Vam arribar a Karima, al nostre allotjament, que si no estic
confosa era el Karima Nubia Rest-House. El duia una dona italiana encantadora.
Mirant per internet he vist que segueix existint. Està construït en estil
sudanès, o nubi. Només hi havia una parella d’italians i el nostre grup. Era un
lloc summament tranquil i encantador.
Vaig parlar una mica amb la dona que ho portava; m’explicava
els problemes que tenia per mantenir un lloc així, agradable i acollidor, en
ple desert. Per exemple, havies de fer les habitacions poca estona abans de que
arribessin els clients, si no volies que les trobessin plenes de sorra, i és
que la sorra és molt fina i entra per qualsevol petita escletxa.
La sorra també crea problemes amb els panys de les portes;
havien fet un lloc amb molts detalls cuidats, com uns panys de porta de
disseny, però em deia que quan s’espatllaven era un problema la reparació o la
seva substitució.
No sé com deu ser ara, en aquell moment ho mantenien molt net i
ben cuidat.
Karima és el nostre centre d’operacions des d’on fem les
diferents visites. El nostre allotjament estava davant del Jebel Barkal.
Al mati el primer que vam fer va ser anar al Jebel Barkal i
pujar a dalt.
Jebel Barkal o Gebel Barkal és un gran aflorament rocós situat
a 400 km al nord de Khartum, al costat de Karima i del riu Nil. Aquest turó
rocós, amb una alçada de 104 metres té la part superior plana, i en el passat,
va tenir un significat religiós, tant per a l’antiga Cuix com per als antics
ocupants egipcis.
L’any 2003, la muntanya, juntament amb l’extens jaciment
arqueològic que hi ha als peus, que correspon a l’antiga a Nàpata, van ser
nomenats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
La primera ocupació de Jebel Barkal va ser la de la cultura
Kerma, que també es coneixia com a Cuix, però d’aquesta ocupació no se’n coneix
massa cosa per ara, ja que tan sols s’han trobat fragments dispersos.
Al voltant del 1450 aC, el faraó egipci Tutmosis III va
conquerir Barkal i va construir un assentament fortificat com a límit sud de
l’imperi egipci. La ciutat i la regió que l’envoltava es van anomenar Nàpata, i
l’ocupació egípcia de Jebel Barkal es va estendre per la major part del Nou
Regne d’Egipte. Els egipcis van construir aquí un complex de temples, centrat
en un temple d’Amon de Nàpata, una forma local amb cap de moltó del déu
principal de la capital egípcia de Tebes, Egipte. En els darrers anys de l’Imperi
Nou i després del seu col·lapse l’any 1169 aC, hi va haver poca construcció a
Jebel Barkal. A part dels temples, encara no s'ha trobat cap rastre d’aquest
assentament egipci en aquest lloc.
Jebel Barkal va ser la capital del Regne de Cuix, ja que va
tornar al poder en els anys posteriors al 800 aC com a dinastia de Nàpata. Els
reis cuixites, que van conquerir i governar Egipte com a 25ª dinastia, inclosos
Kashta, Piankhy (o Piye) i Taharqa, van construir, renovar i ampliar
estructures monumentals de Jebel Barkal.
Després que els cuixites fossin expulsats per la conquesta
assíria d’Egipte a mitjans del segle VII aC, van continuar governant Cuix amb
Jebel Barkal i la ciutat de Mèroe com els centres urbans més importants. Els
palaus i temples de Jebel Barkal van continuar renovant-se des del segle VII aC
fins a principis del segle III aC.
La majoria dels enterraments en piràmides reials, dels reis i
reines de Cuix, durant aquest temps es van construir a Nuri, a 9 km al nord-est
de Jebel Barkal.
L’any 270 aC, la ubicació dels enterraments reials cuixites es
va traslladar a Mèroe, inaugurant el període meroític del Regne de Cuix. Jebel
Barkal va continuar sent una ciutat important de Cuix durant el període
meroític. Es van construir una sèrie de palaus, sobretot pel rei Natakamani, es
van construir nous temples i es van renovar els temples més antics.
Durant el segle I aC i el segle I dC, es van construir vuit
enterraments, en piràmides reials, a Jebel Barkal en lloc de Meroe, per raons
que no estan clares, però potser reflecteixen la prominència d’una o més
famílies de la ciutat.
Després del col·lapse de Cuix durant el segle IV dC, Jebel
Barkal va continuar ocupat en el període medieval (cristià) de Núbia, com ho
testifiquen les restes arquitectòniques, els enterraments i les inscripcions
funeràries.
Les ruïnes al voltant de Jebel Barkal inclouen almenys 13
temples que es van construir, renovar i ampliar durant un període de més de
1.500 anys. Els temples van ser descrits per primera vegada per una sèrie d’exploradors
europeus a partir de la dècada de 1820. Els seus dibuixos i descripcions,
especialment els de Frédéric Cailliaud (1821), Louis Maurice Adolphe Linant de
Bellefonds (1821) i Karl Richard Lepsius (1844), registren detalls
arquitectònics significatius que des de llavors han desaparegut.
L’any 1862 es van recuperar cinc inscripcions del Tercer
Període Intermedi; les va recupera un oficial egipci i es van transportar al
Museu del Caire, però no va ser fins al 1916 que es van dur a terme excavacions
arqueològiques científiques en aquest lloc; la primera va ser
per
una expedició conjunta de la Universitat de Harvard i el Museu de Belles Arts
de Boston sota la direcció de George Reisner.
A partir de la dècada de 1970, les exploracions van continuar
per un equip de la Universitat de Roma La Sapienza, sota la direcció de Sergio
Donadoni, al qual es va unir un altre equip del Museu de Boston, a la dècada de
1980, sota la direcció de Timothy Kendall.
El temple d’Amon és un dels temples més grans de Jebel Barkal,
i la població local el considera sagrat. El temple d’Amon no només va ser el
centre principal del que en un moment es va considerar una religió gairebé
universal, sinó que, juntament amb els altres jaciments arqueològics de Jebel
Barkal, va ser representatiu del renaixement dels valors religiosos egipcis.
Fins a mitjans del segle XIX, el temple va ser sotmès a vandalisme, destrucció
i saqueig indiscriminat, abans de quedar sota protecció estatal.
Després d’una campanya militar a Núbia, Tutmosis III va fundar
la ciutat fortificada de Nàpata com a límit sud d’Egipte. Probablement es va
establir en un assentament anterior, o proper a ell. Nàpata tenia un significat
religiós a causa de la seva proximitat a Jebel Barkal, que es creu que era la
residència del déu Amon.
El temple es va construir al segle XIII aC. Probablement la
fundació del temple es va produir durant el regnat de Tutmosis III, i es devia
construir i remodelar durant el seu regnat i el de Ramsès II. Aquest temple va
tenir gran importància per al regne cuixita.
El rei nubi Piye i els posteriors faraons nubis van ampliar el
complex del temple d’Amon de Barkal, creant així un rival meridional del temple
d’Amon del nord de Tebes.
Tot i que els primers governants de Mèroe tenien la seva pròpia
capital, els funcionaris del govern van fer un viatge de coronació a aquest
temple. Aquí el rei va entrar al santuari on va ser confirmat com a rei per un
oracle diví.
En els anys 25 o 24 aC, els romans van envair Núbia durant una
campanya contra els cuixites, van destruir el temple i van prendre Jebel Barkal
a la reina Amanirenes, una de les Kandakes (reina) de Cuix. Amanirenes va
esdevenir reina de Núbia, amb capital a Nàpata, cap a l’any 40 o 35 aC i ho va
ser fins al 20 aC.
Ara bé, els romans van acabar retirant-se de Nàpata, destruint
abans la ciutat. Les últimes obres de construcció a gran escala que es van fer
van ser en època del rei cuixita Natakamani, que va restaurar part de la
destrucció romana, va ampliar el complex del temple, i va renovar el primer
piló i altres parts del temple.
El primer temple d'Amon en aquest lloc, construït sota el
govern de Tutmosis III, era una estructura de maó de fang; això era en el segle
XV aC. La primera menció d’aquest temple es troba a l’estela de Tutmosis III de
Jebel Barkal; en ella es refereix a aquest temple com el lloc de descans etern
d’Amon. A l‘estela es presenta a Tutmosis com un governant aprovat per Amon.
Explica la història d’una batalla en la qual es diu que Amon va enviar una
estrella per ajudar Tutmosis; això s’ha interpretat de diverses maneres pels
estudiosos moderns, com un presagi o una intervenció divina.
Aquest primer temple va ser desmantellat per construir un nou
temple en pedra. Es van fer servir blocs de pedra semblants a maons, anomenats
talatat; això ha permès datar, quan es va fer l’expansió o construcció del nou
temple, que es va fer en època d’Amenhotep IV, ja que és quan es van inventar i
començar a utilitzar els talatat, o sigui en la primera meitat del segle XIV
aC.
La construcció es pot dividir en dues fases, la primera té una
avantcambra, esplanada oberta amb deu columnes facetades, i la primera piló,
una gran porta o entrada a un temple. Com que no es troben restes sota els
fonaments de la primera part del temple, es creu que va ser construït sobre un
terreny verge.
En la segona fase, hi ha una clara diferència en l’estil de
construcció, ja que va arribar amb Amenhotep IV canviant el seu nom a
“Akhenaton”. Amb el seu canvi de nom va arribar un canvi religiós quan va
intentar eliminar el culte d’Amon i substituir-lo pel déu del sol, Aton. Aquest
nou déu estava destinat a ser adorat en santuaris a l’aire lliure, i la segona
fase de la construcció del temple mostra el nou estil de culte amb els
santuaris a l’aire lliure, llocs d’ofrena i capelles sense sostre.
Després de la mort d’Akhenaton, el temple va ser refet una
vegada més, aquesta vegada sota el govern de Tutankamon i Horemheb. Es va
allargar el temple original, l’antic piló va ser substituït per un piló de
blocs de pedra blanca, gres, amb un pati obert addicional. Una altra millora
notable del temple van ser les rajoles vidriades verdes que es van afegir al
sostre i al terra sota el pòrtic davant del piló. Aquestes rajoles posen de
manifest la importància que tenia aquest temple i la importància del culte a
Amon.
Durant el regnat del faraó Ramsès II, l’estructura incloïa el
segon i tercer piló, un pati hipòstil, una sala amb annexos, una capella i un
complex de pronaos i naos. Les addicions incloïen un segon temple darrere d’un
piló, un altre pati, probablement sense pilars, i diverses capelles. Es creu
que el pare de Ramsès II, Seti I, va iniciar aquesta ampliació i també va ser
responsable de les 10 columnes que van substituir els pòrtics.
Una notable renovació i ampliació del temple, atribuïda al
faraó
Piye (Piankhi, segle VIII aC). Tot
el complex del temple va arribar a tenir més de 150 metres
de llarg. L’expansió del temple mostrava
l’èxit de la seva conquesta d’Egipte al voltant del 740 aC.
Molts governants van construir esteles addicionals, van decorar
parets o van col·locar estàtues al temple. Com que el centre religiós era
important tant per als egipcis com per als nubis, l’estela de Tutmosis III
conté la inscripció “Llar d’Amon i el tron de les dues terres”; aquesta estela
es va trobar en aquest temple i ara em sembla que està al Museu de Belles Arts
de Boston.
Ja en arribar a Jebel Barkal es veuen algunes piràmides, a
tocar de la carretera; són tombes reials, ja que Jebel Barkal va servir com a
cementiri reial durant el Regne Meroític. Els primers enterraments que hi ha
aquí es remunten al segle III aC.
El primer que fem és pujar dalt del turó, des d’allà es té una
bona vista, sobre el temple d’Amon i les piràmides, i més enllà es veu el riu i
la zona fèrtil al costat.
El turó que tinc anotat que és de granit i basalt, té un
pinacle a la part de davant, que es creu que va ser tallat expressament, i
podria representar una serp, també podria simbolitzar el sexe masculí i el
temple als seus peus, el femení.
A la part de darrera del turó és on hi ha les piràmides. I es
creu que la població de Nàpata devia estar a l’altra banda del Nil. La
necròpolis, en aquesta banda del Nil.
Les piràmides són molt més petites que les d’Egipte, però tenen
un pendent molt més pronunciat. Algunes tenen la part superior plana, com de
piràmide truncada. Són esglaonades, però és tan sols com a element
decoratiu.
Quan vam baixar del turó, ens vam apropar a alguns dels
temples. He trobat una web en la que hi ha alguna simulació 3D de com devien
ser el temples i també un mapa de la localització dels diferents temples.
https://www.learningsites.com/GebelBarkal-2/GB-hist2_CSS3-update.php
LEARNING SITES ha estat treballant amb Timothy Kendall des de
mitjans de la dècada de 1990 per reconstruir el lloc digitalment.
Jebel Barkal és un dels jaciments arqueològics més grans del
Sudan. El santuari davant de la muntanya conté més de 24 edificis importants
(incloent almenys 13 temples, diverses capelles i quioscos, i almenys tres
palaus), dels quals s’han excavat 11 estructures fins ara.
A l’oest del turó o jebel hi ha un camp de piràmides reials,
que es troben entre les més ben conservades del Sudan.
Les columnes que es veuen aquí corresponen al temple de Mut,
etiquetat com temple B300.
El temple parcialment tallat a la roca va ser construït a la
base del costat oest del pinacle de Jebel Barkal, que des d’aquest angle tenia
la forma d’un Ureu (la cobra egípcia que en l’antic Egipte era símbol de
sobirania, reialesa, divinitat i autoritat divina) que portava la corona blanca
de l’Alt Egipte. Dedicat a la deessa Mut, l’esposa d’Amon, el temple de Mut va
ser erigit pel faraó Taharqa a la dècada del 680 aC, quan governava l’Alt i el
Baix Egipte.
Restaurant una estructura en ruïnes abandonada pels faraons de
l’Imperi Nou (B300-sub), Taharqa va construir un temple exterior de maçoneria
de pedra tallada que comprenia un quiosc d’entrada, piló, pilars de Bes (deïtat
cuixita protectora de la llar i especialment de les mares i els nadons),
columnes rematades amb capitells amb la representació de la deessa Hathor, i va
tallar cinc cambres pintades a la base de la roca per honrar la deessa Mut, que
creia que vivia juntament amb el déu de l’estat Amon dins de Jebel Barkal.
De l’estructura exterior només sobreviuen dues de les columnes
de Hathor; les cambres tallades a la roca es van netejar i restaurar entre 2013
i 2020, o sigui molt després de que jo les fotografiés.
Hi ha diverses escultures d’animals de granit, són escultures
de moltons que estaven a banda i banda de l’avinguda que anava del temple al
moll que hi ha a la riba del Nil
Tinc anotat que el museu era nou, que hi havia dues figures de
lleons del palau que hi ha als peus del turó. Les piràmides estaven decorades a
la part superior, amb incrustacions; també tenien a l’extrem superior una
figura metàl·lica, que tenia la finalitat d’ajudar en el viatge al més enllà.
Tinc anotat que les figures en granit de moltons representen la supervivència.
Després de visitar el museu vam tornar al nostre alberg a
dinar. La visita del matí m’havia impactat, especialment per estar totalment
sols allà, en un lloc d’importància històrica.
