29 d’agost 2024

Est de Turquia-29. Mardin: madrassa Zinciriye o del soldà Isa

La madrassa del soldà Isa o madrassa Zinciriye és una antiga madrassa de Mardin. La va fer construir el soldà Isa, el penúltim mandatari de Mardin de la dinastia artúqida (va governar del 1376 al 1407). La construcció es va acabar l’any 1385.

L'edifici era un complex religiós, que consistia en una madrassa, una mesquita, un mausoleu per al fundador i altres elements disposats al voltant de dos patis.

La fundació d’aquest complex està ben documentada gràcies a diverses inscripcions que han sobreviscut i en les que s’hi indica el nom del fundador, Isa el Artúqid, i la data, 2on Muharram 787 AH (que correspon al 3 de febrer de 1385 dC). 

El complex té el que sembla una cambra de mausoleu destinada al fundador, però Isa mai va ser enterrat aquí. En el període otomà es va fer una important restauració de l’edifici, refent una part important de la maçoneria.

Entre el 1932 i la dècada de 1950 el pòrtic sud del pati principal es va esfondrar parcialment i part de la decoració de la part superior del portal va desaparèixer. Aquests elements, juntament amb la galeria nord de la terrassa superior, van ser restaurats al llarg del segle XX. A principis del segle XXI, al voltant del 2006, l'edifici va ser restaurat de nou, netejat i gran part de l'antiga maçoneria va ser substituïda per pedra nova.

Aquest complex es va construir en un vessant de la muntanya, amb dos nivells, i des de la terrassa superior es veu tota la ciutat i la plana mesopotàmica.

Les estances i seccions es distribueixen al voltant de dos patis: un a la planta baixa i un altre a la planta superior. Les madrasses tradicionals generalment tenien un sol pati central. El disseny amb dos patis requereix d’una bona planificació abans de la construcció i va ser la culminació dels dissenys artúqids.

Té dues cúpules que es veuen des de fora i que són de la mesquita i del mausoleu.

Des del pati de la planta baixa s’accedeix a la mesquita i al mausoleu. La decoració negra que hi ha al mausoleu és de basalt. El soldà Isa mai va estar enterrat aquí i durant un temps aquesta sala va servir com a Museu. En una cambra lateral fins a finals del segle XX hi havia un sarcòfag.

Hi ha dues escales que permeten pujar a la planta superior. En aquesta planta hi havia les habitacions dels estudiants de la madrassa.

Amb aquesta visita se’ns ha fet ja l’hora de dinar. Anem a un local força agradable i on es menja bé. L’única cosa que em va molestar va ser quan un dels del local ens va dir que l’hi agradaven els espanyols perquè el President Sánchez donava suport als palestins en contra d’Israel.

 






 

 

 

 

28 d’agost 2024

Est de Turquia-28. Mardin, Mor Benham

A finals del 2013 ja havia estat aquí a Mardin i he trobat la ciutat molt canviada. Feia molta calor i pel carrer principal, ple de botigues, hi havia molt trànsit, molta gent, soroll i molt turisme, majoritàriament turc; era cap de setmana i suposo que això explica la gran quantitat de famílies que anaven de compres. Em sorprèn veure moltes botigues on es ven vi i begudes alcohòliques, però en els restaurants no en poden servir.

El que no ha canviat són els carrers costeruts i les escales, i és que la ciutat es troba dalt d’un turó, amb la plana mesopotàmica als seus peus.

L’origen de la ciutat de Mardin podria ser una petita fortalesa anomenada Marda, en siríac, i Maride, en llatí. Marda es tradueix com a fortalesa. En el segle III ja s’esmentava aquesta fortalesa i altra cop apareix mencionada a començaments del segle VI.

Al segle IV el cristianisme es va convertir en la religió oficial de l'Imperi Romà. Com una important ciutat fronterera de l'Imperi Romà i més tard l'Imperi Bizantí, Mardin es va convertir en un important centre del cristianisme, un estatus que va mantenir sota el domini otomà després de les incursions islàmiques i turques.

Cap al 640 els àrabs van ocupar la regió i van conquerir la fortalesa. L’any 684 es va establir en aquest indret un bisbat jacobita (església ortodoxa siríaca). Hi ha constància de que l’any 755 hi havia el primer bisbe nestorià; el bisbe local Joan de Mardin a finals del segle VIII va fundar nombrosos monestirs.

La introducció de l’islam va arribar amb els omeies, l’any 692. Després va formar part del califat abbàssida, amb seu a Bagdad que van conquerir la ciutat en el 824. Les faccions dels turcs Seljúcides es van enfrontar entre si pel control de Mardin, canviant de mans diverses vegades. Finalment va ser conquerida per Nahm ad-din Ilghazi, de la dinastia turcmana dels artúqides. Aquesta dinastia va existir del 1102 al 1409. Molts dels edificis històrics que hi ha ala ciutat són d’aquest període.

El 1171 el patriarcat dels Jacobites es va traslladar d’Amida (Diyarbakir) a Mardin, però en el 1207 esva traslladara una població més a l’est.

L’any 1183 Saladí va arribar a uns 10 km de la ciutat peròno va poder ocupar-la. Uns anys més tard, en el 1198, un altre soldà aiúbida lava assetjar durant uns mesos i finalment es va retirar. En el 1202, l’emir artúqida acceptava el pagament d’un tribut a canvi de reconèixer la sobirania del soldà aiúbida.

La ciutat va seguir patint atacs i setges, canviant de mans. L’any 1367 el viatger Ibn Batuta va visitar la ciutat.

L’any 1507 va caure en poder dels safàvides; en aquella època la major part de la seva població era armènia. L’any 1515 els otomans van ocupar la ciutat però els perses conservaven la ciutadella; els defensors de la ciutadella van resistir el setge durant un any, fins que als otomans els hi van arribar reforços des de Síria, que no està gaire lluny. Els perses que defensaven la ciutadella van morir tots.

L’any 1555 el patriarcat jacobita va tornar a Mardin; n’havia marxat l’any 1207.

L’any 1832 hi va haver una revolta kurda i la ciutat va quedar governada per beis kurds; de totes formes ja abans tenien un cert poder, que era hereditari.

Mardin, que havia format part de l’Armènia històrica, va patir també el genocidi armeni i assiri.

Mor Benham

Després de passejar una mica pels carrers de la ciutat visitem l’església de Mor Benham (sant Benham), també anomenada església de Kirklar (40 màrtirs). A dins no deixen fer fotografies. 

Aquesta església inicialment es va construir en honor a Mor Behnam i la seva germana Saro. És un edifici de mitjans del segle VI. L’any 1293 Mardin es va convertir en la seu de l’Antic Patriarcat Siríac i llavors des d’aquesta església es dirigien tots els assumptes espirituals i administratius de la comunitat.

Els patriarques i metropolitans vivien en habitacions que donaven al pati. L’any 1850, es van substituir construint un nou centre patriarcal, i en el 1925 es va ampliar aquest recinte afegint una sala al costat.

En aquesta església hi havia una escola de secundària que va estar en funcionament des del 1789 fins al 1928. Els diplomes que es donaven als estudiants en acabar estaven escrits, no sé si del tot o tan sols en part, en siríac.  He trobat que el que va sol·licitar el tancament va ser el director de l’escola.

Si ho he entès be, en aquest recinte hi havia l’església, el centre metropolità, l’escola i una altra església que era de l’escola.

L’església segueix en actiu i hi assisteixen no tan sols els assiris (siríacs) sinó també altres cristians; és una església ortodoxa siríaca i la catedral metropolitana. Diuen que és un símbol de la diversitat religiosa de la ciutat.

A la ciutat hi havia dues esglésies, una d’elles dedicada als sants Behnam i Saro, i l’altra dedicada a 40 màrtirs cristians. L’any 1170 van convertir l’església dels 40 màrtirs en una mesquita, la mesquita Sehidiye; llavors van traslladar els ossos dels 40 màrtirs a l’església de Mor Behnam i Saro. Per això ara rep els dos noms, els dels dos sant enterrats aquí i inicialment i els ossos dels 40 que van portar més tard; kirklar fa referència als 40 màrtirs. A l‘interior de l’església hi ha una pintura sobre la història d’aquests màrtirs.

L’església es va construir l’any 569 en honor del sant siríac Behnam i la seva germana Saro.

Hi ha dues llegendes relacionades amb aquesta església, una sobre els germans i l’altre sobre els 40 màrtirs; també he trobat una llegenda en que es combinen les dues històries.

Hi ha al menys 20 manuscrits siríacs en els que s’explica la vida de tots aquests màrtirs. Hi ha un document que es diu que és el més antic que s’ha conservat, La vida Sant Behnnam i Sara, però actualment sembla que és del 1197, i que el va escriure algú de l’Església Ortodoxa Siríaca. 

Detalls de la vida d’aquests sants es troben també en documents siríacs de finals del segle XII o començaments del XIII. Diuen que es podria haver escrit la vida d’aquests sants per tal d’establir que la fundació del monestir és anterior a l’islam i evitar que el confisquessin els governants musulmans. El que no tinc clar és si es refereix a aquesta església o a una altra que hi ha al nord d’Iraq dedicada als mateixos sants.

Hi ha un document del 961 en que menciona una església de Trípoli, dedicada a Sant Behnam. Per altra banda hi ha una homilia de Jacob de Batnes, que va viure entre el segle V i VI, en la que parla del martiri de Behnam i els seus companys. I en el segle XV un altre escriptor dedica uns poemes a aquest sant.

La germana de Behnam, trobo que l’hi donen el nom de Saro o Sara. Però llegeixo que antigament, l’hagiografia siríaca, a la germana d’un home sant se l’anomenava Sara, com l’esposa d’Abraham.

Les relíquies dels dos germans Behnam i Sara es troben al monestir que du el seu nom, al nord d’Iraq. Però també n’hi ha en un monestir del Caire i en aquesta església, hi ha unes relíquies de Sant Behnam.

En quant a les llegendes, començo per Behnam. Una nit se l’hi va aparèixer un àngel que l’hi va dir que si duia a la seva germana, que patia lepra, a veure l’ermità Mateu, sant Mateu, la guariria de la malaltia. Així que l’endemà van anar els dos germans a veure l’ermità.

En alguna llegenda expliquen que se l’hi va aparèixer quan es va perdre, durant una cacera i va dormir al bosc, i que anava acompanyat de 40 seguidors. I que l’endemà van anar tots, amb la noia a veure l’ermità. Així relacionen les dues històries.

Per trobar a l’ermità van seguir un cérvol que tenia una creu al front. Sant Mateu els hi va explicar l’evangeli i els dos germans es van convertir al cristianisme. Quan la noia es va submergir a l’aigua per ser batejada, va guarir-se. Amb ells també es van convertir els 40 que els acompanyaven.

El rei es va enfurismar en saber que els seus fills s’havien convertit al cristianisme i volia que hi renunciessin i que no ho divulguessin.

Va fer matar als seus fills, i els seguidors van fugir a les muntanyes on van ser capturats. Serien els 40 màrtirs, però també pot ser un succés independent.

El pare de Behnam i Saro no es va perdonar mai la mort dels seus fills i diuen que va emmalaltir degut als remordiments. A la seva dona se l’hi va aparèixer un àngel que l’hi va dir que si es convertien es guariria. Van demanar a l’ermità que havia guarit ala filla que anés a veure’ls i que els bategés. Sant Mateu, l’ermità va demanar que fes construir un monestir al cim de les muntanyes Alfaf. No tinc clar si era on van amagar-se els 40 màrtirs, els germans, on tots. El cas és que dalt d’aquest cim hi ha el monestir de sant Mateu. I com a penitència, el rei va construir un altre monestir a Beth Gubbe, que es va anomenar  Monestir dels Sants Behnam i Saro i ara es troba al nord de l'Iraq.

En quant als 40 màrtirs, no tinc clar si eren els soldats del seguici de Behnam o uns altres; el cas és que eren cristians, d’origen grec, diuen en alguns llocs, que es van negar a renunciar a la seva fe.

Els van dur a Sebastes, on van construir un bany calent, agradable i un altre glaçat. Els hi van oferir de renunciar al cristianisme i anirien al bany calent, i si no era així, els llançarien al bany glaçat.

Dels 40 presoners només un va optar per renunciar a la seva fe, els 39 restants van acabar submergits en les aigües gelades. 

Al matí havien mort congelats. Diuen que al cel van aparèixer unes corones , una sobre cada un dels màrtirs i una que estava buida. Un dels que vigilava als presoners llavors es va convertir i el van llançar també a l’aigua gelada, i també va morir, completant així la xifra de 40 màrtirs.

Aquests 40 màrtirs són àmpliament reconeguts en el món cristià i hi ha fores esglésies i monestirs construïts en honor seu.

Est de Turquia-26. Diyarbakir. El pont dels deu ulls

Avui anem cap a Mardin, que es troba al sud-est de Diyarbakir. Pel camí fem un parell de parades. La primera és just a la sortida de Diyarbakir, per veure el pont sobre el riu Tigris, i a mig camí entre les dues ciutats ens aturem de nou per visitar el castell de Zerzevan.

Aquest pont es troba a uns 3 km de la porta de Mardin de Diyarbakir. El nom del pont en turc és Dicle, que és el nom del riu Tigris en turc. En kurd se l’anomena Pira Dehderî, que vol dir pont dels deu ulls.


Aquest pont té 178 metres de llargada i es va acabar de construir l’any 1065, sent el primer pont que es construïa a Anatòlia, en el període islàmic.


L’encàrrec de la construcció del pont es va fer en època que a Diyarbakir hi governava la dinastia kurda dels Marwanides. Hi havia una inscripció en escriptures cúfica, en la que s’indicava la data de la construcció, 1065, i el nom de l’arquitecte; em sembla que va desaparèixer.


L’any 2009 es va construir un altre pont, 1 km al sud d’aquest, per vehicles i preservar aquest pont històric. 


23 d’agost 2024

Est de Turquia-27. Castell de Zerzevan.

A uns 45 km de Diyarbakir, sobre un turó, hi ha les restes del castell de Zerzevan, conegut en època romana com castell de Samachi.

Va ser tota una sorpresa trobar aquesta antiga fortalesa; en aquesta part de Turquia vaig de sorpresa en sorpresa, i descobreixo que no en sabia pràcticament res.

Les restes que es veuen són de l’assentament que hi va haver aquí entre els segles III i VII. Com ja he dit, es troba en la ruta que va de Diyarbakir, antiga Amida, a Mardin, antigament Dara. I també es troba en la ruta entre Sanliurfa, antiga Edessa i Nusaybin, antigament anomenada Nisibis.

Per tant, es troba sobre un turó des d’on es podien controlar dues importants rutes comercials i militars en la frontera oriental de l’Imperi Romà. O sigui que era un lloc estratègic i per això s’hi va instal·lar una guarnició militar.

En el període assiri, 882-611 aC, es menciona per primer cop l’existència d’un castell, anomenat Kinabu, en aquest lloc, una ruta comercial i militar. En època persa, 550-331 aC, se sap que hi havia una àrea residencial en el Camí Reial o Camí Ral, que passava pel territori de l’actual  Iran, Iraq i Turquia, que  servia per vigilar que la ruta fos segura. Aquesta ruta va tenir gran importància en les expedicions que feia l'Imperi Romà cap a l'est i les dels sassànides cap a l'oest. Se sap que els exèrcits sassànides van emprar aquest camí ral en diverses ocasions, i que van capturar el castell de Zerzevan.

La fortalesa es troba dalt d’un turó de 124 metres d’altitud, i ocupa unes 6 hectàrees de superfície. Es va construir sobre una estructura anterior, de l’època assíria. 

No està molt clar quan es va iniciar la construcció d’aquesta fortalesa, però sembla que ja estava en ús en el III dC; es va restaurar i reformar afegint fortificacions en temps dels emperadors Anastasi I (491-518 dC) i Justinià I (527-565 dC). Després de la conquesta àrab, l’any 639, el lloc va quedar abandonat. O sigui que va estar habitat entre els segles III i VII i després va quedar abandonat.

No va ser fins molts segles més tard, en la dècada de 1890 que una família es va instal·lar a viure aquí. Després s’hi van afegir altres famílies, i en la dècada de 1960,quan hi havia ja més de 30 llars, van decidir baixar a la plana, al peu del turó del castell i fundar el poble de Zerzevan, que actualment s’anomena Demirölçek.

La muralla tenia uns 15 metres d’alçada i una llargada de 1,5 km; els murs tenien un gruix d’entre 2 i 3 metres. S’han identificat 10 bastions i dues torres en el perímetre emmurallat. A la banda sud hi havia una torre de vigilància de tres plantes i 21 metres d’alçada, des d’on es podia controlar la vall, les rutes comercials i els moviments de gent en una amplia zona.

Alguns viatgers del segle XVIII anomenen a aquest lloc Kasr Zerzaua, o sigui castell Zerzaua, i un viatger otomà que va viure en el segle XVII parlava d’aquest lloc com la vall de Zerzivan. El nom de Zerzevan deriva del kurd, i vol dir castell de l’or i la plata.

Les primeres excavacions arqueològiques es van fer a l’estiu del 2014. Era un grup de 35 persones i l’any següent l’equip era ja de 60 persones.

L’any 2020 es va trobar l’entrada al castell i en el 2021 es va descobrir una flauta amb sis forats i un anell de bronze amb una clau que s'utilitzava per obrir un cofre. Aquestes dues peces són del segles IV i V dC.

Durant les excavacions també es va trobar material militar i mèdic, joies, ornaments i monedes de bronze. La presència de joies indica que en el castell també hi vivia població civil, el que fa pensar que els militars vivien aquí amb els seus familiars. La fortalesa tenia llocper uns 1.000 habitant.

Pugem al turó i trobem el primer plànol de la fortalesa; és curiós perquè té forma ovalada, però molt estreta, suposo que per adaptar-se al terreny.

Fora de les muralles el primer que trobem és un canal d’aigua, que proveïa d’aigua les cisternes que hi havia a l’interior de la fortalesa. Aquesta canalització tenia una amplada de 51-68 cm i una fondària de 48-61 cm.   

La necròpolis es trobava fora de l’assentament emmurallat. S’hi ha trobat tres tipus de tombes dels segles I al VII dC.

S’han trobat cinc tombes tallades a la roca, en forma de sarcòfag. Un parell de tombes estan cobertes amb una volta. Tenien uns graons a l’entrada i en general s’accedia directament ala cambra funerària. Alguna altra s’ha ensorrat el sostre.

Fora de les muralles hi ha també una sèrie de forats excavats a la roca, que es creu que en època romana s’hi feien rituals religiosos. Son uns forats de 85-58 cm de diàmetre i 24-28 cm de fons. Separats 8,2 metres.

Arribem a l’entrada de la zona fortificada. Aquí hi havia dos grans bastions.La muralla tenia 10 bastions i 2 torres; la majoria de bastions estaven en la zona sud-est, ja que és on hi havia l’única porta d’entrada i estava orientada a la carretera, en un espai més obert a possibles atacs.

La torre de defensa i observació tenia tres pisos i.hi havia un passadís subterrani que duia a aquesta torre però que es va bloquejar amb grans blocs de pedra, després del darrer setge.

La porta d’entrada es troba a la part més alta de la ciutat, i comencem per aquí la nostra visita.

En aquesta zona més elevada, la zona sud, és on hi havia els edificis púbics, i en la part més baixa, la zona nord, hi havia els habitatges.

El primer que trobem són les restes de la gran església, construïda en el segle VI. Aquesta església tenia quatre espais en direcció est-oest. Hi havia una porxada i a l’interior de l’església una tomba d’algun sant. Es va trobar una galleda de bateig, de coure, amb una inscripció en grec antic, en la que hi diu que Antipatros i la seva família fan una ofrena per la seva salvació. És del mateix segle que l’església. L’any 1895 aquesta galleda baptismal es va portar al Museu d’Arqueologia d’Istanbul. 

Una mica més enllà hi ha l’arsenal, que s’havia mantingut en peu fins a l’any 1975.

 Prop de l’arsenal una gran extensió de terreny en que no s’hi ha trobat edificis i estava aplanada i devia ser un lloc de reunió. 


En una zona rocosa al sud de l’església hi ha un altar en pedra i nínxols a les parets, dedicat a ofrenes. Hi ha una església subterrània, que van fer servir els primers cristians en el segle II. Haurien convertit per aquesta finalitat una antiga tomba preromana. Hi havia 7 graons per baixar-hi i tenia una sola entrada. Un petit grup de gent que vivia aquí devien convertir aquest mausoleu o tomba en un santuari per fer-hi les seves pregàries. En el sostre hi havia un forat de ventilació itambé tenia un espai pel bateig.

L’església a la superfície es devia construir quan el nombre de fidels era massa gran per aquest espai.

L’església subterrània es va descobrir l’any 2016 i també es van descobrir passadissos subterranis secrets.

En la zona d’habitatges, hi ha alguns edificis més grans, independents, amb quatre o més  espais, que  devien ser edificis públics. Es troben sobretot a la part nord. Un d’aquest es troba al centre de l’assentament, entre l’arsenal i la gran cisterna d’aigua i té cinc espais; devia ser emprada pels militars de major rang.

S’han trobat altres edificis públics com un palau, un edifici administratiu, els banys, el magatzem de cereals i cisternes. 

En la zona residencial  hi ha els carrers i avingudes; els fonaments de les cases estaven excavats a la roca i els blocs de pedra extrets es feien servir per la construcció.

Algunes construccions amb portes més grans devien ser per cavalls i els ramats; els animals devien estar al pis de baix i la família viuria ala planta superior.

Prop de la muralla, al nord s’hi ha trobat un refugi subterrani, que tenia cabuda per unes 400 persones, que es podien amagar aquí de forma temporal. 

Aquest refugi tenia dues parts, 5 punts de ventilació i una escala de cargol des de l’entrada. L’alçada d’aquest refugi era de 4,3 metres, i les dimensions de cadascuna de les dues sales de 14x3,5 metres. Es pensa que aquesta estructura subterrània servia de refugi als agricultors, en època de guerra, i en temps de pau devia servir de magatzem per aliments.


I arribem al Mitreu, una de les construccions més rellevants d’aquest assentament.

El mitreu és un temple subterrani consagrat al déu iranià Mitra. Està excavat a la roca, a l’ala nord de la fortalesa. És l’únic mitreu romà  descobert a la frontera oriental de l’Imperi.

El mitraisme es va originar a Persia i va arribar a l’Imperi Romà a través dels soldats romans que havien anat d’expedició cap a l’est; després es va expandir per l’imperi en els segles II i III dC. Tot i que el culte a Mitra es troba a totes les regions dominades per Roma, aquest mitreu és l'únic temple a la frontera oriental de Roma i data del segle II-III dC.  Per tant, hauria de ser un dels temples més antics d'aquesta fe.

Llegeixo que aquest assentament militar representa la transició de la creença secreta de Mitra al culte cristià. El déu Mitra, d'origen persa, és el déu dels conceptes com l’acord i l’amistat, és a dir de mediador. Mitra és el déu del sol i el culte es basa en l'adoració del sol. També és el símbol de la llum, la guerra, la justícia i la fe. Es va fer bastant comú a l'Imperi Romà als segles II i III dC. Va perdre importància, en el segle IV, quan va haver-hi la difusió del cristianisme.

La religió de Mitra era força comuna, especialment entre els soldats de totes les terres on el domini romà era dominant. El seu ensenyament tracta sobre la creació del món i també és conegut com el déu que controla l'univers. Les cerimònies religioses eren secretes i tancades a l'exterior. Els membres d'aquesta religió eren només per homes, i les cerimònies se celebraven en coves i temples sota terra.

A l’entrada del mitreu hi ha una inscripció i alguns símbols. He de dir que moltes de les coses que expliquen que hi ha en aquest temple subterrani no les vaig saber veure.

El mitreu és una estança de 35 m2, tallada a la roca, i que té 2,5 metres d'alçada. A la paret oriental hi ha columnes tallades a la roca, un gran nínxol al mig flanquejat per dos de més petits. En una paret diuen que hi ha tallada una corona flamejant, que és un dels símbols del mitraisme, Al terra hi ha tallada una petita piscina ritual, connectada a una canalització.

Hi ha un altar i al sostre quatre ganxos on es deurien penjar el brau que seria sacrificat. els animals que serien sacrificats, braus.

A la piscina ritual s’hi devia dipositar la sang de l’animal un cop sacrificat. En el nínxol central que es troba entre les columnes hi ha un gravat representant el sacrifici d’un brau. Es veuen restes de pintura per sobre de les columnes; probablement en aquesta franja pintada hi havia símbols relacionats amb el mitraisme. En un dels nínxols petits hi ha gravat un bol, que deuria representar que contenia la sang del brau i està connectat a través d’un canal amb la piscina.

L’assentament tenia 63 cisternes excavades a la roca que abastien d’aigua a la població. Davant de les cases hi havia cisternes individuals, i a més n’hi havia unes de més grans. Aquestes cisternes més grans estaven excavades a la roca i la part superior estava coberta amb una volta. Aquesta volta tenia unes obertures per on es treia l’aigua que s’hi havia recollit. Aquestes cisternes estaven dividides en dos parts.