Degut a la seva història la cultura de l’illa és molt rica i diversa. Com ja s’ha vist en parlar de la història, en el seu desenvolupament hi han intervingut pobles aborígens no xinesos, colons xinesos primitius, els holandesos, els espanyols, els japonesos i, finalment nous xinesos continentals.
Població indígena
No tinc massa clar si és més correcte fer servir el terme
aborigen o el terme indígena. Allà vaig veure rètols on s’indicava un poble
aborigen o aborigen formosà, i el darrer dia a Taipei vaig visitar el museu
dels aborigen de Formosa.
En alguns articles parlen dels pobles indígenes taiwanesos i en
un d’ells indiquen que antigament als indígenes taiwanesos se’ls anomenava
aborígens taiwanesos.
Un indígena, és la persona nascuda al país on habita; els
aborígens, són indígenes, però són els pobladors originaris d’un territori que
han preservat la cultura de la seva ètnia.
La informació que he trobat d’aquesta part, crec que era un
article científic, parlen de pobles indígenes i per tant prefereixo conservar
aquesta terminologia.
Els pobles indígenes de Taiwan amb subgrups reconeguts
nacionalment, representen aproximadament el 3% de la població del país. Aquest
percentatge augmenta si s’inclouen els pobles indígenes de les planes de
Taiwan, que estan a l’espera de ser reconeguts oficialment. Si s’inclou la
població d’ascendència mixta, aquesta xifra podria ser més d’un milió.
La recerca arqueològica suggereix que els humans han viscut a
Taiwan durant almenys 30.000 anys. Hi ha un ampli conjunt d’evidències que
suggereixen que els pobles indígenes taiwanesos havien mantingut xarxes
comercials regulars amb moltes cultures regionals del sud-est asiàtic abans que
els han xinesos s’establissin a l’illa, a partir del segle XVII, a instàncies
de l’administració colonial holandesa i més tard pels governs successius.
Aquest mapa mostra la migració dels austronesis fora de Taiwan, cap al 3000 aC.
https://en.wikipedia.org/wiki/Taiwanese_indigenous_peoples
Els pobles indígenes taiwanesos són austronesis amb vincles
lingüístics, genètics i culturals amb altres pobles austronesis. Taiwan és
l’origen i la pàtria lingüística de l’expansió austronèsica oceànica; els grups
ètnics descendents d’aquesta expansió es troben en diferents punts de l’Est i
dels Sud-Est Asiàtic, així com Oceania i fins i tot a l’Àfrica: Brunei, Timor Oriental, Indonèsia, Malàisia,
Madagascar, Filipines, Micronèsia, Melanèsia Insular i Polinèsia.
Durant segles, els habitants indígenes de Taiwan van patir
competència econòmica i conflictes militars amb una sèrie de colonitzadors
nouvinguts.
Les polítiques governamentals centralitzades dissenyades per
fomentar el canvi lingüístic i l’assimilació cultural, així com el contacte
continuat amb els colonitzadors a través del comerç, els matrimonis mixtos i
altres processos interculturals, han provocat graus variables de mort
lingüística i pèrdua de la identitat cultural original.
De les aproximadament 26 llengües conegudes dels pobles
indígenes taiwanesos, anomenades col·lectivament llengües formosanes, almenys
10 estan extingides, 5 estan moribundes, i algunes altres estan en perill
d’extinció. Aquestes llengües tenen una importància històrica única, ja que la
majoria de lingüistes consideren Taiwan com la pàtria original de les llengües
austronèsies i totes les seves branques principals, excepte el malaiopolinèsia,
només existeixen a Taiwan.
A causa de la discriminació o repressió al llarg dels segles,
els pobles indígenes de Taiwan han experimentat desigualtat econòmica i social,
incloent-hi una alta taxa d’atur i una educació deficient. Alguns grups
indígenes avui dia continuen sense ser reconeguts pel govern. Des de principis
de la dècada de 1980, molts grups indígenes han estat buscant activament un
grau més alt d’autodeterminació política i desenvolupament econòmic.
Els parlants austronèsics de Taiwan estaven antigament
distribuïts per gran part de l’arxipèlag de Taiwan, incloent-hi els pobles de
la Serralada Central, les planes al·luvials, l’illa Orquídia, l’illa Green i
l’illa Liuqiu.
La majoria dels pobles indígenes taiwanesos contemporanis
resideixen principalment tant en els seus pobles tradicionals de muntanya com,
cada cop més, a les zones urbanes. També hi ha els pobles indígenes de les
planes que sempre han viscut a les zones baixes de l’illa.
Des del final del període
conegut com “el terror blanc” (1947-1987, l’època de la llei marcial),
les comunitats indígenes han fet esforços per reviure les pràctiques culturals
tradicionals i preservar les seves llengües tradicionals distintives; també
volen donar-ho a conèixer per tal que la majoria de població, que és d’ètnia
han xinesa, les entenguin millor.
Terminologia col·lectiva
El mariner de la dinastia Ming Chen Di, en el seu Registre dels
Mars de l’Est (1603), identificava els pobles indígenes de Taiwan simplement
com a “Salvatges de l’Est” (Dongfan), mentre que els holandesos es referien als
habitants originals de Taiwan com a “indis” o “negres”, basant-se en la seva
experiència colonial prèvia a l’actual Indonèsia.
A partir de gairebé un segle després, a mesura que el govern de
l’Imperi Qing s’estenia, escriptors i periodistes van modificar les seves
descripcions, deixant de reflectir el grau d’aculturació i definint els
indígenes en relació amb la seva submissió o hostilitat al domini Qing.
Els Qing utilitzaven el terme “cru” que significa desconegut,
salvatge o incivilitzat, per definir aquelles persones que no s’havien sotmès
al domini Qing i “cuinat”, que significa familiar, domesticat o civilitzat, per
a aquells que havien jurat lleialtat als Qing pagant un impost.
Segons els estàndards de l’emperador Qianlong i dels règims
posteriors, els “cuit” havien assimilat les normes culturals han i vivien com a
subjecte de l’Imperi, però mantenia una designació pejorativa per significar la
percepció de manca cultural dels que no eren han. Aquesta designació reflectia
la idea predominant que qualsevol podia ser civilitzat o domesticat adoptant
les normes socials confucianes.
A Europa, aquests pobles indígenes se’ls anomenava formosans,
taiwanesos nadius o taiwanesos austronesis.
A mesura que els Qing consolidaven el seu poder sobre les
planes i lluitaven per entrar a les muntanyes a finals del segle XIX, es
diferenciava entre els Pingpu (pobles de les planes) als que s’anomenava
“civilitzats” i els Gaoshan (pobles de les altes muntanyes) que eren els
“incivilitzats”.
Durant el domini japonès (1895 - 1945) es va mantenir aquesta
classificació binària. L’any 1900 feien servir el terme Peipo pera les tribus “civilitzades” i van crear
una categoria de tribus “reconegudes” per als indígenes que abans havien
s’anomenaven “incivilitzats”.
L’incident Musha del 1930, del que he parlat a la part
d’història, va provocar molts canvis en
la política indígena, i el govern japonès va començar a referir-se a ells com a
poble Takasago (Takasago-zoku).
Durant el període inicial del govern nacionalista xinès del
Kuomintang (KMT), es van inventar els termes Shandi Tongbao “compatriotes de
muntanya” i Pingdi Tongbao “compatriotes de les planes” per eliminar la
presumpta taca de la influència japonesa i reflectir el lloc dels pobles
indígenes de Taiwan dins l’estat nacionalista xinès. Més tard el KMT va adoptar
l’ús de totes les agrupacions japoneses anteriors excepte Peipo.
Actualment les etiquetes Pingpu i Gaoshan mantenen la forma
donada pels Qing, és a dir fan referència als pobles indígenes que no s’han
adaptat a la cultura han. Els indígenes actualment reconeguts són tots
considerats Gaoshan, tot i que les divisions no es basen ni s’han basat mai
estrictament en la ubicació geogràfica.
La distinció entre els pobles Pingpu i Gaoshan continua
afectant les polítiques de Taiwan respecte als pobles indígenes i la seva
capacitat de participar eficaçment en el govern.
Els primers registres detallats, datats de l’arribada holandesa
el 1624, descriuen els indígenes com a habitants de pobles independents de
diferents mides. Entre aquests pobles hi havia comerç freqüent, matrimonis
mixtos, guerres i aliances contra enemics comuns. Utilitzant criteris
etnogràfics i lingüístics contemporanis, aquests pobles han estat classificats
pels antropòlegs en més de 20 grans (i àmpliament debatuts) grups ètnics, que
mai no es van unir sota una política, regne o “tribu” comuna. Ara bé, amb el
pas del temps, aquestes categories s’han establert tan fermament en el discurs
governamental i popular que s’han convertit en distincions de facto.
Grups ètnics indígenes reconeguts per Taiwan
Taiwan reconeix oficialment diferents grups dins la comunitat
indígena, basant-se en les qualificacions elaborades pel Consell dels Pobles
Indígenes (CIP). Per aconseguir aquest reconeixement, les comunitats han de
recollir un nombre de signatures i un cos de proves que ho recolzi per
presentar una petició al CIP. El reconeixement formal atorga certs beneficis i
drets legals a un grup, a més de proporcionar-los la satisfacció de recuperar
la seva identitat separada com a grup ètnic.
Per tal de ser reconeguts, s’ha de presentar al Consell de
Pobles Indígenes la recopilació de genealogies dels membres, històries de grups
i proves d’una identitat lingüística i cultural continuada. La manca de
documentació i l’extinció de moltes llengües indígenes fa que per a moltes
ètnies sigui difícl obtenir el reconeixement.
Distribució geogràfica original dels pobles aborígens taiwanesos.
https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=1659198
El darrer grup en ser reconegut ha sigut el dels Siraya, que es va convertir en el 17è grup ètnic reconegut el 30 de juliol de 2026.
Nou grups van ser reconeguts originalment abans de 1945 pel
govern japonès. Entre 2001 i 2008, el govern de Taiwan en va reconèixer 5 més,
i el 2014 se’n van reconèixer dos més; el juliol de 2026 es va reconèixer el
17è grup ètnic.
Assimilació i aculturació
A partir de principis del segle XVII, els indígenes taiwanesos
van afrontar un gran canvi cultural a mesura que l’illa es va incorporar a
l’economia global més àmplia per una successió de règims colonials competidors
d’Europa i Àsia. En alguns casos, grups de pobles indígenes van resistir la
influència colonial, però altres grups i individus es van alinear fàcilment amb
les potències colonials. Aquesta alineació es podia aprofitar per aconseguir
guanys econòmics personals o col·lectius, poder col·lectiu sobre els pobles
veïns o llibertat de costums i tabús socials desfavorables relacionats amb el
matrimoni, la franja d’edat i el naixement.
Particularment entre els pobles indígenes de les planes, a
mesura que augmentaven els projectes “civilitzadors” els indígenes estaven més
en contacte amb cultures externes.
Dins de la comunitat han hoklo taiwanesa, les diferències
culturals indiquen el grau en què es van barrejar amb els indígenes; al nord de
l’illa són gairebé hoklo han purs, sense pràcticament haver-se barrejat, en
canvi al sud sí que hi va haver barreja. L’assimilació i barreja dels indígenes
de les planes amb la població hoklo han es va donar en diferents etapes.
Estudis etnogràfics i antropològics moderns indiquen que la
influència entre els han i els indígenes va ser mútua, i que el resultat ha
donat una cultura híbrida. Actualment els han de Taiwan mostren grans
diferències culturals respecte als han d’altres llocs.
Cognoms i identitat
Diversos factors van afavorir l’assimilació dels indígenes de
les planes. Per inculcar els valors confucians als indígenes un pas necessari
era adoptar un nom han. Per ser reconeguts com a persona completa (amb tots els
drets), a l’estat confucià dels Qing, calia seguir els valors confucians. El
cognom a la societat han es considerava el marcador legitimador més destacat
d’un vincle ancestral patrilineal amb l’Emperador Groc (Huang Di) i els Cinc
Emperadors de la mitologia han. Per tant, tenir un cognom han conferia als
indígenes una àmplia gamma de beneficis econòmics i socials, tot i que no
tinguessin origen han o fossin d’ascendència mixta.
En alguns casos, indígenes de les planes van adoptar el cognom
han Pan, una modificació de Fan (bàrbar) que és com se’ls considerava,
l’estatus que tenien.
En molts casos, grans grups d’immigrants han s’unien sota un
cognom comú per formar una germandat; les germandats eren una forma de defensa,
ja que els seus membres feien un jurament de sang d’ajuda mútua. Aquests grups
creaven uns nous arbres genealògics, que no tenien res a veure amb el parentiu
sanguini. Diuen que era una pràctica tant estesa que els llibres de família
actuals són en gran part poc fiables.
Molts indígenes de les planes es van unir a les germandats per
obtenir la protecció del col·lectiu com una mena de pòlissa d’assegurança
contra conflictes regionals, i a través d’aquests grups van adoptar una
identitat han amb ascendència han.
A principis del segle XX, els indígenes de les planes estaven
gairebé completament aculturats dins del gran grup ètnic han, i havien deixat
les seves llengües formosanes per adoptar el xinès. Les barreres legals per
utilitzar cognoms tradicionals van persistir fins a la dècada de 1990, i les
barreres culturals encara persisteixen.
Des del segle XVII fins a principis del segle XX, l’impacte
dels colons estrangers (holandesos, espanyols i han) va ser més extens sobre
els pobles de les planes. Aquest territori era molt més accessibles
geogràficament que els pobles de les muntanyes, i per tant tenien més tractes
amb les potències estrangeres.
A principis del segle XX, els pobles de les planes havien estat
en gran part assimilats a la cultura taiwanesa contemporània com a resultat del
domini colonial europeu i han. Fins a mitjans de la dècada de 1930 els pobles
de les muntanyes encara no estaven totalment governats per entitats polítiques
no indígenes, però a mitjans de la dècada de 1930 els japonesos van començar a
tenir un major control sobre la cultura de les terres altes. Aquest augment del
control sobre els pobles de les muntanyes van continuar durant el domini del
Kuomintang.
En aquests dues grans èpoques hi va haver moltes diferències en
l’impacte individual i regional dels colonitzadors i els seus “projectes
civilitzadors”. De vegades, les potències estrangeres eren acceptades
fàcilment, ja que algunes comunitats adoptaven estils de vestimenta i
pràctiques culturals estrangeres, i participaven en el comerç cooperatiu de
béns com la càmfora, pells de cérvol, sucre, te i arròs. En moltes altres
ocasions els canvis es van imposar per la força.
Gairebé tots els pobles indígenes de Taiwan tradicionalment han
tingut un costum de divisió sexual del treball. Les dones feien la costura, la
cuina i l’agricultura, mentre que els homes caçaven i es preparaven per a
l’activitat militar i per assegurar caps enemics en raids de caça de caps, que
era una pràctica habitual a la Taiwan primerenca. Les dones també sovint es
trobaven en l’ofici de sacerdotesses o mèdiums dels déus.
Inicialment, comerciants xinesos van arribar al nord de Taiwan
i venien ferro i tèxtils als pobles indígenes taiwanesos a canvi de carbó,
sofre, or i cérvol. Més endavant, la part sud-oest de Taiwan va superar el nord
de Taiwan com a destinació per als comerciants xinesos. El sud-oest tenia
llisses, que atreien més d’un centenar de joncs de pesca de Fujian cada any
durant l’hivern. La temporada de pesca durava entre sis i vuit setmanes. Alguns
d’ells acampaven a les costes de Taiwan i molts van començar a comerciar amb
els pobles indígenes per obtenir productes de cérvol.
El comerç al sud-oest de Taiwan va tenir poca importància fins
després de 1567, quan es va utilitzar com a manera de saltar-se la prohibició
del comerç sinojaponès. Els xinesos compraven pells de cérvol als indígenes i
les venien als japonesos amb un gran benefici.
Quan un vaixell portuguès va passar pel sud-oest de Taiwan el
1596, diversos membres de la seva tripulació que havien naufragat allà el 1582
van notar que la terra s’havia cultivat i ara hi havia gent treballant,
presumiblement per colons de Fujian.
Quan els holandesos van arribar el 1623, van trobar uns 1.500
visitants i residents xinesos. La majoria d’ells es dedicaven a la pesca
estacional, la caça i el comerç. La població fluctuava al llarg de l’any,
arribant al seu màxim durant l’hivern. Una petita minoria va portar plantes
xineses amb ells i va cultivar pomes, taronges, plàtans i síndries. Algunes
estimacions de la població xinesa la situen en 2.000 habitants. Hi havia dues
poblacions xineses. La més gran estava situada en una illa que formava la badia
de Tayouan. Estava habitat durant tot l’any. El poble més petit es trobava en
el que ara és la ciutat de Tainan.
Els holandesos aviat van veure que el comerç de pells de cérvol
i cérvol al mercat de l’Àsia Oriental era un negoci lucratiu i van reclutar
pobles indígenes de les planes per aconseguir les pells.
El comerç del cérvol va atreure els primers comerciants han als
pobles indígenes, però ja el 1642 la demanda de cérvols va disminuir molt les
poblacions de cérvols. Aquesta caiguda va reduir significativament la
prosperitat dels pobles indígenes, obligant molts indígenes a dedicar-se a
l’agricultura per contrarestar l’impacte econòmic de perdre la seva font
d’aliment més vital.
A mesura que els holandesos començaven a sotmetre pobles
indígenes al sud i oest de Taiwan, un nombre creixent d’immigrants han buscaven
explotar zones fèrtils i riques en caça. Els holandesos inicialment fomentaven
això, ja que els han eren experts en agricultura i caça a gran escala.
Diversos han es van establir en pobles Siraya. Els holandesos
utilitzaven agents han per recaptar impostos, taxes de llicència de caça i
altres ingressos. Això va establir una societat en què les estructures militars
i administratives eren holandeses però molts dels colons eren han xinesos.
El 1766 es van nomenar dos subprefectes d’afers indígenes per
gestionar els afers indígenes. Un estava a càrrec del nord i l’altre del sud,
tots dos centrats en les planes indígenes. Es van establir límits per mantenir
els pobles indígenes de muntanya fora de les zones d’assentament.
La política de marcar les fronteres dels colons i separar-los
dels territoris indígenes es va convertir en política oficial el 1722 en
resposta a la revolta de Zhu Yigui. Cinquanta-quatre esteles es van utilitzar
per marcar punts crucials al llarg de la frontera entre colons i indígenes. Als
colons Han se’ls hi va prohibir creuar cap al territori indígena, però la
invasió dels colons va continuar, i les fronteres es van reconstruir el 1750,
1760, 1784 i 1790.
Als colons se’ls va prohibir casar-se amb indígenes, ja que el
matrimoni era una de les maneres en què els colons obtenien terres. Mentre els
colons impulsaven la colonització i l’aculturació, la política Qing de
quarantena va disminuir l’impacte sobre els indígenes, especialment els
indígenes de muntanya.
Les proves documentades mostren que la majoria de la gent de
les planes va romandre a les planes, es van casar amb immigrants hakka i hoklo
de Fujian i Guangdong, i van adoptar una identitat han.
A partir de 1874, es van construir carreteres de muntanya per
fer la regió més accessible i els indígenes van ser formalment sotmesos als
Qing. El 1875 es va aixecar la prohibició d’entrar a Taiwan. El 1877 es van
emetre 21 directrius per subjugar els pobles indígenes i obrir les muntanyes.
Es van establir agències per reclutar colons a la costa continental i a Hong
Kong. Tanmateix, els esforços per promoure la colonització a Taiwan Pocs colons
van anar a Taiwan i els que ho van fer van ser atacats per la població indígena
i el clima dur.
El 1887, uns 500 pobles indígenes, o aproximadament 90.000
indígenes, s’havien sotmès formalment al domini Qing. Aquest nombre va
augmentar fins a 800 pobles amb 148.479 indígenes en els anys següents.
Tanmateix, el cost de fer-los sotmetre’s era exorbitant.
A finals del període Qing, les planes occidentals estaven
completament desenvolupades com a terres de conreu amb uns 2,5 milions de
colons xinesos. Les zones muntanyoses encara eren en gran part autònomes sota
el control dels indígenes. La pèrdua de terres indígenes sota els Qing es va
produir a un ritme relativament lent en comparació amb el període colonial
japonès següent, a causa de l’absència de privació de terres patrocinada per
l’estat durant la major part del domini Qing.
En el període de 50 anys de domini japonès que va seguir, els
indígenes taiwanesos van perdre el dret a la propietat legal de la terra i van
quedar confinats a petites reserves d’una vuitena part de la mida de les seves
terres ancestrals. Tanmateix, fins i tot si el Japó no hagués pres el control
de Taiwan, els indígenes de les planes estaven en camí de perdre els seus drets
residuals sobre la terra. En els darrers anys del domini Qing, la majoria dels
indígenes de les planes s’havien aculturat a la cultura Han, al voltant del
20–30% podien parlar les seves llengües maternes, i gradualment van perdre els
drets de propietat de la terra i de recaptació de lloguers.
Les societats imperials xineses i europees van tenir poc
contacte amb els indígenes de les terres altes fins que van començar les
expedicions a la regió per part d’exploradors i missioners europeus i americans
al segle XIX i principis del XX.
El contacte han amb els pobles de la muntanya solia estar
associat a l’empresa de recollir i extreure càmfora dels arbres de llorer de
càmfora (Cinnamomum camphora), originaris de l’illa i en particular de les
zones muntanyoses. La producció i l’enviament de càmfora (utilitzada en
medicina i naftalina) era aleshores una indústria important a l’illa, que va
durar fins al final del període de domini japonès.
En els primers enfrontaments els caçadors de caps de les terres
altes atacaven als treballadors forestals han que anaven desprotegits. Per això
als pobles de les muntanyes, durant la dinastia Qing se’ls considerava
violents.
Els indígenes de les planes taiwaneses sovint eren empleats i
enviats com a intèrprets per ajudar en el comerç de mercaderies entre els
comerciants han i els indígenes de les terres altes. Els indígenes
intercanviaven teixits, pells i carn per rifles de ferro entre d’altres
objectes. El ferro era un material necessari per a la fabricació de ganivets de
caça, uns sabres llargs i corbats que generalment s’utilitzaven com a eina
forestal. Aquestes fulles es van fer notòries entre els colons han, donada la
seva alternativa per decapitar enemics indígenes de les terres altes en
expedicions habituals de caça de caps.
Caça de caps
Totes les tribus, excepte el poble Tao de l’illa Orquídia,
practicaven la caça de caps, que era un símbol de valentia i valor. Els homes
que no tallaven caps no podien creuar el pont de l’arc de Sant Martí cap al món
espiritual en morir, segons la religió de Gaia o Gea, la divinitat primigènia
personificació de la Terra.
Cada tribu té la seva pròpia història d’origen per a la
tradició de la caça de caps, però el tema és similar entre tribus. Després de
la gran inundació, la caça de caps va sorgir per avorriment, per millorar el
cant tribal, com a forma de control de població, per diversió, per l’emoció de
matar persones amb discapacitat intel·lectual.
Un cop les víctimes havien estat decapitades i exposades, els
caps es bullien i es deixaven assecar, sovint penjats d’arbres o exposats en
prestatgeries de pissarra anomenades “bastidors de cranis”. Un grup que tornava
amb un cap era motiu de celebració, ja que es creia que portava bona sort i que
el poder espiritual de la persona assassinada es transferia al caçador. Si el
cap era de dona, era encara millor perquè significava que no podia tenir fills.
Els colons taiwanesos hoklo han i els japonesos sovint eren
víctimes de les ràtzies de caça de caps, ja que els indígenes els consideraven
mentiders i enemics. Una incursió de caça de caps sovint atacava treballadors
als camps, o incendiava una casa i després decapitava els habitants mentre
fugien de l’estructura en flames. També era costum criar més tard els fills
supervivents de les víctimes com a membres plens de la comunitat. Sovint, els
mateixos caps eren “convidats” cerimonialment a unir-se a la comunitat com a
membres, on havien de vetllar per la comunitat i mantenir-la segura.
Els habitants indígenes de Taiwan acceptaven la convenció i la
pràctica de la caça de caps com un dels riscos calculats de la vida
comunitària.
El domini japonès va acabar amb aquesta pràctica el 1930, tot i
que els japonesos no estaven subjectes a aquesta regulació i van continuar
caçant els seus enemics durant tota la Segona Guerra Mundial.
La incorporació de Taiwan a l’òrbita política japonesa va posar
els indígenes taiwanesos en contacte amb una nova estructura colonial, decidida
a definir i ubicar els pobles indígenes dins el marc d’un nou imperi
multiètnic. Els mitjans per assolir aquest objectiu van prendre tres formes
principals: estudi antropològic dels nadius de Taiwan, intents de remodelar els
indígenes a l’estil dels japonesos i supressió militar. Els indígenes i els han
es van unir per revoltar-se violentament contra el domini japonès en les
revoltes de 1907 i de 1915.
20 anys abans de l’inici del domini japonès, aquests ja
consideraven als indígenes taiwanesos “ferotges, violents i cruels” i
consideraven que calia eliminar-los. Les campanyes japoneses per obtenir la
submissió indígena sovint eren brutals.
Es va formular una política de dividir per governar, amb el
Japó intentant fer que indígenes i han s’enfrontessin en benefici propi quan el
Japó alternava entre lluitar contra ambdós, primer lluitant contra els han i
després contra els indígenes.
Segons un llibre de 1933, a la guerra japonesa contra els
indígenes hi va haver unes 4.160 persones ferides, 4.422 civils morts i 2.660
militars morts. Segons un informe de 1935, 7.081 japonesos van morir en la
lluita armada entre 1896 i 1933, i els japonesos van confiscar 29.772 armes
dels pobles indígenes el 1933.
A partir del primer any de domini japonès, el govern colonial
va emprendre una missió per estudiar els indígenes perquè poguessin ser
classificats, localitzats i “civilitzats”.
La vida sota els japonesos va canviar ràpidament quan moltes de
les estructures tradicionals van ser substituïdes per un poder militar. Els
pobles indígenes que volien millorar el seu estatus buscaven l’educació més que
la caça de talents com a nova forma de poder. Els que aprenien a treballar amb
els japonesos i seguien les seves costums estarien més preparats per liderar
pobles. Els japonesos animaven els indígenes a mantenir vestits tradicionals i
a seleccionar costums que no es consideraven perjudicials per a la societat,
però van invertir molt de temps i diners en esforços per eliminar tradicions
considerades poc agradables per la cultura japonesa, incloent-hi el tatuatge.
A mitjans de la dècada de 1930, quan l’imperi japonès arribava
al seu zenit, el govern colonial va iniciar un programa de socialització
política dissenyat per imposar les costums, rituals i una identitat japonesa
lleial als indígenes.
Al final de la Segona Guerra Mundial, els indígenes els pares
dels quals havien mort en campanyes de pacificació es van oferir voluntaris per
servir en Unitats Especials i, si calia, morir per l’emperador del Japó.
L’experiència colonial japonesa va deixar una empremta inesborrable en molts
pobles indígenes més grans que van mantenir una admiració pels japonesos molt
després de la seva marxa el 1945.
Les tropes japoneses utilitzaven dones indígenes com a esclaves
sexuals, les anomenades “dones de consol”.
El Kuomintang va inaugurar diversos programes de socialització
política destinats a nacionalitzar el poble taiwanès com a ciutadans de la
nació xinesa i erradicar la influència japonesa. El projecte estava dissenyat
per crear una forta identitat cultural nacional xinesa (definida per l’estat) a
costa de les cultures locals.
Els pobles indígenes taiwanesos van conèixer per primera vegada
el govern nacionalista el 1946, quan les escoles de poble japoneses van ser
substituïdes per escoles del Kuomintang (KMT), on es feia èmfasi en la llengua
xinesa, la història i la ciutadania, i un currículum impregnat d’ideologia
pro-KMT.
Durant el període de liberalització política, que va precedir
la fi de la llei marcial, l’interès acadèmic pels indígenes de les planes va
créixer mentre historiadors aficionats i professionals intentaven redescobrir
el passat de Taiwan.
A finals de la dècada de 1980, moltes persones de parla hoklo i
hakka van començar a identificar-se com a indígenes de les planes, tot i que
qualsevol canvi inicial en la consciència ètnica dels hakka o hoklo va ser
menor. Malgrat la dramatització polititzada dels indígenes de les planes, la
seva “redescoberta” com a tema de discurs públic ha tingut un efecte durador en
la creixent reconceptualització sociopolítica de Taiwan, emergint d’una
perspectiva dominada pels han xinesos cap a una acceptació més àmplia de Taiwan
com a comunitat multicultural i multiètnica.
Un ressorgiment de l’orgull ètnic ha acompanyat el renaixement
cultural indígena, exemplificat per l’augment de la popularitat de la música
indígena i un major interès públic per la cultura indígena.
El desembre de 1984, va sorgir el Moviment del Poble Indígena
de Taiwan; un grup d’activistes polítics indígenes, que amb l’ajuda de la
progressista Església Presbiteriana de Taiwan (PCT), va establir l’Aliança dels
Indígenes de Taiwan (ATA, o yuan chuan hui) per posar de manifest els problemes
que pateixen les comunitats indígenes a tot Taiwan, incloent: prostitució,
desigualtat econòmica, drets sobre la terra i discriminació oficial en forma de
drets de nom.
El 1988, enmig del Moviment Retorna la Nostra Terra de l’ATA,
en què els pobles indígenes exigien la devolució de terres als habitants
originals, l’ATA va enviar el seu primer representant al Grup de Treball de les
Nacions Unides sobre Poblacions Indígenes.
Després el Moviment Retorna la Nostra Terra va evolucionar cap
al Moviment de la Constitució indígena, en què els representants indígenes
exigien una redacció adequada a la Constitució de la República de Xina per
garantir la “dignitat i justícia” indígena taiwanesa en forma de protecció
legal reforçada, assistència governamental per millorar el nivell de vida de
les comunitats indígenes i el dret a identificar-se com a “yuan chu min”
(literalment, la gent que va viure aquí primer).
A partir de 1998, el currículum oficial a les escoles de Taiwan
s’ha modificat per incloure una menció més freqüent i favorable dels pobles
indígenes. El govern central ha pres mesures per permetre l’ortografia
romanitzada dels noms indígenes en documents oficials, compensant la política
de llarga data d’imposar un nom han a una persona indígena. Actualment es
permet que un infant triï la seva designació oficial si ha nascut de pares
mixtos indígenes/han.
La caça és una manera de viure tradicional amb significat
cultural i religiós per als indígenes taiwanesos, però la pràctica ha estat
estrictament regulada pel govern en nom del control d’armes i la conservació de
la fauna.
Les comunitats indígenes de Taiwan estan estretament vinculades
a la consciència ecològica i a la conservació de l’illa, ja que moltes de les
qüestions ambientals són liderades pels pobles indígenes.
Els grups indígenes busquen preservar les seves costums
populars i llengües, així com tornar o romandre a les seves terres
tradicionals. L’ecoturisme, la costura i venda de talles, joies i música s’han
convertit en àrees viables d’oportunitat econòmica. Tanmateix, el
desenvolupament comercial basat en el turisme, com la creació del Parc de la
Cultura Indígena de Taiwan, no és una panacea. Tot i que aquests creen nous
llocs de treball, als pobles indígenes rarament se’ls assignen càrrecs de
gestió.
A més, alguns parcs nacionals s’han construït en terres
indígenes en contra dels desitjos de les comunitats locals. En ocasions, la
creació de parcs nacionals ha provocat el reassentament forçat dels indígenes.
A causa de la proximitat de terres indígenes a les muntanyes,
moltes comunitats han esperat aprofitar projectes de fonts termals i hotels, on
ofereixen cants i danses per afegir ambient. Els crítics sovint qualifiquen
aquestes empreses d’explotadores i de “representacions superficials” de la
cultura indígena, que distreuen l’atenció dels problemes reals de l’educació
deficient.
El 2016, l’administració sota la presidència de la presidenta
Tsai Ing-wen va aprovar una proposta que designava l’1 d’agost com el Dia dels
Pobles Indígenes a Taiwan i en la celebració d’aquell dia va emetre una
disculpa oficial als pobles indígenes del país. És un dia per recordar
l’existència dels diversos grups ètnics de Taiwan, i remarcant que cal un major
respecte per les cultures i la història dels pobles indígenes i cal promoure
els seus drets.

