Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llengues de Taiwan. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llengues de Taiwan. Mostrar tots els missatges

21 de novembre 2026

Taiwan-4. Introducció: llengues i religions

Llengües

A Taiwan, la llengua nacional és el mandarí, però molts parlen llengües xineses; els Hoklo i els Hakka son dos dels principals grups ètnics d’origen xinès que van migrar a Taiwan.

Els hoklo provenen principalment de la regió de Fujian al sud-est de la Xina i parlen el hokkien o minnan, que es coneix com a taiwanès. La majoria de la població de Taiwan és hoklo (aproximadament un 75%); es van establir aquí de forma massiva al segle XVI i es van convertir en el grup cultural, demogràfic i polític predominant.

Els hakka tenen les seves arrels històriques al nord de la xina però van migrar cap al sud, incloent Guangdong i Fujian. Hakka significa poble convidat. Parlen el hakka, una altra llengua xinesa molt diferent a la hokkien. Em sembla que van migrar mes tard a Taiwan i van haver d’ocupar terrenys menys fèrtils i zones muntanyoses, viuen principalment al nord-est i al sud de l’illa. Representen aproximadament el 15% de la població. 

Hi han també les llengües formosanes, les dels pobles indígenes o aborígens. A causa de la gran varietat interna de les llengües formosanes, la recerca en lingüística històrica reconeix Taiwan com la pàtria (l’Urheimat) de tota la família lingüística austronèsia.

Les llengües formosanes eren les llengues dominants durant la prehistòria de Taiwan. La llarga història colonial i migratòria de Taiwan va portar diverses llengües com el neerlandès, l’espanyol, l’hokkien, l’hakka, el japonès i el mandarí. A causa de l’antiga ocupació japonesa de l’illa, la llengua japonesa ha influït en les llengües de Taiwan, especialment pel que fa al vocabulari, amb molts préstecs del japonès.

Llengües formosanes

Les llengües indígenes taiwaneses o llengües formosanes són les llengües dels pobles indígenes taiwanesos. Actualment, els pobles indígenes taiwanesos representen aproximadament el 2,3% de la població de l’illa, però el percentatge dels que poden parlar la seva llengua ancestral és inferior.

De les aproximadament 26 llengües dels pobles indígenes taiwanesos, almenys deu estan extingides, cinc més estan moribundes, i diverses altres estan en certa mesura en perill d’extinció. El govern reconeix 16 llengües i 42 accents de les llengües indígenes.

L’agència governamental Consell dels Pobles Indígenes manté l’ortografia dels sistemes d’escriptura de les llengües formosanes. A causa de l’època de Taiwan sota domini japonès, també apareixen un gran nombre de paraules prestades del japonès en les llengües formosanes. També hi ha el crioll de Yilan, que sorgeix de la barreja de japonès i atayal.

Totes les llengües formosanes estan sent lentament substituïdes pel mandarí culturalment dominant. En les darreres dècades, el govern ha iniciat un programa de revaloració aborigen que incloïa la reintroducció de l’educació en la llengua materna formosana a les escoles taiwaneses, però per ara el resultat no ha sigut massa bo. L’emissora de televisió Taiwan Indigenous Television i l’emissora de ràdio Alian 96.3 es van crear per revifar les llengües indígenes. Les llengües formosanes es van declarar llengua oficial el juliol de 2017.

En aquest mapa es pot veure la distribució de les llengües formosanes abans de la colonització xinesa al segle XVII.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llengües _formosanes

La secció blanca al nord-oest del país no indica una absència completa de pobles aborígens d’aquesta part de Taiwan; segons fonts en xinès, aquesta zona era la terra natal de diversos grups indígenes de les planes

La llengua Amis és la llengua indígena més parlada a la costa est de l’illa, on el hokkien i el hakka són menys presents que a la costa occidental. Les estimacions del govern situen el nombre de persones amis en una mica més de 200.000, però el nombre de persones que parlen amis com a primera llengua és inferior a 10.000. Altres llengües indígenes significatives inclouen l’atayal, el paiwan i el bunun. A més de les llengües reconegudes, hi ha entre 10 i 12 grups de pobles indígenes de les planes de Taiwan amb les seves respectives llengües.

Alguns pobles i llengües indígenes són reconeguts pels governs locals. Aquests inclouen el Siraya (i les seves varietats Makatao i Taivoan) al sud-oest de l’illa. Alguns altres moviments de revitalització lingüística estan en marxa a Basay al nord, Babuza-Taokas a les planes occidentals més poblades, i Pazeh, que la limita al centre-oest de l’illa.

Família de llengües xineses

El mandarí taiwanès el sap tothom i oficialment és la llengua nacional a Taiwan. El 1945, després de la fi de la Segona Guerra Mundial, el mandarí es va introduir com a llengua oficial de facto i es va fer obligatori a les escoles. Abans de 1945, el japonès era la llengua oficial i s’ensenyava a les escoles. Des de llavors, el mandarí s’ha establert com a llengua emprada per comunicar-se entre els diversos grups de Taiwan.

Els hoklo i els hakka són dos dels subgrups ètnics més importants del poble han, que és la majoria ètnica de la Xina. Tot i que comparteixen la mateixa identitat cultural i històrica bàsica xinesa, tenen orígens històrics, migratoris i lingüístics completament diferents, fet que ha marcat la seva identitat especialment a llocs com Taiwán i el sud-est asiàtic.

Les persones que van emigrar de la Xina continental després de 1949 (el 12% de la població) parlen majoritàriament mandarí.  Des de 1945 fins a finals de la dècada de 1970 era l’única llengua que s’emprava a les escoles de Taiwan; en la dècada de 1980 es va introduir l’ensenyament de l’anglès, i no va ser fins a principis del segle XXI que es va introduir l’ensenyament de les llengües locals.

Com deia abans, els hoklo, que són majoritaris a Taiwan, parlen el hokkien taiwanès, que es coneix comunament com a taiwanès i és la llengua materna més parlada a Taiwan (aproximadament el 70% de la població).

El hakka el parla principalment la gent d’ascendència hakka; la majoria viuen a Taoyuan, Hsinchu i Miaoli. Les varietats del hakka taiwanès van ser oficialment reconegudes com a llengües nacionals. Actualment, la llengua hakka a Taiwan és mantinguda pel Consell d’Afers Hakka. Aquesta agència governamental també gestiona emissores de televisió i ràdio hakka. Actualment, el govern reconeix i manté diversos dialectes hakka  a Taiwan.

Una altra llengua xinesa que es parla a Taiwan és el cantonès; el parlen els immigrants procedents de Guangdong, Guangxi, Hong Kong i Macau. Existeixen diverses comunitats de parla cantonesa arreu de Taiwan. El cantonès no està reconegut com a llengua nacional, ja que no és nativa de l’illa, no va arribar amb els primers colons.

L’alfabet llatí és nadiu de les llengües formosanes i parcialment nadiu del hokkien i el hakka taiwanesos, degut a les primeres influències dels missioners europeus. Actualment, els sistemes oficials d’escriptura de les llengües formosanes es basen exclusivament en el llatí i són mantinguts pel Consell de Pobles Indígenes.

Els llibres de text de hokkien i hakka taiwanesos estan escrits en una escriptura mixta de caràcters xinesos tradicionals i alfabet llatí.

A la Xina, el sistema de transcripció fonètica de la llengua xinesa (mandarí) a l’alfabet llatí és el pinyin. És la forma estàndard de  transcripció. A Taiwan no hi ha una forma única per escriure el taiwanès en alfabet llatí, hi ha almenys dos sistemes diferents.

Taiwan té una llengua de signes nacional, la Llengua de Signes Taiwanesa (TSL), que es va desenvolupar a partir de la Llengua de Signes Japonesa durant el domini colonial japonès.

La llengua japonesa es va ensenyar obligatòriament mentre Taiwan estava sota domini japonès (1895 a 1945); l’any 1943, més del 80% de la població taiwanesa parlava japonès. El japonès és una de les llengües que s’utilitzen a les estacions de metro.

La llengua coreana, juntament amb l’anglès i el japonès, són les llengües estrangeres més populars per aprendre a Taiwan. La llengua coreana també és una de les llengües utilitzades a les estacions de metro.

Religió

De la població actual d’indígenes taiwanesos, aproximadament el 70% s’identifiquen com a cristians. Molts dels grups de les planes freqüenten organitzacions cristianes, especialment l’Església Catòlica i l’Església Presbiteriana de Taiwan.

Els pobles indígenes taiwanesos que vivien aquí abans del segle XVII, practicaven tradicionalment l’animisme. Poc després de que els holandesos ocupessin parts del sud de Taiwan, en el 1624, van arribar els missioners holandesos que són els que van introduir el protestantisme a les comunitats indígenes. 

Dos anys més tard els espanyols s’instal·laven al nord de Taiwan i van arribar missioners catòlics que van introduir la seva religió.

Quan els xinesos han van començar a establir-se a l’illa i a formar el grup ètnic xinès taiwanès, es van produir un intercanvi religiós que va dur a una assimilació religiosa bidireccional entre les comunitats indígenes i els han.

Els migrants xinesos van portar amb ells les religions tradicionals xineses de la seva ciutat natal, que van servir per integrar comunitats al voltant del culte a les divinitats xineses. 

Abans del contacte amb missioners cristians durant els períodes holandès i Qing, els pobles indígenes taiwanesos tenien una varietat de creences en esperits, déus, símbols sagrats i mites que ajudaven les seves societats a trobar sentit i ordre. Tot i que no hi ha proves d’un sistema de creences unificat compartit entre els diversos grups indígenes, hi ha proves que diversos grups tenien creences sobrenaturals en certs ocells i comportaments d’ocells.

En moltes societats indígenes de les planes, el poder de comunicar-se amb el món sobrenatural era exclusivament de dones anomenades Inibs; durant el període de colonització holandesa, van ser expulsades dels pobles per eliminar la seva influència i facilitar la feina missionera holandesa.

Durant les èpoques Zheng i Qing, els immigrants han van portar creences confucianes del taoisme i el budisme als pobles indígenes de Taiwan. Molts indígenes de les planes van adoptar pràctiques religioses han, tot i que hi ha evidències que molts costums indígenes es van transformar en creences han taiwaneses locals.

Tot i que molts indígenes assumien pràctiques religioses han, diversos subgrups van buscar protecció dels missioners europeus, que havien començat a arribar als anys 1860. Molts dels primers conversos cristians eren grups desplaçats de pobles indígenes de les planes que buscaven protecció contra els opressors han. Els missioners, sota els articles d’extraterritorialitat, oferien una forma de poder contra l’establiment Qing i, per tant, podien exigir al govern que proporcionés reparació per les queixes dels indígenes de les Planes. Moltes d’aquestes primeres congregacions han servit per mantenir la identitat, la llengua i les cultures indígenes.

L'entorn religiós de Taiwan es caracteritza per una gran diversitat i tolerància. Hi ha certa competència entre sectes però gairebé cap fricció.

A Taiwan, algunes persones practiquen el budisme pur i d’altres segueixen el taoisme pur, però moltes més segueixen una, o ambdues religions, barrejades amb creences populars.

Els déus i deesses venerats per la majoria de taiwanesos són d’origen xinès, tot i que alguns són completament locals. Els cristians són una petita minoria, i els musulmans encara més petita. Malgrat l’enorme impacte del Japó a Taiwan en àmbits tan variats com l'arquitectura i la cuina, molt pocs taiwanesos segueixen el xintoisme o altres creences japoneses.

Les creences populars inclouen una sèrie de rituals per obtenir salut, protecció contra malalties, longevitat, protecció contra mals esperits,  prosperitat, èxit en exàmens...

La majoria dels temples de Taiwan es classifiquen com a santuaris populars; generalment hi ha moltes efigies de deïtats, taoistes, budistes i populars. Algunes són de mida petita, altres són estàtues molt grans i d’aspecte temible; la majoria estan tallades en fusta tot i que algunes són d’argila o fins i tot d’or massís. Davant d’aquests deïtats s’encenen barretes d’encens que cremen diàriament, sovint es fan ofrenes de fruita, galetes, vi d’arròs...

Ritual “poa poe”

El ritual “poa poe” (en taiwanès hokkien, escrit pua̍h-pue) és una de les pràctiques de divinació religiosa més populars de Taiwan. Es pot veure ala gent fent quest ritual tant en temples taoistes com budistes.

Es fan servir dues peces de fusta o de bambú, en forma de mitja lluna, per comunicar-se directament amb les divinitats. Aquestes peces s’anomenen “poe” i normalment estan pintades de color vermell. Cada peça té una cara plana (costat Yang) i

Els poe es llencen a terra per veure si cauen amb el costat arrodonit cap amunt o amb el costat pla cap amunt. El procediment més habitual és que la persona que els tira es plantegi una pregunta i formuli una resposta abans de tirar les peces, que li confirmen o rebaten la seva resposta. Si els dos poe cauen igual, ambdós amb el costat pla cap amunt o ambdós amb el costat arrodonit cap amunt, vol dir que la resposta no era la correcta, era negativa, i cal pensar una nova resposta i tornar a tirar els poes. Si cauen de manera diferent, un amb el costat pla cap amunt i l’altre amb el costat arrodonit cap amunt, vol dir que la resposta és la correcta, positiva. Consideren que són les divinitats les que controlen com cauen els poes.

Per estar totalment segurs de que és la resposta correcta, cal que hi hagi tres tirades seguides positives (els dos poes mostrant diferent cara). Es a dir, si una persona formula una pregunta amb una possible resposta llença els poes i surt resposta negativa, reformula la resposta i ho prova de nou, si surt positiu, llança els poes una segona vegada, si és altra cop positiu repeteix un cop més i si també surt positiu es confirma la reposta proposada.

En un altre lloc llegeixo que el devot planteja una pregunta deforma que la resposta sigui sí o no. Llença els poes tres cops. Quan un poe cau amb el costat pla cap amunt i l’altre amb el costat pla cap avall significa que la resposta és sí; si ambdós cauen amb el costat arrodonit cap amunt, la resposta és no.

Les creences populars continuen jugant un paper destacat a la societat, especialment en regions més tradicionals com Tainan i Pingtung.

Taoisme

A diferència del budisme, el taoisme és una religió i filosofia xinesa autòctona. El fundador, Laozi (que significa l’antic), es diu que va viure almenys fa 2.400 anys, tot i que alguns historiadors dubten que existís. Es creu que Laozi va escriure el Tao Te Ching, el text taoista més important.

Aquesta obra és una col·lecció de 81 poemes que ofereixen consells sobre diversos temes; la redacció és molt ambigua i es pot interpretar de moltes maneres diferents. L’Emperador de Jade i Guan Gong són alguns dels déus especialment venerats pels taoistes.

Com els practicants de la religió popular i els que practiquen el culte als avantpassats, els taoistes cremen quantitats considerables de “diners fantasma”, són diners falsos, grocs o platejats, que em sembla que es cremen el primer i quinzè dia del mes lunar.

Budisme

Hi ha hagut èpoques a la història de la Xina en què els budistes han estat perseguits, però ara el budisme és molt més fort a la Xina i Taiwan que a l’Índia, on va iniciar-se amb Siddhartha Gautama, Buda, cap al 500 aC.

El budisme va aparèixer a la Xina fa uns 2.200 anys. En els segles següents, centenars de xinesos piadosos van intentar arribar a l’Índia per estudiar la religió i recuperar textos sagrats. No tots van tenir èxit, es considera que tan sols una vintena ho van aconseguir; un dels que ho va aconseguir és venerat en un parell de santuaris al llac Sol i Lluna.

El budisme va arribar amb les primeres onades migratòries de colons han xinesos. El temple budista més antic Taiwan es troba a Lukang, una de les ciutats més antigues de l’illa, que es troba a la costa occidental.

En les dues darreres dècades, el budisme ha estat la religió principal de més ràpid creixement a Taiwan. Alguns aspectes del budisme han estat adoptats pels seguidors de la religió popular, com ara el vegetarianisme a temps parcial i la reverència per Guanyin, el bodhisattva femení de la compassió; Guanyin és el nom xinès d’Avalokisteshvara.

Cristianisme

Els cristians van tenir un paper destacat en la història del segle XX de la Xina i Taiwan. Tant Sun Yat-sen com Chiang Kai-shek es van fer cristians a la joventut, igual que Lee Teng-hui (1923-2020), el primer president nascut a Taiwan.

Tot i que els esforços de proselitisme van començar poc després de l’arribada dels holandesos el 1624 i es van reprendre en la segona meitat del segle XIX, el percentatge de cristians o protestants és petit, de l’ordre del 8%.

Ara bé, entre els pobles indígenes la proporció de cristians és molt més alta, de l’ordre del 90%. L’Església Presbiteriana que va entrar a Taiwan en el 1860 és la que té major influència.

Hi ha esglésies tant als pobles de muntanya com a les grans ciutats. La majoria dels llocs de culte protestants s’assemblen a esglésies dels països occidentals, mentre que moltes capelles i catedrals catòliques imiten l’arquitectura clàssica xinesa. A més de les sectes introduïdes des d’Occident, com els wesleyans, baptistes i mormons, Taiwan té diverses sectes cristianes autòctones.

Altres sectes i religions

La religió o secta I-Kuan Tao va ser fundada a la Xina continental en la dècada de 1930 i actualment allà està prohibida pel règim comunista. Afirma reconciliar el budisme, el taoisme i el confucianisme, tot reconeixent diverses altres religions com a vàlides; per aquest motiu, de vegades apareixen representacions de Jesús i Mahoma als temples d’I-Kuan Tao, que externament no difereixen gaire dels santuaris “principals”, excepte que solen ser molt més grans.

Igual que hi ha sectes no convencionals vinculades al budisme, hi ha algunes formes inusuals de cristianisme. La Veritable Església de Jesús, va començar a la Xina continental l’any 1917; l’Església del Nou Testament és molt més petita i, segons alguns, més semblant a una secta. Molts dels seus membres viuen en un assentament tipus comuna en una zona muntanyosa de Kaohsiung.

La religió a Taiwan es caracteritza per una diversitat de creences i pràctiques religioses, principalment les relacionades amb la preservació continuada de la cultura i religió xineses antigues.

Hi ha llibertat religiosa i la majoria de taiwanesos practiquen una combinació de budisme i taoisme, sovint amb una visió confuciana, que col·lectivament es denomina religió popular xinesa o religió xinesa antiga.

L’any 2024, hi havia més de 15.000 llocs de culta a l’illa; un 65% són temples taoistes, 15% budistes, un altre 15% corresponen a esglésies protestants, mentre que les catòliques no arriben al 3%. Diuen que de mitjana hi ha un edifici religiós per quilòmetre.

Xintoisme

Durant els 51 anys de domini japonès, els governadors van promulgar regulacions per controlar les activitats de les “religions natives”.  Durant el primer període (1895 - 1915), els japonesos van adoptar una política de deixar fer, envers les religions natives. Durant una segona fase (1915 – 1937), el govern va intentar regular les religions locals. En una tercera fase, coincidint amb l’esclat de les hostilitats entre el Japó i la Xina, el govern va iniciar un moviment de japonització que incloïa un moviment de reestructuració dels temples.

Durant el període japonès, molts grups indígenes es van veure obligats a practicar el xintoisme; molt pocs pobles indígenes van poder mantenir les seves tradicions.

El budisme, com a herència compartida de la Xina i el Japó, va rebre un millor tracte que la religió popular xinesa i el taoisme. Alguns grups budistes taiwanesos van cooperar amb el govern japonès, i les sectes budistes japoneses van enviar missioners a Taiwan. El nombre total de grups budistes japonesos introduïts a Taiwan es podia classificar en 14 sectes sota 8 escoles. Ara bé, hi havia profundes diferències entre les tradicions budistes xineses i japoneses; per exemple, els sacerdots japonesos es casen, mengen carn i beuen vi, mentre que els monjo xinesos no. Per això les comunitats budistes taiwaneses es resistien a la japonització.

En aquest període, la majoria de temples budistes taiwanesos es van afiliar a un dels quatre temples centrals, anomenats “Quatre Muntanyes Sagrades”. Suposo que es refereix als temples del Japó.

El 1915, les polítiques religioses japoneses a Taiwan van canviar després del que es coneix com l’incident de l’ermita Xilai, una temple budista on es va iniciar una rebel·lió contra els japonesos, en la que hi van participar moltes sectes religioses populars i taoistes. El que va liderar la revolta, Yu Qingfang i 94 seguidors seus van ser executats pels japonesos.

Després d’aquest incident, el govern japonès va començar a investigar, registrar i regular els temples locals, i va crear associacions religioses budistes a tota l’illa, en les que es recomanava lleialtat al govern.

El 1937, a l’inici de la Segona Guerra Sinojaponesa, Tòquio va ordenar l’aculturació ràpida dels pobles de les colònies japoneses, fent que renunciessin a les seves religions tradicionals xineses i seguissin el xintoisme estatal. Es van establir molts santuaris xintoistes a Taiwan, els altars familiars xinesos van ser substituïts pels altars xintoistes per venerar als kamis (divinitats), i es va introduir un calendari japonès de festivitats religioses.

L’esclat d’una guerra oberta entre la Xina i el Japó el 1937 va portar a una prohibició de pràctiques i a mesures encara més estrictes, ja que els funcionaris japonesos veien la cultura religiosa centrada en temples populars com el principal obstacle per a la japonització. En conseqüència, alguns funcionaris locals van començar a tancar i enderrocar temples, cremant les seves imatges, confiscant-ne els diners i béns immobles. El 1940, quan un nou governador general va prendre possessió, es va aturar el “moviment de reestructuració dels temples”.

La persecució japonesa de les creences populars taiwaneses va provocar un augment de l’escepticisme i la pèrdua de fe entre els taiwanesos; com a resultat d’aquesta pèrdua de fe en els déus, la policia japonesa va informar d’un declivi general de la moral pública. Les polítiques també van provocar la desaparició de la petita comunitat musulmana. L’islam va ser reintroduït pel Kuomintang, quan va arribar a l’illa l’any  1949.

Un altre efecte de la colonització japonesa en la vida religiosa a Taiwan va ser degut a la modernització de les infraestructures. Els japonesos van construir una xarxa de ferrocarrils que connectaven totes les regions de l’illa; això va promoure l’augment de la importància d’alguns temples budistes, taoistes o populars com a llocs de pelegrinatge a tota l’illa. Durant aquest període, alguns déus van perdre la seva naturalesa local i subètnica i es van convertir en déus de tots els taiwanesos.