Una de les parades que vam fer va ser per veure les ruïnes d’un
monestir cristià del segle XI, el monestir Ghazali. Per entendre una mica la
presència d’aquest monestir cristià cal parlar del regne de Makuria.
Makuria va ser un regne medieval existent entre el que és actualment la part
nord del Sudan i el sud d’Egipte. La capital era Dongala, i sovint a aquest
regne se l’anomena regne de Dongala.
El regne de Makuria va ser un dels regnes que van aparèixer a
Núbia després de la caiguda del regne cuixita que havia dominat la regió des
del 800 aC fins al 350 dC. Makuria cobria originalment l’àrea del Nil des de la
tercera cascada fins a algun punt entre la cinquena i la sisena. Controlava les
rutes de comerç, mines i els oasis a l’est i a l’oest.
A finals del segle VI els monarques de Makuria es van convertir
al cristianisme, però al segle VII Egipte va ser conquerit per exèrcits
islàmics i Núbia va quedar aïllada de la resta de la Cristiandat.
L’any 651 un exèrcit àrab va intentar la invasió, però no ho va
aconseguir i es va signar un tractat anomenat baqt, que va dur la pau entre els
dos bàndols i que va resistir fins al segle XIII.
Makuria es va expandir, annexionant-se el regne del nord,
Nobatia; això va ser en temps de la invasió àrab o durant el regnat del rei
Merkurios. El període des d’aproximadament el 750 fins al 1150 va ser de
prosperitat per al regne, va ser la seva època daurada. Però les agressions des
d’Egipte i les disputes internes van conduir al col·lapse de l’estat en el
segle XIV.
Durant el regnat de Merkurios (675 a 710) de Makuria, es va
consolidar la unificació de Makuria amb Nobatia. Una inscripció de l’època
assenyala que Merkurios va fer edificar dues grans esglésies a Nobatia, una a
la ciutat de Faras i l’altra a la ciutat de Taifa. Un document del 759 denomina
al rei Ciríac (que va governar probablement entre 759 i 768) “senyor de la
Makuria i Nubia, Nobatia”.
L’any 640 el general àrab Ahmed ibn al-Aziz va conquerir Egipte
que fins llavors era bizantí; en aquella època la majoria de la població
egípcia professava una variant del cristianisme, la monofisita, que després es
va anomenar església copta. Amb la conquesta àrab el patriarca Giorgios
d’Alexandria es va haver de refugiar a Constantinoble, i laseu patriarcal
d’Alexandria va quedar vacant durant gairebé un segle. En aquest interval, els
cristians coptes van pactar amb els àrabs que van acceptar que en el territori
egipci i a Núbia el control religiós l’exercís un patriarca monofisita.
Sembla que en el segle VI hi va haver nou bisbats coptes a
Makuria-Nobatia i sis a Alodia (regne medieval ubicat al centre i sud del
Sudan).
L’any 651 el regne de Makuria-Nobatia, va evitar la invasió
àrab i va establir un tractat de pau a canvi de pagar tribut als àrabs.
El
regne va gaudir d’una bona prosperitat des d’aproximadament l’any 750 fins al
1150.
A mitjans del segle IX el rei de Makuria va intentar recuperar
la regió septentrional de Nobatia (la zona d’Assuan) que havia quedat en poder
dels àrabs, però va ser derrotat pels musulmans de la dinastia fatimí. La regió
de la Nobatia septentrional va quedar sota dominin islàmic fins a la
desaparició de la dinastia fatimí, en el 1169. Llavors el rei de Makuria va
aprofitar per recuperar la regió d’Assuan, que era estratègica, ja que era la
porta d’entrada a Núbia.
L’any 1173, el general Turan-xah (germà de Saladí, de la
dinastia aiúbida) va atacar des del Iemen els regnes cristians de Núbia; això
va facilitar que el nord de Makuria (principalment la zona de Nobatia) quedés
ocupat per la dinastia egípcia musulmana dels aiúbides. Com a resposta, el 1272
el rei David de Makuria va intentar capturar el port egipci d’Aidhab, a la
costa de la mar Roja, a la zona actualment fronterera entre Egipte i Sudan.
Això va provocar la reacció dels mamelucs que van conquerir la capital de
Makuria, Dongola, l’any 1274, obligant a la població a pagar forts tributs o a
convertir-se per la força a l’islam.
El període entre els anys 1276 i 1290 va ser molt convuls, amb
freqüents canvis de rei, deguts a les pressions dels mamelucs. Alguns
territoris es van escindir del regne de Makuria cap al 1290,formant el regne de
Dau (o Daw) i el de la regió muntanyosa anomenada en àrab Yébel Adda.
L’any 1293 el rei de Makuria seguia pagant tribut als mamelucs,
a l’igual que el seu successor, però l’any 1304 la major part del país va
recuperar la independència.
Entre els anys 1315 i 1317, va arribar una gran quantitat de
beduïns que es van instal·lar a les regions de Kordofan i del Darfur,
flanquejant el regne de Makuria per l’oest i els sud-oest; a més, els mamelucs
van envair altre cop el país, des del nord, i van col·locar al trono a un dels
seus protegits, Bershambo, que es va convertir a l’islam amb el nom de
Saif-al-Din Abdallah (1318).
El darrer rei de Makuria del que hi ha menció era Nasir, sobirà
fins al 1397, anys en que va desaparèixer el regne.
Em sembla que no queden masses coses d’aquest regnes cristians
medievals. Unes de les restes que hi ha són les d’aquest monestir del regne de
Makuria, el monestir de Ghazali.
El jaciment arqueològic de Ghazali es troba a uns 20 km de la
ciutat de Karima. La investigació se centra en el monestir cristià medieval
(segles VII-XIII), fundat probablement pel rei Merkurios, i en les restes d’un
petit poble, cementiris i llocs de fosa de ferro associats amb ell.
El centre de la vida espiritual dels monjos dins del monestir
consistia en dues esglésies, ubicades al nord i al sud. L’església del nord,
una església típica de Makuria, es va erigir presumiblement entre el 680 i el
720, amb un disseny basilical. En la primera fase, tenia tres naus i una
coberta plana recolzada sobre arcs sostinguts per columnes de granit. Les parts
inferiors dels murs estaven construïdes de gres i la part superior de maó cuit.
La decoració pintada que les cobria es conservava només en dues habitacions.
L’església del sud, construïda completament amb maons de fang a principis del
segle XI, tenia una planta trapezoidal. El seu naos no era tripartit, cosa
inusual per a l’arquitectura makuriana. En ambdues esglésies s’han conservat
elements de mobiliari, com un synthronon (un banc per al clergat al santuari) o
un púlpit.
A les parets de l’església del nord s’han registrat 137
inscripcions. Proporcionen informació important sobre la vida dels monjos i
sobre els visitants del monestir. Una altra troballa interessant són dues
figuretes de terracota de monjos fetes d’argila cuita. El seu propòsit no està
clar; podrien haver estat objectes devocionals portats pels pelegrins d’algun
lloc sagrat. No obstant això, les inscripcions i les figuretes són els únics
indicis de l’existència d’un moviment de pelegrinatge a Ghazali; no s’ha trobat
cap evidència sòlida d’això.
A prop es van descobrir dos centres metal·lúrgics contemporanis
del monestir. La construcció dels forns de fosa de ferro era inusual: les
obertures d’aire es trobaven a la part superior, mentre que una llosa de
ceràmica a la part inferior facilitava la sortida d’aire.
A l’interior del monestir hi havia un refectori (menjador),
així com instal·lacions per a la producció d’aliments, incloent-hi un molí amb
sitges i una premsa d’oli; em sembla que aquestes són les úniques restes
d’aquest tipus trobades a Núbia. Els dormitoris estaven situats en un edifici
separat de maó de fang. En el seu apogeu, el monestir podia acollir
aproximadament 70 monjos en habitacions triples. També hi havia dos complexos
sanitaris amb banys i diverses dotzenes de latrines.
El monestir de Ghazali va caure gradualment en declivi a la
segona meitat del segle XII i va deixar de funcionar en el tercer quart del
segle XIII.
Es van fer excavacions també fora del monestir, en tres
cementiris, en els que s’hi van trobar més de 2.000 enterraments. El cementiri
2, és el que es va estudiar més, i es creu que era el lloc d’enterrament dels
monjos que habitaven el monestir. Aquí es van descobrir aproximadament 800
tombes, que representen diferents formes arquitectòniques. Fragments
d’inscripcions funeràries, trobats tant a la necròpolis com al monestir, formen
el segon conjunt més gran de fonts escrites d’aquest tipus conegudes de la Núbia
medieval.
Gairebé tots els viatgers famosos van visitar aquest lloc en el
segle XIX. Les primeres excavacions van tenir lloc a la dècada de 1950. Del
2012 al 2018, la investigació a Ghazali va ser realitzada per un equip
d’arqueòlegs polonesos del Centre Polonès d’Arqueologia Mediterrània de la
Universitat de Varsòvia, en cooperació amb la Corporació Nacional d’Antiguitats
i Museus del Sudan.
El monestir es troba al uadi Abu Dom. Ens aturem en alguns dels
pous que hi ha, on els nòmades donen de beure als seus animals.
