10 de novembre 2024

Est de Turquia-64. Valls georgianes: Borçka i llac Karagöl.

Anem a dormir a Borçka. L’hotel està lluny del poble, dalt de la muntanya, així que abans de pujar ens aturem al supermercat per comprar-nos alguna cosa per sopar. Jo vaig comprar-me també una ampolleta de vi marca Artvin, que almenys m’alegrava l’àpat. No m’agrada gens sopar a l’habitació d’hotel. Per sort ens vam poder posar al menjador a menjar, que sempre és una mica més agradable.


Des de dalt hi ha vista sobre el poble, que el creua el riu Çoruh, i es veu en el turó de davant una estàtua d’Atatürk. És l’estàtua més gran que hi ha almon feta amb acer i coure. El monument es va acabar en el 2012 però no es va inaugurar fins el 2017. És obra de l’escultor georgià Jumber Jikia. El lloc es pot visitar i diuen que rep unes 35.000 visites l’any.


Aquesta població es troba a uns 15 km de la frontera georgiana i a uns 25 km de la costa de la mar negra.

Al matí ens dirigim una mica més cap a l’est, per anar al Parc Nacional Borça Karagöl, on hi ha el llac Karagöl, que es troba a 1.550 metres d’altitud. S’ha de deixar el cotxe a l’aparcament i després hi ha uns busos que et pugen fins al llac. Un cop allà pots donar la volta, en un recorregut fàcil i molt agradable.















Est de Turquia-63. Valls georgianes, Cevizli, església deTbeti.

Ara ens dirigim cap a l’oest, fins a Cevzli on hi ha el monestir de Tbeti. Des del castell de Seytan fins aquesta població hi ha uns 80 km.

Pel camí fem una parada en el petit poble de Yavuzkoy, per veure el paisatge de les valls georgianes.

L’est de Turquia em té gratament sorpresa per la gran diversitat paisatgística i cultural que hi ha. La primera part del viatge, al sud, amb un clima tòrrid, en canvi aquesta zona, més al nord, les temperatures són agradables, l’entorn és molt més verd, envoltat de muntanyes... Les carreteres també, si no recordo malament, molt menys transitades.

Parem a dinar a Şavşat; en turc es pronuncia Xàvxat i en georgià és Xavxeti. Va ser una mica difícil trobar lloc per dinar, ja que era diumenge i estava gairebé tot tancat. A és, a la plaça hi havia un míting electoral.

Cevizli es troba a uns 15 km de Şavşat En aquest poble hi ha l’església de Tbeti (o Tibeti), en ruïnes. Es troba a uns 1.200 metres d’altitud. El poble està a uns 1.200 metres d’altitud en una zona de boscos i llacs. Antigament aquest poble s‘anomenava Tbeti, i diuen que possiblement fa referència a que és una zona de llacs; el districte dels llacs en georgià s’anomena tba-eti.

Quan estem veient les restes de l’església arriba un petit grup de gent, són georgians, segons m’explica una de les dones, i em diu que abans això pertanyia a Geòrgia. És un grup religiós, amb un sacerdot i fan una cerimònia, cremen encens, beneint les pedres i fent-hi petons... Recorren tots el racons.

Aquí hi havia hagut un monestir a l’època medieval, quan formava part del principat de Taoklarjètia, al sud-oest de Geòrgia.

La construcció de l’església s’atribueix al príncep bagràtida Aixot Kukhi, entre els anys 891 i 918. La seva tomba estaria al costat de l’església.

En alguns llocs parlen d’església, en altres de catedral; era l’església principal del monestir.

En la primera part del segle XI es van fer algunes reformes i es va ampliar. S’han trobat pedres ornamentals del segle XI però també del XIII. Per tant la construcció va ser en tres fases: segle X, XI i XIII.

Després de l’ampliació i reforma del segle XI es va convertir en una església amb cúpula i planta cruciforme. Es va construir una galeria que estava reservada per les dones; això era freqüent en les esglésies a partir del segle X  i fins el segle XIII.

La cúpula era circular per dins i hexagonal per fora i amb una coberta cònica.

Hi havia hagut un relleu en un bloc de pedra grisa, del governant, Aixot Kukhi, subjectant una maqueta de l’església. Quan la van trobar tot el relleu estava molt danyat, havia estat sotmès a cops, tant la figura humana com la maqueta. Diuen que semblava que la figura tenia barba i duia una llarga gorra teixida de llana gruixuda al cap. Aixot estava representat amb botes, vestit amb una llarga túnica feta de tela gruixuda brodada amb imatges de lleons i a sota una altra peça de roba subjectada per un cinturó ampla.

A l’interior hi havia molts frescos. Es van trobar fragments, on apareix Jesús, àngels, querubins, la Mare de Déu, Sant  Joan, els apòstols, dels que tan sols quedaven els caps. També s’acostumaven a representar els sacerdots de l’església, i que a finals del segle XIX encara existien. Les inscripcions que acompanyaven les figures estaven escrites en l’antiga escriptura georgiana.

El monestir de Tbeti es va convertir en un important centre cultural, on es van produir nombrosos escrits hagiogràfics i es va convertir en un dels centres més importants per a la cal·ligrafia i la il·luminació de manuscrits.

L’any 995, Ioane Mtbevari, compositor de cançons religioses i traductor d’obres gregues al georgià, va crear l’Evangeli de Tbeti. El bisbe Samuel del Tibeti va encarregar que fos decorat amb miniatures en la tradició d’il·luminació manuscrita bizantina.

Fins la segona meitat del segle XVII va funcionar com església cristiana; després es va reconvertir en mesquita i va tenir aquest us fins a finals del segle XIX.

L’any 1874, Giorgi Kazbegi, un noble i general al servei de l’exèrcit rus, va viatjar al territori de Geòrgia sota domini otomà amb motiu d’una missió de reconeixement i va descobrir les esglésies d’aquesta regió, entre elles l’església de Tbeti, on segons les seves notes de viatge hi va trobar un registre de donants, en el que els que s’esmenten són noms georgians.

Hi ha una representació que va fer un historiador i arqueòleg georgià, l’any 1879, Dmitry Bakradze. També l’arquitecte rus Andrey Mikhailovich Pavlinov va visitar l’església en el 1888 i va publicar les seves observacions, un plànol i unes fotografies.

L’església de Tbeti es va convertir en mesquita a la dècada de 1880, i no es van fer canvis estructurals però sí que van quedar molt malmesos els frescos que hi havia. L’any 1889 es va construir una mesquita al poble de Tbeti, amb pedres que procedien d’aquesta església, i va finalitzar el seu període com a mesquita.

Cap al 1960, Nicole i Jean-Michel Thierry van ser els primers historiadors de l’art que van obtenir permís per fer un viatge d’investigació per la regió, després de la Segona Guerra Mundial. Però  l’any 1961 el governador del districte Şavşat la va fer dinamitar. L’església va quedar molt danyada i la cúpula que no havia caigut en un primer moment, es va esfondrar més tard.

Per ara, en les investigacions que s’han fet, no s’han trobat altres edificis al voltant de la catedral. 

Vam deixar al grup de georgians fent la seva cerimònia, i vam baixar a peu per la carretera per anar veient les tombes i gaudir del paisatge. Les tombes estan en el jardí de les cases; ens expliquen que ho fan per evitar que els hereus venguin la finca i que segueixi a la família.








07 de novembre 2024

Est de Turquia-62. Valls georgianes, castell de Seytan.

Al nord del llac Çildir, prop ja de la frontera amb Geòrgia, hi ha el castell de Seytan.

És troba en una gorja i la caminada fins allà té vistes molt boniques i és agradable. Però no vaig arribar fins a l’entrada; el camí està en bon estat, excepte el darrer tram que deien que era una mica més complicat, i ja no vaig fer-lo. Em vaig dedicar a gaudir del paisatge i del passeig i veure les restes del castell des d’una mica més lluny.

El nom del castell, Seytan, significa Satanàs, perquè diuen que tan sols el diable podia construir-lo. En un altre lloc diuen que se l’anomena el castell del diable, en base a una llegenda que diu que en el passat es va veure per aquí un esperit maligne o un diable.

El castell va ser utilitzat de forma continuada des de l’època hel·lenística fins a l’època otomana, sent renovat i modificat cada cop que canviava de mans.

No se sap quan es va construir però, per les característiques arquitectòniques se suposa que és de l’època del regne d’Urartu. En una crònica de l’any 1064 es diu que el castell tenia una presó.

Les restes que es veuen actualment són del castell que es va construir en el segle XIII quan aquesta regió estava governada per regnes georgians. Probablement era una fortalesa de frontera. Durant segles va ser una fortalesa georgiana coneguda com a Qajis Tsikhe.

El castell ha patit saquejos per part dels cercadors de tresors, ja que segons una llegenda la filla d’un rei georgià estava enterrada en aquest castell, juntament amb or i joies.







Est de Turquia-61. Valls georgianes, llac Çildir

Continuem cap al nord, ara vorejant Geòrgia. El paisatge canvia, queda enrere el paisatge estepari i entrem en una zona de muntanyes arbrades i verdes pastures, que es coneix com les valls georgianes, ja que en el passat aquesta zona va formar part de regnes medievals georgians.

La primera parada la fem al llac Çildir, que es troba prop de la frontera d’Armènia i de Geòrgia.

Aquest llac ja s’esmenta en època del regne d’Urartu, tot i que llavors el seu nom era Txaldir.

El nom georgià vol dir “llac d’ombres” i el nom armeni “petit mar del nord” i també se’l coneix com “llac fred”. És un llac d’aigua dolça que es troba a una altitud d’uns 1.959 metres i està envoltat per una regió muntanyosa. És el llac d’aigua dolça més gran de la regió, i el segon més gran del país. A l’hivern es congela, i un cop es va congelar totalment.

En la seva riba sud podria haver-hi hagut Etiuni, una confederació tribal que apareix freqüentment esmentada en els registres d’Urartu. En una illa que hi ha prop de la riba del poble d’Akçakale s’hi ha trobat restes arqueològiques.

Al voltant del llac hi ha poca vegetació, però sí molta activitat ramadera. La pesca és una important font d’ingressos per ala població local. A la zona nord-oest del llac hi ha aiguamolls.

Em sembla que el poble on ens vam aturar per veure’l era Akçacale. Aquesta és terra d’oques.

 











06 de novembre 2024

Est de Turquia-60. Vorejant Armènia. Kars.

La ciutat de Kars es troba a uns 50 km a l’oest d’Ani. És una ciutat peculiar, ja que és una ciutat amb ambient fronterer, com altres que hem vist, i també té la influència de la Rússia tsarista, del temps que va formar-ne part, en el segle XIX.

Probablement és un assentament més antic que Ani i a diferència d’Ani, Kars no va quedar mai abandonat.

Durant un breu període de temps, del 928 al 961, va ser la capital del regne Armeni Bagràtida i va ser en aquesta època que es va construir la catedral, que ara es coneix amb el nom de l’església dels apòstols.

Poc després de que la capital del regne es traslladés a Ani, Kars es va convertir en un regne independent, l’any 963, conegut amb el nom de Vannad, que és el nom armeni d’aquesta regió. Aquest regne va sobreviure al regne d’Ani.

Després de que els turcs seljúcides capturessin Ani,  l’últim rei armeni de Kars va cedir la ciutat a l’Imperi Bizantí, en el 1064, i a canvi va recuperar la ciutat d’Amasya i les terres del nord de Cilicia.

Ara be, els bizantins no van aconseguir defensar prou be Kars, com tampoc se n’havien sortit a Ani, i els turcs la van ocupar en el 1071. La població turca de Kars era petita, però tenien el suport dels emirs d’Erzurum, el que va ajudar-los a mantenir-se en el poder fins al 1206, quan els van expulsar els georgians. Després van ser els mongols els que en el 1236 van ocupar la regió. Se suposa que, a l’igual que en altres llocs, devien donar força autonomia a la població armènia, ja que se sap que l’any 1284 el que governava a Kars era un príncep armeni.

Després del col·lapse de l’imperi mongol, Kars va estar governat per una sèrie de petits emirs turcs, fins que l’any 1534 la ciutat va quedar integrada a l’Imperi otomà.

L’any 1579 els otomans van fer millores importants ala ciutat i a les fortificacions, per tal de protegir-se dels atacs perses.

El control des de Constantinoble va anar disminuint i des de mitjans del segle XVIII fins a principis del segle XIX, els paixàs de Kars eren pràcticament semi-autònoms.

En el segle XVIII Rússia va començar, de forma gradual, la conquesta del Caucas, i això  va provocar una afluència d’immigrants musulmans, especialment circassians. Kars es va convertir en una ciutat fronterera estratègica, fortament fortificada, que protegia la frontera oriental de l’imperi turc i la carretera cap a Erzurum. Segurament la població armènia era força petita i sembla que vivia principalment en un districte a l’oest de l’antic castell, just fora de les muralles de la ciutat.

Els russos van ocupar Kars en tres ocasions: en el 1828; l’any 1855 després d’haver assetjat la ciutat durant 7 mesos; i finalment en el 1877 quan van aconseguir mantenir-ne el control.

Quan va quedar en mans dels russos, en el 1877, bona part dels musulmans van marxar, per no haver de viure sota el control rus; els turcs que es van quedar no van ser tractats massa bé. Es van enderrocar algunes mesquites, d’altres les van convertir en estables, i va haver-hi molta negligència envers aquesta població.

Actualment els musulmans que viuen a Kars sembla que s’han traslladat als barris on abans hi vivien els armenis. Els armenis s’havien anat traslladant, gradualment, a un districte nou, amb edificis d’estil europeu, que es troba al sud de l’antiga ciutat medieval. La majoria de les antigues muralles de la ciutat van ser enderrocades.  Aquí va arribar molta població armènia, fugint de la massacre i opressió de l’Imperi otomà, i també provinents de l’Armènia controlada per Rússia.

Un viatger britànic que va visitar la ciutat l’any 1894 va deixar constància que la població de Kars era d’aproximadament 4.000 persones, sense comptar la guarnició militar; la composició era uns 2.500 armenis, 850 turcs, 300 grecs i 250 russos. Pocs anys més tard, en el 1913, la població estava formada  per 10.200 armenis i 900 turcs.

A finals del segle XIX, van arribar a aquesta regió, fugint de Rússia,  molts cristians protestants.

Sembla que encara hi viuen descendents de colons alemanys i estonians, també hi havia hagut colons grecs. Rússia permetia que s’instal·lessin no armenis a la regió de Kars, per limitar el creixement i la riquesa de la població armènia. El viatger britànic que comentava abans, Lynch, deia que al voltant d’Erevan les terres no cultivades estaven majoritàriament en mans del govern rus, que no estava disposat a vendre-les o arrendar-les als armenis, perquè estaven destinades als russos. 

Durant els primers mesos de la Primera Guerra Mundial la reconquesta de Kars era un dels objectius militars clau per Turquia, però el seu exèrcit va ser derrotat. Sembla que la derrota va ser més per causes climàtiques, era l’hivern, que no pas per l’estratègia russa, ja que els russos s’estaven preparant per evacuar Kars.

Hi va haver moltes més batalles i el col·lapse de l’exèrcit rus després de la revolució de 1917, el cas és que l’exèrcit turc va capturar Kars l’any 1918, per rendir-se poc després i tornar a les fronteres anteriors a la guerra. Ara be, a l’octubre del 1920 recuperava Kars.

El més següent, novembre de 1920, els bolxevics es van annexionar el que quedava de la República Armènia. Estant Armènia sota control soviètic, els turcs van cessar el seu avanç i també es van retirar d’alguns territoris capturats. Als bolxevics els hi interessava mantenir bones relacions amb Turquia, i el 1921 van signar el “Tractat de Kars” cedint algunes ciutats, entre elles Kars, a Turquia. Diuen que en el museu de Kars hi ha el vagó de tren on es va signar el tractat.

L’any 1920, quan la població armènia va veure que s’apropaven les tropes turques una bona part va fugir; els que es van quedar molts van ser empresonats, altres executats, alguns enviats a Erzurum per treballar com a esclaus en la construcció de carreteres.

La política turca era que no quedessin armenis a Armènia per poder justificar que formés part de Turquia. Diuen que si un turc desitjava una dona tan sols tenia que arrestar el seu marit per espia, i si el marit posava problemes, se l’executava. Sempre tenien alguna excusa per matar als armenis que els destorbaven, sovint era una venjança justificable, dient que en el 1915 aquell home havia matat a un parent seu.

El Tractat de Kars va permetre la deportació dels armenis que encara quedaven a la ciutat. Un viatger que va passar per aquí l’any 1931 deia quela ciutat estava gairebé deserta i en ruïnes, que tan sols hi vivien uns centenars de persones. A finals de la dècada de 1960 la població havia augmentat a 25.000 habitants.

Després de la Segona Guerra Mundial la Unió Soviètica va denunciar el tractat de Kars i el juny de 1945 reclamava les províncies que havia cedit; a la tardor van concentrar tropes al Càucas, però l’oposició de Winston Churchill a les reclamacions soviètiques va dissuadir al govern de Moscou de seguir endavant.

L’abril de 1993 es va tancar la frontera de Kars amb Armènia, en protesta per la conquesta armènia de la ciutat de Kalbajar a l’Azerbaidjan. Des de llavors la frontera està tancada, tot i que els habitats de Kars no estan contents amb aquesta mesura. Armènia segueix sense reconèixer oficialment la frontera amb Turquia.

Com a curiositat, el premi Nobel de literatura Orhan Pamuk, basa la seva novel·la Nieve en aquesta ciutat.

El primer que visitem és la catedral o església armènia dels12 apòstols.

Quan vam arribar allà hi havia un home escombrant, el vigilant de l’església, que actualment és un museu; va ser ell el que ens va fer de guia. No parlava anglès, però va fer servir una aplicació del mòbil i anava traduint el que ell deia, en turc, al castellà. Posava molta passió en les seves explicacions.

Aquesta església es va construir en el segle X, quan la ciutat pertanyia a Armènia, era la catedral. Es troba en un terreny lleugerament elevat a l’extrem occidental de l’antic barri medieval de Kars, al peu del castell  i amb vistes al riu Kars. Segons els gravats antics aquesta església es trobava dins de la ciutat emmurallada.

La catedral no té la típica inscripció en la que s’indica la data de construcció i qui l’havia fet construir. Diuen que això és sorprenent per un edifici tant important, construït en l’època Bagràtida. Se suposa que sí que hi havia alguna inscripció però devien eliminar-la els musulmans quan van ocupar l’edifici. En els documents medievals aquesta església apareix mencionada com “la Catedral”; el nom actual dels “Sants Apòstols” o els “12 Apòstols”, es registra per primer cop en el segle XIX i fa referència a les 12 figures que hi ha tallades al tambor de la cúpula.

Segons un historiador armeni del segle X la catedral de Kars la va fer construir el rei bagràtida Abas, que va governar del 929 al 953; també indica que en aquell moment el Patriarca era Anania, que va ocupar el càrrec entre el 943 i el 967. Per tant se suposa que es devia començar a construir poc després de la coronació d’Abas i es va completar a mitjans de la dècada de 1040. Aquest historiador diu que la cúpula ornamentada s’assembla a la volta del cel.

Es diu que després de la conquesta seljúcida, en el 1064, la catedral va quedar abandonada, però no tothom hi està d’acord, ja que hi ha restes d’un mausoleu construït contra la façana occidental, que probablement es va construir a començaments del segle XIII.

L’any 1579 els turcs otomans van convertir l’edifici en una mesquita. Més tard, en el 1877, quan la ciutat va quedar en mans dels russos, va ser una església ortodoxa. La feien servir majoritàriament els militars russos, i l’anomenaven “la catedral de la fortalesa”.

Es van afegir petits pòrtics davant de les entrades nord, sud i oest, i es va construir una sagristia contra la paret est. A l’interior de l’església s’hi va construir un iconòstasi de pedra ornamentada i es van pintar i decorar les parets, afegint inscripcions ciríl·liques en pintura daurada. El campanar es va construir més tard, probablement en la dècada de 1890. Tot i que quan es va construir era una església ortodoxa russa,  aquest campanar és una còpia del campanar del segle XIII del monestir armeni d’Haghbat.

Quan Kars va caure en mans dels turcs, en el 1918, aquesta església va convertir-se de nou en mesquita. Quan en el 1919 es van retirar els turcs, va tornar a ser una església armènia, però en el 1920, la ciutat estava altra cop en mans dels turcs i l’església va ser de nou una mesquita.

Com la majoria de les propietats armènies a Kars, l’església va ser confiscada i es va convertir en propietat de l’estat turc. Van vendre l’edifici a l’ajuntament de Kars, que havia planejat enderrocar-lo per construir una escola en aquest solar. Finalment l’església es va conservar, però sí que va desaparèixer el campanar de l’època russa.

A la dècada de 1950 aquest edifici es va utilitzar com a dipòsit de petroli. Durant les dècades de 1960 i 1970 va albergar un petit museu, però quan les peces es van traslladar a un nou edifici pel museu, l’església va quedar abandonada. L’any 1999 es van començar les obres per convertir-la de nou en una mesquita.

Una de les primeres coses que em crida l’atenció és que a les dotze cares del tambor, hi ha tallades unes figures humanes. La figura sobre l’entrada occidental diuen que probablement és la més important i que potser representa a Sant Gregori l’il·luminador. Al banda i banda té unes serps, que poden representar els seus anus tancat en una masmorra plena de serps. Les altres figures poden representar els apòstols, menys judes, sinó no quadren els números. Des de baix a mi em costa una mica veure els detalls; tampoc ajuda la llum i la pedra de color fosc.

El culte als apòstols el van portar els bizantins en el segle X o XI.

En una de les partes diuen que ho ha un relleu d’un lleó, però no m’hi vaig fixar.

A l’interior, a les claus de volta hi ha els símbols dels quatre evangelistes: un bou, per Sant Lluc; una àliga, per  Sant Joan; un cap humà, per Sant Mateu i Sant Mateu també està representat per un cap humà, quan habitualment es representa per un lleó. En algun altre lloc hi ha un altre cap.

Des de la plaça on hi ha l’església dels dotze apòstols es veu una gran mesquita, que em sembla que és la mesquita Evliya o Mesquita dels Sants. No la vam visitar.

Aquesta mesquita es va construir en el 1579. El seu nom fa referència a la tomba que hi ha al pati, la tomba d’un sant (evliya). Hasan-i Harakani era un erudit sufí del segle XI, que va portar el sufisme a Anatòlia, i va morir martiritzat aquí a Kars. Va ser un dels primers sants musulmans d’Anatòlia. La seva tomba segueix sent molt venerada pels pelegrins.

La mesquita va patir danys importants en el 1604 i va ser reconstruïda en el 1617. L’any 1998 es va fer una important restauració.

En un turó més amunt d’on està l’església dels dotze apòstols hi ha el castell interior o ciutadella.

Inicialment va ser construït durant la dinastia armènia Bagràtida, i posteriorment reconstruït en el 1153. Suposo que devia ser més o menys en aquesta època que es va construir la muralla exterior que envoltava la ciutat.

El castell va ser destruït per Tamerlà en el 1386. L’any 1579, Lala Mustafa Paixà, que es trobava a Erzurum, va rebre l’encàrrec de part del soldà Murat III, de reparar i renovar el castell. Després el va destruir el xa iranià Abbas I, en el 1606. Es va restaurar dos cops, en el 1616 i en el 1636; en cadascuna d’aquestes restauracions s’hi van afegir nous elements.  Va quedar molt malmès després de la guerra entre otomans i russos, 1877-1878, quan els russos van ocupar la ciutat. En els 40 anys d’ocupació russa van modificar parcialment l’estructura del castell.

El castell constava de dues seccions, el castell interior o ciutadella, i el castell exterior, que tenia les muralles envoltant la ciutat, amb 22 torres de vigilància. 

Finament, després de la pujada s’arriba a la porta d’entrada i just creuada hi ha un santuari que conté la tomba de “Baba Celal” o el pare Celal, que va morir durant la invasió mongol del 1239.

Segons la creença popular Celal era un dervix que vivia a Kars quan els hi va haver la invasió mongol i va participar en la batalla. Durant la guerra l’hi van tallar el cap amb una espasa i diuen que ell mateix va agafar-lo amb una ma, se’l va posar sota el braç i va seguir lluitant. Quan els soldats mongols ho van veure van fugir esperitats.

Quan en el 1579, Lala Mustafa Paixà va reparar i reforçar les defenses del castell va reconstruir la tomba de Celal Baba; ara be durant l’ocupació russa va quedar malmesa. No va ser fins al 2005 que es va reparar.

Dins del castell hi ha allotjaments militars, un dipòsit de municions i una petita mesquita reconstruïda en la dècada de 1990.

Als peus del castell hi ha uns antics banys, de l’època otomana, del segle XVIII. Es troben a tocar del riu i al costat del pont de pedra. Hi ha diferents banys gairebé de costat.

El riu Kars és un dels principals tributaris del riu Akhuryan, que a Ani separa Turquia i Armènia.

Com ja he dit, l’any 1878 Kars va quedar sota control rus i en les dècades següents es va construir un districte completament nou amb edificis d’estil europeu. En la dècada de 1920 es van destruir molts d’aquests edificis, però encara se’n conserven alguns.

Els edificis d’aquesta època són d’estil neoclàssic, que era el predominant en aquella època a l’Imperi Rus. Ara be, diuen que en molts d’elles s’hi poden veure detalls de l’arquitectura armènia medieval i també hi ha característiques modernistes. Molts edificis  tenen inscripcions, la majoria en armeni, algunes en grec i també en rus.

Els edificis que han sobreviscut tenen un o dos pisos i estan construïts en pedra basàltica. Les façanes estan ornamentades i generalment tenen algun balcó que dona al carrer, amb barana de ferro. La part posterior dels edificis sovint tenia una galeria amb columnes de fusta i traceria de fusta tallada. Els edificis estaven ben il·luminats; les finestres tenien doble vidre per protegir-se del fred, ja que aquí l’hivern és molt dur.

Els sostres estaven revestits de làmines de ferro. L'aigua de pluja de les teulades es canalitzava cap a les canonades amb brocs que llançaven l’aigua directament al carrer. Aquests brocs de vegades tenen alguna característica animal, com per exemple la boca d’un drac.

Els carrers estaven pavimentats amb llambordes i tenien desguassos subterranis d’aigua de pluja. Molts dels carrers estaven plens d'arbres, una tradició mantinguda a Kars fins a l’actualitat.

Hi ha molt pocs edificis que hagin conservat el seu interior original, i molt menys encara que s’hagin conservat els mobles. Les habitacions s’escalfaven per medi de grans estufes verticals, cilíndriques o quadrades, que estaven inserides a les parets o be situades a les cantonades de les habitacions. Els terres eren de fusta i les parets estaven arrebossades o cobertes amb panells de fusta. Els sostres de vegades tenien ornamentació de guix, principalment en cornises o en alvoltant d’on hi hauria penjada la làmpada. Les cases de tota la ciutat, durant el període rus tenien subministrament elèctric i en alguns districtes hi havia enllumenat públic.

L’hotel Cheltikov es va construïr en el 1894. La família Cheltikov era una família adinerada, que quan es van establir aquí a Kars es van fer construir aquesta mansió. No sé si hi van arribar a viure, ja que he llegit que la van deixar al govern rus, que la va utilitzar com a teatre d’òpera.

Quan els russos van abandonar la ciutat la mansió es va convertir en una escola infantil, després va servir com a magatzem de farmàcia militar, a continuació va emprar-se denou com a teatre d’òpera, més tard va ser una maternitat, després una casa de metges i finalment, l’any 2011 es va convertir en un hotel de luxe.