Sri Lanka_16: Plantacions de te i Nuwara Eliya

Avui ens dirigim cap al sud, a una població de muntanya anomenada Nuwara Eliya. Pel camí entre les muntanyes ens aturem per veure una plantació i factoria de te.

La industria del te dona feina, directa i indirectament, a més d’un milió de persones a Sri Lanka. Molta de la gent que hi treballa són dones i agafen gent a partir dels 12 anys d’edat. 

Actualment el país és conegut pel te, però anteriorment tenia grans plantacions de cafè; l’any 1860 era el major productor de cafè del mon. Tot i que era un comerç lucratiu, l’any 1867, l’escocès James Taylor va decidir dedicar-se al cultiu del te. Va plantar 19 hectàrees de terreny, en una zona propera a Kandy, a 500 metres d’alçada. 

Dos anys més tard, en el 1869, va arribar a l’illa un fonc letal per les plantes de cafè; en deu anys va malmetre la major part de plantacions de cafè, el que va provocar la ruïna de molts terratinents britànics. Molts d’ells se’n van entornar al seu país. Els que es van quedar van seguir l’exemple de Taylor i es van dedicar al cultiu de te. 

Tant quan es cultivava cafè com després amb el te, la població singalesa no volia treballar en les plantacions, pel que els britànics van haver de portar ma d’obra de la Índia, i així la població tàmil al país va anar augmentant. Actualment bona part de la població tàmil continua treballant en la industria del te. 

L’any 1890 Thomas Lipton va comprar algunes de les plantacions de te de Sri Lanka i l’any 1965 aquesta illa va esdevenir la major exportadora de te a nivell mundial. 

Ara be, tot i que el te era de Sri Lanka, com que la industria estava dominada pels britànics, exportaven aquest producte com a propi. 

Merril J. Fernando, era un singalès que es dedicava al cultiu de te i que el seu somni era que tot el procés de cultiu, tractament, envasat i comercialització depengués de Sri Lanka. Va aconseguir fer realitat el seu somni l’any 1988, quan amb els seus fills van fundar la companyia de te Dilmah. Diuen que és una de les millors marques de te del país. 

Les llegendes diuen que pels voltants del 1350, el rei, veient-se amenaçat pels enemics es va amagar en aquesta zona de muntanyes, prop de Pussellawa, on ara hi ha les plantacions de te. 

Nosaltres vam visitar la factoria de te de Pussellawa; la població es troba a 850 metres d’alçada, el que fa que tingui un clima fresc i suposo que adient pel cultiu del te. 

Diuen que les plantacions de Pussellawa les van iniciar els germans Worms, que van arribar a Ceilan cap als anys 1840, abans de que Taylor fes la seva gran plantació. 

Les plantacions de Pussellawa i Maturata estan formades per 43 hisendes, que cobreixen una superfície de 23.000 hectàrees. Entre totes produeixen més de 12,5 milions de quilos de te i hi treballen unes 21.000 persones. Una d’aquestes hisendes és la Delta, que és la que nosaltres vam visitar. 

Ens ensenyen tot el procés de tractament i per tenir els diferents tipus de te. El procés d’assecat, la classificació dels tes, els brots tendres... és molt interessant. Després podem olorar els diferents tipus i també degustar-los. Evidentment també hi ha la botiga on pots trobar gran varietat de caixes i paquets on hi ha un assortit de tes. 

Des d’aquí vam continuar pujant fins arribar a la població de Nuwara Eliya, que es troba a gairebé 1900 m; és la ciutat de Sri Lanka que es troba a més alçada.

Nuwara Eliya ja es coneixia durant el regne de Kandy. De fet, en l’època dels reis singalesos la gent venia aquí a buscar material i pedres precioses, però no s’hi vivia. S’hi ha trobat una pedra gravada del segle X, que confirma que aquesta regió era ja coneguda. 

La historia d’aquesta regió també la relacionen amb un fragment del Ramayana (narració èpica índia, probablement escrita en el segle III a. C.). Els singalesos creuen que Ravana, el rei de Lanka, tenia la seva capital aquí i que quan va segrestar Sita, la dona del seu rival Rama la va dur a aquestes muntanyes. 

Els antics reis singalesos protegien aquesta zona ja que és rica en aigua. No s’hi van construir mai palaus. Consideraven que si preservaven la natura i l’ecosistema, protegien l’aigua que era fonamental pels cultius. 

L’any 1818 els britànics van descobrir aquest lloc; anaven de cacera i caminant pel bosc es van trobar amb les muntanyes i les cascades de Nuwara Eliya. Van quedar meravellats, tant pel paisatge com per la riquesa en animals i pedres. en aquell temps aquí hi vivia una gran població d’elefants. Malauradament van fer desaparèixer bona part d’aquests animals; diuen que un caçador en va arribar a matar més de 400.

Uns deu anys després d’haver descobert aquesta regió el governador s’hi va establir, ja que gràcies a l’alçada el clima és molt més agradable que el que hi ha a la costa. Poc després es va obrir una mena de centre de salut que era conegut a nivell internacional. 

Com ja he comentat, al començament els britànics van dedicar-se al cultiu de cafè, i de seguida van veure que el clima era idoni pel cultiu de vegetals. La major part dels vegetals que es consumeixen a l’illa venen d’aquesta regió. 

Les plantacions de cafè i després de te van contribuir al desenvolupament d’aquesta zona, ja que entre altres coses, es van millorar els accessos. Donat el seu bon clima aquí era un dels llocs de descans dels terratinents britànics. 

L’any 1910 tan sols hi havia dos singalesos que fossin propietaris d’alguna casa en aquesta població. No va ser fins després de la primera guerra mundial, en el 1918, quan els singalesos van començar a comprar terrenys i es van anar construint cases aquí. 

La ciutat es va construir seguint l’estil anglès de planificació, en la construcció de parcs i els edificis en estil victorià. Hi ha diversos hotels que conserven l’aspecte que tenien en l’època colonial. 

De fet, la ciutat és una barreja curiosa, perquè trobes els grans hotels, amb aquest aire angles i al costat mercats i carrers amb un aire ben singalès. No hi falten tampoc les dàgobes i les escultures de Buda, en un extrem de la ciutat i en l’altre, l’església cristiana. 

Vam anar a fer el “te de les cinc” al Gran Hotel. És un edifici senyorial, impressionant; el personal vestit a joc amb l’estil del hotel, grans salons amb mobiliari antic, butaques, miralls... Els pastissos, estaven boníssims i jo vaig provar el te irlandès, o potser era escocès. Era com el cafè irlandès però amb te. Molt curiós. 

Hi ha grans magatzems de roba i material d’esport. Originals i falsificacions. Diuen que quan ja porten un temps al mercat ja es poden vendre les copies. Pel que diuen està molt be de preu.

Després vam agafar un tuc tuc i ens en vam anar cap al llac Gregory. A la que es va amagar el sol feia fred, es nota que s’està a les muntanyes. Tot i la fresca que hi feia va ser molt agradable. És una altra cara de la ciutat. 

El llac Gregory és un llac artificial que es troba molt a la vora de la ciutat. A mesura que va anar augmentant la població que vivia aquí, gracies al bon clima que té, el governador va decidir que s’hi tenia que fer arribar l’electricitat. Per això es va construir el llac que acumula l’aigua de pluja i la que baixa de les muntanyes i aquesta aigua es transporta fins a la central hidroelèctrica. Es va construir en el 1873. 

El llac va servir també, en l’època colonial, com a lloc d’esbarjo. De seguida van començar a aparèixer petits negocis, amb barquetes per fer la volta al llac, lloguer de cavalls i ponies.... i la gent hi anava a fer el pícnic. Actualment segueixen totes aquestes activitats, però el recintes està molt més arreglat que fa cent anys. Hi ha camins asfaltats i llocs per seure. 

Quan hi vam anar nosaltres hi havia una festa i es tenia que pagar entrada. Hi havia moltes famílies, i atraccions de tota mena. Era curiós perquè tant podies trobar gent en màniga curta com d’altres molt abrigats i amb gorros de llana. Va ser un passeig molt agradable.

Sri Lanka_15: Kandy, Sri Dalada Maligawa i Natha Devalaya

Al cantó nord del llac hi ha el complex monumental de Sri Dalada Maligawa, format pel palau reial i el temple de la dent de Buda. La ciutat de Kandy forma part del patrimoni de la Unesco, en part gràcies a aquest conjunt monumental. 

Del conjunt original no queda molta cosa, el que es veu ara és en bona part la reconstrucció que es va fer en el segle XVIII. 

El temple i el palau estaven molt propers un de l’altra, ja que el rei era el responsable de la relíquia i l’únic que la podia veure. A partir de 1815, quan acaba el regne de Kandy, el guardià de la relíquia s’escollia d’una assemblea de savis i dignataris. 

La relíquia està molt ben guardada i custodiada, tot i que tres cops al dia la treuen per tal de que els fidels la puguin veure. El reliquier d’or es diposita sobre una taula de plata i els fidels poden fer les seves ofrenes. Anuncien el moment amb tocs de tambor. 

El reliquier és una joia sofisticada. Jo no ho vaig veure, o sigui que és el que he llegit. La dent està disposada sobre una flor de lotus, crec que en or i a sobre protegida per set tapadores en forma de dàgoba, una sobre l’altra. Cada capa és ja en sí una joia plena de pedres precioses. 

L’any 1998 hi va haver un atemptat per part de la guerrilla dels Tigres Tàmils, i va quedar molt malmès tot el conjunt. Diuen que l’únic que no es va veure afectat era l’edifici on es guarda la relíquia. 

La torre octogonal, que és el que més destaca des de fora, la va fer construir l’últim rei de Kandy, en el 1802, per utilitzar-la com a presó. Actualment té la funció de biblioteca, ones guarden manuscrits antics, escrits en fulles de palma.

Hi ha un fossar ple d’aigua, que envolta el recinte de Dalada Maligawa; antigament era més ampla i l’aigua provenia del llac. Hi havia un pont plegable, que més tard es va substituir per un en pedra. 

El complex és molt gran, i a m i em va costar bastant quedar-me amb què era cada cosa. Hi ha diferents edificis, sales... Tot està molt decorat, molta riquesa, tant en or, com marfil. Moltes coses en fusta ben treballada i decorada. 

Ja només entrar el passadís està totalment pintat, parets i sostre. Després arribes a una porta on el llindar en pedra té moltes figures gravades. Miris on miris trobes alguna cosa que et sorprèn. 

Hi ha portes amb lleons guardians, i ullals de marfil posats drets, protegint l’entrada; és en la part on hi ha la relíquia. És un edifici de dos pisos. 

Hi ha força gent, i a dalt, que és on exposen el reliquier la gent hi diposita flors de lotus, i fan les seves pregàries. Molts grups estan asseguts a terra, alguns resen en silenci, altres canten. Asseure’s una estona allà, contemplar l’anar i venir de la gent, deixar-se portar per les seves melodies, és un moment entranyable. 

Sortint d’aquí hi ha el palau reial, del darrer rei de Sri Lanka. Hi havia un fàcil accés i comunicació entre el temple i el palau. Un altre edifici és on es fabricaven les armes i es treballava l’or. 

Vam trobar una sala gran, renovada o nova, no ho sé, amb moltes figures de Buda i quadres penjant entre les columnes. Aquí hi havia un grup de xicots reparant les vestimentes dels elefants, per la processó del vespre. Un rètol deia que no se’ls destorbés. Hi havia també caps d’elefants recoberts d’or, un altar... La riquesa es veu per tot arreu. Per venerar la relíquia no escatimen esforços ni medis. 

A l’exterior trobem un recinte obert, amb sostre i columnes de fusta on hi ha alguns homes vestits de blanc que s’estaven posant els turbants al cap. En realitat no s’ho fan ells mateixos, sinó que és un altre el que els hi enrotlla la tela blanca. És un procés laboriós, ja que porten molts metres de roba entortolligats fent el turbant. S’estaven preparant per la desfilada al capvespre. 

Aquí i allà hi ha encensers de pedra. No sé si es diuen així, grans recipients en pedra, on es claven les barretes d’encens. Per tot aquest recinte cal anar descalç, i això per mi sempre és un problema. La pedra crema, la sorra se’m clava a la planta del peu... em resulta incòmode anar d’un lloc a l’altre així. De totes formes vaig anar a veure el màxim de coses. 

Hi ha un espai cobert on la gent diposita les llànties d’oli enceses. Com en altres recintes que vam visitar, el terra en aquest espai és metàl·lic, amb el que a aquestes alçades del viatge m’ho mirava des de fóra. La planxa metàl·lica era massa per mi, tot i que ja veia que era molt fotogènic i m’ho perdia.

Va ser agradable deambular per allà i explorar els diferents edificis, veure a la gent, la veneració dels fidels, la curiositat dels turistes... 

Després pots recuperar les sabates i passar a l’altra banda. Si no estic confosa, aquesta part és el Natha Devalaya. És un altre complex religiós, en el que es barreja el budisme i hinduisme; hi ha temples dedicats a divinitats d’un i altre culte. Aquests són els temples més antics; ja existien abans de la construcció del temple per la relíquia. 

Era un centre de peregrinació, venia la gent a venerar a Natha, la deïtat protectora de l’illa. Diuen que aquesta va ser una de les raons per les que la cort es va instal·lar aquí. Era en aquest recinte on es feia la cerimònia de coronació dels reis. 

Quan es va construir el temple per la relíquia es va considerar que les divinitats que es veneren aquí protegirien també a la relíquia. Hi ha moltes celebracions que es fan conjuntes entre els temples de les dues bandes del carrer. 

La divinitat més important és Natha, que vol dir sense forma i volum. És la protectora de Sri Lanka. Alguns la relacionen amb el bodhisattva Avalokitesvara, mentre que d’altres amb Maitreya, el Buda del futur. 

La següent divinitat en importància és marcadament hinduista, Vixnu. El segueix en importància Kataragama, que és una divinitat de les dues religions, hinduista i budista. Hi ha també un temple dedicat a la deessa Pattini, la que cura les malalties infeccioses. 

Aquí es poden veure els temples dedicats a totes aquestes divinitats, uns al costat dels altres, compartint fidels i espai. Sembla ser que aquest sincretisme ja existia en el segle XIV. 

Fins fa poc els monjos d’aquests temples, la nit de cap d’any regalaven preparats medicinals a base de plantes, abans del primer bany del nou any. 

Aquest recinte està menys cuidat que l’altra, no es paga entrada i hi ha un aire més festiu. Només t’has de descalçar en entrar en les capelles, però entre elles pots portar sabates. 

Hi ha moltes famílies amb nenes, l’aire és més festiu; potser també és degut a que s’apropa l’hora de la desfilada de l’Esala Perahera. 

Vam sortir per fer un tomb per la ciutat, però ja estaven tots els preparatius per la processó. Vaig poder veure be les làmpades que porten amb les closques de coco. La policia ja tallava carrers i per on tenia que passar el seguici es feien controls. Els dies que dura aquesta festa no es pot fumar ni beure alcohol. Els controls que feia la policia eren per veure si es duia alguna d’aquestes dues coses, i suposo que també per seguretat. Et feien obrir la bossa o motxilla. 

La ciutat tornava a estar en ple bullici. Vam passar pel mercat, i pels carrers per on no hi hauria la processó. Intentàvem evitar quedar tancats enmig i vam poder veure que hi ha més vida a part del Perahera. De totes formes, crec que l’ambient de la ciutat deu ser molt diferent en una altra època. 

Ens va costar una mica trobar un lloc per sopar fora de l’aglomeració. Al final vaig menjar en un lloc modern, un centre comercial en el que hi havia un espai amb cuines de diferents llocs. 

En entrar et donaven una tarja magnètica. Passaves pels estands que volies i escollies el menjar. T’ho carregaven a la tarja. Podies prendre coses de les diferents parades, sense pagar en cadascuna d’elles. En sortir ho pagaves tot. 

I com que continuava la festa del Perahera, vam haver de donar tota la volta al llac per pujar fins al nostre hotel.

Sri Lanka_14: Jardí botànic reial de Peradeniya

Peradeniya és una població que es troba a pocs quilòmetres de Kandy. Un dels seus atractius més importants és el jardí botànic. I el que l’hi ha donat fama mundial és la col·lecció d’orquidees.

La història d’aquest jardí es remunta a l’any 1371, quan el rei d’aquell moment va instal·lar la cort aquí, a la vora del riu. Més tard, el rei que hi havia entre el 1747 i el 1780 va fer construir el jardí reial i el següent rei va resid8ir temporalment aquí, i s’hi va construir una residencia. 

Durant un temps hi va haver també una dàgoba però els britànics la van destruir en la batalla per conquerir el regne de kandy. van aconseguir enderrocar el regne de Kandy la van destruir. 

Amb la conquesta britànica es va crear un jardí botànics per investigar quines plantes podien sobreviure aquí i es podien cultivar a gran escala. Va ser en el 1821 que finalment es va trobar l’indret idoni pel jardí botànic, i va ser aquí a Peradeniya. 

Les plantes exòtiques que s’havien plantat en els altres emplaçaments es van traslladar cap aquí. Ara be, en el primer temps l’espai que ocupava era molt més petit; es va netejar una part de terreny i l’objectiu principal era plantar cafèi canyella. En el 1824, el científic Alexander Moon va publicar un llibre en el que havia catalogat les plantes de Ceilàn. Eren 1127 plantes indígenes de la illa. 

Sota la direcció del botànic escocès Gardner, entre el 1844 i 1849, va millorar molt aquest jardí botànic. Es va dedicar a viatjar pel país recollint plantes i augmentant les col·leccions que hi havia ja al jardí botànic. 

En l’època colonial, diverses personalitats van visitar el jardí i van plantar (o suposo que fer plantar) arbres. Alguns dels que van passar van ser prínceps i princeses prussians, el rei Eduard VII, el tsar de Rússia, el rei de Grècia, l’Emperador d’Àustria, el príncep de Gales, Indira Gandhi, ....

Actualment hi ha més de 4000 espècies de plantes en una superfície de 60 hectàrees. Ja només veure el mapa ja sorprèn la de coses que hi ha per veure. Està tot molt cuidat i tot i els rètols, en ser tant extens, a vegades costa una mica trobar les coses. 

Vam començar la visita per l’hivernacle de les orquídies; n’hi ha 300 varietats. Hi ha algunes que són híbrids. Diuen que aquí s’hi troba l’orquídia més gran del mon; la planta té una alçada de 1,5 metres i la tija de les flors creix 1,5 cm per dia.

Hi ha un jardí d’espècies, amb la canyella, que és una de les espècies que més exporta Sri Lanka, pebre, nou moscada i cardamom entre d’altres. Hi ha arbres de nou moscada que encara son els que es van plantar en el 1840.

Hi ha molts arbustos en flor, arbres gegants... és molt agradable passejar per allà. Una de les coses que impressiona més són les avingudes de les palmeres. Fan molt bonic. Hi ha diversos tipus de palmeres. Algunes les van portar de Sud-àfrica. 

Hi ha també uns bambús espectaculars. Una de les variants que hi ha els seus brots creixen 30 cm per dia. 

El riu Mahaweli fa envolta bona part del parc, i hi ha un pont penjant que et permet tenir una altra visió de l’entorn. Vam haver de fer una mica de cua per passar. No es creua totalment el pont, sinó que tan sols s’arriba a la mitat. Allà la gent es fa fotografies, i a l’entrada del pont hi ha un guàrdia que controla el nombre de persones que passen. Quan es fa massa cua amb el pito crida a la gent perquè espavili i no s’entretingui amb fotos. 

Els arbres de ratpenats penjats cap per avall també són xocants. Estan concentrats en un racó del parc.  

Com que ja era hora de dinar, vam buscar algun bar, sense massa èxit, fins que ens vam trobar a la cantina dels treballadors del jardí botànic. Molts estaven menjant el que s’havien dut de casa, embolicat en un paper de diari i en una bossa de plàstic. Els altres menjaven el que servien allà. 

No parlaven gens d’angles, però vaig aconseguir fer-me entendre i saber que tot el que tenien cuinat era picant. Però no em vaig quedar sense menjar, em van donar un tros de pa i em van ensenyar una mena de galetes salades que no picaven. Va estar be seure allà a menjar amb ells. Ens miraven amb la mateixa curiositat que nosaltres a ells.

Sri Lanka_13: Pinnawela

Avui anem a visitar l’orfenat d’elefants de Pinnawela, que es va fundar l’any 1975. És el centre d’aquest tipus més antic i més gran del món. 

L’elefant de Sri Lanka és l’espècie més gran d’Àsia, però segueix sent més petit l’africà. Antigament es podien trobar per tota l’illa, però en augmentar la població i els cultius, va començar el problema de la desforestació amb el que els elefants es van haver d’anar desplaçant i concentrant-se en alguns punts del país. 

Abans dels 1815, és a dir abans de l’arribada dels britànics, al país hi vivien uns 30 mil elefants. Ara be, les caceres i les matances per aconseguir marfil, van fer que en la dècada del 1960 aquest animal estes en perill d’extinció. 

Inicialment el projecte era acollir als elefants que havien quedat orfes i sense manada, per evitar que morissin si es quedaven sols a la selva. També acollien als que estaven ferits o malalts i tenien problemes per sobreviure sols. 

Aquest centre d’acollida de cries d’elefant va anar canviant de lloc per la illa, fins que finalment es va instal·lar aquí a Pinnawela. El primer any només hi havia cinc elefants bebès, però va atraure molta expectació i molts visitants estrangers. Això va contribuir al manteniment de la instal·lació. De fet atrau cada any a molts turistes, que amb el preu de l’entrada contribueixen a que el projecte segueixi funcionant. 

Actualment Pinnawela té la major manada d’elefants en captiveri del mon. Però diuen que actualment falta personal. En els primers anys, hi havia 5 mahouts, que són els cuidadors, per 12 elefants. Ara les coses han canviat i cada cuidador s’ha ‘ocupar d’un nombre considerable d’elefants. 

Aquí s’ha intentat reproduir al màxim l’estil de vida que durien en llibertat. Durant el dia poden circular en llibertat el que afavoreix que es puguin aparellar. L’any 1984 va néixer la primera. Ara ja són tres les generacions d’elefants que han nascut en aquest orfenat. 

Aquí hi ha alguns elefants malalts, discapacitats, que en l’espai lliure haurien mort. Un d’aquests animals que van salvar de morir abans d’hora és l’elefanta Sama. Sama vol dir pau. Aquesta elefanta vivia en la regió tàmil, al nord del país, i en trepitjar una mina va perdre una part de la pota de davant. La van trobar en un camp, estirada, desnodrida, esperant la mor. 

La van recollir i la van traslladar a Pinnawela. Això passava en el 1995. Van guarir-la i la van alimentar. No sé si encara està viva o no. Però per un elefant és molt difícil caminar amb una pota força més curta que les altres; la mala postura que tenia que agafar li perjudicava la salut. Per això els responsables del centre van intentar fer-li una mena de pròtesis. S’hi va involucrar també un centre de recerca alemany, que va construir aquí un hospital i centre de recerca. Però malgrat els esforços dels científica i cuidadors per ajudar a la Sama, a ella no li agradava la pròtesi ni els invents que van fer per que pogués tenir major estabilitat. 

Aquest no és l’únic elefant amb problemes. N’hi ha, o hi ha hagut, un sense orella, un altre cec.... aquests animals a la selva no haguessin sobreviscut massa temps. Aquí estan cuidats i alimentats. 

Aquí se segueix un programa. Esl animals tenen unes 4 hectàrees de terreny per bellugar-se. 

Una de les atraccions pels turistes és l’hora del biberó als bebès. Els hi donen dos cops al dia. Als que estan malalts o són vells també els alimenten. La resta em sembla que campen per allà i s’alimenten sols. 

Dos cops al dia els cuidadors els dirigeixen cap al riu a banyar-se on hi passen un parell d’hores. 

L’hora del biberó dels petits és tot un espectacle. Els biberons són bastant grans i cada animal se’n pren al menys dos o tres. Van davant i darrera dels cuidadors mentre reomplen el biberó. 

En un altre lloc hi ha una tarima on la gent que vol pot donar menjar als elefants adults. Està muntat com atracció pels visitant; he llegit crítiques de gent per internet, però a mi no em va semblar tant criticable. Vaig veure que eren elefants tranquils, no tinc ni idea de quina edat tenien, però si que em va xocar que alguns d’ells tenien la pell amb zones de pigmentació pobre. Potser són vells. Jo els vaig trobar simpàtics; em vaig caure en gràcia un que recolzava la trompa a la tanca de fusta i que en un moment donat em va donar un petit ensurt quan li va agradar la càmera. 

Hi havia un altre grup, en un espai obert, menjant tranquil·lament. I com a colofó es pot anar a veure com es banyen al riu. Però abans d’això, és divertit veure’ls baixar pel carrer, en manada, supervisats pels seus cuidadors. 

És un carrer no massa ampla i en pendent, pel que si et poses avall els pots veure arribar. Per seguretat porten una cadena entre el coll i una pota, no esta tibant, no sembla que impedeixi els seus moviments. Quan passen pel costat et sents petit. Són unes moles impressionants. 

El seu bany és molt curiós. Amb dues hores tenen temps de tot. Hi ha una dutxa, i molts d’ells el primer que fan és passar per allà sota. Altres de seguida s’estiren a l’aigua, es posen de costat, s’hi rebolquen. Els cuidadors els vigilen, i alguns es dediquen a rentar-los, em fa gràcia com els hi renten les orelles, per un cantó i l’altre. Potser son els que estan malalts, no ho sé, però no ho fan a tots. Al cap d’una estona es posen a jugar. Alguns es queden prop de les roques, altres van on hi ha més fondària en el riu... 

N’hi ha un, amb la trompa recolzada a la pedra, s’assembla molt al que abans ja havia vist amb el mateix gest. Penso que potser no té masses forces. Em fa una mica de pena. 

Quan ja feia una estona que estàvem allà vam veure baixar un nou grup d’elefants. Ocupen tota l’amplada del carrer. Els cuidadors ens avisen de que ens allunyem una mica. Alguns porten una cadena que uneix una pota i el coll, però la majoria no. Suposo que depèn de si poden representar algun risc. Hi ha força públic a banda i banda del carrer, mirant-los; hi ha criatures, famílies, escoles... No es poden permetre el risc d’accidents. 

Vaig seure en una terrassa per contemplar tranquil·lament l’espectacle. Va ser molt agradable. Un parell d’elefants joves jugant, entortolligant les trompes. Altres semblava que es feien carantoines... 

Hi havia una escola de nenes, totes en filera. Estaven encantades amb l’excursió. Tenien uns deu anys i rostres molt expressius. Moltes duien barret de palla per protegir-se del sol i totes elles anaven ben equipades amb l’ampolla d’aigua (o del que fos) ja que feia força calor. La seva pell fosca destacava amb l’uniforme que consistia en un vestit blanc, mitjons i bambes blanques. Moltes duien el cabell recollit en trenes. Es deixaven fer fotos alegrement. La mestre no hi va posar cap pega; vestia de negre, amb el cap també tapat amb el mocador negre. 

A mi la visita em va agradar molt. Ho vaig trobar interessant. Per internet he llegit opinions per tots els gustos; n’hi ha qui considera que ha perdut la filosofia inicial. A mi no em va fer aquesta impressió. Jo vaig tenir la sensació de que aquests elefants vivien be, en un àmbit que s’aproxima al màxim al natural. Els que estan malalts o discapacitats no sobreviurien tots sols. I els que ja han nascut aquí suposo que si a fora no tenen una manada que els protegeixi tampoc podrien espavilar-se...