Aquest viatge a Sudan el vaig fer al març del 2005, una viatge de 10 dies pel nord del país. En aquella època encara no s’havia independitzat la part sud del país, ja que la República de Sudan del Sud es va formar al juliol del 2011.
Se’m fa una mica estrany parlar d’un viatge fet per un país que
ara està en guerra, però estic recuperant viatges antics, ara que tinc temps, i
un dels viatges és aquest. Escriure sobre el país, tal i com jo el vaig veure
aquell any 2005, és una forma de preservar la seva memòria i intento que em
serveixi per entendre una mica la guerra actual, inciada l’any 2023. No sé com
deu estar ara la gent que vaig trobar, com deu ser la seva vida... Vaig visitar
una part petita del país, la zona a la vora del Nil, la que formava part de
l’antiga Núbia. No sé si les guerres han afectat al patrimoni històric que jo
vaig visitar.
Pinzellades d’història
La història de Sudan està força relacionada amb la d’Egipte ja
que en diversos períodes van estar units políticament. I quan parlem de Sudan
hem de parlar de Núbia.
Núbia
Núbia era un regió del sud de l’antic Egipte, més enllà de la
primera cascada del Nil. La regió s’estenia fins a la sisena cascada, a la vora
de l’actual Khartum. Núbia es divideix en dues regions: Alta Núbia (al sud, des
de la segona a la sisena cascada) i Baixa Núbia (regió al nord, fins a 400 km
més enllà de la primera cascada i a la vora de la segona).
Regne de Kerma
Núbia va ser la seu d’una de les primeres civilitzacions
d’Àfrica, la cultura Kerma, que va durar des del 2500 aC fins aproximadament el
1500 aC, quan va ser conquerida pel faraó Tutmosis I del Nou Regne d’Egipte.
El regne de Kerma o cultura Kerma, es va desenvolupar
aproximadament entre el 2500 aC i el 1500 aC a l’antiga Núbia. La capital era
Kerma.
Aquesta cultura va sorgir a l’Alta Núbia (al nord i centre de
l’actual Sudan),i després es va estendre cap al nord, fins a la Baixa Núbia a
la zona fronterera actual amb Egipte.
Es trobava al cor de la Núbia sudanesa i és el primer regne
subsaharià demostrable que va existir. Es creu que el regne de Kerma va existir
sense un sistema d’escriptura i, per tant, tota la informació sobre aquest
regne prové de proves arqueològiques o fonts d’Egipte.
Els seus habitants eren coneguts per ser guerrers i arquers
talentosos. Les principals ocupacions del regne incloïen el comerç, la cura del
bestiar, la caça i la pesca.
El regne de Kerma va existir en tres fases diferents: Kerma
antiga o primerenca, al voltant del 2500 aC - 2050 aC; Kerma mitjà, al voltant
del 2050 aC - 1750 aC; i Kerma clàssica, al voltant del 1750 aC - 1500 aC.
Aquesta darrera fase va ser l’època daurada del regne. Va ser durant aquest
període que els seus governants van aconseguir fer-se amb el control de les
fortaleses egípcies i les mines d’or, prop de la Segona cascada.
El regne va continuar atacant i capturant territoris egipcis
fins que al voltant del 1500 aC Tutmosis I va atacar Kerma i va annexionar
aquest regne a l’Imperi Egipci.
El nom nubi de Kerma és Doki, que significa Turó Vermell. La
ciutat de Kerma ha estat habitada durant 9.500 anys. El regne de Kerma estava
governat per una elit barreja, basada en el llinatge i els sacerdots. Els
llaços culturals entre Kerma i Egipte són similars als de dos estats regionals
dins d’un mateix poble.
El Regne de Kerma va ser un dels primers centres urbans de la
regió del Nil. Aquesta regió havia estat habitada des del 5.000 aC,
principalment per petits pobles de pescadors i centres comercials.
Hi ha evidències arqueològiques d’una cultura i un regne
unificats que sorgeixen d’un conglomerat d’aquests petits pobles i de la
cultura proto-kerma (pre-dinàstica) del grup A del 3800-3100 aC. Aquesta
cultura i el seu regne es coneixia com el regne de Naqada. Al voltant del canvi
del període proto-dinàstic, Naqada, en el seu intent de conquerir i unificar
tota la vall del Nil, sembla haver conquerit Núbia.
Això va crear un regne unificat al voltant de l’àrea de Núbia.
Després de la caiguda del regne de Naqada, el 2700 aC, la cultura Kerma es va
apoderar de l’àrea de Núbia, amb els kermites estenent-se des de la ciutat de
Kerma. Finalment, aquesta cultura va ser la dominant a la zona i va portar a la
creació del Regne de Kerma al voltant del 2500 aC amb tota l’àrea de Núbia sota
el seu control.
En la mateixa època, els seus veïns del nord, els egipcis,
també estaven en ple creixement, i això va obrir la porta a les relacions
comercials, i també a rivalitats territorials entre kermites i egipcis. Van
seguir xocant entre ells, però no hi va haver incursions significatives per
part de cap dels dos.
Després de segles d’expansió lluny d’Egipte, la invasió dels
hicsos del Baix Egipte, al voltant de 1786 aC, va donar als kermites
l’oportunitat d’estendre’s cap al nord.
Hicsos prové de heqa-khase, una frase que significa “governants
de terres estrangeres”; els hicsos eren un poble asiàtic, probablement semita,
que va governar Egipte des d’aproximadament l’any 1750 aC fins al 1550 aC.
L’any 1650 aC, Kerma va fer una aliança amb els hicsos el que
l’hi va permetre gairebé duplicar les seves forces. Mentre que els hicsos
governaven el Baix Egipte, els kermites controlaven l’Alt Egipte. L’autoritat
dels reis egipcis independents es va veure limitada a un petit territori al
voltant de Tebes. La població de l’Alt Egipte sembla que va reconèixer el
control de Kerma sense posar masses problemes. Això va llançar el Regne de
Kerma a la seva edat daurada, en la qual va assolir el cim de la seva riquesa i
poder.
En la fase més pròspera del Regne de Kerma, entre el 1700 i el
1500 aC, va absorbir el regne sudanès de Sa, ampliant el seu imperi i la seva
població, i rivalitzant amb Egipte. Aquest regne cobria àmplies franges del
gran riu Nil, cobrint tota Núbia i Egipte, excepte les zones al voltant de la
ciutat de Tebes, on els faraons egipcis encara tenien el poder.
La civilització Kerma era un gresol ètnic, amb orígens lligats
a una complexa xarxa de cultures natives tant del Sàhara com, més al sud, de
parts de l’Àfrica Central.
Al voltant del 1500 aC, el Regne de Kerma va ser absorbit pel
Nou Regne d’Egipte, però les rebel·lions van continuar durant segles, fins que
al segle XI aC el regne de Cuix va recuperar la independència de la regió.
Regne de Cuix
El regne de Cuix va existir com aregne independent, des del 780
aC fins al 330 dC. Després va estar sota el domini axumita des del 330 dC fins
al 350 dC.
Al llarg de la seva història, la capital va ser primer Kerma,
després Nàpata i finalment Mèroe.
El següent mapa del Regne de Cuix és extret de la web:
https://www.worldhistory.org/image/13558/kingdom-of-kush-c-2400-bce---350-ce/
Gran part de Núbia va quedar sota domini egipci durant el
període de l’Imperi Nou (1550-1070 aC). Després de la desintegració d’Egipte
enmig del col·lapse de l’edat del bronze tardana, els cuixites van restablir un
regne a Nàpata (actual Karima, Sudan). Tot i que Cuix havia desenvolupat moltes
afinitats culturals amb Egipte, com la veneració d’Amon, i les famílies reials
d’ambdós regnes es casaven ocasionalment, la cultura, la llengua i l’ètnia
cuixita eren diferents. L’art egipci
distingia la gent de Cuix pel seu vestit, aparença i fins i tot mètode de
transport.
En el segle VIII aC, el rei Kashta (“el Kushite”) va
convertir-se, pacíficament, en rei de l’Alt Egipte, mentre que la seva filla,
Amenirdis, va ser nomenada divina adoradora d’Amon a Tebes. El seu successor
Piye va envair el Baix Egipte, establint la 25ª Dinastia governada pels
cuixites. La filla de Piye, Shepenupet II, també va ser nomenada Divina
Adoradora d’Amon.
Els monarques de Cuix van governar Egipte durant més d’un segle
fins a la conquesta assíria, sent destronats pels reis assiris Esarhaddon i
Assurbanipal a mitjans del segle VII aC.
Després de la ruptura dels llaços amb Egipte, la capital
imperial cuixita es va situar a Mèroe, temps durant el qual va ser coneguda
pels grecs com a Etiòpia.
La part més septentrional de Núbia va ser ocupada des del segle
III aC fins al segle III dC, primer pel regne ptolemaic i després per l’Imperi
Romà. Al final d’aquest període de 600 anys, el territori va ser recuperat pel
rei cuixita Yesebokheamani.
El Regne de Cuix va persistir com una gran potència regional
fins al segle IV dC, quan es va debilitar i es va desintegrar enmig de
l’empitjorament de les condicions climàtiques, les rebel·lions internes i les
invasions estrangeres.
Mentre els cuixites estaven ocupats per la guerra amb els noba
i els blemmyes, els axumites van aprofitar l’oportunitat per capturar Mèroe i
saquejar el seu or. Negus Ezana va prendre llavors el títol de “rei d’Etiòpia”,
una pràctica que perduraria fins al període modern i es va registrar en
inscripcions trobades tant a Axum com a Mèroe.
Tot i que la presència axumita va ser de curta durada, va
provocar la dissolució del regne cuixita en tres: Nobatia, Makuria i Alodia.
Núbia medieval
La ubicació dels tres regnes formats de la desintegració del
regne de Cuix es poden veure en aquest mapa
https://en.wikipedia.org/wiki/Nobatia. Aquests regnes es van convertir al
cristianisme al segle VI.
El regne de Nobatia havia estat fundat a l’antiga província
meroítica d’Akine, que comprenia grans parts de la Baixa Núbia i s’especula que
ja era autònom abans de la caiguda definitiva del Regne de Cuix a mitjans del
segle IV.
L’any 707 Nobatia ja estava annexionada a Makuria, el regne que
hi havia al sud; les circumstàncies de la fusió no es coneixen i tampoc se sap
què va passar amb la família reial nobadiana. La fusió probablement es va
produir abans de la conquesta musulmana, el 652, ja que les històries àrabs
parlen d’un sol estat cristià a Núbia que arribava almenys fins a l’antiga
Dongola. Nobatia sembla haver mantingut certa autonomia en el nou estat.
El regne de Makuria ocupava el que avui és el nord del Sudan i
el sud d’Egipte. La seva capital era Dongola, en una zona fèrtil ;elregne a
vegades també se’l coneix com a regne de Dongala.
Va sorgir després del col·lapse del Regne de Cuix al segle IV,
i originalment cobria la vall del Nil des de la 3ª cascada fins a algun lloc al
sud d’Abu Hamed a l’illa de Mograt.
La capital, Dongola es va fundar al voltant de l’any 500 i poc
després, a mitjans del segle VI, Makuria es va convertir al cristianisme. Com
deia abans, devia ser a principis del segle VII quan Makuria es va annexionar
el regne veí del nord, Nobatia.
L’any 651 un exèrcit àrab va envair el regne, però va ser
rebutjat i es va signar un tractat, conegut com a Baqt, per evitar noves
invasions àrabs a canvi de 360 esclaus cada any. Aquest tractat va estar vigent
fins al segle XIII.
El punt àlgid del desenvolupament cultural de Makuria va ser
del segle IX al XI; hi va haver una gran activitat constructiva, amb edificis
com la Sala del Tron i la gran església cruciforme de Dongala, el monestir de
Banganarti. Les arts, com les pintures murals i la ceràmica finament elaborada
i decorada també van adquirir un elevat desenvolupament. El nubi va créixer i
es va convertir en la llengua escrita predominant. Altres llengües escrites
eren el copte, el grec i l’àrab.
Makuria va mantenir estrets llaços dinàstics amb el regne
d’Alodia al sud i va exercir certa influència a l’Alt Egipte i al nord de
Kordofan.
L’augment de l’agressió de l’Egipte mameluc, la discòrdia
interna, les incursions beduïnes i possiblement la pesta i el canvi de les
rutes comercials van portar al declivi de l’estat als segles XIII i XIV.
A les dècades de 1310 i 1320 va ser governada breument per reis
musulmans. A causa d’una guerra civil el 1365, el regne es va reduir a un estat
que va perdre gran part dels seus territoris del sud, inclòs Dongola. L’últim
rei registrat, probablement resident a Gebel Adda, va viure a finals del segle
XV.
Makuria deuria haver desaparegut en la dècada de 1560, quan els
otomans van ocupar la Baixa Núbia. Els antics territoris de Makuria al sud de
la 3a cascada, incloent Dongola, havien estat annexionats pel sultanat islàmic
de Funj a principis del segle XVI.
El tercer regne provinent de la descomposició de Cuix és
Alodia, al centre de l’actual Sudan. La seva capital va ser Soba, prop de
l’actua Khartum, a la confluència dels dos rius: el Nil Blau i el Nil Blanc.
Fundat algun temps després de la caiguda de l’antic regne de
Cuix, al voltant del 350 dC, Alodia s’esmenta per primera vegada en els
registres històrics l’any 569. Va ser l’últim dels tres regnes nubis a
convertir-se al cristianisme, l’any 580. Possiblement va assolir el seu punt
àlgid durant els segles IX i XII, quan els registres mostren que va superar la
seva veïna del nord, Makuria, amb la qual va mantenir estrets vincles
dinàstics, en mida, poder militar i prosperitat econòmica.
Alodia era un estat gran i multicultural administrat per un rei
poderós i governadors provincials nomenats per ell. Es descrivia la capital,
Soba, com una ciutat de grans habitatges i esglésies plenes d’or i jardins.
Va prosperar com a centre comercial; les mercaderies arribaven
de Makuria, de l’Orient Mitjà, de l’Àfrica occidental, de l’Índia i fins i tot
de la Xina.
Aquí també es va desenvolupar l’alfabetització, tant en nubi
com en grec.
A partir del segle XII, i especialment del segle XIII, va
començar el declivi d’Alodia, possiblement a causa de les invasions del sud,
les sequeres i un canvi de rutes comercials. Al segle XIV, el país podria haver
estat devastat per la pesta, mentre que les tribus àrabs van començar a emigrar
a la vall de l’Alt Nil.
Cap a l’any 1500, Soba havia caigut en mans dels àrabs o dels
funj. Això probablement va marcar el final d’Alodia, tot i que algunes
tradicions orals sudaneses afirmaven que va sobreviure en forma del Regne de
Fazughli dins de les terres frontereres etíops-sudaneses. Després de la
destrucció de Soba, els Funj van establir el Sultanat de Sennar, donant pas a
un període d’islamització i arabització.
Soldanat de Sennar
El Soldanat Funj, també conegut com a Funjistan, Soldanat de
Sennar (de la seva capital Sennar) o Soldanat Blau a causa de la convenció del
Sudan tradicional de referir-se als negres com blaus, va ser una monarquia a
l’actual Sudan, al nord-oest d’Eritrea i a l’oest d’Etiòpia. Fundat el 1504 pel
poble Funj, es va convertir ràpidament a l’islam, tot i que només va ser
nominal. Fins que no es va imposar un islam més ortodox al segle XVII, l’Estat
va continuar sent un “imperi afro-nubià amb façana musulmana”. Va assolir el
seu punt àlgid a finals del segle XVII, però va debilitar-se i finalment va
caure al segle XVIII. El 1821, l’últim soldà (Badi VII), que ja tenia molt poc
poder, es va rendir a la conquesta egípcia del Sudan (1820-1824) sense lluitar.
Abans de l’aparició dels Funj, les llengües núbies es parlaven
desde la regió d’Assuan, al nord, fins a un punt indeterminat al sud de la
confluència del Nil Blau i Blanc. Després de la caiguda dels regnes medievals,
el nubi va deixar de ser una llengua escrita. Tot i que va seguir sent
important durant el període Funj, va ser substituït gradualment per l’àrab.
La llengua núbia d’Alodia sembla que es va extingir al segle
XIX, però el nubi seguia sent una llengua ben viva més al nord; al segle XIX
els danagla a l’extrem nord encara parlaven nubi (dongolawi) com a primera
llengua, mentre que els shaiqiya que els limitaven al sud el parlaven com a
llengua secundària. La majoria dels viatgers contemporanis afirmaven que les
tribus més amunt només parlaven àrab, tot i que fins i tot aquí un grapat de
fonts afirmaven que el nubi sobrevivia entre ells com a llengua secundària fins
al sud de la Cinquena Cascada.
Una forma de nubi, anomenat nubi de turó, també es parlava a
gran part del Kordofan, on va sobreviure com a primera llengua o almenys
secundària fins ben entrat el segle XIX. A la Gezira central es parlava una
varietat de llengües sudaneses orientals, comunament conegudes com a hamaj.
L’àrab ja era utilitzat pels regnes cristians de Núbia en la
correspondència comercial i diplomàtica amb Egipte. Després de la conversió
dels Funj a l’islam, va créixer fins a convertir-se en la llengua franca de
l’administració i el comerç, i també s’utilitzava com a llengua religiosa. Tot
i que la cort reial continuaria parlant la seva llengua pre-àrab durant algun
temps, cap al 1700, la llengua de comunicació a la cort ja era l’àrab. Al segle
XVIII, l’àrab es va convertir en la llengua escrita de l’administració estatal.
Fins al 1821, quan el regne va caure, alguns nobles de província encara no eren
capaços de parlar àrab.
Segle XIX
L’any 1820, el Sudan va caure sota el domini egipci quan Mehmet
Alí, virrei otomà d’Egipte, envià exèrcits a conquerir l’est del Sudan, a la
recerca d’or i esclaus. Els successors del virrei van controlar la totalitat
del territori sudanès i van instaurar una burocràcia centralitzada a la ciutat
de Khartum. Així mateix, van implementar un sistema impositiu que constituïa la
virtual confiscació de l’or i de la producció agrícola, alhora que hi van
establir rutes comercials.
Aviat, el Sudan va caure, a l’igual que Egipte, en l’esfera
d'influència del Regne Unit. El nomenament, el 1877, del general britànic
Charles Gordon com a governador del Sudan per part del virrei d’Egipte
respongué tant a compromisos financers d’aquest últim amb Anglaterra com a la
corrupció dels jerarques egipcis ocupants.
Per tal d’implantar una economia capitalista al Sudan, Gordon
s’abocà a garantir el compliment d’una Convenció de 1877 per posar fi al
lucratiu comerç d’esclaus. La pèrdua d’aquesta font d’ingressos, la repressió
arbitrària per part de les tropes angleses i el descontentament general dels
sudanesos enfront dels impostos i les imposicions de pràctiques religioses
alienes (l’islamisme ortodox egipci i el cristianisme a la manera britànica)
van propiciar l’emergència del líder espiritual sufí Muhàmmad Àhmad, que es va
proclamar mahdi (salvador) del seu poble, el 1881.
Aquest líder religiós intentà unificar les tribus de l’oest i
centre del país. Va iniciar una revolta nacionalista contra el domini egipci,
que culminà amb la caiguda de Khartum el 1885, en la qual el general britànic
Charles George Gordon fou assassinat i s’hi va implantar una teocràcia
nacionalista.
L’estat mahdista va sobreviure fins a ser derrotat el 1898 per
una força anglo-egípcia, sota el comandament de lord Horatio Kitchener, en la
batalla d’Omdurman.
El Regne Unit va enviar les seves forces armades al Sudan, amb
la intenció d’anticipar-se als intents de França, Bèlgica i Itàlia d’establir
la seva influència sobre diferents sectors del territori sudanès.
D’altra banda, Egipte volia mantenir la seva influència a la
zona, a causa de l’important accés que té el Sudan a l’aigua del riu Nil,
fonamental per a sostenir l’activitat agrícola de la regió.
Sudan anglo-egipci (1899-1955)
L’any 1899, després de l’enfrontament armat, es fundà una nova
administració política al territori, en la qual, formalment, el Regne Unit va
acceptar la demanda egípcia sobre el Sudan, i va declarar-lo un protectorat
anglo-egipci, encara que les majors atribucions van quedar en mans britàniques,
ja que els britànics tenien l’última paraula i,a més, durant el condomini, la
majoria de governadors eren britànics.
Els britànics van dividir el Sudan en dues colònies separades,
el nord i el sud, fins al 1956, mitjançant un règim de districtes tancats, en
què les tropes egípcies i britàniques impedien tot contacte entre ambdues
regions.
En els primers anys d’aquesta ocupació, els britànics van
introduir el cultiu extensiu de cotó (principal producció del Sudan fins a
l’actualitat), van expandir-ne les comunicacions, alhora que van atorgar
llibertat de culte per tal d’eliminar la religió com a font de disturbis. Així
mateix, van obrir escoles primàries i tècniques i, l’any 1902, van inaugurar el
Gordon Memorial College, on una elit començà a adquirir educació curricular
britànica.
L’any 1936, el Regne Unit va exigir al Regne d’Egipte la
signatura d’un acord per prohibir l’entrada al Sudan de militars egipcis, que
el 1924 havien encapçalat un aixecament en unió amb nacionalistes compatriotes
i tribus sudaneses. A diferència dels caps tribals locals, el Congrés General
de Graduats del Gordon Memorial College va pretendre participar en aquestes
converses.
Com que no va ser reconegut pels britànics, el Congrés es va
dividir en dos grups: un de moderat i procliu al Regne Unit, que en tingué la
majoria, i un altre de radical, liderat per Ismail al-Azhari, que es va bolcar
cap a Egipte.
Cap al 1943, Azhari i els seus seguidors van obtenir la majoria
al Congrés i van conformar el primer partit polític sudanès, Ashiqa
(Germans-Partit Nacional Unionista-PNU), a partir de 1951. Poc després, els
moderats es van organitzar en el partit Ummah (Nació), liderat per Arman
al-Mahdi, el fill pòstum del mahdi desplaçat pels anglesos el 1898.
L’any 1951, hostil a la possible incorporació de representants
de la regió cristiana i animista del sud al Congrés, Egipte derogà el tractat
de condomini anglo-egipci i es proclamà sobirà absolut del territori del Sudan.
No obstant això, el 1953, el Caire va haver d’acordar amb el Regne Unit
l’autogovern del Sudan.
Independència
El febrer del 1953, Egipte i el Regne Unit van signar un acord
amb vista als futurs autogovern i autodeterminació del Sudan. El període de
transició cap a la independència començà amb la inauguració del primer
parlament, el 1954. Amb el consentiment dels governs britànic i egipci, el
Sudan va aconseguir la independència l’1 de gener de 1956, data en la qual es
dotà d’una constitució provisional.
Els Estats Units va ser un dels primers estats a reconèixer la
independència del nou estat. No obstant això, el govern àrab de Khartum no
complí les promeses fetes als habitants del sud de crear un sistema federal,
fet que provocà una rebel·lió d’oficials del sud. Aquest fet ocasionà una
guerra civil que va finalitzar l’any 1972. En el període inicial de la contesa,
van ser massacrats centenars de buròcrates, professors i altres funcionaris del
nord que treballaven al sud de l’estat.
El Partit Nacional Unionista, sota la direcció del primer
ministre, Ismail al-Azhari, dominava el primer gabinet sudanès, que va ser,
aviat, reemplaçat per una coalició de forces polítiques conservadores. El 17 de
novembre del 1958, després d’una època de dificultats econòmiques i de
rivalitats entre partits que van provocar la paràlisi de l’administració
pública, el mariscal Ibrahim Abbud va dur a terme un cop d’estat incruent que
va acabar amb el règim parlamentari.
El mariscal Abbud no complí la promesa de tornar el govern del
Sudan als civils, de manera que es van produir una sèrie de motins i vagues a
finals d’octubre de 1964, que van portar al derrocament del règim militar.
Després d’un breu període de govern provisional, en les eleccions d’abril de
1965, accedí al poder el Front Nacional Unit, àmplia coalició que incloïa el
Partit Unionista, l’Umma, sindicats, representants del sud i, fins i tot,
comunistes. El primer ministre va ser Muhàmmad Àhmad Manjub. Tanmateix, les
dissensions internes en el si de la coalició, en la qual van ser postergats els
comunistes (el Partit Comunista sudanès fou dissolt el 1965) i els
representants del sud, van fer que, entre 1966 i 1969, s’hi succeïssin una
sèrie de governs inestables que van fracassar en l’intent de dotar el país
d’una constitució i de resoldre les dissidències internes; i el 25 de maig de
1969 es va produir un nou cop militar.
Govern de Numeiry
Les pretensions d’un Sudan unificat s’enfronten al nord àrab i
musulmà, amb un sud on coexisteixen el cristianisme i l’animisme. Des d’un any
abans de la independència, el 1955, els sudanesos del sud es van embarcar en la
Primera Guerra Civil sudanesa.
El líder colpista, el general Yaffar al-Numeiry, es va
convertir en primer ministre. El nou règim va abolir el parlament i va prohibir
tots els partits polítics. Les disputes entre les faccions marxistes i no
marxistes dins del govern militar van portar, el juliol de 1971, a un alçament
militar de caràcter esquerrà, dirigit pel Partit Comunista del Sudan. Numeiry
fou destituït, però tres dies després, amb el suport de Líbia i Egipte i dels
elements anticomunistes del seu govern, va aconseguir recuperar-ne el poder i
va exercir una violenta repressió dels comunistes.
El febrer de 1972, el govern de Numeiry va aconseguir signar un
acord, a Addis Abeba, que posava fi a la rebel·lió del sud. La guerra civil,
que durava des del 1955, es va interrompre durant deu anys.
Numeiry procurà millorar les seves relacions amb les potències
occidentals, i molt especialment amb els Estats Units, amb qui va restablir
relacions diplomàtiques el juliol de 1972.
Segona Guerra Civil, independència del sud i conflicte amb el
Txad
Es volia instaurar una teocràcia islàmica, cosa que va atreure
l’atenció d’Ossama bin Laden, que va invertir grans sumes de diners per tractar
de modernitzar el país.
El 1983 van esclatar motins contra la imposició de la xaria
(llei islàmica) per part del govern de Khartum, i s’inicià la Segona Guerra
Civil sudanesa. Aquest llarg conflicte entre el govern musulmà i els
guerrillers cristians i animistes del sud reflecteix les realitats culturals
oposades de la nació. La guerra, juntament amb llargs períodes de sequera, va
deixar un milió i mig de morts. La introducció de la xaria provocà la fugida de
més de 350.000 sudanesos cap a estats veïns. L’Acord de Pau Complet és un
conjunt d’acords culminats el 9 de gener de 2005, que foren signats entre el
Moviment d’Alliberament del Poble Sudanès (SPLM) i el govern del Sudan (GOS).
L’acord posava fi a la Segona Guerra Civil sudanesa, i se suposava que havia de
permetre desenvolupar un govern democràtic i compartir els ingressos del
petroli. Establia també que en un termini de sis anys el Sudan del Sud podria
fer un referèndum sobre la seva possible independència.
Aquest referèndum es va celebrar l’any 2011, i va obtenir un
suport a la independència del 98,83%. Sudan del Sud es va independitzar el 9 de
juliol del 2011, sis anys després de l’acord de pau.
Segle XXI
A principis del segle XXI, la regió de Darfur occidental del
Sudan havia patit una inestabilitat prolongada i conflictes socials a causa
d’una combinació de tensions racials i ètniques i disputes sobre la terra i
l’aigua. El 2003, aquesta situació va esclatar en una rebel·lió a gran escala
contra el govern, contra la qual el president i home fort militar Omar
al-Bashir va prometre utilitzar una acció contundent. La guerra resultant a
Darfur va estar marcada per actes de violència generalitzats patrocinats per
l’estat, que van portar a càrrecs de crims de guerra i genocidi contra
al-Bashir. La fase inicial del conflicte va deixar aproximadament 300.000 morts
i 2,7 milions de desplaçats forçats; tot i que la intensitat de la violència va
disminuir més tard, la regió va romandre lluny de ser pacífica.
Per aixafar els aixecaments de tribus no àrabs a les muntanyes
de Nuba, al-Bashir va confiar en els Janjaweed, una col·lecció de milícies
àrabs extretes de tribus comercialitzadores de camells actives a Darfur i parts
del Txad.
A principis de 2003 va començar una nova rebel·lió dels grups
del Moviment d’Alliberament del Sudan i del Moviment per la Justícia i la
Igualtat (JEM) a la regió occidental de Darfur. Els rebels van acusar el govern
central de descuidar la regió de Darfur, tot i que hi ha incertesa sobre els
objectius dels rebels i si només busquen una millor posició per a Darfur dins
del Sudan o una secessió directa.
Tant el govern com els rebels han estat acusats d’atrocitats en
aquesta guerra, tot i que la major part de la culpa ha recaigut en les milícies
àrabs (Janjaweed) aliades amb el govern. Els rebels han al·legat que aquestes
milícies han estat participant en la neteja ètnica a Darfur, i els combats han
desplaçat centenars de milers de persones, moltes d’elles buscant refugi al
país veí, el Txad. Hi ha diverses estimacions sobre el nombre de víctimes
humanes, que van des de menys de vint mil fins a diversos centenars de milers
de morts, ja sigui per combat directe o fam i malalties infligides pel
conflicte.
L’any 2004 el Txad va negociar a N’Djamena, l’acord d’alto el
foc humanitari del 8 d’abril entre el govern sudanès, el JEM i l’SLA. No
obstant això, el conflicte va continuar malgrat l’alto el foc, i la Unió
Africana (UA) va formar una Comissió d’Alto el Foc (CFC) per supervisar-ne el
compliment. L’agost de 2004, la Unió Africana va enviar 150 soldats ruandesos
per protegir els supervisors de l’alto el foc. No obstant això, aviat es va fer
evident que 150 soldats no serien suficients, de manera que se’ls van unir 150
soldats nigerians.
El 18 de setembre de 2004, el Consell de Seguretat de les
Nacions Unides va emetre la Resolució 1564 declarant que el govern del Sudan no
havia complert els seus compromisos, expressant preocupació pels atacs en
helicòpter i els assalts de la milícia Janjaweed contra pobles de Darfur. Va
donar la benvinguda a la intenció de la Unió Africana de millorar la seva
missió de seguiment a Darfur i va instar tots els estats membres a donar suport
a aquests esforços. Durant el 2005 la força de la Missió de la Unió Africana al
Sudan es va augmentar a uns 7.000.
El conflicte entre el Txad i el Sudan va començar oficialment
el 23 de desembre de 2004, quan el govern del Txad va declarar l’estat de
guerra amb el Sudan i va demanar als ciutadans del Txad que es mobilitzessin
contra els militants de la Manifestació per la Democràcia i la Llibertat (RDL)
i els milicians sudanesos que atacaven pobles i ciutats a l’est del Txad,
robaven bestiar, assassinaven ciutadans i cremaven cases.
El 31 d’agost de 2006, el Consell de Seguretat de les Nacions
Unides va aprovar la Resolució 1706 per enviar una nova força de manteniment de
la pau de 17.300 homes a Darfur. En els mesos següents, però, la UNMIS no va
poder desplegar-se a Darfur a causa de la ferma oposició del govern del Sudan a
una operació de manteniment de la pau duta a terme exclusivament per les
Nacions Unides. L’ONU es va embarcar en un enfocament alternatiu i innovador
per intentar començar a estabilitzar la regió mitjançant l’enfortiment gradual
de la AMIS, abans de transferir l’autoritat a una operació conjunta de
manteniment de la pau de la Unió Africana i les Nacions Unides. Després de
llargues i intenses negociacions amb el govern del Sudan i una important
pressió internacional, finalment va acceptar l’operació de manteniment de la
pau a Darfur.
El 2009, la Cort Penal Internacional va emetre una ordre de
detenció contra al-Bashir, acusant-lo de crims de lesa humanitat i crims de
guerra. El 2009 i el 2010, una sèrie de conflictes entre tribus nòmades rivals
a Kordofan del Sud van causar un gran nombre de víctimes i milers de
desplaçats.
Un acord per a la restauració de l’harmonia entre el Txad i el
Sudan, signat el 15 de gener de 2010, va marcar el final d’una guerra de cinc
anys entre ells. El govern sudanès i el JEM van signar un acord d’alto el foc
que posava fi al conflicte de Darfur el febrer de 2010.
El gener de 2011, es va celebrar un referèndum sobre la
independència del Sudan del Sud, i el sud va votar aclaparadorament per
separar-se més tard aquell any com a República del Sudan del Sud, amb la seva
capital a Juba i Kiir Mayardit com a primer president.
Al-Bashir va anunciar que acceptava el resultat, però aviat va
esclatar la violència a la regió disputada d’Abyei, reclamada tant pel nord com
pel sud.
El 6 de juny de 2011 va esclatar un conflicte armat a Kordofan
del Sud entre les forces del Sudan del Nord i del Sud, abans de la
independència del Sud prevista per al 9 de juliol. Això va ser seguit per un
acord perquè ambdues parts es retiressin d’Abyei. El 20 de juny, les parts van
acordar desmilitaritzar la zona disputada d’Abyei, on es desplegarien les
forces de pau etíops. El 9 de juliol de 2011, el Sudan del Sud es va convertir
en un país independent.
El 2013, al-Bashir va anunciar que els Janjaweed es
reorganitzarien com a Forces de Suport Ràpid (RSF) i es posarien sota el
comandament del comandant Janjaweed Mohamed Hamdan Dagalo Hemedti. Les RSF van
perpetrar assassinats massius, violacions massives, saqueig, tortures i
destrucció de pobles i van ser acusats de neteja ètnica contra els fur, masalit
i zaghawa. Els líders de RSF han estat acusats de genocidi, crims de guerra i
crims contra la humanitat per la Cort Penal Internacional (CPI), però Hemedti no
va estar personalment implicat en les atrocitats del 2003-2004.
Bashir va enviar forces de RSF per sufocar un aixecament de
2013 a Darfur del Sud i va desplegar unitats de RSF per lluitar al Iemen i
Líbia. Durant aquest temps, RSF va desenvolupar una relació de treball amb el
grup militar privat rus Grup Wagner. Aquests avenços van assegurar que les
forces de RSF es van convertir en desenes de milers i van arribar a tenir
milers de camions armats que patrullaven regularment els carrers de Khartum. El
règim de Bashir va permetre que l’RSF i altres grups armats proliferessin per
evitar amenaces a la seva seguretat des de les forces armades, una pràctica
coneguda com a “resistent al cop d’estat”.
El 2017, una nova llei va donar a les RSF l’estatus de “força
de seguretat independent”. Hemedti va rebre diverses mines d’or a Darfur com a
patrocini d’al-Bashir, i la seva riquesa personal va créixer substancialment.
L’abril de 2019, després de diversos mesos de protestes al
carrer, el president del Sudan, Omar al-Bashir, va ser destituït.
Després de la destitució d’al-Bashir del poder, les protestes
al carrer organitzades per l’Associació de Professionals Sudanesos i grups
democràtics de l’oposició van continuar, demanant al Consell Militar de
Transició (TMC) que faci un pas al costat, immediatament i incondicionalment, a
favor d’un govern de transició liderat per civils. Les negociacions entre el
TMC i l’oposició civil per formar un govern de transició conjunt van tenir lloc
a finals d’abril i al maig, però es van aturar quan les Forces de Suport Ràpid
i altres forces de seguretat del TMC van matar 128 persones a la massacre de
Khartum el 3 de juny de 2019.
L’octubre de 2020, el Sudan va concloure un acord per
normalitzar les relacions diplomàtiques amb Israel, que formava part de l’acord
amb els Estats Units per eliminar el Sudan de la llista nord-americana d’estats
patrocinadors del terrorisme.
Durant la Guerra de Tigre (Etiòpia) dels anys 2020-2021, el
Sudan també s’hi va involucrar col·lateralment. El 18 de desembre de 2020,
l’exèrcit sudanès hauria avançat cap a la disputada zona fronterera entre
Etiòpia i Sudan.
El govern sudanès va acusar el govern etíop d’utilitzar
artilleria contra les tropes sudaneses que duien a terme operacions a la zona
fronterera. Les tensions entre els dos països van anar augmentant després que
el Sudan tornés a ocupar terres que van dir que estaven ocupades per
agricultors etíops. La guerra és per les terres en disputa a la frontera entre
Etiòpia i Sudan.
El 25 d’octubre de 2021, l’exèrcit sudanès, dirigit pel general
Abdel Fattah al-Burhan, va prendre el control del govern en un cop militar.
Almenys cinc alts càrrecs del govern van ser detinguts inicialment. El primer
ministre civil Abdalla Hamdok es va negar a declarar el seu suport al cop
d’estat i el 25 d’octubre va cridar a la resistència popular; l’endemà el
posaven en arrest domiciliari.
Grups civils clau, com l’Associació de Professionals Sudanesos
i les Forces de la Llibertat i el Canvi, van demanar la desobediència civil i
la negativa a cooperar amb els organitzadors del cop.
Davant la resistència interna i internacional, al-Burhan va
declarar la seva voluntat de restaurar el gabinet Hamdok el 28 d’octubre, tot i
que el primer ministre deposat va rebutjar aquesta oferta inicial, condicionant
qualsevol diàleg addicional a la restauració total del sistema anterior al cop
d’estat.
El 21 de novembre de 2021, Hamdok i al-Burhan van signar un
acord de 14 punts que reincorporava Hamdok com a primer ministre i declarava
que tots els presos polítics serien alliberats. Grups civils, com les Forces
per la Llibertat i el Canvi i l’Associació de Professionals Sudanesos, van
rebutjar l’acord, negant-se a continuar compartint el poder amb l’exèrcit.
La guerra actual
El 15 d’abril de 2023 va començar una guerra entre les Forces
Armades Sudaneses (SAF) i les Forces de Suport Ràpid (RSF), faccions rivals del
govern militar del Sudan, amb els combats concentrats al voltant de la capital
de Khartum i la regió de Darfur. Fins al 15 d’agost de 2023, entre 4.000 i
10.000 persones havien mort i entre 6.000 i 12.000 més havien resultat ferides,
mentre que el 12 de setembre de 2023, hi havia més de 4,1 milions de desplaçats
interns i més d’1,1 milions havien fugit del país com a refugiats.
La guerra va començar amb atacs de les RSF a llocs
governamentals, ja que es van registrar atacs aeris, artilleria i trets a tot
el Sudan. Al llarg del conflicte, el líder de les RSF, Mohamed Hamdan “Hemedti”
Dagalo, i el líder de facto i cap de l’exèrcit del Sudan, Abdel Fattah
al-Burhan, s’han disputat el control dels llocs governamentals a Khartum,
incloent-hi el quarter general militar, el Palau Presidencial, l’aeroport
internacional de Khartum, la residència oficial de Burhan i la seu de la TV
sudanesa (SNBC), així com els estats i ciutats de Darfur i Kordofan. Als dos
bàndols s’hi van unir grups rebels que havien lluitat prèviament contra els dos
bàndols.
A partir del juny, l’SPLM-N (Moviment d’Alliberament del Poble
de Sudan-Nord) va atacar posicions de l’exèrcit al sud del país. Al juliol, una
facció del Moviment d’Alliberament del Sudan (SLM-T) liderada per Mustafa
Tambour es va unir oficialment a la guerra en suport de les SAF (Forces Armades
de Sudan), mentre que a l’agost, el moviment rebel Tamazuj amb seu a Darfur i
Kordofan va unir forces amb les RSF (forces paramilitars sudaneses, Forces de
Suport Ràpid).
El 26 d’octubre de 2025 la capital del Darfur Nord, al-Fashir
queia en mans de les RSF, després d’un any i mig de setge. Era el darrer bastió
que l’hi quedava a l’exercit, SAF al Darfur. En pocs dies els paramilitars
(RSF) van executar a més de 2.500 persones. Pel que he anat llegint, estan
cometent veritables atrocitats, i de fet és així des de que va recomençar el
conflicte en el 2023.
Quan vaig fer aquest
viatge, en el 2005, ens deien que la guerra que acabaven de passar no havia
sigut per una qüestió religiosa sinó pel repartiment i control dels recursos:
principalment de l’or i el petroli.
Quan vam estar a Jebel Barkal, hi havia una carretera que
passava a tocar de les piràmides. El desenvolupament industrial ha comportat la
construcció de carreteres que a vegades s’han fet sense tenir en compte
l’efecte sobre els jaciments arqueològics de la zona.
Moltes infraestructures estan (estaven en aquella època, ara no
sé com va la cosa) finançades per la Xina; la Xina era un dels països que els
hi comprava petroli. Sudan havia tingut un partit comunista molt fort i rebia
molt suport, primer de la URSS i després de la seva caiguda, de la Xina. El que
tinc escrit d’aquell any 2005, és que EEUU també volia tenir la seva part en el
negoci del petroli, i va començar a parlar dels problemes del Sudan i aposar-hi
alguna ONG.
El viatge
El viatge que vaig fer era amb una agència italiana, un grup
d’italians i dos catalans. Per arribar a Khartum teníem que fer escala al
Caire. No coneixia a l’altre persona que sortia de Barcelona, i fins al Caire
no ens vam trobar. Vaig poder facturar la maleta fins a Khartum però tan sols
em van donar la primera tarja d’embarcament.
El vol de Barcelona al Caire va sortir amb una hora de retard,
pel que em vaig fer un tip de patir per si arribaria a temps d‘agafar l’altre
vol. El vol fins al Caire anava completament ple.
Un cop al Caire, a trànsit, tot va ser fàcil, i de seguida vam
ser a dalt l’avió, a 2/4 de 2 de la matinada, camí de Khartum. Aquest vol sí
que era relaxat, ja que anava mig buit. La majoria de passatgers eren locals,
vull dir que semblaven egipcis o sudanesos, no hi havia gairebé cap europeu. El
vol del Caire a Khartum dura unes 3 hores. La majoria de passatgers eren homes,
suposo que de diferents ètnies i països africans, ja que tenien diferents
tonalitats de pell i diferents faccions. De totes formes, suposo que els que
anaven en avió eren de classes benestants, ja que m’imagino que no tothom es
pot pagar un bitllet d’avió.
El viatge transcorre per la zona de la corba del Nil; per una banda Karima i el corresponent al període Nàpata i per l’altra Mèroe i l’època meroítica.
