Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aborigens de Taiwan. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aborigens de Taiwan. Mostrar tots els missatges

21 de novembre 2026

Taiwan-3. Introducció, pobles i cultura

Degut a la seva història la cultura de l’illa és molt rica i diversa. Com ja s’ha vist en parlar de la història, en el seu desenvolupament hi han intervingut pobles aborígens no xinesos, colons xinesos primitius, els holandesos, els espanyols, els japonesos i, finalment nous xinesos continentals.

Població indígena

No tinc massa clar si és més correcte fer servir el terme aborigen o el terme indígena. Allà vaig veure rètols on s’indicava un poble aborigen o aborigen formosà, i el darrer dia a Taipei vaig visitar el museu dels aborigen de Formosa.

En alguns articles parlen dels pobles indígenes taiwanesos i en un d’ells indiquen que antigament als indígenes taiwanesos se’ls anomenava aborígens taiwanesos.

Un indígena, és la persona nascuda al país on habita; els aborígens, són indígenes, però són els pobladors originaris d’un territori que han preservat la cultura de la seva ètnia.

La informació que he trobat d’aquesta part, crec que era un article científic, parlen de pobles indígenes i per tant prefereixo conservar aquesta terminologia.

Els pobles indígenes de Taiwan amb subgrups reconeguts nacionalment, representen aproximadament el 3% de la població del país. Aquest percentatge augmenta si s’inclouen els pobles indígenes de les planes de Taiwan, que estan a l’espera de ser reconeguts oficialment. Si s’inclou la població d’ascendència mixta, aquesta xifra podria ser més d’un milió.

La recerca arqueològica suggereix que els humans han viscut a Taiwan durant almenys 30.000 anys. Hi ha un ampli conjunt d’evidències que suggereixen que els pobles indígenes taiwanesos havien mantingut xarxes comercials regulars amb moltes cultures regionals del sud-est asiàtic abans que els han xinesos s’establissin a l’illa, a partir del segle XVII, a instàncies de l’administració colonial holandesa i més tard pels governs successius.

Aquest mapa mostra la migració dels austronesis fora de Taiwan, cap al 3000 aC.

https://en.wikipedia.org/wiki/Taiwanese_indigenous_peoples

Els pobles indígenes taiwanesos són austronesis amb vincles lingüístics, genètics i culturals amb altres pobles austronesis. Taiwan és l’origen i la pàtria lingüística de l’expansió austronèsica oceànica; els grups ètnics descendents d’aquesta expansió es troben en diferents punts de l’Est i dels Sud-Est Asiàtic, així com Oceania i fins i tot a l’Àfrica:  Brunei, Timor Oriental, Indonèsia, Malàisia, Madagascar, Filipines, Micronèsia, Melanèsia Insular i Polinèsia.

Durant segles, els habitants indígenes de Taiwan van patir competència econòmica i conflictes militars amb una sèrie de colonitzadors nouvinguts.

Les polítiques governamentals centralitzades dissenyades per fomentar el canvi lingüístic i l’assimilació cultural, així com el contacte continuat amb els colonitzadors a través del comerç, els matrimonis mixtos i altres processos interculturals, han provocat graus variables de mort lingüística i pèrdua de la identitat cultural original.

De les aproximadament 26 llengües conegudes dels pobles indígenes taiwanesos, anomenades col·lectivament llengües formosanes, almenys 10 estan extingides, 5 estan moribundes, i algunes altres estan en perill d’extinció. Aquestes llengües tenen una importància històrica única, ja que la majoria de lingüistes consideren Taiwan com la pàtria original de les llengües austronèsies i totes les seves branques principals, excepte el malaiopolinèsia, només existeixen a Taiwan.

A causa de la discriminació o repressió al llarg dels segles, els pobles indígenes de Taiwan han experimentat desigualtat econòmica i social, incloent-hi una alta taxa d’atur i una educació deficient. Alguns grups indígenes avui dia continuen sense ser reconeguts pel govern. Des de principis de la dècada de 1980, molts grups indígenes han estat buscant activament un grau més alt d’autodeterminació política i desenvolupament econòmic.

Els parlants austronèsics de Taiwan estaven antigament distribuïts per gran part de l’arxipèlag de Taiwan, incloent-hi els pobles de la Serralada Central, les planes al·luvials, l’illa Orquídia, l’illa Green i l’illa Liuqiu.

La majoria dels pobles indígenes taiwanesos contemporanis resideixen principalment tant en els seus pobles tradicionals de muntanya com, cada cop més, a les zones urbanes. També hi ha els pobles indígenes de les planes que sempre han viscut a les zones baixes de l’illa.

Des del final del període  conegut com “el terror blanc” (1947-1987, l’època de la llei marcial), les comunitats indígenes han fet esforços per reviure les pràctiques culturals tradicionals i preservar les seves llengües tradicionals distintives; també volen donar-ho a conèixer per tal que la majoria de població, que és d’ètnia han xinesa, les entenguin millor.

Terminologia col·lectiva

El mariner de la dinastia Ming Chen Di, en el seu Registre dels Mars de l’Est (1603), identificava els pobles indígenes de Taiwan simplement com a “Salvatges de l’Est” (Dongfan), mentre que els holandesos es referien als habitants originals de Taiwan com a “indis” o “negres”, basant-se en la seva experiència colonial prèvia a l’actual Indonèsia.

A partir de gairebé un segle després, a mesura que el govern de l’Imperi Qing s’estenia, escriptors i periodistes van modificar les seves descripcions, deixant de reflectir el grau d’aculturació i definint els indígenes en relació amb la seva submissió o hostilitat al domini Qing.

Els Qing utilitzaven el terme “cru” que significa desconegut, salvatge o incivilitzat, per definir aquelles persones que no s’havien sotmès al domini Qing i “cuinat”, que significa familiar, domesticat o civilitzat, per a aquells que havien jurat lleialtat als Qing pagant un impost.

Segons els estàndards de l’emperador Qianlong i dels règims posteriors, els “cuit” havien assimilat les normes culturals han i vivien com a subjecte de l’Imperi, però mantenia una designació pejorativa per significar la percepció de manca cultural dels que no eren han. Aquesta designació reflectia la idea predominant que qualsevol podia ser civilitzat o domesticat adoptant les normes socials confucianes.

A Europa, aquests pobles indígenes se’ls anomenava formosans, taiwanesos nadius o taiwanesos austronesis.

A mesura que els Qing consolidaven el seu poder sobre les planes i lluitaven per entrar a les muntanyes a finals del segle XIX, es diferenciava entre els Pingpu (pobles de les planes) als que s’anomenava “civilitzats” i els Gaoshan (pobles de les altes muntanyes) que eren els “incivilitzats”.

Durant el domini japonès (1895 - 1945) es va mantenir aquesta classificació binària. L’any 1900 feien servir el terme Peipo  pera les tribus “civilitzades” i van crear una categoria de tribus “reconegudes” per als indígenes que abans havien s’anomenaven “incivilitzats”.

L’incident Musha del 1930, del que he parlat a la part d’història,  va provocar molts canvis en la política indígena, i el govern japonès va començar a referir-se a ells com a poble Takasago (Takasago-zoku).

Durant el període inicial del govern nacionalista xinès del Kuomintang (KMT), es van inventar els termes Shandi Tongbao “compatriotes de muntanya” i Pingdi Tongbao “compatriotes de les planes” per eliminar la presumpta taca de la influència japonesa i reflectir el lloc dels pobles indígenes de Taiwan dins l’estat nacionalista xinès. Més tard el KMT va adoptar l’ús de totes les agrupacions japoneses anteriors excepte Peipo.

Actualment les etiquetes Pingpu i Gaoshan mantenen la forma donada pels Qing, és a dir fan referència als pobles indígenes que no s’han adaptat a la cultura han. Els indígenes actualment reconeguts són tots considerats Gaoshan, tot i que les divisions no es basen ni s’han basat mai estrictament en la ubicació geogràfica.

La distinció entre els pobles Pingpu i Gaoshan continua afectant les polítiques de Taiwan respecte als pobles indígenes i la seva capacitat de participar eficaçment en el govern.

Els primers registres detallats, datats de l’arribada holandesa el 1624, descriuen els indígenes com a habitants de pobles independents de diferents mides. Entre aquests pobles hi havia comerç freqüent, matrimonis mixtos, guerres i aliances contra enemics comuns. Utilitzant criteris etnogràfics i lingüístics contemporanis, aquests pobles han estat classificats pels antropòlegs en més de 20 grans (i àmpliament debatuts) grups ètnics, que mai no es van unir sota una política, regne o “tribu” comuna. Ara bé, amb el pas del temps, aquestes categories s’han establert tan fermament en el discurs governamental i popular que s’han convertit en distincions de facto.

Grups ètnics indígenes reconeguts per Taiwan

Taiwan reconeix oficialment diferents grups dins la comunitat indígena, basant-se en les qualificacions elaborades pel Consell dels Pobles Indígenes (CIP). Per aconseguir aquest reconeixement, les comunitats han de recollir un nombre de signatures i un cos de proves que ho recolzi per presentar una petició al CIP. El reconeixement formal atorga certs beneficis i drets legals a un grup, a més de proporcionar-los la satisfacció de recuperar la seva identitat separada com a grup ètnic.

Per tal de ser reconeguts, s’ha de presentar al Consell de Pobles Indígenes la recopilació de genealogies dels membres, històries de grups i proves d’una identitat lingüística i cultural continuada. La manca de documentació i l’extinció de moltes llengües indígenes fa que per a moltes ètnies sigui difícl obtenir el reconeixement.

Distribució geogràfica original dels pobles aborígens taiwanesos.

 https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=1659198

El darrer grup en ser reconegut ha sigut el dels Siraya, que es va convertir en el 17è grup ètnic reconegut el 30 de juliol de 2026.

Nou grups van ser reconeguts originalment abans de 1945 pel govern japonès. Entre 2001 i 2008, el govern de Taiwan en va reconèixer 5 més, i el 2014 se’n van reconèixer dos més; el juliol de 2026 es va reconèixer el 17è grup ètnic.

Assimilació i aculturació

A partir de principis del segle XVII, els indígenes taiwanesos van afrontar un gran canvi cultural a mesura que l’illa es va incorporar a l’economia global més àmplia per una successió de règims colonials competidors d’Europa i Àsia. En alguns casos, grups de pobles indígenes van resistir la influència colonial, però altres grups i individus es van alinear fàcilment amb les potències colonials. Aquesta alineació es podia aprofitar per aconseguir guanys econòmics personals o col·lectius, poder col·lectiu sobre els pobles veïns o llibertat de costums i tabús socials desfavorables relacionats amb el matrimoni, la franja d’edat i el naixement.

Particularment entre els pobles indígenes de les planes, a mesura que augmentaven els projectes “civilitzadors” els indígenes estaven més en contacte amb cultures externes.

Dins de la comunitat han hoklo taiwanesa, les diferències culturals indiquen el grau en què es van barrejar amb els indígenes; al nord de l’illa són gairebé hoklo han purs, sense pràcticament haver-se barrejat, en canvi al sud sí que hi va haver barreja. L’assimilació i barreja dels indígenes de les planes amb la població hoklo han es va donar en diferents etapes.

Estudis etnogràfics i antropològics moderns indiquen que la influència entre els han i els indígenes va ser mútua, i que el resultat ha donat una cultura híbrida. Actualment els han de Taiwan mostren grans diferències culturals respecte als han d’altres llocs.

Cognoms i identitat

Diversos factors van afavorir l’assimilació dels indígenes de les planes. Per inculcar els valors confucians als indígenes un pas necessari era adoptar un nom han. Per ser reconeguts com a persona completa (amb tots els drets), a l’estat confucià dels Qing, calia seguir els valors confucians. El cognom a la societat han es considerava el marcador legitimador més destacat d’un vincle ancestral patrilineal amb l’Emperador Groc (Huang Di) i els Cinc Emperadors de la mitologia han. Per tant, tenir un cognom han conferia als indígenes una àmplia gamma de beneficis econòmics i socials, tot i que no tinguessin origen han o fossin d’ascendència mixta.

En alguns casos, indígenes de les planes van adoptar el cognom han Pan, una modificació de Fan (bàrbar) que és com se’ls considerava, l’estatus que tenien.

En molts casos, grans grups d’immigrants han s’unien sota un cognom comú per formar una germandat; les germandats eren una forma de defensa, ja que els seus membres feien un jurament de sang d’ajuda mútua. Aquests grups creaven uns nous arbres genealògics, que no tenien res a veure amb el parentiu sanguini. Diuen que era una pràctica tant estesa que els llibres de família actuals són en gran part poc fiables.

Molts indígenes de les planes es van unir a les germandats per obtenir la protecció del col·lectiu com una mena de pòlissa d’assegurança contra conflictes regionals, i a través d’aquests grups van adoptar una identitat han amb ascendència han.

A principis del segle XX, els indígenes de les planes estaven gairebé completament aculturats dins del gran grup ètnic han, i havien deixat les seves llengües formosanes per adoptar el xinès. Les barreres legals per utilitzar cognoms tradicionals van persistir fins a la dècada de 1990, i les barreres culturals encara  persisteixen.

Des del segle XVII fins a principis del segle XX, l’impacte dels colons estrangers (holandesos, espanyols i han) va ser més extens sobre els pobles de les planes. Aquest territori era molt més accessibles geogràficament que els pobles de les muntanyes, i per tant tenien més tractes amb les potències estrangeres.

A principis del segle XX, els pobles de les planes havien estat en gran part assimilats a la cultura taiwanesa contemporània com a resultat del domini colonial europeu i han. Fins a mitjans de la dècada de 1930 els pobles de les muntanyes encara no estaven totalment governats per entitats polítiques no indígenes, però a mitjans de la dècada de 1930 els japonesos van començar a tenir un major control sobre la cultura de les terres altes. Aquest augment del control sobre els pobles de les muntanyes van continuar durant el domini del Kuomintang.

En aquests dues grans èpoques hi va haver moltes diferències en l’impacte individual i regional dels colonitzadors i els seus “projectes civilitzadors”. De vegades, les potències estrangeres eren acceptades fàcilment, ja que algunes comunitats adoptaven estils de vestimenta i pràctiques culturals estrangeres, i participaven en el comerç cooperatiu de béns com la càmfora, pells de cérvol, sucre, te i arròs. En moltes altres ocasions els canvis es van imposar per la força.

Gairebé tots els pobles indígenes de Taiwan tradicionalment han tingut un costum de divisió sexual del treball. Les dones feien la costura, la cuina i l’agricultura, mentre que els homes caçaven i es preparaven per a l’activitat militar i per assegurar caps enemics en raids de caça de caps, que era una pràctica habitual a la Taiwan primerenca. Les dones també sovint es trobaven en l’ofici de sacerdotesses o mèdiums dels déus.

Inicialment, comerciants xinesos van arribar al nord de Taiwan i venien ferro i tèxtils als pobles indígenes taiwanesos a canvi de carbó, sofre, or i cérvol. Més endavant, la part sud-oest de Taiwan va superar el nord de Taiwan com a destinació per als comerciants xinesos. El sud-oest tenia llisses, que atreien més d’un centenar de joncs de pesca de Fujian cada any durant l’hivern. La temporada de pesca durava entre sis i vuit setmanes. Alguns d’ells acampaven a les costes de Taiwan i molts van començar a comerciar amb els pobles indígenes per obtenir productes de cérvol.

El comerç al sud-oest de Taiwan va tenir poca importància fins després de 1567, quan es va utilitzar com a manera de saltar-se la prohibició del comerç sinojaponès. Els xinesos compraven pells de cérvol als indígenes i les venien als japonesos amb un gran benefici.

Quan un vaixell portuguès va passar pel sud-oest de Taiwan el 1596, diversos membres de la seva tripulació que havien naufragat allà el 1582 van notar que la terra s’havia cultivat i ara hi havia gent treballant, presumiblement per colons de Fujian.

Quan els holandesos van arribar el 1623, van trobar uns 1.500 visitants i residents xinesos. La majoria d’ells es dedicaven a la pesca estacional, la caça i el comerç. La població fluctuava al llarg de l’any, arribant al seu màxim durant l’hivern. Una petita minoria va portar plantes xineses amb ells i va cultivar pomes, taronges, plàtans i síndries. Algunes estimacions de la població xinesa la situen en 2.000 habitants. Hi havia dues poblacions xineses. La més gran estava situada en una illa que formava la badia de Tayouan. Estava habitat durant tot l’any. El poble més petit es trobava en el que ara és la ciutat de Tainan.

Els holandesos aviat van veure que el comerç de pells de cérvol i cérvol al mercat de l’Àsia Oriental era un negoci lucratiu i van reclutar pobles indígenes de les planes per aconseguir les pells.

El comerç del cérvol va atreure els primers comerciants han als pobles indígenes, però ja el 1642 la demanda de cérvols va disminuir molt les poblacions de cérvols. Aquesta caiguda va reduir significativament la prosperitat dels pobles indígenes, obligant molts indígenes a dedicar-se a l’agricultura per contrarestar l’impacte econòmic de perdre la seva font d’aliment més vital.

A mesura que els holandesos començaven a sotmetre pobles indígenes al sud i oest de Taiwan, un nombre creixent d’immigrants han buscaven explotar zones fèrtils i riques en caça. Els holandesos inicialment fomentaven això, ja que els han eren experts en agricultura i caça a gran escala.

Diversos han es van establir en pobles Siraya. Els holandesos utilitzaven agents han per recaptar impostos, taxes de llicència de caça i altres ingressos. Això va establir una societat en què les estructures militars i administratives eren holandeses però molts dels colons eren  han xinesos.

El 1766 es van nomenar dos subprefectes d’afers indígenes per gestionar els afers indígenes. Un estava a càrrec del nord i l’altre del sud, tots dos centrats en les planes indígenes. Es van establir límits per mantenir els pobles indígenes de muntanya fora de les zones d’assentament.

La política de marcar les fronteres dels colons i separar-los dels territoris indígenes es va convertir en política oficial el 1722 en resposta a la revolta de Zhu Yigui. Cinquanta-quatre esteles es van utilitzar per marcar punts crucials al llarg de la frontera entre colons i indígenes. Als colons Han se’ls hi va prohibir creuar cap al territori indígena, però la invasió dels colons va continuar, i les fronteres es van reconstruir el 1750, 1760, 1784 i 1790.

Als colons se’ls va prohibir casar-se amb indígenes, ja que el matrimoni era una de les maneres en què els colons obtenien terres. Mentre els colons impulsaven la colonització i l’aculturació, la política Qing de quarantena va disminuir l’impacte sobre els indígenes, especialment els indígenes de muntanya.

Les proves documentades mostren que la majoria de la gent de les planes va romandre a les planes, es van casar amb immigrants hakka i hoklo de Fujian i Guangdong, i van adoptar una identitat han.

A partir de 1874, es van construir carreteres de muntanya per fer la regió més accessible i els indígenes van ser formalment sotmesos als Qing. El 1875 es va aixecar la prohibició d’entrar a Taiwan. El 1877 es van emetre 21 directrius per subjugar els pobles indígenes i obrir les muntanyes. Es van establir agències per reclutar colons a la costa continental i a Hong Kong. Tanmateix, els esforços per promoure la colonització a Taiwan Pocs colons van anar a Taiwan i els que ho van fer van ser atacats per la població indígena i el clima dur.

El 1887, uns 500 pobles indígenes, o aproximadament 90.000 indígenes, s’havien sotmès formalment al domini Qing. Aquest nombre va augmentar fins a 800 pobles amb 148.479 indígenes en els anys següents. Tanmateix, el cost de fer-los sotmetre’s era exorbitant.

A finals del període Qing, les planes occidentals estaven completament desenvolupades com a terres de conreu amb uns 2,5 milions de colons xinesos. Les zones muntanyoses encara eren en gran part autònomes sota el control dels indígenes. La pèrdua de terres indígenes sota els Qing es va produir a un ritme relativament lent en comparació amb el període colonial japonès següent, a causa de l’absència de privació de terres patrocinada per l’estat durant la major part del domini Qing.

En el període de 50 anys de domini japonès que va seguir, els indígenes taiwanesos van perdre el dret a la propietat legal de la terra i van quedar confinats a petites reserves d’una vuitena part de la mida de les seves terres ancestrals. Tanmateix, fins i tot si el Japó no hagués pres el control de Taiwan, els indígenes de les planes estaven en camí de perdre els seus drets residuals sobre la terra. En els darrers anys del domini Qing, la majoria dels indígenes de les planes s’havien aculturat a la cultura Han, al voltant del 20–30% podien parlar les seves llengües maternes, i gradualment van perdre els drets de propietat de la terra i de recaptació de lloguers.

Les societats imperials xineses i europees van tenir poc contacte amb els indígenes de les terres altes fins que van començar les expedicions a la regió per part d’exploradors i missioners europeus i americans al segle XIX i principis del XX.

El contacte han amb els pobles de la muntanya solia estar associat a l’empresa de recollir i extreure càmfora dels arbres de llorer de càmfora (Cinnamomum camphora), originaris de l’illa i en particular de les zones muntanyoses. La producció i l’enviament de càmfora (utilitzada en medicina i naftalina) era aleshores una indústria important a l’illa, que va durar fins al final del període de domini japonès.

En els primers enfrontaments els caçadors de caps de les terres altes atacaven als treballadors forestals han que anaven desprotegits. Per això als pobles de les muntanyes, durant la dinastia Qing se’ls considerava violents.

Els indígenes de les planes taiwaneses sovint eren empleats i enviats com a intèrprets per ajudar en el comerç de mercaderies entre els comerciants han i els indígenes de les terres altes. Els indígenes intercanviaven teixits, pells i carn per rifles de ferro entre d’altres objectes. El ferro era un material necessari per a la fabricació de ganivets de caça, uns sabres llargs i corbats que generalment s’utilitzaven com a eina forestal. Aquestes fulles es van fer notòries entre els colons han, donada la seva alternativa per decapitar enemics indígenes de les terres altes en expedicions habituals de caça de caps.

Caça de caps

Totes les tribus, excepte el poble Tao de l’illa Orquídia, practicaven la caça de caps, que era un símbol de valentia i valor. Els homes que no tallaven caps no podien creuar el pont de l’arc de Sant Martí cap al món espiritual en morir, segons la religió de Gaia o Gea, la divinitat primigènia personificació de la Terra.

Cada tribu té la seva pròpia història d’origen per a la tradició de la caça de caps, però el tema és similar entre tribus. Després de la gran inundació, la caça de caps va sorgir per avorriment, per millorar el cant tribal, com a forma de control de població, per diversió, per l’emoció de matar persones amb discapacitat intel·lectual.

Un cop les víctimes havien estat decapitades i exposades, els caps es bullien i es deixaven assecar, sovint penjats d’arbres o exposats en prestatgeries de pissarra anomenades “bastidors de cranis”. Un grup que tornava amb un cap era motiu de celebració, ja que es creia que portava bona sort i que el poder espiritual de la persona assassinada es transferia al caçador. Si el cap era de dona, era encara millor perquè significava que no podia tenir fills.

Els colons taiwanesos hoklo han i els japonesos sovint eren víctimes de les ràtzies de caça de caps, ja que els indígenes els consideraven mentiders i enemics. Una incursió de caça de caps sovint atacava treballadors als camps, o incendiava una casa i després decapitava els habitants mentre fugien de l’estructura en flames. També era costum criar més tard els fills supervivents de les víctimes com a membres plens de la comunitat. Sovint, els mateixos caps eren “convidats” cerimonialment a unir-se a la comunitat com a membres, on havien de vetllar per la comunitat i mantenir-la segura.

Els habitants indígenes de Taiwan acceptaven la convenció i la pràctica de la caça de caps com un dels riscos calculats de la vida comunitària.

El domini japonès va acabar amb aquesta pràctica el 1930, tot i que els japonesos no estaven subjectes a aquesta regulació i van continuar caçant els seus enemics durant tota la Segona Guerra Mundial.

La incorporació de Taiwan a l’òrbita política japonesa va posar els indígenes taiwanesos en contacte amb una nova estructura colonial, decidida a definir i ubicar els pobles indígenes dins el marc d’un nou imperi multiètnic. Els mitjans per assolir aquest objectiu van prendre tres formes principals: estudi antropològic dels nadius de Taiwan, intents de remodelar els indígenes a l’estil dels japonesos i supressió militar. Els indígenes i els han es van unir per revoltar-se violentament contra el domini japonès en les revoltes de 1907 i de 1915.

20 anys abans de l’inici del domini japonès, aquests ja consideraven als indígenes taiwanesos “ferotges, violents i cruels” i consideraven que calia eliminar-los. Les campanyes japoneses per obtenir la submissió indígena sovint eren brutals.

Es va formular una política de dividir per governar, amb el Japó intentant fer que indígenes i han s’enfrontessin en benefici propi quan el Japó alternava entre lluitar contra ambdós, primer lluitant contra els han i després contra els indígenes.

Segons un llibre de 1933, a la guerra japonesa contra els indígenes hi va haver unes 4.160 persones ferides, 4.422 civils morts i 2.660 militars morts. Segons un informe de 1935, 7.081 japonesos van morir en la lluita armada entre 1896 i 1933, i els japonesos van confiscar 29.772 armes dels pobles indígenes el 1933.

A partir del primer any de domini japonès, el govern colonial va emprendre una missió per estudiar els indígenes perquè poguessin ser classificats, localitzats i “civilitzats”.

La vida sota els japonesos va canviar ràpidament quan moltes de les estructures tradicionals van ser substituïdes per un poder militar. Els pobles indígenes que volien millorar el seu estatus buscaven l’educació més que la caça de talents com a nova forma de poder. Els que aprenien a treballar amb els japonesos i seguien les seves costums estarien més preparats per liderar pobles. Els japonesos animaven els indígenes a mantenir vestits tradicionals i a seleccionar costums que no es consideraven perjudicials per a la societat, però van invertir molt de temps i diners en esforços per eliminar tradicions considerades poc agradables per la cultura japonesa, incloent-hi el tatuatge.

A mitjans de la dècada de 1930, quan l’imperi japonès arribava al seu zenit, el govern colonial va iniciar un programa de socialització política dissenyat per imposar les costums, rituals i una identitat japonesa lleial als indígenes.

Al final de la Segona Guerra Mundial, els indígenes els pares dels quals havien mort en campanyes de pacificació es van oferir voluntaris per servir en Unitats Especials i, si calia, morir per l’emperador del Japó. L’experiència colonial japonesa va deixar una empremta inesborrable en molts pobles indígenes més grans que van mantenir una admiració pels japonesos molt després de la seva marxa el 1945.

Les tropes japoneses utilitzaven dones indígenes com a esclaves sexuals, les anomenades “dones de consol”.

El Kuomintang va inaugurar diversos programes de socialització política destinats a nacionalitzar el poble taiwanès com a ciutadans de la nació xinesa i erradicar la influència japonesa. El projecte estava dissenyat per crear una forta identitat cultural nacional xinesa (definida per l’estat) a costa de les cultures locals.

Els pobles indígenes taiwanesos van conèixer per primera vegada el govern nacionalista el 1946, quan les escoles de poble japoneses van ser substituïdes per escoles del Kuomintang (KMT), on es feia èmfasi en la llengua xinesa, la història i la ciutadania, i un currículum impregnat d’ideologia pro-KMT.

Durant el període de liberalització política, que va precedir la fi de la llei marcial, l’interès acadèmic pels indígenes de les planes va créixer mentre historiadors aficionats i professionals intentaven redescobrir el passat de Taiwan.

A finals de la dècada de 1980, moltes persones de parla hoklo i hakka van començar a identificar-se com a indígenes de les planes, tot i que qualsevol canvi inicial en la consciència ètnica dels hakka o hoklo va ser menor. Malgrat la dramatització polititzada dels indígenes de les planes, la seva “redescoberta” com a tema de discurs públic ha tingut un efecte durador en la creixent reconceptualització sociopolítica de Taiwan, emergint d’una perspectiva dominada pels han xinesos cap a una acceptació més àmplia de Taiwan com a comunitat multicultural i multiètnica.

Un ressorgiment de l’orgull ètnic ha acompanyat el renaixement cultural indígena, exemplificat per l’augment de la popularitat de la música indígena i un major interès públic per la cultura indígena.

El desembre de 1984, va sorgir el Moviment del Poble Indígena de Taiwan; un grup d’activistes polítics indígenes, que amb l’ajuda de la progressista Església Presbiteriana de Taiwan (PCT), va establir l’Aliança dels Indígenes de Taiwan (ATA, o yuan chuan hui) per posar de manifest els problemes que pateixen les comunitats indígenes a tot Taiwan, incloent: prostitució, desigualtat econòmica, drets sobre la terra i discriminació oficial en forma de drets de nom.

El 1988, enmig del Moviment Retorna la Nostra Terra de l’ATA, en què els pobles indígenes exigien la devolució de terres als habitants originals, l’ATA va enviar el seu primer representant al Grup de Treball de les Nacions Unides sobre Poblacions Indígenes.

Després el Moviment Retorna la Nostra Terra va evolucionar cap al Moviment de la Constitució indígena, en què els representants indígenes exigien una redacció adequada a la Constitució de la República de Xina per garantir la “dignitat i justícia” indígena taiwanesa en forma de protecció legal reforçada, assistència governamental per millorar el nivell de vida de les comunitats indígenes i el dret a identificar-se com a “yuan chu min” (literalment, la gent que va viure aquí primer).

A partir de 1998, el currículum oficial a les escoles de Taiwan s’ha modificat per incloure una menció més freqüent i favorable dels pobles indígenes. El govern central ha pres mesures per permetre l’ortografia romanitzada dels noms indígenes en documents oficials, compensant la política de llarga data d’imposar un nom han a una persona indígena. Actualment es permet que un infant triï la seva designació oficial si ha nascut de pares mixtos indígenes/han.

La caça és una manera de viure tradicional amb significat cultural i religiós per als indígenes taiwanesos, però la pràctica ha estat estrictament regulada pel govern en nom del control d’armes i la conservació de la fauna.

Les comunitats indígenes de Taiwan estan estretament vinculades a la consciència ecològica i a la conservació de l’illa, ja que moltes de les qüestions ambientals són liderades pels pobles indígenes.

Els grups indígenes busquen preservar les seves costums populars i llengües, així com tornar o romandre a les seves terres tradicionals. L’ecoturisme, la costura i venda de talles, joies i música s’han convertit en àrees viables d’oportunitat econòmica. Tanmateix, el desenvolupament comercial basat en el turisme, com la creació del Parc de la Cultura Indígena de Taiwan, no és una panacea. Tot i que aquests creen nous llocs de treball, als pobles indígenes rarament se’ls assignen càrrecs de gestió.

A més, alguns parcs nacionals s’han construït en terres indígenes en contra dels desitjos de les comunitats locals. En ocasions, la creació de parcs nacionals ha provocat el reassentament forçat dels indígenes.

A causa de la proximitat de terres indígenes a les muntanyes, moltes comunitats han esperat aprofitar projectes de fonts termals i hotels, on ofereixen cants i danses per afegir ambient. Els crítics sovint qualifiquen aquestes empreses d’explotadores i de “representacions superficials” de la cultura indígena, que distreuen l’atenció dels problemes reals de l’educació deficient.

El 2016, l’administració sota la presidència de la presidenta Tsai Ing-wen va aprovar una proposta que designava l’1 d’agost com el Dia dels Pobles Indígenes a Taiwan i en la celebració d’aquell dia va emetre una disculpa oficial als pobles indígenes del país. És un dia per recordar l’existència dels diversos grups ètnics de Taiwan, i remarcant que cal un major respecte per les cultures i la història dels pobles indígenes i cal promoure els seus drets.