Cuba_4: L’Havana_3

La plaça de sant Francesc d’Assis està just davant del port de la ciutat. El seu origen és del segle XVI, quan els vaixells espanyols s’aturaven aquí de viatge entre la península espanyola i les índies. Això va portar a l’aparició d’un mercat i la construcció d’una església monestir. Com que el mercat feia soroll els feligresos i els monjos es van queixar i van haver-lo de traslladar a la plaça vella. 

Aquesta plaça també és molt amplia, i oberta al mar. Em sorprèn en la part antiga de la ciutat trobar aquests espais tan grans, que contrasten amb els carrerons del voltant.

Just davant de l’església hi ha la font dels lleons. És una obra feta en marbre, en l’any 1836. Durant el segle XX l’ha van canviar diferents cops d’ubicació fins que ha tornat al lloc original. 

En l’altra extrem de la plaça hi ha una altra escultura, aquesta moderna, que em crida l’atenció. Es titula “la conversa”. És obra de l’escultor francès, Étienne. La trobo molt senzilla de formes i alhora molt suggerent.

I al costat del convent de Sant Francesc d’Assis hi ha l’escultura titulada “el cavaller de París”. Representa a un personatge que vivia a l’Havana pels anys 1950. Vestia de negre i duia també una capa negra, tant a l’hivern com a l’estiu. Portava el cabell llarg, barba, ungles llargues... una mica deixat el seu aspecte. Sempre duia una carpeta i una bossa amb les seves coses. 

Diuen que era una persona agradable, que apareixia en el moment més inesperat, tot i que més o menys tenia unes rutes fixes. Es passejava en bus per la ciutat, saludava a tothom i amb tots es posava a parlar de filosofia, política, religió o de les noticies del dia. Sabia parlar, denotava educació, mai deia paraulotes i no demanava caritat. Tan sols acceptava diners de la gent que coneixia i a canvi els hi donava un obsequi (alguna cosa senzilla, o a vegades els hi tornava unes monedes). Tothom el respectava molt, malgrat la seva pinta.  

Sembla ser que aquest personatge era espanyol, nascut a la província de Lugo. Va arribar a l’Havana en el 1913, quan tenia 12 anys. Va treballar en coses molt diferents, fet que l’hi va permetre adquirir una amplia cultura. Sembla ser que el que el va pertorbar mentalment va ser que l’empresonessin, en el 1920, per un crim que no havia comès. Del crim comès no se’n sap res. No se sap què havia fet per merèixer la reclusió. Quan va quedar en llibertat és quan va deambular per la ciutat. La família volia que retornés a Espanya, però s’hi va negar. 

Altres teories apunten a que els seus problemes mentals no van venir de l’arrest sinó d’algun drama personal. També hi ha mil i una teories sobre com va començar a rebre el nom de cavaller de París. Va morir l’any 1985. L’escultura em sembla entranyable; la gent es fotografia agafant-l’hi el dit, crec que perquè porta bona sort. 

Cap a l’any 1550 els monjos franciscans que s’havien instal·lat en aquesta zona de la illa, van iniciar la construcció de l’església i monestir. La seva construcció es va allargar molts anys, i més tard, cap al 1720 va ser reconstruït en estil barroc. Durant el període colonial, entre el segle XVII i XVIII, va servir de cementiri per la noblesa, tant religiosa com laica. També es va utilitzar com escola. En el 1841 el govern colonial espanyol considera que les ordres religioses tenen massa pes i s’apodera dels seus bens. Així és que deixa de funcionar com església. Actualment és una sala de concerts i museu.

Els carrers d’aquesta zona són agradables, tot i que estan atapeïts de turistes, però les façanes de les cases estan pintades i els balcons de fusta donen la nota de color. 

No massa lluny s’arriba a la plaça d’armes. És una agradable sorpresa veure que està plena d’arbres. És refrescant, dins de la calor sufocant que fa aquí. En el centre de la plaça hi ha una escultura que representa a Céspedes, el impulsor de la independència de Cuba en el 1868. Hi ha palmeres reials i altres arbres, que donen una plaça ombrívola on hi ha el mercat de llibres de segona ma. No hi ha massa varietat de llibres, i estan bastant fets malbé. La majoria son de temàtica revolucionaria. 

Aquesta plaça és la més antiga de les quatre places colonials de l’Havana. El seu disseny data del 1520. En aquella època se la coneixia com la plaça de l’església, però aquest edifici va ser derruït en el 1770 i s’hi va construir el palau dels capitans generals. Com que es va començar a utilitzar la plaça per exercicis militars va prendre el nom que té ara, de plaça d’armes.

Les cases i palaus que envolten la plaça son de la mateixa època, de finals del segle XVIII. Un és el palau dels comptes de Santovenia, convertit ara en un hotel de cinc estrelles. 

Just davant del palau dels capitans generals el paviment del carrer és de fusta. Sembla ser que a començaments del segle XIX l’empedrat dels carrers estava molt deteriorat i quan plovia es formaven bassals. Als veïns de la plaça els hi molestava tenir el fang i l’aigua a la porta de casa, i també deien que no podien dormir amb el soroll que feien els cotxes de cavalls sobre l’empedrat. Per això es va fer la prova de recobrir el terra amb fusta, per esmorteir el soroll. Ara be, la fusta no aguantava massa be els aiguats, i l’invent no va tenir l’èxit esperat. Així que no es va fer la prova en cap altre carrer i es va deixar aquest de mostra, com a part de la historia. 

En un extrem de la plaça hi ha una antiga capella, anomenada “el templete”. El recinte està tancat i a mi em sembla una mica descuidat, A més de l’edifici hi ha una ceiba. Cada 15 de novembre, vigília de la fundació de la ciutat, la gent ve aquí i dona voltes al voltant de l’arbre per demanar bona sort o que se’ls hi compleixin els desitjos que sol·liciten. Sota aquesta ceiba s’havia celebrat la primera missa a l’Havana, en el 1519. En realitat la ceiba ja no és la mateixa, però el lloc si.  

I aquí mateix donant al canal d’entrada a la badia de l’Havana, hi ha el castell de la Real Fuerza. És la fortalesa més antiga d’Amèrica que encara es conserva en peu. Inicialment aquí hi havia hagut un altre fort, que van destruir els corsaris francesos en el 1555. Per això l’any 1558 s’inicia la construcció de la nova fortalesa. És impressionant. A la part alta hi havia la vivenda del governador i a dalt de tot de la torre s’hi va posar un gallet en bronze, que es va anomenar giraldilla. 

En l’època colonial per aquests mars hi navegaven pirates i corsaris; per això l’Havana necessitava protegir-se de possibles saquejos i es va iniciar la construcció de fortaleses. Una d’elles va ser la de la Real Fuerza, però n’hi ha d’altres. 

A l’entrada del canal hi ha dos fortaleses, una a cada cantó, la de “los tres reyes del morro” i la de “San Salvador de la punta”. Al llarg dels anys es van ampliar i reforçar i es van construir nous forts per protegir la ciutat. 

Arribem a la plaça de la catedral, que té la façana recoberta perquè està en restauració. Aquesta plaça és del segle XVIII, o sigui més moderna que les altres tres que hi ha a la ciutat vella. És molt agradable tot i que no poder veure la façana de la catedral és una mica decebedor.  

La ciutat estava en plena efervescència de neteja i restauració. En part crec que era per la visita del papa Francesc. 

Ara, quan escric això el pontífex ja és allà. Sentint parlar a la gent, uns estaven esperançats de que potser finalment les coses podien canviar, mentre que d’altres eren molt escèptics. Pel que he llegit aquests dies la “neteja” ha sigut molt intens, s’han retirat als pidolaires del carrer, al menys en els barris per on té que circular. A la missa i els actes que hi han aquests dies s’ha prohibit l’assistència dels opositors i de les dames de blanc. O sigui que es restringeix l’accés als que estan en alguna llista negra. 

Passejant per la ciutat vella es pot entrar en diferents edificis colonials, que estan restaurats i ben cuidats, i al menys es pot accedir al pati central. Son molt bonics i semblen petits oasis que et permeten allunyar-te per uns moments de la calor i el soroll de l’exterior. 

Vam dinar pel barri vell, crec que prop de la catedral. Vam menjar molt be, però pel turista la vida és poc més barata que aquí a Barcelona. Una ampolla d’aigua de litre i mig a l’hotel m’havia costat 2,5 CUCs (o sigui aproximadament 2,5 euros). Vam prendre llagosta. Això sí que està millor de preu, surt a uns deu o dotze euros. Però acabes menjant per 17 o 18 euros (un plat, aigua i vi). 

Després de dinar la calor és fa insuportable i el millor és retirar-se a descansar una estona amb aire condicionat.

Cuba_3: L’Havana_2

Ja en ple centre de l’Havana vella trobem la plaza vieja. És espectacular. Amplia, lluminosa, neta, edificis porticats restaurats... És molt agradable. 

La creació d’aquesta plaça data del 1559, i en aquell moment se l’anomenava la plaça nova. La seva ubicació prop del port la feia un lloc idoni per instal·lar-hi el mercat. Durant anys, fins al 1835, aquí hi havia el mercat a l’aire lliure. 

Un dels carrers que surten (o arriben) a aquesta plaça és el dels mercaders; aquesta zona estava plena de comerciants i mercaders, ja que aquí hi va viure la burgesia criolla fins a finals del segle XVIII. Precisament eren els veïns del barri els que no estaven massa satisfets amb el mercat, ja que generava residus i males olors. 

Finalment es va resoldre el problema construint un edifici on allotjar el mercat i a més es va posar en marxa un programa de neteja i higienització de la zona. 

L’any 1708 es va instal·lar una font en el centre de plaça, que permetia abastir d’aigua als veïns i també tenia una finalitat decorativa. Suposo que és la que es veu actualment. 

Els edificis que hi ha, tot al voltant de la plaça, estan porticats, el que va be tant per protegir-se de la pluja com del sol. La plaça està plena de bars, i curiosament la cerveseria està tancada. Ens instal·lem a descansar una estona en un dels bars de la plaça; està en un primer pis i des del balcó es pot veure el moviment que hi ha a baix. Mentre som allà per la plaça desfilen uns personatges pujats en xancres, que si no recordo malament anunciaven el carnaval. 

La importància de la cervesa a Cuba s’inicia en el segle XVIII, però ja en l’època precolombina bevien una mena de cervesa de blat de moro, anomenada chicha. A la que van tastar la cervesa de civada es van posar a produir-ne i van començar a aparèixer les fàbriques de cervesa. Diuen que un dels Barcadí, va dir que el progrés de Cuba es mesura pel consum de cervesa.

En el port, hi ha una nova cerveseria, amb tecnologia austríaca i que diuen que té cabuda per 500 persones. Quan hi vam passar també estava tancada. Curiosament les cerveseries les obren a les 12 del migdia, no abans.  

Aquesta cerveseria es va instal·lar en uns antics magatzems de fusta i tabac que es va construir en el 1906. De totes instal·lacions industrials d’aquella època que hi havia en aquesta zona, és de les poques que s’ha conservat.

Aquesta construcció inicialment pertanyia a la companyia ferroviària i s’utilitzava com a magatzem. Disposava de vies i trens que comunicaven els diferents molls del port. També tenia grues elèctriques, que diuen que eren una modernitat per aquella època. En el 1959, tots els espigons del port passen a l’estat. 

En el 2014, l’oficina de l’historiador, en el procés de restauració de la ciutat, va recuperar l’edifici i s’ha convertit en una petita fàbrica de cervesa a més de restaurant. 

Molt a la vora hi ha un centre d’artesania, ubicat en uns antics magatzems; l’edifici és del 1885 i estava al costat d’un moll on podien arribar els vaixells i es facilitava la càrrega i descàrrega de mercaderies, i s’estalviaven d’haver de fer el transport en llanxes. 

Tots aquests magatzems que hi havia al port estaven connectats per tren i és on s’emmagatzemaven tots els productes que s’importaven i exportaven: sucre, cafè, cotó, aiguardent, tabac, maquinària que s’havia de dur als ingenios... 

Una mica més enllà es pot veure una petita església ortodoxa. De fet, hi ha dues esglésies ortodoxes molt properes. Una és la catedral ortodoxa russa de Nuestra Señora de Kazán, que es va inaugurar en el 2008, i l’altra és una església ortodoxa grega del 2004. Aquesta església grega es troba en els jardins de la Mare Teresa de Calcuta. 

Aquí hi havia hagut una comunitat ortodoxa grega significativa, formada pels emigrants que havien arribat a aquestes terres i també els mariners que passaven per aquest port de l’Havana. En les cerimònies religioses també hi assitien els emigrants russos i ucraïnesos que havien arribat a la illa fugint de la revolució en el seu país. 

Ara be cap al 1960 els fidels ortodoxos van emigrar de nou o be van anar morint, pel que la població ortodoxa va minvar substancialment. Va ser després del 2000 que ha tornat a augmentar i es va decidir la construcció de les dues catedrals, la grega i la russa. 

Els nostres passos per l’havana vella ens van portar fins al que anomenen “el coche mambí”. 

A començaments del segle XX a estats Units es van construir tres vagons de tren especials, destinats a homes de negocis i polítics; així podien tenir un viatge confortable mentre anaven d’un lloc a l’altre. 

Aquests cotxes eren personals. Un d’ells va quedar-se’l la companyia de ferrocarril de Pennsilvània, que va ser la constructora, el segon va ser pel representant d’aquesta companyia a Mèxic i el tercer va tocar-li a la companyia ferroviària Cubana, que feia el trajecte entre Villa Clara i Santiago. Cadascun d’ells va rebre un nom i aquest de Cuba l’hi van posar el nom de Mambí, en honor als guerrillers antiespanyols, anomenats mambisos. 

L’any 1912 el vagó o cotxe arriba a l’Havana des de Florida, i es va destinar als presidents de la república. Per això, durant un temps se’l coneixia com el cotxe del president. 

En aquell temps es feia el transport de mercaderies entre Miami i Cuba, en un sistema mixt: les mercaderies es carregaven en vagons de tren i per passar l’estret el vagó viatjava en el ferry. Després continuava altre cop per les vies. 

Aquests vagons especials eren molt elegants. Actualment es pot visitar, sempre i quan no hi hagi tempesta elèctrica a la vista, ja que en ser metàl·lics, en dies de mal temps, com quan nosaltres vam passar per allà, estan tancats per evitar accidents. 

El vagó té dos salons, un menjador on hi cabien vuit persones, dos habitacions per les personalitats que hi viatjaven i una pel servei, totes amb bany, cuina equipada... Per les fotografies que he vist de l’interior, tenia bona pinta.

Cuba_2: L'Havana_1

Comencem la visita de l’Havana pel parc central, que és on hi ha l’hotel. És una plaça molt agradable, amb una escultura al centre de José Martí; és una estàtua en marbre erigida l’any 1905, en el desè aniversari de la seva mort. Com que havia nascut un 28 de gener al voltant de la plaça hi ha 28 palmeres. 

José Martí era un poeta i periodista que va fa fundar el partit revolucionari cubà, en el 1891 i és un dels instigadors de la segona guerra per la independència de Cuba dels espanyols; va morir en aquesta guerra als 42 anys. 

Va néixer a l’Havana en el 1853 i quan tenia 16 anys ja va ser empresonat per les seves idees revolucionaries. Deu anys més tard, el van deportar a Espanya. Va viure a diversos països d’america llatina i també a Nova York des d’on va fundar el partit revolucionari cubà. Lluita per l’emancipació d’america llatina del poder colonial. L’any 1895 va liderar el moviment insurgent de rebel·lió cubana dels mambis. Els seus escrits han inspirat als diferents dirigents, i frases d’ell es troben en moltes parets i cartells. 

Hi ha un edifici amb una façana impressionant, és el Gran teatre de l’Havana. Aquest edifici és del 1914 però anteriorment en aquest lloc ja hi havia hagut un altre teatre, el Tacón. Llegeixo que inicialment va ser la seu del centre gallec de l’Havana i que aquí es va tocar per primer cop l’himne gallec. 

En el 1872, el gallecs residents a Cuba van fundar la societat de beneficència dels naturals de Galicia i més tard, en el 1879 es va ampliar al centre regional gallec de l’Havana. Una de les coses que promovia aquest centre era la cultura, i per això tenia una biblioteca i una escola d’ensenyament general i d’idiomes. També va potenciar el folklore gallec. 

Llegeixo que va ser aquí on va néixer la bandera gallega i el seu himne. Sorprenent. Sembla ser que en el port de l’Havana onejava la bandera de la comandància naval de la Corunya, i els gallecs que vivien allà, creient que era la bandera de la seva terra, o per la raó que sigui, la van adoptar com a pròpia. L’any 1905 el centre gallec va comprar el teatre Tacón. Tenia també, entre d’altres coses, un hospital i una caixa d’estalvis. Però amb la revolució tot el que havien aixecat els gallecs residents a Cuba ho van perdre, i va passar a l’estat. 

A l’igual que els gallecs, els asturians que van arribar a l’Havana també van crear el centre asturià, per ajudar als que arribaven. 

En el parc, hi ha un home amb una màquina de fotografiar antiga, que es guanya la vida fent fotografies als turistes. La màquina és una antiguitat sorprenent. Diu que té 115 anys. Fa la fotografia, revela el negatiu i després la positiva i la passa a paper, en mida 10x10. 

És un enginy casolà, a més de la càmera té a sota uns calaixets on hi ha els líquids per revelar i fixar la fotografia. Fa la fotografia, la revela i en poca estona la tens en paper. Em recordava una màquina de revelar que s’havia construït el meu besavi. L’home era molt simpàtic, amb ganxo, cosa que necessita per poder-se guanyar uns cucs. 

En la mateixa plaça hi ha l’aparcament de cotxes d’època, lluents, de colors un tant escandalosos. És una altra forma de guanyar-se la vida per aquí. Si en el seu moment havies pogut tenir aquests cotxes, canviant el motor, arreglant-los, pots passejar als turistes per la ciutat. 

A tocar de la mateixa plaça hi ha l’edifici del Capitoli Nacional, que a l’igual que el teatre, està en obres. És un edifici imponent, per la grandària i l’entorn, molt obert i enjardinat. S’assembla al de Washington, i em sembla que deien que és una mica més gran. Quan es va demolir la muralla de la ciutat per engrandir-la, aquesta zona era pantanosa i es va haver d’assecar per poder expandir la ciutat. Això passava al voltant del 1900. 

Davant del Capitoli, cases porticades i façanes pintades de colors. Molta gent amunt i avall. 

Passem davant de la porta d’entrada al barri xinès. Els espanyols no van ser els únics en venir cap aquí, a finals del segle XIX també hi van arribar els xinesos, que es van assentar en aquest barri, i van obrir-hi els seus negocis. Va ser el lloc del carib on s’hi van instal·lar més xinesos. A l’igual que en altres llocs, tenien les seves botigues i restaurants, els seus espectacles i fins i tot una cambra de comerç. 

Com per tot el país, la situació va canviar amb la revolució: se’ls hi van confiscar els negocis, sense indemnitzar a les famílies. Molts van marxar. Al voltant de 1995 es va iniciar la restauració del locals. Actualment torna a estar en funcionament però ja no tots els que viuen i treballen allà son d’origen xinès. La porta d’entrada al barri és del 1999 i la va pagar el govern xinès. 

Un altre dels edificis que em crida l’atenció és l’antic edifici de la Societat de la Creu Roja. Aquesta societat es va crear en el 1909. Aquest edifici es va construir en el 1922 coma seu de la Creu Roja cubana. 

Anat cap a l’Havana vella, passem per la farmàcia la Reunion, que a més de ser una farmàcia en actiu, té una part de museu. Tres farmacèutics de Malgrat de Mar, van emigrar a Cuba en el 1853 i juntament amb un altre farmacèutic van fundar la societat Català, Sarra i companyia. Van obrir una farmàcia a la que van anomenar la Reunión, ja que venien tant medicaments homeopàtics com al·lopàtics. 

Poc a poc els socis es van venent la seva part per tornar a Barcelona i en el 1877 queda com a únic propietari Josep Sarrà Valdejulí. Va renovar el mobiliari i la decoració i es va convertir en una de les farmàcies més distingides de la ciutat i diuen que la segona en importància en el mon.  

Part del seu èxit va raure en que estava situada a la vora d’un pou d’aigua molt bona, que era idoni per la preparació dels fàrmacs. Amb el prestigi de la farmàcia també va augmentar el prestigi del seu propietari, que va cooperar en la fundació del col·legi farmacèutic i va ser el seu president en el 1882. Quan va morir, a finals de 1898, el fill gran que s’havia doctorat en farmàcia a la universitat de l’Havana se’n va fer càrrec. Va fer noves remodelacions i una gran ampliació del recinte.

La conversió de l’antiga farmàcia a museu data del 2004. Les làmpades són copia de les originals, i llegeixo que les van fabricar a Itàlia. S’ha reproduït tal com era a finals del segle XIX. 

Em va agradar molt visitar-la, hi ha els mobles de fusta plens de pots de ceràmica, material de laboratori i també estan arreglant un laboratori, que em fa gràcia ja que les taules de treball em recorden una mica els de la facultat de farmàcia de Barcelona. Hi ha estris diversos, com el de fer pastilles, o cartells de la publicitat de l’època; un d’ells fa referència a la magnèsia efervescent, que va guanyar una medalla de plata. 

És una ciutat de contrastos; hi ha edificis cuidats, reconstruïts i pintats, però també n’hi ha que estan en un estat deplorable. M’expliquen que cada setmana se n’ensorra un. També els cotxes xoquen per les diferencies. Hi ha molta gent per tot arreu i moltíssim turisme. Fa molta calor i xafogor.

Cuba_1: Aterratge a l’Havana

Ja fa dies que he tornat de Cuba i em costa posar-me a escriure doncs el viatge m’ha provocat sensacions contradictòries. Vaig tornar amb la sensació de haver trobat pobresa i misèria per bona part de la població. Per altra banda miro les fotografies i veig alguns edificis pintats, façanes boniques i places cuidades. Però també tinc gravades les imatges de carrers on les aigües residuals baixen pel costat de la vorera o les cases estan a punt de caure. Després d’estar recorrent la illa me’n vaig adonar de que hi ha molta gent que malviu, que han de fer equilibris per poder sobreviure. En canvi a d’altres, no sembla que els hi vagi tant malament, són els que poden aconseguir diners dels estrangers o els que tenen familiars a fora i poden rebre ajuda. 

L’altre cosa que m’ha provocat també sensacions estranyes és el tema de la revolució. Quan jo era jove tenia una idea romàntica de la revolució cubana i dels seus líders. Ara venint d’allà, sento tristesa; em sembla que estan encallats en el passat. Tot son eslògans revolucionaris, per tot arreu, els museus i monuments, tot gira al voltant de la revolució. Ja sé que és part de la seva historia, però d’aquests fets fa 56 anys! Els somnis que tenien en el seu moment no sembla que s’hagin complert. La situació del país s’ha degradat de mala manera.

Fent el mateix viatge no tothom veu les mateixes coses, o les percepcions dels fets són diferents. Per mi ha sigut un viatge interessant, m’ha permès descobrir els paisatges d’aquesta illa caribenya, els seus monuments, la seva música; m’he fet una certa idea de tarannà dels cubans i he intuït una mica com és la seva vida. Però en un règim de control absolut es fa difícil conèixer la realitat, els sentiments de la seva gent enfront de la seva situació. He consultat diferents pagines web, llegit llibres i m’he fet una idea més amplia. Però també arriba un moment que no costa saber que creure. Cercant informació per internet m’he trobat que quan accedeixes a pàgines critiques amb el règim, de seguida trobes una altra en la que acusa als seus autors d’estar pagats per la CIA. 

Un dels llibres que he llegit i m’ha agradat molt és “La pasión según Carmela” de Marcos Aguinis. Aquesta novel·la està basada en la història d’una metgessa neurocirurgiana cubana, Hilda Molina. Aquesta metgessa va participar en la revolució, i com tants d’altres joves, després es va desencantar de com havien anat les coses. Va tenir càrrecs polítics i va fundar un centre mèdic important. El seu desacord amb el govern la va dur a renunciar a tots els seus càrrecs en el 1994 i en el 1996 va tornar totes les distincions que l’hi havia concedit el govern revolucionari. En algunes pagines web he trobat que les seves discrepàncies amb el poder eren perquè pretenien que prioritzes el tractament a malalts estrangers, que pagaven amb dòlars, en front dels cubans. En canvi, la pagina Ecured la deixa de volta i mitja i diu que la van destituir per corrupció, que cobrava dels Estats Units per fer propaganda contra Cuba. O sigui que com més coses llegeixo més difícil em sembla tenir una idea real del país i de la història dels seus actors. 

En parlar de Cuba i la seva ubicació venen al cap les paraules Carib i Antilles. Les Antilles és un arxipèlag que es troba a l’oceà atlàntic, davant d’Amèrica central i el golf de Mèxic i sota de la península de Florida. Aquest arxipèlag està format per les illes Bahames, al nord, les grans Antilles i les petites Antilles. La zona de mar compresa entre Amèrica central i del Sud i les grans i petites Antilles, és el mar Carib. Cuba forma part de les grans Antilles i la seva costa nord està banyada per l’oceà Atlàntic i la costa sud pel mar Carib. Les Antilles són les primeres terres que va trobar Colon en el 1492. 

Arribar a Cuba des de Barcelona és una pallissa. Vaig volar a Madrid i després un vol de 10 hores fins a l’Habana. Els tràmits en arribar no van ser massa llargs, ja que hi havia molta gent treballant en el control de passaports i visats. En sortir una de les coses que impacta, tot i que t’ho esperes, és l’escalfor i la humitat que hi ha. Entre el cansament del vol i el xoc tèrmic em sentia molt cansada. El vol arribava a les 7 de la tarda pel que en sortir en un moment es va fer fosc. Vaig tenir la sensació de que es feia fosc molt més ràpidament que aquí. Per tant, el trajecte des de l’aeroport fins a la capital va ser ja de fosc. Em va sorprendre que hi havia molt poca llum per tot arreu. I també que hi havia molts edificis en molt mal estat. 

L'hotel Plaza esta molt ben situat i la recepció està molt be. L'habitació és força espaiosa però bastant deteriorada. La humitat ho destrossa tot: la pintura salta, els endolls plans, de 110 V, estan mig caiguts i no aconsegueixes que s’hi aguanti l’adaptador. El que se salva és la dutxa, que no està malament. Si mires les fotografies per internet sembla una passada d’hotel. De totes formes, això passa per tot arreu, que no pots fer molt cas de les fotografies que pengen. 

Com que estem molt cansats anem a sopar prop de l’hotel. Menjo el que en diuen un “uruguayo” que és carn de porc, pernil dolç i formatge, mentre esperem ens prenem el nostre primer mojito, que em resulta summament refrescant. Acompanyo la carn amb un got de vi i en total em surt a uns 13 euros el sopar. 

L’esmorzar és gairebé el primer contacte amb el país. Hi havia força varietat de pans, però poca cosa per acompanyar el pa. S’havien acabat les tasses netes i no n’havien posat més, amb el que vam agafar el cafè en got, però llavors es van acabar els gots... Em va fer l’efecte de que cuiden poc els detalls, o segons quins detalls. Per la capital era habitual trobar-te restaurants en que en el lavabo no hi hagués paper, però en canvi a la taula tenies estovalles de roba i les cadires recobertes amb tela per donar-los-hi un aire senyorial. 

L’hotel té una terrassa des de la que es té una bona vista sobre la ciutat i alguns dels seus edificis emblemàtics, com és el de Bacardí. 

L’edifici Bacardí el trobo molt bonic. Es va acabar de construir en el 1930 i en aquell moment era l’edifici més alt de la illa, amb 12 pisos i la part de dalt de tot té el símbol de la companyia, que és un ratpenat. Aquí hi havia les oficines d’aquesta empresa dedicada a la fabricació de rom. A finals del segle XX, es va iniciar un projecte de restauració d’edificis emblemàtics de l’Havana, amb ajuda internacional; un dels edificis restaurats va ser el de l’empresa Bacardi. 

El fundador de la companyia, Facundo Bacardí, va néixer a Sitges i va emigrar a Santiago de Cuba en el 1830. A Sitges hi ha un museu, que encara no he visitat, en el que s’explica la història del rom Bacardi i el lligam amb aquesta ciutat catalana. 

Els seus primers anys a la illa van ser durs, va treballar en diferents coses i amb forces fracassos. Es va casar amb una noia de la mateixa ciutat de Santiago i en el 1862, arruïnats, es van gastar el que els hi queda dels diners de la seva dona per comprar una vella destil·leria que es va convertir més tard en l’empresa Bacardi. 

En el 1860 navegant pel carib, Facundo, va fer amistat amb un francès, que es diu que l’hi va transmetre el secret de com fabricar un bon licor. En aquella època, a la ciutat de Santiago hi havia tan sols 4 alambins destinats a l’ombetenció de rom per comercialitzar; ara be, segons diuen el producte era de molt mala qualitat i molt per sota del que es fabricava a Jamaica. 

L’any 1862 els Bacardi compren una d’aquestes destil·leries, juntament amb un soci francès, Bouteiller. L’objectiu era obtenir un rom de millor qualitat, més fi i suau, que agradés a la burgesia colonial. Poc a poc, fent mil i una prova, van aconseguir-ho. Una de les incorporacions al sistema tradicional va ser l’envelliment en barriques de roure. Trenta anys més tard, a la fira mundial de París el seu rom va rebre la medalla d’or. 

Llegeixo que quan era petit el rei Alfons XIII estava malalt, tenia febre i el metge l’hi va donar una mica de rom; l’endemà la criatura ja no tenia febre. Així ho van aprofitar per fer-se publicitat. 

El símbol del ratpenat prové de que en la primera fàbrica hi va aparèixer un niu d’aquests animals. Segons les tradicions locals el ratpenat simbolitza optimisme i saviesa i en els països catalans està associat a la bona sort ( des de la conquesta de Valencia per Jaume I). Així que van agafar aquest animal com a símbol de la seva empresa, i com que molta gent era analfabeta el dibuix era molt visual i fàcil de recordar. 

L’expansió del negoci cap a l’Havana, en el 1880, és obra del seu fill. En aquell moment ja era un rom molt popular i que havia guanyat molts premis, tant a nivell nacional com internacional. L’any 1888, en l’exposició universal de Barcelona va rebre un diploma d’honor i el mateix any tenien el títol de proveïdors oficials de la casa reial espanyola, i van incorporar l’escut en la seva etiqueta. 

La família Bacardí va contribuir a la cultura cubana, ajudant i promocionant artistes. Va recolzar activament la independència d’Espanya i un dels fills va estar empresonat dos cops per aquest motiu. També van contribuir econòmicament en el Moviment 26 de juliol, per la revolució i l’enderrocament de Batista. Però l’any 1960 Fidel Castro va expropiar 300 empreses privades, entre elles, la dels Bacardi, tot i que segons diuen, havia promès respectar-la. 

Les destil·leries Bacardí ja s’havien expansionat, a començaments de segle XX fora del territori cubà i tenien destil·leries a Puerto Rico. Van haver de modificar una mica el procés per poder obtenir un rom igual que el fabricat a Cuba, ja que l’aigua, entre altres coses, tenia molta importància en la qualitat i sabor del producte. El fet de tenir destil·leries fora del país els va salvar quan van haver d’abandonar Cuba.

La nacionalització de la destil·leria que havia sigut de Bacardí va passar a fabricar el rom Havana Club, que és el que ara es ven a Cuba, i que era la marca del rom fabricat per una família competidora dels Bacardi. Quan l’empresa i les destil·leries van passar a mans del govern revolucionari, com que els treballadors coneixien bona part del procés (ells diuen que tot) van poder seguir la fabricació. Crec que van tenir litigis amb els Bacardi ja que en un primer moment pretenien quedar-se també amb la marca Bacardi. Ara diuen que l’Havana Club és l’autèntic rom cubà.

Azerbaidjan_15: Bakú modern i no tant modern

Tornem cap a Bakú i em dedico a explorar la part més nova de la ciutat, tot i que sovint hi ha edificis propers en estils ben diferents. Algunes construccions encara no estan acabades, com l’estadi olímpic.  

Centre Heydar Aliyev

La primera parada la fem al Heydar Aliyev center. Aquest centre es va inaugurar l’any 2012. És un edifici molt singular. 

En una extensió de terreny molt amplia, coberta de gespa destaca l’edifici en color blanc, de formes curvilínies. La seva aparença la descriuen com una onada, pujant primer cap al cel i retornant cap a la terra. El color blanc vol representar un futur brillant i també en reflectir la llum potencia la visió de la seva forma. 

És impressionant. Em va agradar molt, el mirés des d’on el mirés. Diuen que el sostre es va fer amb un entramat metàl·lic de 90 Km de llarg, que es va omplir amb peces de diferents formes geomètriques.  

Seguint per fora, sobre la gespa, unes figures d’animals, gegants, de colors vius, contrasten amb el blanc de l’edifici. Per l’altra banda, escultures curioses, com la del caramel, em fan venir el somriure als llavis a cada moment. Era la sorpresa constant la que em feia somriure i gaudir del moment. 

museu de les catifes

El seu interior també és en formes curvilínies. És una llàstima que em van fer deixar la càmera de fotos a l’entrada; només deixaven passar les càmeres de butxaca. Em va saber greu perquè hi havia coses força interessants, i si no ho fotografio després me n’oblido.  

En una de les sales del museu es presenta un recull de la historia d’Azerbaidjan i també de l’antic president del país Heydar Aliyev. Hi ha també una part etnogràfica i una part de bakú en miniatura (o potser era del país, no ho recordo).

Petita Venècia

En la part etnogràfica és molt curiós perquè hi ha una col·lecció d’instruments, cadascun en una vitrina i quan et psoes al davant, sents el so que fa. Molt simpàtic i et permet conèixer els sons de cadascun d’ells. Ja ho diu en la publicitat, que fan servir les últimes tecnologies!  

El museu de les catifes és un altre edifici singular. Té forma de catifa mig enrotllada. Només el vaig veure per fora, però vaig trobar molt original el disseny. 

Prop del mar, hi ha el parc que anomenen la petita venecià de Bakú. Va ser construït en el 1960, és un jardí amb canals, illes, ponts, barquetes que et permeten desplaçar-te per les seves aigües.... hi ha un restaurant en una de les illes...és un lloc molt agradable i hi ha un munt de famílies amb els nens gaudint d’aquest parc. 

En el passeig que hi ha a la vora del mar hi ha una escultura divertida: un pescador, recolzat a la barana. Més enllà, un pintor, prop del jardí de cactus. És una ciutat plena de contrastos i racons curiosos, i moltes escultures per tot arreu.

El centre comercial que hi ha al passeig marítim també és de disseny modern. I en canvi, a l’altra banda de carrer, els edificis d’èpoques anteriors. I en aquesta zona el pas subterrani és sorprenent, tant pel tipus de rajola emprat com pels grans vasos de pedra que decoren els laterals. Molt senyorial. 

Abans de marxar vaig trobar un article en el que es parlava d’un pas subterrani que s’havia descobert l’any 2008 en fer la reconstrucció del parc Vahid. Vaig buscar pel parc a veure si trobava l’entrada o alguna referencia, i vaig preguntar, però ningú en sabia res. 

Aquest túnel es va descobrir per casualitat i els treballadors que el van trobar van poder avançar tan sols uns 200 m, ja que després estava negat d’aigua i sediments. Diuen que, en base a les fotografies que es van fer en aquell moment, el túnel estava molt ben construït, tant el terra, com les parets i el sostre estaven coberts de pedra tallada. Al seu interior hi van trobar algunes monedes del període soviètic.  

Museu de la literatura

Es pensa que potser havia sigut construït a finals del segle XVIII per ajudar a fugir el governador en cas de disturbis a la ciutat; en aquell temps Bakú era el centre del moviment revolucionari del caucas. 

Una altra versió diu que podria ser un dels passos que connectaven la ciutat amb el castell Sabayil, que com ja vaig explicar ara esta sota les aigües del mar caspi. S’han trobat diversos túnels entre la ciutat antiga i el mar. 

Segons les fonts de l’època medieval, la ciutat de Baku tenia dos muralles concèntriques, de les que ara només es conserva la interior. Estaven separades per un fossar, d’uns 25-30 metres. 

Al voltant del 1775 es va construir un parc en aquest fossar i la muralla exterior, que ja no era necessària, es va destruir; les pedres les van vendre a la població de Icheri Sheher, que les va fer servir per la construcció de les cases. Hi ha qui opina que el pas subterrani podria ser d’aquella època. També sembla que cap als anys 1950, quan es va renovar el parc del fossar, ja es va trobar l’entrada del pas.  

També s’ha trobat un pou del segle XVI o XVII prop de la muralla, però no sembla que fos per aigua, sinó que es creu que era per us familiar. De fet a cada casa hi havia en el pati un pou. 

O sigui que hi ha una mica de misteri al voltant d’aquests passadissos subterranis. Suposo que en pujar les aigües del mar caspi, a més de fer desaparèixer la illa on hi havia el castell de Sabayil, també es devien omplir d’aigua aquests túnels i segueix sent una incògnita quina era la seva finalitat i a on conduïen.

El que és curiós de Bakú és que en cinc minuts anant a peu, pots passar d’estar al costat d’un edifici modern o trobar-te a la ciutat antiga o topar-te amb algun edifici modernista. I el nus de la ciutat és la plaça de les fonts, a tocar d ela muralla, amb l’edifici del museu de la literatura, amb les escultures i fonts donant el toc de gràcia...

I una mica més enllà la ciutat d’edificis de segle XIX, façanes bellament decorades, restaurades i netes. És una ciutat en la que es pot arribar a molts llocs a peu, i sinó, sempre hi ha el metro. 

Ciutat entranyable i ventosa. Alegra i suposo que a l’hivern freda. És una ciutat que mereix la pena visitar-la i caminar-la, descobrir-la, perdre’s pels seus racons, observar la vida com passa assegut en qualsevol banc o cafè.