A uns 4 km a l’oest de la necròpolis d’Al-Kurru hi ha el bosc
petrificat. Llegeixo que és un dels boscos petrificats més grans que es
coneixen, fa 2 km d’est a oest i 1 km de nord a sud. Al mig del jaciment hi ha
un conjunt de valls. Es va anomenar el Bosc Petrificat a causa de la gran
quantitat d’arbres prehistòrica que hi ha, que amb el pas del temps s’han anat
petrificant.
Em va sorprendre trobar enmig del desert restes d’arbres
petrificats. Ja n’havia vist un al desert de Gobi, a Mongòlia, però aquí vaig
veure’n més.
Per una banda, costa una mica imaginar aquesta zona com un gran
bosc, i per altra banda, em va meravellar com s’han conservat tots els detalls
de l’escorça de l’arbre. I sorprèn trobar troncs molt gruixuts convertits en
pedra. Tinc anotat que el bosc petrificat té més de 4.000 anys, però en alguna
web diuen que el bosc és de fa més de 200 milions d’anys. Potser no és
contradictori, potser fa uns 4.000 anys que va començar el procés de
transformació en pedra.
El procés de petrificació de la fusta té lloc sota terra, o
sota cendra volcànica o aigua, és a dir en espais amb poc o gens oxigen. La
manca d’oxigen evita la descomposició aeròbica per bacteris i fongs.
La fusta petrificada es forma quan les tiges llenyoses de les
plantes estan enterrades en sediments humits saturats de minerals dissolts. La
manca d’oxigen alenteix la descomposició de la fusta, permetent que els
minerals substitueixin les parets cel·lulars i omplin els espais buits de la
fusta.
La fusta es compon principalment de cel·lulosa, hemicel·lulosa
i lignina, un 95% de la composició de la fusta seca;d’aquest 95% gairebé la
meitat correspon a la cel·lulosa, que dona a la fusta gran part de la seva
resistència. La cel·lulosa es compon de llargues cadenes de glucosa
polimeritzada disposades en microfibril·les que reforcen les parets cel·lulars
de la fusta. L’hemicel·lulosa, un polímer ramificat de diversos sucres simples,
constitueix la major part de la composició restant de fusta dura, mentre que la
lignina, que és un polímer de fenilpropans, és més abundant a la fusta tova.
L’hemicel·lulosa i la lignina incrusten i reforcen les microfibril·les de
cel·lulosa.
La fusta morta normalment es descompon ràpidament pels
microorganismes, començant per la cel·lulosa i l’hemicel·lulosa. La lignina és
hidrofòbica (repel·lent de l’aigua) i descompon molt més lentament. La
velocitat de descomposició depèn de la temperatura i el contingut d’humitat,
però la manca d’oxigen és el factor més important per preservar el teixit de la
fusta: els organismes que descomponen la lignina han de tenir oxigen per als
seus processos vitals. Com a resultat, la fusta fòssil més antiga que l’Eocè
(uns 56 milions d’anys) ha perdut gairebé tota la seva cel·lulosa i
hemicel·lulosa, i només queda lignina. A més de la descomposició microbiana, la
fusta enterrada en un ambient alcalí es descompon ràpidament per reaccions
inorgàniques amb l’àlcali.
La fusta es preserva de la descomposició si queda enterrada
ràpidament en fang, particularment fang format a partir de cendra volcànica. A
continuació, la fusta es mineralitza i es transforma en pedra. La fusta
petrificada queda exposada posteriorment per l’erosió dels sediments
circumdants. La fusta fòssil no mineralitzada es destrueix ràpidament quan
s’exposa a l’erosió, però la fusta petrificada és bastant duradora.
S’han identificat uns 40 minerals en la fusta petrificada, però
els minerals de sílice són, amb diferència, els més importants. La sílice
s’uneix a la cel·lulosa de les parets cel·lulars mitjançant enllaços d’hidrogen
i forma una mena de plantilla. La sílice addicional substitueix la cel·lulosa a
mesura que es descompon, de manera que les parets cel·lulars sovint es
conserven amb gran detall. Així, la silicificació comença dins de les parets
cel·lulars, i els espais dins i entre les cèl·lules s’omplen de sílice més
gradualment. Amb el temps, es perd gairebé tota la matèria orgànica original; a
la fusta petrificada n’hi queda aproximadament un 10%. El material restant és
sílice gairebé pura, amb traces de ferro, alumini i elements alcalins i
alcalinoterris.
La forma que pren inicialment la sílice segueix sent un tema
d’investigació. Hi ha evidència de deposició inicial com a òpal, que després
cristal·litza en quars durant llargs períodes de temps. D’altra banda, hi ha
algunes proves que la sílice es diposita directament com a quars.
La fusta es pot silicificar en centenars d’anys en aigües
termals riques en sílice. La major part del color de la fusta petrificada prové
de metalls traça que s’han incorporat en el mineral. D’aquests, el ferro és el
més important i pot produir una varietat de tonalitats en funció del seu estat
d’oxidació.
És curiós veure que la franja al costat del Nil, es verda, amb
un bon palmerar, i més enllà el desert.
Abans de tornar a Karima ens vam aturar al poble de Kurru per
prendre un te. Les casetes són baixes, de tova, de tons ocres. Abans criaven
coloms per menjar, em sembla que ja no. Tenen horts amb fruiters i herba pel
bestiar; es veu alguna vaca, cabres i xais. Es veuen forces burros i alguns
camells.
La família de la casa on anem a prendre el te era encantadora.
Les noies parlaven anglès i una d’elles era mestre d’anglès a l’escola.
La càmera de fotos digital fa meravelles per relacionar-se amb
la gent, tot i que sempre m’ha resultat fàcil apropar-me ala gent i conversar,
encara que no sempre tenim una llengua comuna. Potser té raó el jesús, el
company de viatge, i les dones ho tenim més fàcil, ja que podem parlar amb
tothom, homes, dones i nens, en canvi ells, apropar-se ales dones no els hi
resulta tant fàcil.
A mi m’agrada crear una certa complicitat, ensenyar les fotos,
riure plegats.... He passat molt bons moments amb la gent tenint una càmera a
les mans.
Recordo quan eren càmeres analògiques i no podies ensenyar la
fotografia, els hi deixava mirar pel visor, i una de les coses que fascinava a
les criatures era quan es rebobinava el carret, el soroll que feia i la
curiositat que sentien quan obria va la càmera per posar-ne un altre.
