A primera hora del matí agafem el ferri per creuar el Nil i
endinsar-nos en el desert de Bayuda, que es troba entre la 4ª i la 6ª cascada,
i arribar al tram del Nil que hi ha després de la corba, a Atbara.
Aquest desert, juntament amb el desert de Núbia, que es troba
més al nord, constitueix la part oriental del desert del Sàhara.
Al nord-est del desert de Bayuda hi ha camps de lava i volcans
cònics que sobresurten de la plana desèrtica. Al nord-oest hi ha l’oasi de
Bayuda.
En aquesta zona hi ha mineria d’or; l’extracció es fa d’octubre
a març, En els uadis i en mines poc profundes hi ha quars aurífer, i entre
octubre i mars els treballadors es dediquen a la seva extracció. Aquestes zones
ja havien estat treballades anteriorment, durant el Nou Regne d’Egipte i el
període àrab primerenc. El juliol de 2020, un grup de buscadors d’or va
utilitzar maquinària pesada al jaciment arqueològic de Jabal Maragha i el van
destruir cavant una enorme rasa; van ser arrestats i se’ls hi va confiscar la
maquinària,
però més tard van ser
alliberats sense càrrecs.
Al llarg de la civilització meroítica, el desert de Bayuda
connectava els districtes nord i sud del Regne de Cuix, amb Nàpata i Mèroe un a
cada extrem. L’estela del rei Nastasen proporciona testimoni de l’existència i
l’ús d’aquesta ruta, descrivint el seu viatge a través del desert des de Mèroe
fins a Nàpata per a la seva coronació.
Durant la guerra Mahdista, al gener del 1885 la Columna del
Desert de l’Expedició de Socors Gordon, en un intent fallit d’alleugerir el
setge de Khartum, va creuar aquest desert. La Columna del Desert estava
dirigida principalment pel Major General Sir Herbert Stewart, però després de
ser ferit de mort, el comandament va passar al General de Brigada Charles
Wilson, l’oficial d’intel·ligència de la columna. L’expedició va enfrontar-se a
dues batalles, la d’Abu Klea i la d’Abu Kru.
Aquest desert va estar ocupat per l’antic regne de Cuix.
Actualment aquí hi viuen els bisharins i altres pastors nòmades.
Descendents de l’antic poble bejawi, i ètnicament part dels
beja, no tots els bisharins són nòmades (els establerts al llarg del Nil són
agricultors), però la majoria, juntament amb tribus més petites, són pastors;
les seves rutes comercials, pastures i abeuradors són la font d’una cultura tan
rica com fascinant.
El desert de Bayuda marca la meitat sud del que va ser Núbia, i
com a tal va tenir un paper crucial en la formació d’una de les primeres
civilitzacions del món.
El Nil, encara que més ràpid i menys profund, i per
tant no tan productiu agrícolament com a Egipte, va resultar ser la font de
tot; d’aigua, d’invenció, de terres de regadiu, de cultius, de pobles, i de
grans ciutats com, primer Nàpata, als peus de Jebel Barkal, i després Mèroe.
De fet, troballes recents d’art rupestre suggereixen que les
civilitzacions egípcies-núbies van ser precedides per societats neolítiques
complexes. El desert de Bayuda no sempre va ser un lloc inhòspit. En un moment
donat, el desert de Bayuda va ser font de gran part de l’or de Núbia, i moltes
de les operacions actuals de mineria i fosa a petita escala són exemples vius
de mètodes practicats fa 7000 anys.
La paraula bayuda prové del mot àrab abyod que vol dir blanc.
Hi ha zones d’aquest desert en que hi ha quars blanc.
Com deia abans, el grup més importants de nòmades que viuen
aquí són els bishari o bisharin. Són un grup ètnic cuixita, que viuen en parts
del nord-est d’Àfrica. Són una de les principals divisions del poble Beja. A
part dels dialectes locals de l’àrab, els bishari parlen la llengua beja, que
pertany a la família afroasiàtica de la branca cuixita.
Els bishari parlen la llengua beja, que és la seva llengua
materna. Com a segona llengua parlen l‘àrab sudanès.
Els bishari són majoritàriament musulmans sunnites. Al segle X,
el geògraf musulmà Al-Maqdisi va escriure que els bishari eren cristians. Al
llarg de la seva història, les tribus bishari han practicat nombroses religions
diferents, incloses varietats de paganisme, després cristianisme i ara islam.
Tot i que són reconeguts com a musulmans, l’islam no està profundament arrelat
en la cultura.
Per anar de Karima a Mèroe vam trigar unes 12 hores, però vam
anar fent parades pel camí.
