Equador i Galápagos (2008)-2. Quito

Quan vam arribar a Quito vam tenir temps de passejar una mica, tot i que estava morta de son i sentia una mica el mal d’alçada. La primera impressió va ser que la gent era molt amable i els preus de les coses baixos.

En realitat la ciutat s’anomena San Francisco de Quito i és la capital del país. Està 2.850 metres d’altitud, al vessant oriental del volcà Pichincha. Em sembla que és la segona ciutat més poblada del país, darrere de Guayaquil.

La ciutat es troba al carreró interandí, a l’anomenada fossa de Guayllabamba; degut a la seva ubicació és llarga i estreta, fa uns 25 km de llarg, en direcció nord-sud, i uns 4 km d’amplada.

Quito té el centre històric més gran, menys alterat i millor conservat d’Amèrica. Aquest centre va ser, juntament amb el centre històric de Cracòvia, Polònia, el primer a ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 18 de setembre de 1978.

El centre històric de Quito es troba al sud del centre actual de la capital. Hi ha uns 130 edificis monumentals i 5.000 immobles inscrits a l’inventari municipal de béns patrimonials. Des de fa quatre segles, aquest és l’espai de major importància simbòlica de la nació equatoriana.

Aquí l’espanyol Sebastián de Belalcázar va fundar la vila de San Francisco de Quito,l’any 1534. Veient el ràpid creixement els conqueridors van convertir aquest punt en Bisbat (1545) i en Real Audiència (1575). D’aquesta època daten convents com la Concepció, Sant Agustín, San Francisco, La Merced i Santo Domingo, que encara es conserven.

La seu de la Real Audiència de Quito es va convertir el 1830 en la capital de la República de l’Equador. A partir de llavors aquesta població construïda en estil colonial espanyol, va sofrir algunes modificacions sobretot en el període presidencial de Gabriel García Moreno, qui el 1870 va ordenar la construcció de nous edificis d’estil neoclàssic.

Durant diversos anys el centre històric va estar descuidat, fet que va contribuir a la deterioració de molts dels edificis i que els carrers circumdants es veiessin envaïts pel comerç informal. Això li va restar bellesa i va contribuir a que aquesta zona fos poc segura. El deteriorament va començar el 1930, quan molts habitants del centre es van traslladar a altres indrets més al nord; això va fer que molts edificis del centre històric quedessin abandonats i posteriorment van ser habitats per pobladors pobres i gent que venia del camp.

Per revertir la situació de deteriorament, l’any 1997 l’Empresa de Desenvolupament del Centre Històric va iniciar un programa per retornar a aquest lloc a l’esplendor que tenia en el passat.

L’any 1987 la ciutat va patir un terratrèmol que va afectar a alguns edificis. El congrés va crear el Fons de Salvament del Patrimoni Cultural (FONSAL) perquè treballés en la restauració, conservació i manteniment del patrimoni de Quito i dels seus voltants, mitjançant diversos projectes, així com conservar vius els costums i tradicions que reflecteixen la identitat dels habitants de la ciutat.

La Basílica de Nuestra Señora de la Merced, és la primera església i la principal seu de l’orde de les mercedàries al país,i per això porta el títol de basílica.

L’edifici té cinc cúpules i una torre quadrada; està decorat amb inscripcions inques i àrabs. La construcció es va iniciar l’any 1701 i la torre es va completar el 1736; la basílica es va consagrar l’any 1747.

En aquest edifici hi ha una de les biblioteques històriques més importants de la ciutat, tant pel seu contingut com per l’estat de conservació.

La biblioteca ocupa dues plantes a l’ala nord del convent. Segons l’inventari i catalogació que es va fer durant entre el 1994 i 1997, hi ha 22.000 volums i més de 40.000 registres bibliogràfics. 

El Panecillo és el turó que domina el centre històric des del seu cantó sud; està coronat per una reproducció gegant de l’anomenada verge de Quito o verge de Legarda, de l’escultor de l’escola de Quito Bernardo de Legarda.

L’anomenada Cima de la Libertad és un petit contrafort muntanyós situat als peus del Pichincha; al seu voltant és on hi va haver la batalla de Pichincha, el 24 de maig de 1822, que assegurà la independència de la nova República de l’Equador. A dalt hi ha un petit museu sobre aquesta batalla.

Encara hi ha un altre turó que domina el centre històric, el turó d’Itchimbía, a la banda oriental. Fins no fa massa temps estava deshabitat, però en els darrers anys es va iniciar una ocupació incontrolada; l’ajuntament ha aconseguit aturar aquest procés i s’ha aprofitat l’espai per convertir-lo en un parc públic.

L’antic mercat de Santa Clara, que estava al centre històric, es va traslladar dalt d’aquest turó i s’ha convertit en un centre cultural i d’exposicions, que es va inaugurar l’any 2004. 

L’Església de San Francisco és una basílica catòlica situada al centre històric de Quito, davant de la plaça del mateix nom. A l’igual que l’altra és també un convent. Està considerada una joia de l’arquitectura continental per la seva barreja de diferents estils combinats durant més de 150 anys de construcció.

El conjunt té 13 claustres, tres esglésies i un gran atri. Actualment s’hi duen a terme diverses activitats: conventuals i religioses, atenció pública en els àmbits de la salut, la comunicació, l’educació i altres de caràcter popular que mantenen l’edifici actiu. El terratrèmol de l’any 1868 va fer caure les torres.

A l’interior de l’església hi ha més de 3.500 obres d’art colonial, de múltiples manifestacions artístiques i tècniques variades, especialment les corresponents a l’Escola d’Art de Quito, que va néixer precisament en aquest lloc. També disposa d’una biblioteca franciscana, descrita al segle XVII com la millor del Virregnat del Perú.

La plaça de San Francisco, que es troba davant del complex, durant anys subministrava aigua a la ciutat de la seva font central. Ha funcionat , i que ha funcionat com a mercat popular, espai per a concentracions militars i polítiques, i com a lloc de trobada i oci social.

En època prehispànica, els terrenys actuals de l’Església i el Convent de San Francisco estaven ocupats pel palau reial de l’inca Huayna Capac. Abans de que els espanyols arribessin a la ciutat, davant de la impossibilitat de defensar-la, el general indígena Rumiñahui va ordenar la seva destrucció total. En l’incendi de la ciutat, el palau va ser destruït i enterrat sota una gran quantitat de runes i deixalles.

L’església i el convent franciscans van ser fundats amb el títol de Sant Pau Apòstol el 25 de gener de 1535. La finalització d’un temple provisional es va dur a terme només dos anys després de la fundació espanyola de la ciutat. La construcció de l’edifici actual i es va completar cap al 1680, però es va inaugurar oficialment el 1705.

Dos anys després de la fundació de la ciutat van arribar dos clergues belgues, que amb el suport de la congregació franciscana europea, van aconseguir adquirir alguns terrenys al costat sud-oest de la Plaça Major, al mateix lloc on antigament hi havia les seus militars dels líders de les tropes imperials inques. Aquest lloc tenia una enorme importància històrica i estratègica per als pobles indígenes que els franciscans volien evangelitzar.

La tesi de que aquest lloc era un important centre de les cultures inca i caranqui (un dels pobles indígenes d’Equador) es va reforçar després dels estudis arqueològics realitzats al temple, entre 1983 i 1990, al temple amb motiu de la seva renovació. Es van trobar peces ceràmiques importants, pertanyents a aquelles cultures prehispàniques. 

La plaça de la Independència és el centre polític i històric d’Equador i és el punt referencial de l’altitud a la que es troba la ciutat (2.818 m).

En aquesta plaça hi ha el Monument a la Independència, dedicat als herois de la independència del 10 d’agost de 1809, data del Primer Crit de la Independència Hispanoamericana.

A l’entorn de la plaça hi ha el Palau de Carondelet, la Catedral Metropolitana, el Palau Arquebisbal i el Palau Municipal.

La primera plaça de la ciutat colonial era la que ara es coneix com a Plazoleta Benalcázar; aquesta placeta sempre es va considerar provisional mentre es construïa un traçat adequat per a la noble ciutat espanyola de Quito. Va ser a principis del segle XVII, el 1612, quan els poders de la ciutat es van traslladar als voltants de la Plaça Grande, com van decidir anomenar-la perquè era la més gran en aquell moment.

Inicialment, només era una esplanada de terra on l’any 1564 s’hi va col·locar una font per subministrar aigua als veïns. Com que era més gran que la plaça provisional i el terreny circumdant encara estava desocupat, algunes institucions van decidir instal·lar-se al seu voltant. L’Església Catòlica va adquirir terrenys als costats nord i sud, on va construir el temple principal de la ciutat (Catedral) i la seu de l’arxidiòcesi (Palau de l’Arquebisbe).

El primer Cabildo de la ciutat va reservar per a Francisco Pizarro un terreny a la cantonada nord-oest de la plaça, al costat de l’actual Palau de l’Arquebisbe, on el seu germà Gonzalo va construir una residència (l’única residència privada que encara es conserva), i que més tard seria anomenada Palau de Pizarro. Altres famílies, també fundadores de la vila, van ocupar l’extrem occidental, però després del terratrèmol de 1627, aquests cases van patir danys estructurals i van ser enderrocades; al seu lloc es va construir el Palau de l’Audiència Reial, actualment conegut com el Palau de Carondelet.

Finalment, al costat est, es va construir l’edifici del cabildo de la ciutat naixent, una construcció que també va ser enderrocada posteriorment per construir l’edifici conegut com el Palau Municipal.

Durant diversos segles després de la fundació de Quito, la Plaça Grande no era més que una gran esplanada empedrada amb una bonica font al centre, al voltant de la qual a vegades s’hi feien festes organitzades pel cabildo en nom de la corona espanyola. A diferència d’altres ciutats colonials, no hi ha evidències de que en aquesta plaça hi haguessin edificis importants dels pobles indígenes. La plaça també servia com a mercat, i era coneguda com la plaça de la catedral.

A principis del segle XVIII, aquest lloc era realment la plaça principal, i el govern espanyol volia una plaça de l’estil de les ciutats europees. A nivell paisatgístic va concebre la plaça com a jardí per al Palau de Carondelet. Les escales del palau acabaven a la plaça i es va prohibir el pas de carruatges per l’extrem occidental de la plaça, que limitava amb Carondelet.

El baró de Carondelet va ordenar la remodelació del Palau Reial, cap al 1802, col·locant una gran columnata a la façana que es va convertir en l’estructura de la plaça, així com la construcció de l’atri de la catedral i el pavelló neoclàssic amb què va embellir l’entrada d’aquesta església.

A principis del segle XIX, la plaça va ser novament renovada, es van retirar les escales del palau i es va reobrir el pas pel que aleshores s'anomenava Calle de las 7 Cruces.

A finals del segle XIX i fins a mitjans del segle XX, la Plaza Grande es va convertir en un jardí d’estil francès, amb una tanca que l’envoltava i diverses portes als costats. Els arbres més antics daten d’aquella època, especialment les palmeres que es poden veure davant del Palau de l’Arquebisbe.

Cap al 1890, la font construïda al segle XVII va ser substituïda per un monument a Isabel la Catòlica, i l’estructura abandonada es va traslladar a la plaça central de Sangolquí, on encara es conserva.

L’any 1903, el president Eloy Alfaro va ordenar la construcció d’un monument per commemorar el centenari del Primer Crit d’Independència del país. El conjunt escultòric se situaria al centre de la plaça, en el lloc de l’escultura d’Isabel La Catòlica.

A la plaça hi havia moltíssima gent, amb desfilada de músics... era 6 d’agost, per tant suposo que devia ser part de les festes de celebració de la independència, que és el 10 d’agost, data del Primer Crit.