenia colonitzar ni annexionar Taiwan,
sinó enderrocar la dinastia Zheng, que representava una amenaça per a l’imperi;
l’emperador Kangxi considerava Taiwan una terra sense importància. Tot i això,
l’illa va acabar annexionada a l’imperi. Molts xinesos que vivien a Taiwan van
ser repatriats al continent, principalment soldats dels Zheng (40.000) i molts
homes que no tenien família.
El govern Qing inicialment va prohibir la migració a Taiwan,
després es va aixecar aquesta prohibició, i em sembla que es va prohibir i
restaurar la migració alguns cops. Malgrat les prohibicions, la migració no va
cessar mai i els migrants, la gran majoria homes solters, van continuar creuant
l’estret amb l’esperança d’una vida millor.
El 1760 es va aixecar definitivament la prohibició i molts
xinesos van arribar a Taiwan cercant oportunitats per a una vida millor, ja que
es notava l’augment demogràfic a la Xina. La població xinesa que en l’època
dels Zheng era d’uns 120.000 va passar a ser de més de 2 milions l’any 1810.
L’arribada de cada vegada més població xinesa va exercir cada
vegada més pressió sobre els indígenes taiwanesos que havien de migrar o
assimilar-se.
Per evitar conflictes i la despossessió dels aborígens de les
seves terres per part de migrants xinesos que buscaven noves terres, el govern
va establir un sistema d’arrendament de terres aborígens per part de camperols
xinesos.
Els immigrants xinesos que buscaven cada vegada més terres per
explotar, van arribar a aventurar-se a l’interior i, per tant, van entrar en
conflicte amb els “aborígens de muntanya”. Per evitar aquests conflictes, el
govern Qing va establir una frontera que separava les muntanyes de les planes.
El 1739 es va prohibir als xinesos travessar aquesta frontera;
aquesta prohibició es va mantenir fins al 1875 quan les autoritats van aixecar
la prohibició per colonitzar les muntanyes i poder explotar els recursos
naturals.
Van esclatar molts conflictes entre els migrants xinesos de
diverses províncies; els migrants es van unir pel vincle amb la seva terra
d’origen i van sorgir conflictes entre els diferents grups. Taiwan també va ser
escenari d’enfrontaments entre el govern Qing i les potències europees,
americanes i després japoneses.
El 12 d’octubre de 1885 Taiwan es convertia en una província
xinesa sent Liu Mingchuan el primer governador de Taiwan.
Liu Mingchuan va intentar modernitzar Taiwan. Va construir un
ferrocarril entre Taipei i Hsinchu, va obrir una mina a Keelung i va
desenvolupar les defenses de Taiwan per protegir-se dels atacs estrangers.
Taiwan sota dominació japonesa
Després de la derrota contra l’Imperi Japonès el 1895, els Qing
van cedir Taiwan i les illes Pescadors al Japó a perpetuïtat, segons els termes
del Tractat de Shimonoseki. Els termes del tractat deixen un període de gràcia
per l’Ètnia Han, cosa que els permet vendre els seus productes i tornar a la
terra ferma.
El 21 de maig de 1895, el Japó va crear el càrrec de governador
general de Taiwan, en substitució del governador de Taiwan.
Per tal de resistir l’ocupació japonesa, els notables
taiwanesos van crear la República de Taiwan, el 23 de maig de 1895, amb
l’objectiu de rebre ajuda de l’estranger per contrarestar l’arribada dels
japonesos. Es va instal·lar la capital a Tainan i Tang Jingsong va ser nomenat
president. Encara que independent, la nova
República reconeixia la sobirania xinesa.
Les tropes japoneses van desembarcar prop de Keelung, el 29 de maig i van prendre Taipei; Tang Jingsong va fugir i Liu Yongfu, que dirigia l’exèrcit, el va succeir. L’Exèrcit Imperial japonès es va dirigir cap al sud i Taiwan va caure a l’octubre; Liu Yongfu va fugir el 20 d’octubre. La República va durar tan sols cinc mesos.
La colonització japonesa es va haver d’afrontar moltes
revoltes; els primers anys, la pacificació de Taiwan va costar un 90% del
pressupost de la colònia.
La resistència armada taiwanesa a l’autoritat imperial japonesa
era durament reprimida; una de les insurreccions més importants dels han i els
aborígens taiwanesos contra els japonesos va tenir lloc el 1915 al districte de
Tainan (incident de Tapani) el 1915; la represàlia japonesa va ser molt dura.
A finals d’aquella dècada la resistència armada havia donat pas
a l’organització política de les generacions joves de taiwanesos en moviments
socials per reclamar els seus drets. Es van abolir molts càstigs cruels, es va
relaxar la implicació directa de la policia japonesa en les administracions
locals i es van introduir alguns elements d’autogovern, encara que més
simbòlics que efectius (consells consultius locals).
Però per a la població aborigen, el tracte continuava sent molt
discriminatori. Eren considerats bàrbars o tribus salvatges i estaven sotmesos
a una política de “domesticació” per assimilació: es veien obligats a abandonar
la caça per l’agricultura i a abandonar les muntanyes on vivien per les planes.
Aquesta política va permetre als japonesos explotar més còmodament els recursos
naturals de les muntanyes, però va fomentar en els aborígens un sentiment
d’humiliació per l’expulsió de les seves terres i la repressió de la seva
cultura.
És en aquest context que va tenir lloc el que es coneix com
l’incident de Wushe, a l’octubre de 1930, la major insurrecció indígena contra
l’ocupació japonesa.
La comunitat aborigen Seediq, de Wushe, era considerada pels
japonesos com un dels millors exemples de “domesticació”. Però aquesta
comunitat estava ressentida pels excessos policials, el treball forçat i la
repressió de les creences i costums indígenes.
El 27 d’octubre de 1930, centenars de japonesos estaven reunits
a Wushe per a una exhibició atlètica escolar quan van ser atacats per uns 300
guerrers Seediq; en l’atac van morir 134 persones.
Les autoritats japoneses van respondre amb accions militars
extremadament dures; es va imposar la censura d’informació, i el governador
general va ordenar un contraatac amb 2.000 soldats enviats a Wushe, que van
obligar els Seediq a retirar-se a les muntanyes, des d’on van llançar atacs
guerrillers nocturns.
Els japonesos, incapaços de derrotar-los en aquest terreny
malgrat la seva superioritat numèrica i armament, van optar per atacar des de
l’aire, als que s’amagaven a les muntanyes, amb bombes de gas; està documentat
com el primer conflicte amb armes químiques a l’Àsia. A finals d’any la
rebel·lió estava pràcticament sufocada.
La gestió del conflicte va ser molt criticada i va provocar
canvis substancials en la política japonesa sobre els assumptes aborígens. Poc
a poc els aborígens van equiparar-se a la resta de grups ètnics de Taiwan.
L’educació projaponesa es va intensificar, fomentant la cultura
civil japonesa i la lleialtat a l’emperador, i animant els diferents grups
ètnics a competir entre ells per demostrar la màxima lleialtat a les forces
colonials.
El govern colonial va aplicar una política agrícola per tal de
millorar la producció i obtenir beneficis de les exportacions. Van millorar les
tècniques agrícoles i de reg, es va fer una reforma agrària per distribuir terres
als camperols. Així, la superfície cultivada es va duplicar.
L’ocupació japonesa va contribuir significativament a la
industrialització de l’illa: entre altres coses, es va construir una xarxa de
ferrocarrils, un sistema de sanejament i un sistema educatiu públic.
Amb l’esclat de la Segona Guerra sinojaponesa el 1937, l’Imperi
Japonès va iniciar una política d’assimilació social i cultural a tota l’illa
per enfortir els vincles entre l’illa i la nova pàtria. Les mesures repressives
fomentaven l’ús de la llengua i l’adopció de noms japonesos i era obligatori el
registre en un santuari xintoista, així com el culte a Hirohito. L’elit
taiwanesa portava vestits de cerimònia japonesos.
La rendició del Japó i el final de la Segona Guerra Mundial
van acabar amb el govern colonial
japonès a Taiwan (1895-1945). El document oficial es va signar el setembre de
1945 i el 25 d’octubre, la República de la Xina assumia oficialment
l’administració de l’illa, un fet reconegut prèviament per la Declaració del
Caire (1943).
La República de la Xina
L’any 1945, ja sota l’administració de a República de la Xina,
els taiwanesos estaven esperançats per haver deixat enrere l’època del domini
japonès.
Acabada la Segona Guerra Mundial, a Xina es va reprendre la
guerra civil entre el Kuomintang (KMT),
Partit Nacionalista, liderat per Chiang Kai-shek, amb el suport financer i
militar dels Estats Units i el Partit Comunista Xinès (PCX), liderat per Mao
Zedong, amb l’Exèrcit Popular d’Alliberament.
El 28 de febrer de 1947 va tenir lloc a Taiwan el que es coneix
com l’incident 228 (en referència a la data, 28 de febrer), una revolta popular
contra el govern, que va ser brutalment reprimida pel Kuomintang, causant la
mort de desenes de milers de civils. Actualment aquesta data marca la
commemoració del Dia de La Pau a Taiwan.
L’espurna que va fer esclatar el conflicte va ser la
confiscació de cigarretes de contraban. A una vídua de 40 anys la nit del 27 de
febrer de 1947 uns agents del monopoli de tabacs li van requisar els cigarrets
que duia així com els diners, tot i que ella els hi deia que eren els seus
estalvis. La van ferir amb un cop de pistola al cap i, quan una gran quantitat
de gent es va acostar als agents, aquests van disparar i van causar una víctima
mortal.
La indignació entre la població de Taiwan, irritada per la
corrupció, la mala gestió de les autoritats de l’illa i els privilegis de la
minoria pertanyent a l’ètnia han, va provocar una revolta de grans dimensions
que va ser reprimida de manera sagnant pel governador general Chen Yi amb
l’excusa que es tractava d’un aixecament de caràcter comunista.
Les estimacions sobre el nombre de víctimes varien de 10.000 a
30.000 morts, a part de desapareguts i empresonats, molts dels quals pertanyien
a les elits taiwaneses. La repressió va durar uns quants mesos i va ser seguida
pel període denominat del “Terror Blanc”, que s’inicià amb la declaració de la
llei marcial el 1949 i que es va allargar fins a finals de la dècada de 1980 o
principis de la de 1990.
Sobre aquest incident 228 es va establir un mur de silenci i
només s’ha pogut tractar quan es va instaurar la democràcia a Taiwan. El 1995
el president Lee Teng-hui va demanar disculpes a les víctimes per a les quals
hi ha diversos monuments dedicats a la seva memòria, entre els quals destaca la
campana commemorativa erigida a Taipei i que les autoritats fan sonar cada 28
de febrer, la data establerta com a Dia de la Pau.
Aquests esdeveniments van dividir la població taiwanesa i en l’actualitat
encara és una qüestió que genera una gran controvèrsia. Per exemple, el 2017 la
presentació del llibre de l’historiador acadèmic Chen Yi-shen sobre el tema es
va interrompre per les baralles entre els assistents.
L’any 1949, el Partit Comunista va guanyar la guerra a la Xina
continental i l’1 d’octubre Mao Zedong proclamava la fundació de la República
Popular Xinesa a Pequín (Beijing).
Govern de Chiang Kai-shek
Chiang Kai-shek i les restes de l’exèrcit del Kuomintang es van
retirar a Taiwan (República de Xina) a finals de 1949.
Després de veure’s obligat a abandonar la Xina continental,
vençut pels comunistes de Mao Zedong, Chiang Kai-shek va reorganitzar la cúpula
del partit nacionalista Kuomintang a l’illa de Taiwan.
La victòria dels comunistes en la guerra civil va empènyer a
l’exili taiwanès a uns dos milions de xinesos del continent. Les institucions
de la República de la Xina, amb la seva constitució aprovada el 1947, van
mantenir la seva existència a la petita illa.
Oficialment, l’estat encapçalat per Chiang Kai-shek, que havia
recuperat el càrrec de President de la República (després del breu mandat de Li
Zongren), es mantenia en estat de guerra a causa del que oficialment es va
designar com a “rebel·lió comunista” a la Xina continental.
La ciutat de Taipei, centre polític i administratiu de l’illa
de Taiwan des del final del segle XIX, va ser declarada capital provisional de
la República de la Xina, mentre que la capital constitucional seguia sent la
ciutat continental de Nanquín.
Els taiwanesos ràpidament van quedar decebuts amb l’arribada
dels xinesos de la part continental, ja que es comportaven com si Taiwan fos un
territori conquerit, eliminant els taiwanesos de l’administració i apropiant-se
de la riquesa de l’illa.
Els taiwanesos nadius es van sentir frustrats per la
reunificació. Va ser un veritable xoc cultural entre els xinesos del continent
i els taiwanesos que havien viscut sota administració japonesa durant cinquanta
anys. Els recursos de l’illa s’utilitzaven per la guerra contra els comunistes
a la part continental. La situació econòmica de Taiwan es va anar deteriorant,
i això va accentuar el ressentiment taiwanès contra les autoritats
nacionalistes.
En el pla polític el govern durant la presidència de Chiang
Kai-shek tenia un caràcter autoritari, però l’economia taiwanesa va viure una
etapa d’esplendor, amb un intens creixement que, en un primer moment, va ser
impulsat per la reforma agrària que va dur a terme el govern en els primers
anys de la seva etapa taiwanesa. Aquesta reforma agrària va donar lloc a un
creixement molt destacat en la capacitat productiva del camp taiwanès, i això
va millorar substancial el nivell de vida en el món rural.
El govern de Chiang Kai-shek va mantenir la seva oposició a
qualsevol tipus de reconeixement del règim comunista de la República Popular
insistint que la República de la Xina era l’única i veritable Xina, la Xina
lliure. Mentre que els països del bloc socialista van reconèixer a la República
Popular ja l’any 1949, molts països del món van continuar reconeixent a la
República de la Xina (Taiwan) com a govern legítim de tota Xina fins als anys
1970. Això va permetre al govern del Kuomintang mantenir el seient corresponent
a la Xina a les Nacions Unides fins a 1971.
Durant aquest temps, la República de la Xina es va negar a
permetre qualsevol tipus d’accés a les Nacions Unides tant de la República
Popular Xina com de la República Popular de Mongòlia (actual República de
Mongòlia), aquesta última considerada també territori xinès per la constitució
de 1947.
El maig de 1949 es va declarar la llei marcial. Chiang Kai-shek
controlava Taiwan amb puny de ferro i tota l’oposició va ser reprimida. El
mandarí s’imposa com a llengua oficial. Aquesta sinització de marxes forçades
és un xoc no només per als taiwanesos més antics, també d’origen xinès, sinó
també per als aborígens la cultura dels quals ja va ser delmada pels primers
colons europeus, pels colons xinesos de les dinasties Ming i Qing i per la
colonització japonesa.
Després de la seva derrota al continent, Chang Kai-shek es va
trobar sol, ja que els Estats Units van aturar tot el suport al règim de la
República de la Xina.
Crisi de l’estret
La Guerra de Corea que va esclatar el 1950 va ser una salvació
per al règim de Chiang Kai-shek. L’Exèrcit Popular d’Alliberament es preparava
per envair Taiwan i Harry S. Truman va decidir defensar Taiwan contra una
invasió de tropes comunistes. El 1954 es van signar acords de defensa mútua i
les tropes nord-americanes es van estacionar a Taiwan.
El 25 d’octubre de 1971, després que Chiang Kai-shek es negués
a acceptar la Xina Popular, els membres de l’ONU van votar per l’entrada de la
República Popular de la Xina a l’ONU. La resolució 2758 expulsava als
representants de Chiang Kai-shek de l’ONU i ja no s’esmentava el nom de la
República de la Xina. La República Popular de la Xina es converteix en l’únic
representant de la Xina a l’ONU.
Chiang Kai-shek va morir l’any 1975 i el vicepresident Ien
Chia-kan va assumir el càrrec de president, però l’autèntic home fort del règim era Chiang
Ching-kuo, que va rellevar al seu pare com a president del partit i accediria
també a la presidència de la República al maig de 1978, després de substituir
finalment a Ien Chia-kan.
Durant l’època de govern de Chiang Ching-kuo es va accelerar el
creixement econòmic i Taiwan va convertir-se en un dels territoris més
industrialitzats i desenvolupats d’Àsia. Aquesta transformació econòmica, unida
a una acceptació creixent que el règim de la república mai tornaria a controlar
el continent xinès, van portar a un progressiu aixecament de les mesures
repressives, i es van començar a tolerar les opinions discrepants amb la línia
oficial així com les reunions de moviments d’oposició al Kuomintang.
Al desembre de 1978, el president dels Estats Units Jimmy
Carter va anunciar que els Estats Units deixava de reconèixer a la República de
la Xina com a govern legítim de la Xina, transferint el reconeixement
diplomàtic a la República Popular Xina, com ja havien fet les Nacions Unides i
la major part dels països del món. Tot i això, el Congrés nord-americà va
aprovar la Llei de Relacions amb Taiwan, que confirmava la continuació del
suport militar a la República de la Xina.
En 1979, activistes pro-democràcia van intentar atreure
l’atenció dels mitjans de comunicació internacionals a la situació dels
ciutadans taiwanesos sota les brutals polítiques nacionalistes. El Dia dels
Drets Humans, el 10 de desembre de 1979, els activistes van protagonitzar
protestes a gran escala a la ciutat de Kaohsiung, exigint que es posés fi a la
llei marcial, i a les polítiques repressives del govern nacionalista. Aquestes
manifestacions van ser ràpidament sufocades per la policia, i els líders de la
protesta van ser detinguts, acusats de sedició, i alguns condemnats a cadena
perpètua.
Taiwan
Finalment els dirigents de la República de la Xina van assumir
la seva condició de govern de Taiwan, i no de tota la Xina. La llei marcial va
ser aixecada el 15 de juliol de 1987, i al gener de l’any següent moria Chiang Ching-kuo.
La transició de República de la Xina a Taiwan va tenir lloc en
la dècada de 1990, i el 1991 es posava fi a l’estat de guerra amb la Xina
continental.
La continuació de les reformes democràtiques a Taiwan va portar
a la legalització dels partits polítics d’oposició. Aquestes reformes van
culminar en les eleccions presidencials de 1996, en les quals, per primera
vegada, els taiwanesos van poder triar al seu president per sufragi universal.
La continuació de les reformes democràtiques a Taiwan va portar a la
legalització dels partits polítics d’oposició. Aquestes reformes van culminar
en les eleccions presidencials de 1996, en les quals, per primera vegada, els
taiwanesos van poder triar al seu president per sufragi universal. En aquestes
eleccions, Lee Teng-hui va ser reelegit com a president de la República de la
Xina.
Lee Teng-hui va ser President de la República de la Xina i
President del Kuomintang, entre 1988 i 2000. L’any 1995 va fer una visita
privada als estats Units, fet que va desencadenar la crisi de l’estret de
Taiwan.
En el seu viatge a anava a la Universitat de Cornell; Pequin ho
va interpretar com un intent de promoure la independència formal de Taiwan i va
considerar aquesta visita com una provocació.
Així que entre juliol de 1995 i març 1996, l’exèrcit xinès va
per proves de llançament de míssils balístics i maniobres militars en aigües
properes a Taiwan amb l’objectiu d’intimidar a la població i tractar d’influir
en les eleccions presidencials taiwaneses de 1996.
En resposta, el govern de Bill Clinton va fer un gran
desplegament militar estatunidenc a la zona, el moviment militar més gran a
Àsia des de la guerra de Vietnam. Aquest desplegament incloïa dos grups de
portaavions a l’estret de Taiwan.
Malgrat la tensió el març del 1996 es van celebrar les primeres eleccions
presidencials per sufragi universal directe i Lee Teng-hui va obtenir la
victòria. La crisis es va acabar sense un enfrontament obert i es va tornar a
la situació d’equilibri tens (statu quo ante bellum).
El 1999, Lee Teng-hui va declarar que les relacions entre la
Xina i Taiwan eren “relacions especials d’estat a estat”. Aquesta declaració va
provocar protestes a Pequín.
El nou enfocament taiwanès de les seves relacions amb la
República Popular de la Xina i les seves repercussions. L’any següent, la
República Popular de la Xina publica un Llibre Blanc que afirma que la
declaració d’independència de Taiwan, així com la negativa sine die de les
negociacions per a la reunificació, són casus belli.
Segle XXI
L’any 2000, es van celebrar les segones eleccions
presidencials, que va guanyar Chen Shui-bian, líder del Partit Progressista
Democràtic, partidaris de la independència formal de Taiwan. Per primer cop des
de l’establiment de la República de la Xina el Kuomintang perdia la
presidència. Molts seguidors del Kuomintang van culpar de la derrota al
president sortint Lee Teng-hui, acusant-ho de deslleialtat en recolzar les
posicionis independentistes de l’oposició en contra de la ideologia del seu
propi partit. Lee va acabar abandonant el Kuomintang i fundant el seu propi
partit d’ideologia marcadament independentista.
El president Chen Shui-bian i la vicepresidenta Annette Lu van
ser reelegits en les eleccions de l’any 2004, marcades com en ocasions
anteriors per les amenaces de la República Popular Xina d’envair Taiwan en cas
d’una declaració formal d’independència.
El segle XXI està marcat per l’alternança a la presidència. Per
una banda hi ha la coalició pan-blava, liderada pel Kuomintang i favorable a la
reunificació amb Xina i per l’altra la pan-verda, liderada pel Partit
Progressista Democràtic, favorable a la independència.
El 14 de març de 2005, la República Popular Xina va aprovar la
llei Antisecessionista que contempla la intervenció armada en cas d’una
declaració formal d’independència de Taiwan. Això ha portat a una suavització
de la retòrica independentista dels governants de Taiwan. L’opinió majoritària
a l’illa sembla afavorir el manteniment del statu quo.
Entre el 26 d’abril i el 5 de maig de 2005 el Kuomintang va
emprendre un viatge històric a la República Popular Xina anomenat també “visita
de pau a la Xina” i els seus militants es van trobar amb el President de la
Xina Hu Jintao i amb diversos membres del Partit Comunista de la Xina i tots
dos es van comprometre a treballar junts per la reunificació pacífica de la
Xina i Taiwan.
En les eleccions de març de 2008, va guanyar el candidat del
Kuomintantg, Ma Ying-jeou, partidari de l’acostament a Pequín. Aquest president
va promoure els intercanvis culturals, turístics i econòmics entre Taiwan i la
Xina. Durant la seva presa de possessió, va prometre als taiwanesos que no hi
hauria unificació amb la Xina, però tampoc hi hauria independència i que no es
faria ús de la força militar. Es van obrir línies aèries civils directes entre
Taiwan i la Xina continental, cosa que va permetre que la gent que tenia
familiars a l’altra banda de l’estret es poguessin reunir.
Chen Shui-bian va ser empresonat per diversos casos de
corrupció.
Ma Ying-jeou va ser reelegit el 14 de gener de 2012 per a un
segon mandat, però un any més tard, la cota de popularitat del president Ma va
caure per sota del 20 %.
Molts sectors de la societat taiwanesa, agrupats al voltant del
Partit Progressista Democràtic rebutgen
la reunificació amb la Xina; aquest partit defensa la singularitat de Taiwan
respecte a la Xina.
L’ascens econòmic i polític recent de la Xina ha estat percebut
per molts taiwanesos amb sospita i por, en un context de tensions amb Pequín.
Les eleccions de 2016 les va guanyar Tsai Ing-wen, del Partit
Democràtic Progressista (DPP); va ser la primera dona a ocupar la presidència
de Taiwan. Va reforçar el posicionament internacional de l’illa davant les
pressions de la Xina.
L’any 2024, el Partit Progressista Democràtic va tornar a guanyar les eleccions; el programa polític del nou president, Lai Ching-te, es titula “Projecte Nacional d’Esperança”.
