Aquest trajecte se’m va fer pesat. Hi havia molt trànsit i obres a la
carretera, que feien que en molts trams es circules tan sols en un sentit. Vam
arribar a Mutare al migdia. No vam tenir gaire temps de veure la ciutat ja que
teníem que continuar ruta per entrar a Moçambic. Em vaig comprar un pai i una
beguda i vaig seure al parc a menjar, com fan ells. Va ser molt agradable. En
el parc hi ha també algunes escultures en pedra, i es sorprenen de que em
dediqui a fer-los-hi fotografies, però com que veuen que m’agraden em van
assenyalant totes les que hi ha.
És la tercera ciutat més gran de Zimbabwe. Va ser fundada en el 1897, com un fort a 8 Km de la frontera amb Moçambic.
A vegades es diu que és la porta de Zimbabwe al mar. Els locals l’anomenen
Kumakomoyo, que vol dir lloc de moltes muntanyes. Es troba entre dos rius, els
tsambe i el mutare.
La paraula mutare
pot ser que provingui de “utare” que vol dir or; el riu que du aquest nom passa
per la vall de Penhalonga, on s’hi va trobar or, per això es pensa que el nom
del riu pot provenir d’aquesta paraula.
Inicialment el poble
estava a uns 14 Km d’on és ara i en el 1891 es va traslladar de lloc. L’assentament
antic és el que s’anomena vell Mutare. Més tard es va tornar a bellugar, per
culpa de la construcció del tren entre Beira i Bulawayo, i es va indemnitzar a la
població per facilitar el trasllat. En el 1914 va convertir-se en municipi i no
va ser fins al 1971 que va passar a tenir la categoria de ciutat. Tot aquest
temps s’anomenava Umtali i va ser en el 1982 quan se l’hi va canviar el nom a
Mutare.
La gent de Mutare són majoritàriament shona i parlen un
dialecte anomenat manyika. També se’ls anomena samanykas. En aquesta zona es
dediquen al cultiu de cítrics i a l’agricultura en general, la ramaderia i la mineria.
Vam arribar a la frontera, vam fer els tràmits de sortida de Zimbabwe i
especialment laboriosos els d’entrada a Moçambic.
Als voltants de Mutare és muntanyós; es poden veure unes boles de roca granítica
impressionants, i una mica mes de vida per la carretera. Però el canvi
important es veu en passar la frontera: hi ha bastants més pobles, gairebé a
tocar uns dels altres, molta gent i molt verd i muntanyós. És sorprenent el
canvi.
Moçambic és un lloc en el que han confluït diferents cultures: els pobles
bantus, els comerciants àrabs, els de Goa, els europeus que arribaven amb
diferents motivacions.... que ha donat lloc al poble actual.
Fa uns deu mil anys, en aquesta zona hi devien viure tribus nòmades,
probablement descendents dels bosquimans (també anomenats san). Fa uns tres mil
anys, els bantus, originaris del delta del Níger, es van anar desplaçant cap al
sud i sembla que van arribar a Moçambic a començaments del segle I de la nostra
era. S’hi van instal·lar i es van dedicar a la pesca, l’agricultura i
ramaderia. Al llarg dels anys es devien anar formant petits reialmes, que amb
el temps devien formar regnes més importants, com el karanga, dels shona i el
monomotapa. Al sud, van seguir sent petits grups independents fins al segle
XIX, en que el regne de Gaza els va reunificar.
En el segle VIII els àrabs provinents de la península aràbiga, van arribar
a la costa de l’actual Moçambic. Les relacions comercials entre els bantus i
els àrabs dona lloc a l’aparició de la llengua i cultura swahili. La seu
central dels àrabs va ser la illa de Kilwa, que actualment pertany a Tanzània;
un altre port comercial dels àrabs era Sofala que en el segle XV servia
d’enllaç entre la illa de Kilwa i els pobles shona de l’interior i les mines
d’or.
En el 1498 Vasco da Gama arriba a Moçambic quan anava cap a la india. Després d’això els
portuguesos van anar instal·lant seus comercials a diferents punts de la costa;
es van quedar també amb alguns dels ports comercials dels àrabs. Intentaven
controlar el comerç de l’or entre la costa i l’interior. En el 1635 arriben a
Moçambic els primers colons portuguesos.
Al voltant del 1650 el comerç d’esclaus destinats cap a Brasil supera ja al
comerç de l’or. Aproximadament un milió d’esclaus africans van sortir dels
ports de Moçambic. En aquesta el comerç d’ivori anava a l’alça, al mateix temps
que disminuïa el comerç d’or.
A finals del segle XVII l’imperi comercial portuguès comença a decaure ja
que s’han d’enfrontar a les revoltes dels àrabs i africans, i als atacs de la
marina holandesa. Per tal de consolidar el seu domini del territori els
portuguesos instauren, un sistema de concessions de les terres i els habitants,
que s’anomenen prazos. Aquest sistema
va durar entre el segle XVIII i XIX i en certa forma es va convertir en un
comerç d’esclaus, tot i que l’esclavatge s’havia abolit a mitjans del segle
XVIII. Els prazos va existir fins a
començaments del segle XIX.
Entre el 1830 i 1920 els portuguesos intenten controlar el país, sense
massa èxit. No van aconseguir pacificar la costa i molt menys l’interior del
país en el que no hi havia tingut massa presència.
En el congres de Berlin, en el 1884-85, Portugal reclama Moçambic, però les
grans potències no hi estan d’acord, ja que els hi diuen que en realitat no el
controlaven. Portugal intenta reconquerir el territori.
En el 1930, amb Salazar al poder de Portugal, s’estableixen les condicions
de les relacions amb les seves colònies: unitat política amb administració
diferenciada, assimilació cultural i solidaritat econòmica. Això va portar a
abolir els poders tradicionals i substituir-los pels colonials. Apareixen els
treballs forçosos, i la creació de cultiu intensiu de cotó i canya de sucre per
l’exportació. La població de Moçambic estava dividida en dos categories: no
indígenes o assimilats, que tenien els mateixos drets que els portuguesos, i
els indígenes, que estaven sotmesos a treballs forçats per tal de pagar les
taxes que se’ls hi exigia. No tinc del tot clar si això era abans o després de
l’arribada de Salazar al poder, he trobat contradiccions amb les dates.
El creixement econòmic del país es desigual, sent el sud més ric i Lourenço
Marques, l’actual Maputo es converteix en el port més important del país. Per
això els portuguesos van traslladar la capital, que estava a illa Moçambic cap
aquesta ciutat.
Entre el 1947 i el 1956 se succeeixen diverses vagues dels descarregadors
del ports, en protesta per les condicions laborals. Totes elles van ser
reprimides violentament.
 |
| Parc de Mutare. |
La situació al país és de descontent i el sentiment nacionalista creix. Al
juny de 1960, a Mueda, una ciutat a l‘extrem nord del país, hi havia una
manifestació pacífica de protesta contra les taxes; les tropes portugueses van
obrir foc contra la població i provocant diversos morts. Aquest fet, que va
passar a anomenar-se la massacre de Mueda i va ser el detonant pel sorgiment de
grups independentistes.
En el 1960-61 sorgeixen en l’exili diferents moviments que lluiten per la
independència. En el 1962 els presidents de Tanzània i Ghana els animen a
reunir-se i ajuntar-se formant un front comú: el Frelimo (front d’alliberament
de Moçambic). El seu dirigent Eduard Mondlane, que curiosament no era el
dirigent de cap dels grups precursors.
En el 1964 el frelimo du a terme el seu primer atac, en el nord del país,
contra el govern portuguès. El frelimo tenia el suport militar de la URSS. Poc
a poc van anar avançant cap al sud. En el 1969 assassinen a Mondlane i el
succeeix Samora Machel. El govern colonial intenta eliminar el suport que dona
la població al frelimo, traslladant-los a pobles fortificats. Les critiques
internacionals augmenten. A finals de 1973 el frelimo controla ja la meitat
nord del país, i arriba al port de Beira. Pel que llegeixo, l’assemblea general
de la ONU legitima la utilització de tots els medis adequats per aconseguir la
independència. Amb la caiguda del govern de Salazar a la península, s’arriba a
un acord amb el frelimo i el 25 de setembre de 1974 es crea el primer govern de
transició, presidit per un membre del frelimo, Joaquim Chisano.
 |
| Escultura en el parc de Mutare. |
En escriure tot això me n’adono de que en aquell moment jo no en sabia
gaires coses de la vida i el que passava en les colònies. El que passava a Portugal
sí que ho seguia; la revolució dels clavells va commoure’m, però no sabia que va
propiciar la independència de Moçambic. D’alguna forma, la historia que ha
tingut lloc quan jo ja havia nascut m’impressiona més. Em plantejo per què
desconeixia moltes de les coses que passaven. A casa compràvem el diari, la Vanguardia,
el llegia, però hi va haver moltes coses que se m’escapaven,
que en aquells moments no atreien la meva atenció. A part dels meus interessos
de joventut, l’accés a la informació era molt més limitat del que és avui en
dia. Recordo que per aquella època, o potser uns anys més tard, m’intrigava
saber el ressò que havia tingut la bomba atòmica, en el seu moment, en la
població de casa nostra. Vaig trobar uns diaris antics i hi havia dos ratlles
donant la noticia. En aquell moment, en el diari que jo vaig veure, que no
recordo quin era, tan sols això. Una breu nota.
Tornant a Moçambic, el país va aconseguir la independència el 25 de juny de
1975 i Samora Machel el seu president i Chisano el primer ministre.
Amb la independència, uns 180 mil colons portuguesos van marxar. La marxa
dels portuguesos, gairebé d’un dia per l’altre va, va generar una situació
caòtica, ja que hi havia poca gent preparada tècnicament i hi havia poques
infraestructures. El govern socialiste del frelimo es troba doncs amb problemes
per tirar endavant el país. A més, els serveis secrets de Rhodesia creen la
Renamo (resistència nacional de Moçambic) amb l’objectiu de desestabilitzar i
enderrocar el govern socialista del frelimo. També els hi interessa liquidar al
frelimo perquè dona suport al Zanu, Unió nacional africana de Zimbabwe.
En el 1977 el frelimo es declara marxista-leninista i es proposa col·lectivitzar
les terres i crear pobles comunitaris. Això provoca el rebuig de part dels
camperols que decideixen unir-se a la renamo.
En els anys vuitanta, Sud-àfrica dona recolzament a la renamo, mentre que
Tanzània i Zimbabwe donen suport al frelimo. A diferencia del frelimo, la
renamo no te ideologia política, sinó que el seu objectiu era desestabilitzar
el govern. Son els anys de la guerra entre els dos fronts, per la conquesta del
país, amb avanços i retrocessos per les dues bandes el frelimo, que és al
govern, i la renamo que son els rebels. En el 1986 el president del país mor en
accident d’avió, que no està clar si hi havia participat els serveis secrets sud-africans.
Chisano passa a ser el president.
Els enfrontaments i matances continuen en diferents punts del país. En el
1989 Chisano decreta una amnistia als membres de la renamo que entreguin les
armes. En el 1989 el frelimo abandona la línia marxita-leninista i en el 1990
els dos bàndols (frelimo i renamo) es reuneixen a Roma i arriben a un acord
parcial d’aturada d’atacs, en la línia de tren de Harare a Beira, que és
fonamental per l’economia de Zimbabwe.
En el 1991 hi ha una gran sequera, agreujada per la devastació de les zones
agrícoles, per culpa de la guerra, i la quantitat de refugiats i desplaçats que
hi ha pel mateix motiu. S’envia ajuda humanitària, però sembla que hi havia
problemes en la distribució, tant per culpa del frelimo com de la renamo.
La renamo continua amb els atacs a la linia del tren, i tot i que es firma
un nou tractat de pau i es preveuen eleccions pel 1993, la renamo continua amb
els seus atacs i s’apodera de quatre ciutats del nord. Ni la renamo ni el
frelimo volen deixar les armes. Finalment, el 1994 hi ha eleccions lliures.
Surt escollit Chisano com a president, el frelimo guanya les eleccions, però en
la zona centre del país és la renamo la guanyadora (a nivell nacional té un 38%
de vots). Tot i que costa que els antics guerrillers s’integrin a la societat,
el país comença a remuntar.
Arribem a Chimoio, que està en la ruta que uneix Harare i el port de Beira,
a mitja tarda.
Els primer visitants estrangers
d'aquestes terres foren els àrabs, que a través dels rius comerciaven amb el
regne Monomotapa,
i com ja he dit, els productes més preuats eren l’or, l’ivori i els esclaus.
En el segle XVIII es van establir
a la zona alguns colons portuguesos. En el 1893 es funda Vila Barreto, que
estava molt a prop del que avui en dia és Chimoio. El nom del poble és en honor
d’un capità portuguès que en el 1552 va dirigir la primera expedició a l’imperi
monomotapa. Aquesta població estava en la línia de tren que anava cap a Beira,
de fet, sembla ser que en aquell moment era la última parada, i això va ajudar
al seu creixement. Tres anys més tard, es va allargar la línia i va arribar fins
a la frontera amb Zimbabwe i fins a la seva capital.
Després la ciutat es va
traslladar fins a l’emplaçament actual i s’anomenava Mandingos. En el 1910 el
seu nou governador, João Pery va potenciar el seu creixement i desenvolupament agrícola
i industrial. Es produïa cotó i la industria tèxtil va prosperar molt. En honor
a aquest governador la ciutat va canviar de nom convertint-se en Vila Pery.
L’any 1975
és quan canvia de nom altra cop i passa a ser Chimoio. Aquest nom és el d’un fill de Ganda, cap del clan Moyo, Diuen que
Chimoio havia matat a un elefant en les terres d’un altre clan. El cap d’aquest
clan va jutjar-lo i va ordenar la seva execució. El pare del noi, Ganda, va
demanar que l’enterressin en les terres d’aquell clan i que deixessin
instal·lar-s’hi algú de la família per vetllar sobre la seva tomba. Els
descendents dels guardians de la tomba de Chimoio son els que han donat lloc a
aquest poble.
La situació
de Chimoio és estratègica, ja que connecta la zona central amb la costa. El frelimo la va atacar en el 1974
i va patir molts estralls durant la guerra.
Actualment hi ha força població originaria de Zimbabwe que han fugit per la
crisi econòmica en el seu país.
Molts dels seus edificis son de l’època colonial. La seu
central de la policia era l’hotel Pery, el primer hotel de la ciutat, construït
en el 1920.
Es troba 750 m d’alçada, a la vora d’una
muntanya que s’anomena Cabeça do Velho, ja que diuen que s’assembla al cap d’un
home vell. Jo no m’hi vaig fixar. Llegeixo que la vista des de dalt és
interessant, ja que et permet veure la ciutat I l’àrea circumdant. Quan plou,
amb l’aigua lliscant per la roca, la creença local diu que son els avantpassats
que estan tristos o enfadats. És un lloc sagrat i cada any s’hi fan cerimònies
en les que la base és el contacte amb els esperits i els avantpassats.
No em vaig fer massa idea de la ciutat I de la seva importància en el
passat. Vam tenir algun problema logístic amb l’hotel, després buscar algú que
ens canvies moneda… o sigui que quan vam sortir a donar una volta ja era fosc. Pel
que m’expliquen és més o menys habitual que encara que tinguis una reserva feta
i confirmada, si ve algú que s’hi estarà més dies, anul·len la teva reserva i l’hi
donen l’habitació a l’altre.
La meva visió del poble va ser limitada pel temps i per ser fosc, o sigui
que potser és un lloc fabulós encara que a mi no m’ho semblés. Jo no hi vaig
trobar gran cosa a veure. Vaig observar que hi ha població musulmana, ja que en
alguns bars i restaurants no hi serveixen alcohol ni cervesa. Hi havia bastants
nens pel carrer, demanant i que viuen al carrer. Quan tornàvem, després de
sopar, ens van començar a seguir, cridant, poc a poc s’anaven ajuntant més al
nostre darrera. Alguns adults els hi reien la gràcia. Jo estava una mica
espantada, ja que no havia seguit el consell que m’havien donat de deixar el
passaport i els diners a l’hotel. Finalment un taxista els va aturar i ens van
deixar tranquils. Ja a les 9 de la nit els carrers estaven molt foscos i
solitaris.
El canvi que vam aconseguir va ser 1 dolar = 30 meticals. Vam trobar un bar
en el que servein alcohol i al davant una pizzeria en la que no. O sigui que
vam comprar el menjar a la pizzeria i vam anar a l’altra bar a menjar-la. Vaig prendre
una pizza margarita, que valia 200 meticals (no arribava als 7 dòlars) i un vi de
garrafa, però força bo, que valia igual que un refresc, 1,5 dòlars. L’aigua era
una mica més barata, un dòlar.
L’hotel on estava allotjada era molt senzill però el personal molt amable.
Com que parlen portuguès és fàcil entendre’s, si nosaltres parlem en castellà i
lentament. Ells parlen ja de per si lentament. Aquí sento molt més que estic en
un país africà. És molt diferent de Zimbabwe, que està menys habitat; hi ha els
parcs i els animals, i suposo que per això hi ha menys poblats. A més, en ser
època seca és tot molt més àrid. Aquí és més verd, sembla que hi hagi més vida.
Vam fer una excursió de tot el dia a l’arxipèlag de Bazaruto,
que està format per cinc illes. Ara llegeixo que alguna de les illes està unida
al continent, o sigui que la impressió que tenia veient-les des de Vinankulos
era certa. També diuen que les illes de Bazaruto i Benguerra devien estar
unides en el passat ja que en totes dues s’hi pot trobar el cocodril del Nil. 
Una de les coses que
destaca de les illes és el coral. El fet de ser una zona una mica aïllada a
ajudat a que quedes al marge de les guerres que hi havia al continent i que s’hagin
conservat en bon estat. En el 1971 es va convertir en parc nacional per
preservar algunes de les seves especies marines, com les tortugues marines.
La població d’aquestes
illes viu dels recursos naturals, com és la pesca, però no son recursos suficients
i hi ha força pobresa. La construcció d’hotels a sigut beneficiós per la
població ja que ha creat llocs de treball. 
És genial poder passejar per allà, sentir la immensitat
de l’entorn i la teva petitesa... A més, feia bon dia cosa que a mi m’ajuda a
trobar-ho tot molt més bonic.
Mentre érem allà ha arribat un núvol negre i s’ha girat
vent, amb el que han hagut d’acabar el bany i pujar a la barca de nou i hem
anat cap a la illa que dona nom a l’arxipèlag, Bazaruto. El paisatge és molt bonic i encara que no es faci
snorquel val la pena l’excursió.
En pujar a la duna el que em va sorprendre més és el que
hi ha a l’altre banda, la que no dona sobre el mar, sinó cap al centre de la
illa. Veus una conca amb camps cultivats, es divisa algú treballant en un
camp... El contrast amb la sorra blanca és molt bonic. 
En la illa hi ha tota una banda formada per un sòcol de
roca fosca, d’origen volcànic. El color de l’aigua alterna entre el blau i el
verd maragda, segons el fons marí. 
Mentre dinem apareix un ocell tipus àliga però més petit;
fa piruetes i em recorda el llibre del Joan Salvador Gavina. Una turista que
estava prop meu amb alguna cosa de menjar als dits l’hi ha pres. Prova què és
mentre vola i el du agafat entre les potes. Com que no l’hi agrada el deixa
anar. Però hi torna, torna a sobrevolar on estem i agafa alguna altra cosa. 
