Azerbaidjan_10: Bakú, Icheri Sheher

Anem cap al centre de la ciutat, passem per la plaça de les fonts per arribar a la muralla i la ciutat antiga de Bakú, anomenada Icheri Sheher, que es refereix a la ciutat que hi ha a l’interior de la muralla. 

Sobre quin és l’origen del nom de Bakú hi ha un cert debat. En el segle IX es feia referencia a una ciutat anomenada Bakuye; més tard, en fonts europees, a la mateixa ciutat se l’anomena Baga, Baki i Bakkhi i en les fonts russes Baka. En el segle XVIII els perses l’anomenen Bardkube, que vol dir la ciutat on bufa el vent. 

El nom de ciutat on bufa el vent és molt escaient ja que hi ha molt pocs dies l’any en que hi hagi calma. En azerbaidjanès s’anomena Baki. 

Hi ha diferents opinions sobre l’origen del nom: pot ser que tingui el seu origen en el zoroastrisme i que vulgui dir sol o deu; també podria venir de la paraula turó, ja que es troba sobre un turó. O podria fer referencia a les tribus bakan, o bagi, que vivien a la península d’absheron, en els segles XII-V a. C..  

Les muralles de Bakú son del segle XII. Han estat reconstruïdes i restaurades diverses vegades. La fortalesa tenia dos muralles concèntriques separades per un fossar; la distància entre les dues muralles era 15-20 metres. 

Una de les muralles s’endinsava en el mar uns 500 metres, el que permetia l’arribada dels vaixells al port, sense incidents. El fet que la muralla pogués resistir l’embat de les onades, indica una tècnica de construcció acurada. En aquell temps a la ciutat hi vivien unes 2000 persones. 

L’any 1953 es va trobar una pedra amb una inscripció en la que indicava que la muralla s’havia construït en el 1171-72. 

Amb l’arribada dels russos, es va enjardinar la zona entre les dues muralles i al vespre es podia veure a la gent passejant per allà.

Amb el creixement de la ciutat, el segon perímetre de muralles es va enderrocar en el 1883, per poder engrandir la ciutat. Ara be, com que les portes d’aquesta muralla tenien valor històric el khan les va fer traslladar a la muralla que es conservava en peu. De totes formes, no es va traslladar tota la porta sinó només les pedres que tenien inscripcions. Els murs que estaven al mar també es van enderrocar.

Un visitant del segle XVII va deixar constància de que la ciutadella de Bakú tenia 70 torres i tres portes, una en cada banda (pel cantó de terra ferma). En el seu interior hi havia centenars de cases, jardins, horts, mesquites, mercats, cases, de banys... deia que la ciutat era el port de Shamaji.  

Explica que la gent de Moscou viatjaven sovint aquí per comprar sal, safrà, petroli i seda. També comentava que hi havia zones sense vegetació, i que si una persona o animal hi posava el peu una estona es cremava. Les caravanes aprofitaven aquestes zones per fer un forat i cuinar el pa o altres aliments.  

Els narradors del segle XIX explicaven que la ciutadella tenia dos ponts llevadissos, construïts en fusta, de 12 metres de llarg i 6 m. d’ampla. 

Alexandre Dumas, en el 1859, en el seu llibre sobre el caucas descriu la fortalesa de Bakú com una de les més inexpugnables de l’època medieval. 

La fortalesa incloïa també la que s’anomena la Maiden Tower i el castell de Sabayil o Bayil. Els historiadors encara troben sorprenent totes aquestes construccions defensives, sent així que en aquell moment Shamaji, que era la capital i la ciutat més poblada de l’estat de Shiravanshahs, no tenia muralla.  

El primer cop que es menciona aquesta població (es pensa que feien referència a Bakú) és al segle V, en un manuscrit bizantí, en el que es parla de les ciutats de l’Albània caucàsica i d’una ciutat en la que el foc emergeix del fons del mar.  

Icheri Seher és una de les poques ciutats medievals que han sobreviscut a Azerbaidjan; conserva l’estil de la ciutat d’aquell temps, amb carrers estrets, laberíntics. 

La majoria de monuments antics estan en la part baixa, més propera al mar, i l’estructura dels carrers es del segle XVIII. 

En aquest lloc ja hi havia hagut assentaments humans en el paleolític i ha estat habitat de forma continua fins ara. S’han trobat evidencies de cultures diverses, del zoroastrisme, sassànides, àrabs, perses, shirvan, del període otomà i del rus.   

Bakú formava part de l’estat de Shirvan, que va existir entre el segle IX I l’any 1538, quan va ser annexionat a l’Iran safàvida. L’any 1585 la ciutat va ser capturada pels otomans I en el 1723 van ser els russos els que van ocupar-la I la van cremar. L’any 1783 passa a formar part de l’imperi rus. 

La ciutat emmurallada té carrers estrets, diuen que era una forma de defensa, però també era una protecció contra el vent. Per això els carrers son curvilinis, per evitar les ratxes de vent a l’hivern i en ser estrets hi ha ombra i son més frescos a l’estiu. 

En els segles XVII-XVIII el comerç augmenta amb el que es van fer canvis en la ciutat, connectant el port amb la part alta, i comunicant els dos mercats principals, el de la part alta (joieria i altres objectes) amb el de la part baixa (menjar i tallers d’artesans). En la via principal hi havia també caravanserralls, mesquites cases de banys…  

A part de Icheri Sheher, intramurs, part de la població vivia als suburbis, Bayir Shahar, que vol dir la extramurs. 

protector de bigotis per dormir

Hi ha una escultura dedicada al poeta Aliaga Vahid (1894-1965) molt curiosa. És un cap gegant, però tot el seu cabell està esculpit. De lluny a mi em semblava un gran cap amb el cabell rinxolat, però en apropar-m’hi em vaig adonar de que tot estava cobert de figures en relleu. Impressionant. 

sandàlies de bany

Una altra escultura que em crida l’atenció és la que es titula “les set belleses”. Representa 7 “armudus”, les tasses que es fan servir per beure el te. El nom de l’obra fa referencia al títol d’una obra de l’escriptor Nizami Gencevi, i és que aquestes tasses recorden el cos d’una dona. Aquest monument vol ser també un reconeixement al te i la seva importància en la societat azerbaidjanesa; en tots els pobles i ciutats hi ha les cases de te, que son un important punt de trobada de la gent. 

Sobre un turó de la ciutat és on es va construir el palau dels xas, l’anomenat palau dels shiravanshahs. La major part d’edificis que formen el complex van ser construïts entre el segle XII i el XV. El palau dels Shirvanshahs va ser construït quan Shamaji va deixar de ser la capital, que es va traslladar a Bakú.  

Les cúpules i les parts elevades del palau van quedar destruïdes en el segle XVIII quan les tropes navals russes van atacar la ciutat. Entre els segles XVIII i XX es va restaurar. Els tresors del palau es van traslladar primer a Tabriz i després al palau de Topkapi a Istanbul.  

Aquest complex consta de diferents edificis i habitacions. Hi ha el divankhana, on es feien les reunions i recepcions. Hi ha la zona residencial, on vivia la família, el mausoleu dels xas, la mesquita, els banys, el mausoleu de l’astròleg de la cort... Des de les habitacions de dalt tenien bona vista sobre la badia. 

Els banys del palau es van descobrir en el 1939, en una vinya, quan s’estaven fent excavacions. 

Un dels problemes que presenta el palau és que l’aigua va penetrant en les pedres i aquestes filtracions fan malbé l’estructura.

Icheri Sheher forma part del patrimoni de la Unesco, per preservar-la d’enderrocs il·legals, que hi havia hagut en l’època d’expansió, i protegir-la ja que en estar tant propera al mar, evitar que es deteriori. 

En el palau hi ha exposats objectes curiosos, de l’època dels xas, pintures i dibuixos amb escenes de la vida quotidiana en l’antiga Bakú. 

A més, en els jardins del palau hi ha exposades les restes recuperades de la fortalesa de Sabayil (o Bayil) que va quedar destruïda per un terratrèmol en el segle XIII.

El castell de Sabayil és un misteri que ha donat peu a moltes llegendes al llarg dels segles. Una d’elles diu que una ciutat de la riba del mar caspi estava governada per una dona molt bonica anomenada Sabayil. Un dia mirant al mar des d’una torre va veure una atractiu jove nedant cap a ella i es va enamorar d’ell. I l’home també es va enamorar d’ella. Aquest enamorament va fer que Zeigh (el jove nadador) fos cada dia més fort. 

Ara be, un dia Zegh va veure a una altra dona i també es va enamorar d’ella. Això va fer que perdés la seva força i quan va anar a veure a la Sabayil nedant, com que ja no tneia força les onades el van engolir. Ella, no podent suportar la tragèdia, es va tirar al mar per morir amb ell. I els seus súbdits en homenatge l’hi van donar el seu nom al castell. 

Una altra llegenda relaciona a Alexandre el gran (també anomenat Iskandar) amb una ciutat anomenada Sabayil. 

Iskandar volia capturar una ciutat de la riba del mar caspi, però la població no es rendia, així que va demanar consell al seu mestre Aristòtil. La ciutat estava sota el nivell del mar i una gran pedra protegia l’entrada per evitar que l’aigua la inundés. Aristòtil va inventar un líquid que podia esmicolar la pedra convertint-la en calç. Amb aquest producte va poder foradar la pedra i l’aigua va escolar-se cap a l’interior de la ciutat, inundant-la. Els habitants van fugir i la ciutat inundada es va anomenar Sabayil. 

Llegendes a part, hi havia un castell, anomenat Bayil Gasri, que va desaparèixer. Segons les cròniques antigues, en el 1306 hi va haver un gran terratrèmol en el mar caspi. Una possibilitat per la seva desaparició seria que el nivell de l’aigua hagués pujat i la illa on es trobava el castell hagués quedat submergida.  

El nivell del mar caspi ha fluctuat molt al llarg dels segles. Des del 1723 fins a començaments del segle XX el nivell va baixar i cap al 1930 diuen que es podien veure les ruïnes del castell sota l’aigua. Quan les aigües estaven tranquil·les fins i tot es podien veure pedres gravades. 

Això va ser una sorpresa, ja que va passar de ser una llegenda a ser un fet real. Hi havia hagut un castell en una petita illa a la badia de Bakú a uns 300 metres de la costa. 

Ara se sap que el castell estava envoltat per una muralla I torres, probablement de vigilància. En el 1430 un geògraf de Bakú va escriure que la ciutat tenia dos castells en pedra, un d’ells, el més gran estava a la costa i el petit en una illa al mar. Els mongols no van poder destruir el de terra ferma, però el de la illa va quedar parcialment tocat.

Com que aquest castell ha passat segles sota l’aigua no s’ha conservat gran cosa; queden els fonaments i s’han pogut recuperar unes 700 pedres gravades. Molts dels escrits son en persa i deixen registre de la genealogia dels Shiravanshahs. 

En algunes pedres hi ha gravades cares humanes i d’animals. Es pensa que les figures d’animals representaven els anys que havia estat cada xa en el poder, ja que a l’edat mitja, per aquestes terres, cada any estava associat a un animal. 

A l’interior del castell s’hi va trobar una moneda encunyada a començaments del segle XIII. Sembla ser que el castell tenia 9 habitacions, dos d’elles amb llar de foc. També s’han trobat restes de canonades de diferents diàmetres, que devien ser canalitzacions d’aigua.  

Segons la inscripció que hi ha en un baix relleu la construcció s’hauria acabat en el 1235. El que encara no està clar és quina finalitat tenia aquest castell. Podria ser un temple zoroastrià, dedicat al culte al foc; una altra hipòtesis és que fos utilitzat com a caravanserrall, però les portes eren massa petites i no podrien passar-hi els camells. Cap d’aquestes hipòtesis sembla bona. Molts científics opinen que devia utilitzar-se com a sistema de defensa marítim. També es diu que podia haver sigut, en temps de pau, una oficina de duanes, i també podria ser que els mercaders s’allotgessin aquí. 

Una altra construcció emblemàtica és la torre Maiden, o torre de la donzella o de la verge, o Giz Galasy.

Aquesta torre, del segle XI, es va construir sobre una construcció anterior del segle VII o VI a. C.. de fet, és una construcció feta en dos períodes diferents. Té 8 pisos, cadascun d’ells amb voltes al sostre i una obertura central. 

Els tres pisos inferiors son dels segles VI o VII a. C. i podien ser un observatori astronòmic o un temple del foc. S’ha trobat en el segon i tercer pis unes canalitzacions per on podia haver pujat el gas, per tal de tenir la flama eterna cremant. Les escales per pujar son de pedra, tallades a la paret i hi ha petites finestres. 

Els pisos superiors son del segle XII i hi ha inscripcions cúfiques (l’escriptura més antiga en àrab), commemorant la reconstrucció feta en el segle XII. Aquesta part combina la pedra amb el guix.

Té 29 metres d’alt i com amb molts altres edificis emblemàtics, hi ha un munt de llegendes al seu voltant. Una d’elles és que un ric governant es va enamorar de la seva filla i s’hi volia casar. La noia davant del greu problema que se l’hi plantejava, ja que no es podia oposar al seu pare, l’hi va demanar que primer l’hi construís una torre molt alta, des d’on pogués veure tot el territori. Quan la torre va estar acabada la noia va pujar a dalt de tot i es va llançar al buit. D’aquí el nom de la torre de la verge o de la donzella. 

Però el seu nom també podria fer referència a que és inexpugnable. Les parets tenen 5 metres de gruix i la base té un contrafort. És una massa impressionant. Ara és un museu i des e dalt i ha vista sobre la ciutat. 

Ischeri Sheher tenia diversos caravanserralls. El caravanserrall Kasumbek, del segle XVI o XVII, tenia dos pisos i allotjava als mercaders que arribaven per mar. Al costat tenia la mesquita.

Un altra caravanserrall era el de Multani, del segles XIV o XV, que l’utilitzaven els mercaders indis; al seu davant hi havia el caravanserrall Bukhara, del segle XV que va ser construït pels mercaders d’Àsia central i al seu costat tenia els banys. 

La ciutat antiga és tranquil·la, agradable per passejar-hi, i a més estaven preparant-la per filmar-hi una pel·lícula basada en l’obra de Kurban Said, Alí i Nino. Aquesta obra transcorre a finals del segle XIX, pel que s’estan amagant i camuflant els objectes moderns, per escenificar les places i mercats d’aquella època. 

La vella Bakú és una ciutat per perdre-s’hi, per descobrir pausadament els seus racons, les façanes, els balcons, els detalls, la gent... Això passa també en les altres zones de la ciutat. Son moltes ciutats en una, molta diversitat. Molt agradable, malgrat el seu vent. I suposo que al abril maig és una bona època per estar allà. A l’hivern hi deu fer molt fred i a l’estiu et deus morir de calor.

Azerbaidjan_9: Bakú

Arribem a Baku a mitja tarda. La primera impressió és la d’una ciutat en efervescència, en ple boom de construcció. Aquest anys 2015 hi ha els primers jocs europeus, i es faran a Bakú en el mes de juny. O sigui que a començaments d’abril quan jo hi vaig ser, anaven de bòlit construint els edificis per allotjar a tothom, els estadis i recintes esportius i fer millores en la ciutat. Hi havia obres per tot arreu. De totes formes el centre ja estava molt arreglat, em sembla que en el 2006 ja hi va haver una reestructuració de la ciutat. 

És una ciutat que té zones molt diferents: hi ha la ciutat antiga emmurallada, la ciutat del segle XIX, que recorda una mica l’eixample de Barcelona, hi ha també els edificis i construccions del període soviètic i ara hi ha uns quants edificis moderns i originals, on predomina la forma i el vidre. 

És una ciutat vital, amb un centre molt agradable, restaurat i cuidat, però poc més enllà hi ha carrers que conserven l’aire del passat, quan tota la zona central devia ser un barri modest; ara contrasten els carrerons amb poca llum, cases senzilles amb les avingudes i cases senyorials, d’uns metres més enllà. És com si aquesta part de la ciutat hagués escapat a la demolició, al boom immobiliari i suposo a l’augment dels preus dels nous habitatges. És una altra cara de la ciutat. 

Una de les cares de la ciutat dóna al mar caspi, a la badia de Bakú i comencem a explorar-la anat cap a l’avinguda dels màrtirs i el memorial per les víctimes del gener negre.  

Es coneix com el gener negre, el dia 20 de gener de 1990, quan a la matinada les tropes soviètiques entraven a Bakú i en els enfrontaments van morir unes 140 persones, i hi va haver molts ferits i alguns desapareguts. 

Cada any es fa un acte commemoratiu, però aquest any 2015 ha tingut més rellevància ja que ha sigut el 25è aniversari i la població i el govern segueixen demanant justícia per la matança perpetrada. 

En el 1990 Azerbaidjan encara formava part de la unió soviètica però començaven a sorgir forces independentistes. Unes setmanes abans de la data fatídica hi havia hagut manifestacions reclamant la separació de la unió soviètica i l’ambient estava caldejat.

En aquells moments Azerbaidjan tenia el problema de Nagorno Karabaj molt candent. Aquesta regió tenia un 80% de població armènia però estava administrada per Azerbaidjan. Hi havia enfrontaments entre armenis i àzeris, crec que va morir un àzeri am mans dels armenis. La noticia la donen en un míting a Bakú, davant d’unes quinze mil persones i encén els ànims. Després d’això un grup radical nacionalista ataca el barri armeni de Bakú, el que provoca prop de cent morts. 

Aquesta és l’excusa que fa servir el govern per enviar, la matinada del 20 de gener del 1990, a 35 mil efectius de la KGB cap a la ciutat de Bakú per tal de restablir l’ordre. I van atacar a la població que s’estava manifestant davant de la seu del partit. 

En els diaris de l’endemà es diu que Gorbatxov demanava a àzeris i armenis que entressin en raó, però els enfrontaments eren entre la població i les tropes soviètiques que atacaven a la gent que es manifestava davant de la seu del partit. Segons el govern de Gorbatxov es justifiquen dient que hi havia població que anava armada, però les ONG ho van desmentir. 

L’avinguda dels màrtirs impressiona, ja que és en marbre blanc, amb les làpides negres. I sobre cada làpida la fotografia gravada i la dta de naixement i la de defunció, però la de defunció és sempre la mateixa: 20 de gener de 1990. La de naixement varia, però hi ha molts joves, de 20 o 30 anys, rostres juvenils... Hi ha dues tombes de costat, d’una parella, el noi va morir en els enfrontaments i la seva dona es va suïcidar en saber-ho.  

Aquest memorial es va inaugurar el 20 de gener del 2010. Inicialment aquí hi havia un cementiri musulmà, on estaven enterrades les víctimes de la guerra del 1918. 

Quan els bolxevics van arribar al poder van retirar els cossos i van destruir el cementiri per convertir-lo en un parc, en el que hi van col·locar una escultura representant un líder bolxevic. 

Amb la caiguda de la unió soviètica aquest espai recupera la seva funció com a cementiri i memorial. Els primers morts que s’hi van enterrar van ser els del 1990, però després s’hi han enterrats també les víctimes de la guerra del Ngoro-Karabakh entre 1988 i 1994. En el mateix cementiri hi ha també enterrats els turcs i alguns britànics morts en la batalla de Bakú del 1918.

El lloc té bona vista sobre la badia i també es veu un dels emblemes moderns de la ciutat: tres edificis de color blau, en forma de flames. Al peu del turó hi ha la mesquita dels màrtirs, dedicada a les víctimes turques del 1918. 

Anem a veure la mesquita de Bibi Heybat. Els orígens d’aquesta mesquita es remunten al segle VII a Bagdad: hi va haver un enfrontament entre el califa i l’imam, Ali ibn Musa. Com a resultat d’aquest enfrontament la família i amics de l’imam van haver de fugir de Bagdad. 

L’imam es va instal·lar en un petit poble de l’Iran i quan va morir va ser enterrat allà, com un màrtir de la fe. La seva tomba es va convertir en lloc de pelegrinatge pels xiïtes i al seu voltant va créixer la ciutat de Mashad, que actualment és un dels centres religiosos xiïtes més importants. 

La germana de l’imam va fugir cap a Bakú i es va instal·lar a la costa del mar negre intentant no cridar l’atenció. Aquí va dur una vida espiritual i deien que era una dona santa, pel que quan va morir la gent va construir una petita cripta sobre la seva tomba. 

Amb el pas dels anys la noticia sobre els seus orígens i la seva santedat es va estendre i aquest emplaçament es va convertir en un lloc sagrat. Va començar a arribar gent de tot arreu per visitar la tomba d’Okuma Khanim, que és com es deia la dona santa.

L’any 1264 (del nostre calendari) es va construir una petita mesquita, amb un minaret d’uns 20 metres d’alçada. El seu interior estava decorat amb rajoles blaves i tenia una làmpada de cristall (o vidre) penjada del sostre, que quan bufava el vent, cosa habitual a la badia de Bakú, feia entrexocar les llàgrimes de la làmpada, amb una certa musicalitat.

Sembla ser que no era correcte o ben vist, anomenar la mesquita amb el nom d’Okuma Khanim així que la van anomenar com la mesquita de la tia de Heybat, bibi Heybat, ja que Heybat era el nom d’una de les seves serventes. 

En el 1903 un artista va pintar la mesquita; un anglès en veure la pintura l’hi va encantar i el va convèncer perquè l’hi vengués. Però Taghiyev, un famós baró del petroli azerbaidjanès volia que la pintura es quedés al país i l’hi va comprar. Amb la revolució bolxevic del 1920 es van confiscar totes les pertinences de Taghiyev i la pintura va desaparèixer. Curiosament, 44 anys després, en el 1964, una persona anònima va fer donació de la pintura al museu d’art d’Azerbaidjan. 

En l’època soviètica, Stalin va fer destruir tots els llocs de culte, i la primera mesquita a la que l’hi va tocar el rebre va ser la de Bibi-Heybat. 

Es diu que les parets de la mesquita eren molt gruixudes i per tant difícil de destruir; també el minaret era molt resistent. Així que quan els bolxevics van voler destruir-la van necessitar dinamitar-la dos cops. 

Hi ha diverses llegendes al voltant d’aquesta mesquita. Una d’elles explica que dos dies després del seu enderroc la gent del poble estava molt molesta per l’ofensa patida en atacar un lloc sagrat i els hi costava dormir. A la matinada es van sentir crits i forts cops. La gent va córrer cap a la mesquita on hi havia el soldat de l’exercit roig, vigilant les ruïnes de la mesquita. Van trobar el soldat terroritzat mirant i assenyalant al mar i dient coses incomprensibles. Van mirar cap a on assenyalava i van veure una dona vestida de blanc, que s’endinsava en el mar fins que va desaparèixer amb la sortida del sol. Un dels homes que hi havia allà va dir que segur que tornaria quan fossin millors temps. 

El soldat va explicar que s’havia despertat en sentir les pedres caient, deia que era com si algú estes bellugant els blocs de pedra, i llavors va veure sortir d’entre les runes, una dona embolicada en una tela blanca, que en passar pel seu costat feia olor a roses. A Azerbaidjan quan una persona mor l’hi renten les mans i la cara amb aigua de roses. O sigui que el soldat va associar l’aparició amb la difunta enterrada allà. 

Una altra llegenda diu que els soldats que havien participat en l’enderroc de la mesquita havien morts en accidents estranys: un va morir ofegat, a un altre l’hi va caure una roca al cap i un tercer va morir electrocutat.

La mesquita és molt important pels azerbaidjanesos i que sempre ho ha sigut. Les llegendes han contribuït a preservar el seu record. 

Diuen que no està clar que hi ha de cert i de ficció en aquestes histories, però que potser la gent les va mig inventar per superar el xoc de la destrucció d’un dels seus llocs sagrats; també podria ser una forma d’expressar la impotència davant d’aquests fets, deixant entendre que hi hauria una justícia divina que compensaria la seva impotència. 

I com que és una icona pel poble azerbaidjanès, 60 anys després de la seva destrucció es va reconstruir, en el 1997.

És un recinte molt ampli, de color terra, a joc amb la muntanya. Amb una bina vista sobre la badia de Bakú. Hi ha un moviment constant de gent que entra i surt per visitar la tomba. L’interior en blanc és molt bonic i contrasta amb la part on hi ha la tomba, que està ricament decorada.

He trobat una altra llegenda sobre Bibi-Heybat: dos noies provinents d’Iran van arribar en una barca d’algú que es deia Eybat, a l’assentament de Shikh. Eybat anomenava a les noies bibi. Al cap de poc van arribar 40 noies més en la barca d’Eybat, per visitar a les bibi. Tothom les venerava i respectava, i quan totes van morir Eybat va fer construir un santuari sobre les seves tombes. Més tard quan ell va morir també el van enterrar allà. I així el lloc es va començar a anomenar Bibi-Heybat. 

Azerbaidjan_8: Volcans de fang del Gobustan

Un cop vista la zona dels petroglifs, el museu a l’aire lliure, anem a veure els volcans de fang. El camí està molt malament i algun cotxe s’encalla un parell de cops, però al final arribem tots al lloc. 

El que veig em sorprèn. Una amplia extensió de terreny amb un nombre considerable de petits cons volcànics. No sé si sempre està així o era perquè havia plogut, però el terra estava fangós i tou. 

En el mon es coneixen uns 700 volcans de fang i d’aquests uns 400 es troben en aquesta zona d’Azerbaidjan i el mar caspi. Des del 1810 hi ha hagut unes 200 erupcions en 50 dels volcans que hi ha Azerbaidjan. Les erupcions d’aquest volcans van acompanyades de fortes explosions i sorolls subterranis. 

Hi ha una relació directe entre aquests volcans i el gas i el petroli. On hi ha volcans de fang s’hi ha trobat petroli i gas. Aporten informació sobre la formació i la migració del gas i el petroli. 

Els volcans de fang també es coneixen com volcans sedimentaris o volcans de gas-petroli. S’assemblen als volcans magmàtics: poden entrar en erupció de forma violenta, alliberant gasos que s’encenen. La gran diferencia entre els dos tipus de volcans és la temperatura. En els volcans magmàtics la lava i pedres que escupen durant l’erupció estan a temperatura elevada, en canvi en els volcans de fang no, les seves emissions son a temperatura ambient. 

Els gasos alliberats pels volcans de fang s’encenen en sortir a l’exterior i les flames que es formen poden adquirir una alçada considerable; podent arribar a mesurar centenars de metres. Emeten milions de metres cúbics de gasos i tones de fang. Els que es troben en el fons marí generen illes i poden desencadenar terratrèmols. 

En les capes internes del terreny, llegeixo que pot ser a una fondària de 800 Km, hi ha bosses d’hidrocarburs, els lleugers en forma de gas i els més pesats en forma de líquid més o menys dens (el cru o petroli). 

Quan la bossa de gas, que majoritàriament conté metà, troba una via de sortida cap a l’exterior l’aprofita. L’emissió de gasos va acompanyada amb l’emissió d’aigua mineral (de les capes internes) i a vegades també amb petites restes d’olis (hidrocarburs més pesats); tot això surt juntament amb fang que es diposita a la superfície generant monticles d’alçades que poden tenir diferents alçades. 

Degut a que el material amb el que es formen és molt tou, es consideren volcans efímers (en l’escala de temps geològica), ja que el vent i la pluja els erosionen amb facilitat. 

Aquests volcans tenen una activitat constant; alguns son secs i altres humits. Molts cops no formen cons com els volcans magmàtics, sinó que el fang s’estén pel territori pla del voltant. Per això no adquireixen una gran alçada. 

A més de ser interessants perquè indiquen que hi ha gas i petroli, tots els productes que generen es poden fer servir, com a productes de partida en la industria química, la construcció i en farmacologia. 

La base del fang és la sílice, i les anàlisis han determinat que té ions metàl·lics, entre ells el magnesi i el calci, elements no metàl·lics (no sé en quina forma) com el iode i el brom, i compostos orgànics aromàtics (olis essencials) que tenen propietats curatives. No s’hi han trobat substancies tòxiques. Per això aquest fang es considera que té propietats curatives i es fa servir en spas i en banys de fang.  

Per evitar el deteriorament d’aquests volcans, quan augmenti l’afluència de turisme, n’hi ha ja uns quants que estan protegits. 

És molt curiós, hi ha llocs en els que el terreny és sòlid i pots pujar a mirar el cràter del volcà, en el que es veu la massa grisa borbollejant i en altres llocs, el terreny és tou, flonjo. Se sent soroll quan va sortint el gas. 

En un d’aquests llocs en que el terreny és més tou em va passar una cosa curiosa: de cop el peu se m’ensorra, era una sensació molt estranya, com si el xuclés cap a dins, vaig arribar a enfonsar la cama uns 25 cm fins que no vaig aconseguir treure-la. La massa de terra o fang era viscosa i la sensació va ser de fred. Quan vaig haver tret el peu del forat va començar a sortir gas i fang, en un moment va néixer un petit volcà. 

Els volcanets eren una monada. Sorgien del no res, fent grans bombolles grises i el fang que es va dipositant al seu voltant fan que de seguida es formi un petit bony en el terra. Aquests volcans tenen una capacitat hipnòtica, et pots estar estona contemplant el seu cràter, veient com es forma i es desfà la bombolla; és una ximpleria però era molt curiós. 

Em va agradar molt veure aquests volcans i descobrir la seva existència. Tot i el fang que vaig acumular en la roba i les botes, em va encantar l’experiència.

Azerbaidjan_7: Petroglifs de Gobustan

Anem cap a la regió del Gobustan. Per la carretera em xoca veure xais tancats en gàbies. M’expliquen que son per vendre. Els mantenen amb vida fins que hi ha un client, llavors el maten al moment. Trobo que no és mala idea, és una manera de que no es faci malbé la carn si no el venen.  

Ens aturem al poble de Maraza per anar a veure el mausoleu de Diri Baba. És una construcció del segle XV, mesquita i mausoleu alhora, que té dos pisos, cosa poc habitual. 

Hi ha una llegenda que diu que aquest sant, Diri Baba, va ser enterrat aquí però que el seu cos no s’ha podrit (també em van dir que creuen que encara està viu). De fet, hi ha diferents llegendes relacionades amb aquest lloc i aquest sant; això va afavorir que fins al segle XVII atragués a molts curiosos i peregrins fins a la seva tomba. 

El mausoleu de dins és molt sobri i en realitat a mi el que em va impressionar és l’entorn. I el fet de que la construcció està com empotrada a la roca, o mig tallada a la roca. 

En un llibre que em vaig comprar sobre l’antic Bakú trobo una frase que m’agrada: diuen que Gobustan és el llibre d’història més antic d’aquesta regió. . 

La regió de Gobustan es troba a 60 Km al sud oest de Bakú, en l’antiga de Shirvan. El seu primer nom va ser Duvanni no va ser fins al 1972 que va rebre el nom de Gobustan. 

Es troba en una zona muntanyosa amb barrancs i congostos, en àzeri gobu, que probablement és el que ha donat el nom a la regió. Hi ha dos punts d’interès en el Gobustan: les pintures i gravats de l’edat de pedra i els volcans de fang. Des del 1966 és una zona protegida i en el 2007 va passar a formar part del patrimoni de la Unesco. 

La zona on es troben els petroglifs és una muntanya rocosa, en la que el vent, els terratrèmols i l’aigua, han anat donant-li la forma actual. Ara es veuen grans blocs de pedra, coves i balmes, que van servir de refugi pels habitants del passat.

Aquest recinte arqueològic es va descobrir per casualitat al voltant del 1935, quan uns treballadors que estaven extraient pedra, van veure un gravat a la roca, i van observar que a mida que anaven traient més pedres i retirant-ne, n’apareixien més. Els grans blocs de pedra tapaven i amagaven les entrades de les coves, algunes creades per l’home i totes elles estaven plenes de gravats. 

Evidentment va deixar de funcionar com a cantera i el 1939 va haver-hi la primera expedició arqueològica. Els petroglifs més antics son dels segles X-IX a. C. però es pensa que la zona ja estava habitada anteriorment. Es creu que Gobustan és un dels bressols de la civilització. 

En aquesta regió muntanyosa i en les seves coves s’hi han trobat més de sis mil gravats que representen la vida i la cultura dels habitants de l’edat de pedra en aquesta zona. 

Els gravats són de temes molt diversos. Hi ha representades escenes de caça, batalles, escenes del treball al camp, animals variats, fins i tot lleons i tigres. Segons els gravats en els segles X i IX a. C. es dedicaven també a la pesca. 

Hi ha representades escenes de sacrificis i rituals. Hi ha un gravat que representa un grup de gent formant un cercle, agafats de forma similar a l’actual dansa yalla. Yal vol dir menjar, pel que es pensa que podria ser la dansa del menjar, probablement un ritual abans de la caça. 

S’hi ha trobat objectes de l’edat del coure, pedres per moldre, ceràmiques, aixades, falçs, fletxes i llances... també s’hi ha trobat guarniments, com braçalets de bronze i gran quantitat de perles importades de pedres semiprecioses i vidre. Això indica que la regió de Bakú, amb el foc etern que sempre crema, atreia a fidels d’altres països, com Iran, india, Síria, Fenícia i Egipte).

En aquesta regió a l’edat de bronze el cultiu ja s’havia desenvolupat i també s’havien domesticat animals i es dedicaven a la seva cria. També s’havia aconseguit treballar el metall, ja que es veuen estris per treballar representats a les roques. 

Hi ha representacions de caravanes de camells i cavalls i una mena de carros, el que indica que hi havia unes vies de transport cap a regions veïnes i que hi havia intercanvi comercial ja a l’època de l’edat de pedra i del bronze. Un gravat d’una mena de carro amb dues rodes es va fer en el 2000 a. C.

Aproximadament en el 4 mil·lenni a. C. el nivell del mar caspi era tant elevat que alguns cops va arribar a inundar les coves on vivia la població. Després el nivell de l’aigua va baixar. 

Les barques devia ser el medi de transport del habitants del Gobustan. S’han trobat representacions de barques en les parets de les coves. S’han trobat restes d’àncores de pedra. Les barques devien estar fetes de joncs. Es pensa que la navegació en la regió de Bakú es va donar entre el 6000- 3000 a. C.  

El mar caspi i el mar negre son les restes d’un antic mar paratetis; fa més de 5 milions d’anys la part central es va elevar i el nivell d’aigua va baixar, emergint així el caucas, que era fons marí i quedant aquests llacs salats a un costat i l’altre. En la zona del gobustan hi ha evidencies d’aquest fet. 

La informació que s’extreu dels gravats i del material que s’ha trobat, fa pensar que el clima en aquella època devia ser humit i calorós. 

Les figures estan vestides amb robes llargues, típic de països subtropicals. Hi ha representacions de toros, cèrvols, porcs... animals que necessiten aigua i bones pastures. Les pluges devien ser intenses i els rius i cascades devien portar molta aigua. La riquesa en aigua és el que devia ajudar a que poguessin viure-hi animals herbívors. 

Del primer temps (segles VIII- VI a. C.) son ja les figures de mida natural que es troben, tant d’homes com de dones, de cara i de perfil, drets i també ajupits. El fet de que hi hagi representades figures femenines amb estris de caça com els homes fa pensar que pogués ser un matriarcat. Altres figures femenines poden representar la fertilitat.   

Posteriors, cap als segles VII- IV a. C., hi ha figures d’animals, i figures humanes de talla més petita. En aquestes només els homes porten arc i fletxes, indicant que en aquesta època el lideratge corresponia als homes. 

En l’antiguitat creien que quan el sol es pon per l’oest es transporta durant la nit, en una barca cap a l’est per tal de que pugui sortir amb el nou dia. Em sembla que hi ha una representació d’aquesta escena. 

Al llarg del temps la tècnica dels gravats va anar canviant, fent-se menys realista, per exemple, les figures es feien més petites en l’edat del bronze. Aquest canvi va venir, en part per l’ús de nous estris en bronze que facilitaven el gravat. 

També s’hi ha trobat una inscripció en llatí en la que es descriu la visita d’un centurió de la legió romana que va passar per aquí en el segle I d. C. Sembla que és del voltant de l’any 90. 

A l’edat mitja, entre els segles VIII-XI o XII, la caça ja no tenia tanta importància, l’islam prohibia les representacions de figures humanes i animals, així que l’estil dels gravats va canviar cap a dibuixos més geomètrics. També va agafar més importància la ceràmica i els articles de metall. Hi ha també inscripcions en àrab dels segles XII-XIV. 

S’han trobat també tombes, que daten del 5000 a. C. moltes d’elles buides, i en les que s’hi ha trobat ossos, correspondrien a gent molt alta, de més de dos metres. 

A part dels gravats hi ha un objecte interessant, el Gaval Dash, una mena de timbal de pedra. Té un so molt greu i un tant curiós. És una pedra plana, recolzada a terra per tres punts, i que quan piques a la seva superfície amb una pedra, emet tons diferents segons a on piques. Segons llegeixo en la formació d’aquestes pedres hi ha influït el clima però també el petroli i el gas del sol. 

El museu a l’aire lliure està molt ben muntat i a les vores del camí, hi ha unes floretes blanques que diuen que son edelweiss, deu ser una altra variant de les que jo he vist pels pirineus o en llocs alts. 

En una superfície plana i llisa de la roca hi ha diversos forats, de mides semblants, que no se sap si servien per fer-hi foc al seu interior o per emmagatzematge.