Equador i Galápagos (2008)-3. Saquisilí,

Al matí següent ens vam llevar a les 5 del matí per poder sortir a les 6. Començàvem el nostre recorregut pel país dirigint-nos cap al sud, a la província de Cotopaxi. Aquell primer dia anàvem a veure el mercat de Saquisilí i després la llacuna Quilatoa. Anàvem a dormir a Latacunga. Al dia següent vam anar al Parc Nacional de Cotopaxi i vam tornar a dormir a Latacunga.

Cotopaxi és una de les 22 províncies de l’Equador. Està situada a la zona central del país, a la fossa oriental del Patate. La seva capital és Latacunga. La ramaderia d’aquesta província és una de les més importants del país, especialment de boví i oví.

En el seu territori hi ha el Parc Nacional Cotopaxi, amb el volcà Cotopaxi, i la Reserva Ecològica Los Illinizas. Als pobles de Saquisilí i Pujilí s’hi celebren importants mercats tradicionals.

Saquisilí es troba a uns 100 km al sud de Quito, l’objectiu era anar a veure el mercat, i a primera hora sempre és quan els mercats estan més animats, i la part del bestiar és de 7 a 9 del matí, per això havíem matinat. 

El poble, situat a prop de la carretera panamericana, és conegut sobretot pel seu mercat, al que hi venen principalment la població local de les terres altes. Aquí es reuneixen milers de persones per vendre els seus productes: aliments, animals, tèxtils artesania...

Saquisilí és reconegut per la seva tradició tèxtil. Les dones indígenes segueixen emprant els telers ancestrals per teixir dissenys únics que representen la seva visió del món.

Aquí hi havia hagut un assentament de la cultura Panzaleo; a la província de Cotopaxi, hi vivien els Panzaleo, també coneguts com els Quitxua de Cotopaxi. Sembla que aquest primer poblat panzaleo ja devia tenir, des de l’inici finalitats comercials.

Amb l’arribada dels inques és quan va rebre el nom actual. El van anomenar, en quitxua-aimara, Saquisilí, que significa “deixar” o “encarregar alguna cosa”, suposo que en referència als intercanvis de productes del mercat. Centenars de mitimaes (colons inques) van arribar del sud per instaurar l’ordre inca i expandir aquesta cultura a la regió on vivien els panzaleo, formant el ayllu Hacho.

L’ayllu era la forma tradicional d’organització social andina, especialment entre els pobles quítxua i aimara. Consisteix en un conjunt de familias descendents d’un avantpassat comú que comparteixen un territori delimitat, recursos col·lectius, i treball comunitari.

El llinatge Hacho era una família de nobles indígenes panzaleo; algun d’ells van tenir gran influència a la Real Audiencia de Quito.

L’arribada dels espanyols va significar un altre canvi. Durant l’època colonial, es va implantar el model de cacicat i es van repartir les terres a comanadors i evangelitzadors.

El comanador era el cap de part d’una institució colonial anomenada comanda. El comanador tenia, en primer lloc, nombroses obligacions, com la d’ensenyar la doctrina cristiana i defensar els seus encomanats, així com defensar i ajudar a multiplicar els seus béns. En segon lloc, la comanda era un privilegi escassament atorgat.

Els caps dels ayllus es van convertir en “governadors” de les terres sota la tutela espanyola. Diuen que l’essència d’aquest poble va aconseguir resistir; les famílies indígenes van mantenir el llinatge, es van contraure matrimonis per protegir la possessió de la terra, i hi ha cognoms que encara es mantenen, com Jacho, Pullopaxi, Titusunta, Yanchapaxi.

Després de la independència, Saquisilí va haver de recórrer un llarg camí abans d’aconseguir la seva autonomia. Primer, va ser la parròquia de Latacunga, després Pujilí. Durant dècades, els seus habitants van lluitar pel seu reconeixement com a cantó, però els esforços semblaven infructuosos. Només gràcies a la unió dels seus habitants, tant els que habitaven les muntanyes com els que havien migrat a la costa, el 1943 es va fer realitat el somni. El Congrés Nacional va reconèixer oficialment Saquisilí com a cantó, marcant així una fita en la història de Cotopaxi.

Vam començar visitant la part dels animals. Hi havia llames, porcs, vaques, xais... Els porcs grans valien 60 dòlars, un xai gran ben carregat de llana, 80 dòlars. Les alpaques són més preuades que les llames.

La gent anava molt abrigada, feia força fred. Després vam anar a la part d’alimentació, també a la d’artesania... vam veure parades de remeis medicinals i parades d’estris diversos. Moltes dones comprant i venent, regatejant... molt d’ambient.

Al mercat em va xocar quan parlant amb una dona em va preguntar com es portaven els equatorians al nostre país. Em va dir que ells són molt treballadors. Una altra dona es va sorprendre de que entenguéssim el seu castellà. Quan ens veuen, com que som estrangers comencen parlant en anglès, especialment els joves.