Colòmbia _6: San Agustín. El poble escultor.

Vam arribar al poble de San Agustín derrotats després de les deu hores de cotxe. Jo vaig anar a prendre una pizza a la vora de l’hotel i de seguida al llit. 

El camí fins aquí era variat i plujos, a més feia força fred. Colòmbia és un país amb diferents nivells climàtics segons l’alçada del terreny. Per sobre dels 5.000 metres és el que es coneix com els nevats, entre els 5.000 i els 3.000 metres és l’erm (el páramo) i entre els 3.000 i els 1.000 metres són els andes. 

La població de San Agustín està per sota dels 2000 metres d’alçada (1730 m) i es nota en la temperatura, que és força agradable. Està ubicat a la serralada central andina. 

El poble de Sant Agustín té bona pinta, però no ens va donar temps ni a donar-hi una volta. L’objectiu era explorar les restes arqueològiques de la que es coneix com la cultura de Sant Agustín, o un altre nom que he trobat i que m’agrada més és la del poble escultor. Així és com l’anomenen David Delleback i Martha Gil en el llibre en el que analitzen l’obra d’aquest poble. 

Abans de començar a prepara el viatge a Colòmbia no en tenia ni idea de l’existència d’aquest poble que va deixar un llegat en escultures de pedra molt interessant. Per mi va ser tot un descobriment i una gran sorpresa. 

Va estar plovent tota la nit i al matí continuava igual, amb una pluja fina i constant, cosa que era molesta per fer la visita del parc arqueològic i sobretot per fer fotografies. 

En el recorregut que fem pel parc es visiten el que es coneix com les “mesitas”, la font de “lavapatas” i el “alto de lavapatas”. La vegetació és exuberant i el paisatge en un dia de sol deu ser fantàstic. Amb la pluja la veritat és que no resultava tant agradable, malgrat el verd de l’entorn i que el camí estava molt ben marcat. 

Aquest parc arqueològic forma part del patrimoni de la Unesco des de l’any 1995. Diuen que conté el conjunt de monuments i estàtues en pedra tallades més gran de sud-Amèrica. 

Com ja he comentat és el llegat que va deixar el poble escultor, una cultura de la que no se’n sap massa cosa. Sembla que es va iniciar en aquesta regió uns 3000 anys abans de la nostra era i que en el segle VII a. C. ja estava força desenvolupada; es dedicaven a l’agricultura, la ceràmica, l’orfebreria i l’art escultòric. 

Si no estic confosa, el període de major rellevància va ser entre els segles I i VII de la nostra era. 

Aquí hi havia una necròpolis i a partir dels objectes trobats en els enterraments, la forma de tallar la pedra i les indumentàries representades en les figures, es pensa que hi havia enterrat gent de diferent grups ètnics. La hipòtesi que es planteja és que era un lloc d’enterrament de personatges importants o rellevants per la comunitat i que alguns els haurien transportat des de llocs força allunyats. 

Va ser una cultura que un cop va desaparèixer va caure en l’oblit, o es va silenciar i no se’n va parlar als estrangers. 

Va ser en el segle XVIII quan els buscadors de tresors, que destruïen l’entorn buscant alguna peça valuosa van començar a trobar figures en pedra. I el primer escrit en el que es menciona aquest lloc és el relat d’un missioner que va passar per aquí en el 1756, quan anava de Cartagena d’Índies cap a Lima. Era un monjo franciscà, fra Joan de Santa Gertrudis, de Mallorca. Ara be, aquest manuscrit va quedar arraconat a Palma de Mallorca i no va ser fins al 1956 que va ser rescatat de l’oblit i una còpia es va enviar a Colòmbia. Va ser llavors quan es va publicar. 

En aquest document descrivia algunes de les figures i estructures que havia trobat i explicava com els buscadors de tresors remenaven en les tombes i per tant no quedava constància de com estaven disposades les figures ni els objectes trobats. 

Uns anys més tard van arribar nous exploradors, però no va ser fins a l’any 1914 que es va començar una investigació més rigorosa i científica. Una de es excavacions que va donar més resultats va ser la que es va realitzar entre 1970 i el 1977. 

El primer colombià que va publicar un anàlisi detallat de les estàtues, l’any 1892, v anomenar aquest cultura com la del poble escultor va ser Carlos Cuervo Márquez. 

Moltes de les estàtues que es veuen no estan disposades com es van trobar; la majoria estaven enterrades i formaven part de conjunts funeraris. En alguns llocs s’ha trobat tombes amb grans lloses de pedra que sí que estaven en la superfície. 

Les tombes i figures es troben en petits turons, anomenats “mesitas”. Hi ha figures molt diverses, tant per la mida com per la representació. Varien les faccions, les dents o ullals... 

Una de les figures més altes que veiem porta una altra figura agafada pels peus i que per tant queda invertida, de mida molt més petita. Diuen que representa la dualitat, els esperits oposats... 

Una altra és una gran cara triangular, plana amb dos ullals. Hi ha figures d’aus, de serps, de felins, combinacions de dos animals. Recordo que ens deien que per les dentadures es podia saber quin animal estava representat. Hi ha figures masculines i femenines. El felí representa el procreador, la serp la deessa mare, la que està en contacte amb la mare terra. 

Una de les figures més rellevants és la que es coneix com “el doble jo”. Són dos figures fusionades, representant lo masculí i lo femení. Em sembla que és el símbol del poder del xaman. 

Una altra figura representa un ocell, diuen que és un àliga, que du una serp, seria el símbol de poder. Un cara plana que a mi em recorda la d’una tortuga... 

I anant d’una figura a l’altra, tot baixant s’arriba al que es coneix com la font de “lavapatas”. En una part del riu rocosa i poc profunda (quan hi vam ser nosaltres gairebé no tenia aigua). La roca està totalment tallada, hi ha canals, i relleus de figures diverses. Has de fixar-te molt per veure les figures. 

Es va descobrir l’any 1937. El que nosaltres veiem és una petita part, però el conjunt és molt més gran. Aquests relleus i canals es van fer entre el segle I i el IX d. C. Aquí se celebrava la cerimònia de rentat, suposo que tipus purificació, després d’un part o una cesària. Aquests dibuixos en la roca ésel que crea uns petits canals pels que circula l’aigua del riu. 

Les figures que es poden veure gravades a la roca recorden les estàtues en pedra, una de les proves de que les havia realitzat també el poble escultor. 

Un últim esforç ens porta fins al “alto de lavapatas”.la vegetació és tropical, passem prop d’un petit bosc de bambú, tot l’entorn és de color verd molt brillant. No és d’estranyar amb l’aigua que ha caigut. 

Les restes més antigues d’activitat humana en la part alta del riu magdalena, s’han trobat aquí. S’han datat al voltant del 3300 a. C. Es van trobar les tres pedres on es feia el foc, unes estàtues i algunes tombes de mida força reduïda, el que fa pensar que era un cementiri infantil. 

El lloc és molt agradable, amb vista sobre les muntanyes del voltant. Es un lloc que transmet molta energia, et recuperes fàcilment de la caminada i l’aire es molt agradable. Per sort havia deixat de ploure. 

De baixada vam aturar-nos al museu on es poden veure encara algunes figures més. 

Després vam anar a dinar a San Agustín. Vam menjar en un restaurant molt simpàtic, en el que la decoració està feta amb material reciclat; queda molt vistós. El menjar és excel·lent, original, cuidat i equilibrat. 

Un cop vam haver acabat de dinar vam anar cap al que es coneix com “la pelota”. Aquest és un altre recinte arqueològic prop de San Agustín, que es troba enmig de dos turons: la pelota i el purutal. Era un centre cerimonial del poble escultor, construït en una zona més o menys plana entre els dos turons. El nom de “pilota” l’hi van donar els camperols de la zona per la forma arrodonida del turó. 

La primera excavació que es va fer aquí es va realitzar en el 1857. Els camperols havien trobat les figures en pedra i l’etnòleg alemany que va realitzar la investigació a més d’estudiar-les se’n va endur 21 cap al seu país i que em sembla que estan exposades en un museu a Berlín. 

Les figures que es troben aquí em van meravellar. Són similars a les del parc arqueològic que havíem visitat al matí amb la diferencia de que conserven el color. I és que les escultures en pedra estaven policromades, però les que havien quedat desenterrades i exposades a les inclemències del temps havien perdut el color. Els pigments que feien servir eren de diferents tipus de terres i també de llavors. 

Ens havia costat arribar. El camí estava molt malament per culpa de la pluja i ens va tocar empènyer el vehicle per sortir del fangar. Per sort havia deixat de ploure. Havia deixat de ploure i la visita del lloc be s’ho mereixia. Em va encantar. 

Hi ha algunes figures i una tomba. Algunes de les figures estan pintades i em sembla que representen personalitats de l’època. Els colors amb que estan pintades groc, vermell, blanc i negre són símbols màgics del seu llinatge. Les figures combinen atributs de diferents animals. 

I per acabar amb l’exploració de les restes arqueològiques que va deixar el poble escultor vam anar a “la chaquira”. 

“La chaquira” és una figura de dona tallada a la roca sobre el canyó del riu magdalena. Està mirant cap al riu i amb els braços aixecats. Hi ha altres gravats en la roca. No formaven part de cap centre funerari i estan en el lloc original. 

Jo només l’he vist en fotografia. No vaig baixar fins allà. Vaig fer un tram de camí, i una part de la baixada fins un mirador des d’on es pot contemplar la vall per on baixa el riu. Em va fer mandra baixar fins al mirador de més avall on hi havia els gravats a la roca i aquesta famosa figura. En realitat el que em feia mandra era la pujada que hauria de fer de tornada. Em sap una mica de greu, però ja està fet. 

Colòmbia_5: Sílvia

Des de Popayán anem cap a Sílvia, que es troba al nord-est de la ciutat a 2800 metres d’alçada, a la serralada central andina. 

És el centre de la regió on viuen les comunitats guambianes o miska; viuen al voltant d’aquesta població en petits nuclis i venen a Sílvia pel mercat setmanal. Tot i que aquest és el centre d’aquesta cultura, n’hi ha que van emigrar a altres departaments, em sembla que a Huila, on hi ha millors terres de cultiu. 

El poble de Sílvia inicialment estava a uns tres quilometres d’on és ara. El trasllat es va fer en el 1798, quan tenia 400 habitants. L’any 1808 van escollir el seu primer alcalde. Curiosament va conservar el seu nom indígena fins a l’any 1838 que l’hi van posar el nom actual. 

Els miska han conservat la seva llengua i la seva cultura, suposo que gracies a que durant anys no devia ser un lloc de fàcil accés i estava lluny de rutes turístiques. 

Vam visitar aquesta població el dia de marcat. Ja en apropar-se es veia moviment de gent i vehicles. Vam aparcar a la plaça del poble que està presidida per l’església, d’estil senzill i pintada de blanc. El centre de la plaça hi ha uns bons arbres fent ombra i s’hi poden trobar paradetes d’artesania, especialment del ram tèxtil ja que son molt bons teixidors. 

En aquest mercat setmanal ve la gent dels voltants a vendre els seus productes, fruites i verdures i també peces de roba, bosses, barrets... 

El primer contacte és a la plaça, on veiem els primers grups de gent amb el seu vestit tradicional, en el que predomina el color blau. 

Són amables, tot i que no els hi agrada que els hi facin fotografies. Diuen que la gent se n’aprofita i guanyen diners amb les fotografies que se’ls hi fan. 

Es dediquen a l’agricultura i la ramaderia, i ara també al turisme. Tot i que tenen la seva cultura, les seves creences i rituals, les darreres generacions han après el castellà (o s’ha de dir espanyol?). Ha sigut per una qüestió pràctica, de poder-se defensar en les seves relacions amb el mon “exterior”. 

Ara be, preservar la seva llengua ha sigut clau per poder mantenir les seves tradicions i no perdre la seva cultura. Tot i que cada cop perd més pes la medicina tradicional. 

La cultura miska o guambiana es basa en una concepció dual de l’univers, tot té dos cares: masculí-femení, fred-calent, sol-lluna… Consideraven que l’univers estava habitat per éssers sobrenaturals, amb els que calia entendre’s i tenir-los contents. Aquesta idea va anar evolucionat fins a l’actual en la que es considera que plantes, arbres, la mare terra….estan habitats per esperits que poden ser beneficiosos o malèfics. 

Donen molta importància a la salut i a la contaminació. Consideren que quan un està contaminat fa enfadar als esperits. Estar malalt, un embaràs, la mort de persones de l’entorn... indiquen que la persona està contaminada. 

Llavors cal realitzar una cerimònia de neteja, en la que es contacta amb els esperits per restituir l’equilibri social i biològic. Una de les plantes que es fa servir en aquesta cerimònia i en moltes altres és la coca. 

Tant els homes com les dones vesteixen amb faldilles. Les dels homes son blaves, mentre que les deles dones negres, i elles el toc de blau el porten en el mocador o xal amb el que es cobreixen les espatlles. 

La part del mercat de fruites i verdures mostra un bon assortiment de productes i hi ha força moviment. Tenen els productes ben presentats i alguns paquest de verdures ja tallats i a punt de cuinar. 

Els autobusos en els que ha vingut la gent fins al mercat em fan gràcia pels colors vius. 

Tot i ser dia de mercat no hi ha molta aglomeració de gent; és agradable passejar i m’agrada allunyar-me del centre i caminar per carrers més solitaris. Està tot molt arreglat, casetes pintades de blanc o colors pastel, amb els marcs de portes i finestres de color. Dona una sensació alegre. 

L’església és senzilla també per dins. Hi ha gent del mercat que entra a resar una estona. S’hi respira tranquil·litat. 

En una paret al costat de l’església hi ha uns murals pintats, i és el primer cop que per aquí veig una referència la pau. 

La visita de Sílvia val la pena, un lloc tranquil, lluny de grans ciutats, on pots veure la gent de l’ambient més rural, alguns tenen ganes de parlar, de saber d’on venim... 

Des d’aquí vam marxar cap a San Agustín, en un trajecte que es va fer interminable. Enlloc de les 5 hores previstes el vam fer en 10 per culpa del mal estat de la carretera. Molta vegetació i variada, suposo que devia ser bonic el paisatge, però hi havia boira i feia molt mal temps.

Colòmbia_4: Popayán

De Cali a Popayán en cotxe el trajecte és d’unes tres hores. Vam parar a mig camí en un autoservei de carretera per dinar. Vaig prendre pollastre acompanyat amb arròs i patates, i una ampolla d’aigua. 

Vam arribar a Popayán a primera hora de la tarda i vam sortir a explorar aquesta ciutat, que a mi em va agradar molt. 

Popayan és la capital del departament del Cauca, que està al sud-oest del país. Es troba en una vall, la vall de Pubenza, entre les serralades occidental i central, a 1760 metres d’alçada. Com ja vaig comentar aquí els andes es divideixen en tres serralades. 

El primer que vam fer va ser pujar a visitar el Morro de Tulcán des d’on es veu als seus peus tota la ciutat; destaca que totes les cases estan pintades de blanc. 

El morro del Tulcán és una piràmide de l’època prehispànica. Els estudis realitzats indiquen que es devia construir entre el 1200 i el 1600 d. C. Aquest va ser un període de canvis substancials en la forma de viure a la vall. Aquests canvis es van donar a diferents nivells, demogràfics, de patrons agrícoles, en construcció, enterraments, en la metal·lúrgia i la ceràmica... Es pensa que aquests canvis estaven relacionats amb un major accés als recursos naturals, que els hi va permetre un major desenvolupament, millor qualitat de vida i tenien també excedent alimentari. 

Quan van arribar els espanyols el morro ja estava abandonat. No sembla que l’abandonament fos degut a l’arribada dels estrangers i els estralls que això va causar en la població. 

Els primers pobladors de Popayan eren els indis pubenenses i el morro de Tulcán és un dels monuments més rellevants d’aquesta cultura prehispànica. Sembla ser que era un temple on s’adoraven als deus, al sol, la lluna, la pluja i les estrelles. Però també era un cementiri. 

Té forma de piràmide truncada i es va descobrir de forma casual al voltant de 1950. S’estaven fent unes obres i es van trobar unes totxanes col·locades de forma ordenada que va fer sospitar que es tractés d’alguna construcció. Llavors es van iniciar les excavacions i pel que es va trobar es va pensar que era un centre de culte. 

S’hi van trobar unes tombes, d’adults i nens, objectes de ceràmica i ornaments. Es pensa que els pubenenses van fer aquesta construcció elevada de forma que fos visible des de qualsevol lloc i tothom la pogués veure. 

La ciutat de Popayan es va fundar en el 1537, després que l’exèrcit s’avancés a l’arribada de Belalcázar i sotmetés a la població. La presencia espanyola, els enfrontaments bèl·lics i les malalties importades van fer disminuir de forma significativa la població. 

En la celebració dels 400 anys de la fundació de Popayan es van fer grans festes i es va decidir erigir dos monuments. Un era l’estàtua eqüestre de Belalcázar, el fundador de la ciutat i l’altre la del cacic Puben. Estava previst que l’estàtua del cacic anés a dalt del morro i la del conqueridor en una plaça de la ciutat. Curiosament l’estàtua homenatjant al cacic que va lluitar per defensar aquestes terres va desaparèixer i la que van col·locar al morro va ser la del conqueridor. 

Va ser quan van col·locar l’estàtua de Belalcázar que es va aplanar la superfície i va quedar en forma de piràmide truncada. Hi ha veus crítiques, que consideren que col·locar al morro l’estàtua de Belalcázar és menystenir la cultura indígena i apropiar-se d’un llegat que no era hispànic. 

De les restes antigues pràcticament o queda res. El que domina és l’estàtua eqüestre, un entorn molt verd i la cista sobre la ciutat. Hi ha parelles, famílies, gent fent voleiar estels... és un lloc agradable i un tant ventós. 

Des d’allà vam anar baixant cap a la població. Diuen que Popayan té un dels centres històrics colonials més grans del país i del continent. 

La seva gastronomia forma part del patrimoni immaterial de la humanitat per la Unesco, ja que ha preservat els mètodes tradicionals de cuinar, que s’han transmès de forma oral de generació en generació. Les seves processons de setmana santa també formen part del patrimoni immaterial de la Unesco. 

Just al peu del morro hi ha “el rincón payanés” que és una reproducció en petit d’alguns punts emblemàtics de la ciutat. És un lloc tranquil i molt recollit; en un espai reduït hi ha una placeta, una església, el pont dels sospirs... diuen que s’ha construït com a reclam turístic. 

A uns 20 Km de Popayan hi ha el volcà Puracé; aquesta és una zona sísmica i la ciutat ha patit diversos terratrèmols. L’últim va ser en el 1983; va ser de magnitud 5,5 en l’escala de Richter. Van haver-hi més de 300 morts, la cúpula de la catedral es va enfonsar quan hi havia 90 persones a l’interior. 

Era un dijous sant a primera hora del matí. Gairebé 2500 cases totalment destruïdes, les dels barris més pobres. En els altres barris més de 6500 cases molt afectades en la seva estructura. Durant uns mesos part de la població va haver de viure en tendes que havia donat el govern nord americà. La reconstrucció de la ciutat es va fer majoritàriament en cinc anys, tot i que alguns edificis van trigar més. 

Els edificis històrics es van reconstruir utilitzant materials similars als originals i mantenint la mateixa estructura, basant-se en les fotografies que hi havia d’ells. 

El procés de recuperació de la ciutat va portar noves inversions i un cert creixement econòmic. Torna a ser la ciutat blanca que era, però amb millores a nivell d’infraestructures. 

La ciutat és molt agradable per passejar, els carrers són tranquils i feia molt bon dia. Es respira encara l’aire colonial en les seves façanes i patis. Havia sigut la capital del sud de Colòmbia, abans de que l’hi agafés el relleu Cali. 

En l’època colonial era una parada gairebé obligada en el trajecte entre Quito i Cartagena. A més, en el segle XVII les famílies benestants, propietàries de les hisendes sucreres a la vall del Cauca, es van anar construint cases en aquesta zona que tenia un clima més agradable. Així van començar a apareìxer grans mansions, esglésies, monestirs i escoles. 

Vam visitar l’església més antiga de la ciutat, construïda en el 1546, que es coneix com l’església de l’ermita. La ciutat està plena d’esglésies que vas trobant aquí i allà mentre vas passejant. 

La religió té un paper important en la vida local, i les processons de setmana santa són patrimoni immaterial de la Unesco. 

Llegeixo que la tradició de les desfilades religioses per setmana santa es va iniciar en el 1566, o sigui uns 30 anys després de la fundació d’aquesta ciutat; 30 anys en els que els colonitzadors van anar expandint els rituals catòlics i convertint a la població. I evidentment, també van portar fins aquí les processons. Portaven imatges des d’Espanya i també des de Quito, figures que representaven diferents escenes de la passió. 

Aquesta tradició va arrelar amb força a Popayan, que ja porta més de 450 anys celebrant-les sense interrupcions. Fins i tot en períodes de guerra civil els dies de setmana santa es feia una mena de treva de forma que se seguien fent les processons. 

Pel que expliquen és impressionant de veure. Cadascun dels dies sants surten d’una de les esglésies del barri antic, i desfilen per davant de totes les altres. 

Vam entrar en un edifici antic i senyorial, amb un pati central i al seu voltant en diferents sales hi ha exposats els passos de setmana santa. 

Expliquen mil i una anècdota sobre diferents racons de la ciutat. És una llàstima que no les recordo. Només una. Era setmana santa, no sé de quina època. La guerrilla estava a les muntanyes esperant el moment per entrar a la ciutat. Els soldats havien fugit deixant a la població sense protecció. I la gent, desesperada va començar una marxa pel poble, amb espelmes, resant i demanant ajuda a Déu. 

Els observadors de la guerrilla en veure tantes llums van pensar que la ciutat tenia una bona defensa i van desistir d’atacar-la. Després d’això, en agraïment a Déu per haver-los salvat, cada setmana santa sortien a desfilar i diuen que aquest és l’origen de les processons de setmana santa. Això em sembla una mica contradictori amb que les iniciessin els espanyols, però suposo que aquest fet va propiciar que agafessin una gran rellevància per la població local. 

Un altre punt emblemàtic de la ciutat és el pont del “humilladero”. És un pont de 240metres de llarg i amb onze arcades. Es va construir en el segle XIX per comunicar els barris perifèrics amb el centre. Al costat hi ha un altre pont, més antic, el pont de la custodia, construït l’any 1713, que era per on passaven els capellans quan havien de creuar el riu del molí per anar a atendre algun malalt. 

És una zona molt agradable, enjardinada, un lloc de relax on hi van parelles i famílies. Si no recordo malament, passat el pont l’ambient de la ciutat canvia i recomanen no anar-hi. 

Vam sopar en un local on l’especialitat era la carn. Les carns d’aquí son molt bones, res a envejar a la carn argentina. Ens la van servir acompanyada amb plàtan fregit. Per acompanyar-ho no podia faltar el vi, xilè, com pertot el país. 

L’hotel on estàvem, l’arcada payanesa, era senzill però molt agradable i estava molt ben situat, prop del centre històric.

Colòmbia_2. Cali

Al migdia vam anar cap a l’aeroport per agafar un vol cap a Cali. Abans d’anar cap allà ja havien avisat que en lloc de sortir a les 3 h sortiria a les 4 h. Un cop a l’aeroport vam saber que anava amb retard. Sort que és un vol d’una hora! Vam arribar a Cali a 2/4 de 7 de la tarda, quan en aquest país ja és completament fosc. 

Ens van portar directament a un local de salsa: “El Mulato Cabaret”, que feia poc més d’un mes que havia obert. 

Luis Eduardo Hernández, conegut amb el sobrenom de “el mulato” és el ballarí de salsa de més renom de Colòmbia i diuen que també de tot el continent americà. Els seus orígens són humils, d’un dels baixos estrats socials. 

A Colombià tenen sis estrats socials. Els de més poder adquisitiu, les classes benestants, son els estrats 5 i 6. Una infantesa dura, en una família de ballarins. La seva il·lusió era el ball. Amb la seva parella, a la que també l’hi encantava ballar van començar a presentar-se a concursos i poc a poc es van anar donant a conèixer. 

Ha viscut en diversos llocs del mon; va passar un temps a Jamaica, també als Estats Units... Però aquest ballarí i coreògraf enyorava el seu país i va decidir tornar. 

Va crear una escola de salsa o swing llatí, a la que hi pot assistir gent de qualsevol estrat social. Als nens la condició que els hi imposa és que estudiïn. Només els deixa viatjar amb la companyia si treuen bones notes. Cada setmana controla com porten els estudis. Ens expliquen que els hi marca una disciplina, ja que molts d’ells, per les seves situacions familiars no tenen. 

El local “el Mulato Cabaret” diuen que el va obrir perquè la gent tingués un lloc on anar a ballar en diumenge. Està ubicat en una antiga bodega i té una solera especial. A la porta un cotxe antic, on s’atura tothom a fer-s’hi fotografies. 

Té dues plantes. A la part baixa hi ha l’escenari, la pista i taules al voltant. A dalt tot de taules al costat de la barana per veure l’espectacle o els que ballen a baix. També hi ha espai pel que vulgui ballar. 

Allà mateix vam menjar unes empanades, ja que era tard i no hi havia res més obert. Hi havia bastanta gent ballant amb molt estil. El que més em va sorprendre eren els cossos de les dones, especialment els culs. Uns culs enormes, a mi em semblaven deformats. No els trobava gens bonics, tot i que els movien amb gràcia tot i el volum. No sé si eren postissos o operats. Pits també, però els culs és el que em va impactar més. 

No sé si és en tot el país, però en molts llocs ens van comentar la tendència molt arrelada de les noies a fer-se operacions de cirurgia estètica per modelar-se al gust de l’home del moment. 

Al mati següent vam fer una breu visita de Cali. La veritat és que em vaig quedar amb la impressió de no haver vist res gairebé de la ciutat. 

Una de les coses que vam veure va ser el monument dedicat a Jairo Varela i el seu grup Niche. El monument representa unes trompetes i trombons, metàl·lics de mida considerable. 

Just al davant hi ha el parc dels gats. Aquest parc va paral·lel al riu Cali. L’any 1996 es va iniciar la recuperació de la llera del riu. Es va col·locar una escultura en bronze de mida considerable d’un gat. 

Deu anys més tard, per continuar amb la renovació de l’espai va sorgir la iniciativa de posar-hi també les novies del gat. Vam participar diversos artistes locals. Hi ha una col·lecció de gates, pintades i decorades de formes vistoses, estrafolàries algunes... És una entreteniment mentre passeges pel parc. 

Després vam anar al mirador Sebastian de Belalcazar on hi ha una estàtua d’aquest personatge i es té bona vista de la ciutat. Belalcazar va ser el fundador de Cali. La ma dreta de la figura assenyala la sortida al mar. Aquest lloc és punt de trobada els diumenges per la tarda on sovint hi venen artistes a donar-se a conèixer. 

A part de l’estàtua hi ha tres banderes: la de la ciutat de Cali, la de Colòmbia i la de la vall del Cauca, on es troba la ciutat. 

Seguint per la carretera s’arriba al cim del “cerro de los cristales” a 1440metres d’alçada. El nom de la muntanya és degut a que s’hi poden (o podien) trobar molts cristalls de quars. 

A dalt hi ha una escultura gegant de Crist Rei. Sobre un pedestal de 5 metres d’alçada hi ha la figura que fa 21 metres d’alt, i que té els braços oberts em creu. Hi ha vista sobre la ciutat, tot i que hi ha molta boirina, però es pot veure la grandària de Cali. 

En aquestes muntanyes s’hi havia refugiat la guerrilla i operava des d’aquí dalt. Com tantes altres poblacions van patir assassinats i segrestos. Ve d’aquells anys convulsos que hi ha la prohibició d’anar dos homes en moto. Vestien de negre, un conduïa i l’altra feia anar l’arma i matava. Ara han de dur la matricula de la moto anotada al casc. 

Vam tornar a Cali i vam fer una parada per provar la “lulada” un refresc a base de la fruita anomenada lulo, acompanyat de gelat i llet condensada (opcional). 

Per últim visitem l’església de la Mercè, patrona de la ciutat de Cali. Aquí va ser on es va fundar la ciutat. A part de la Mare de Déu de la Mercè, en una capella lateral hi ha la verge del Remei, patrona també de la Cali i de la vall del Cauca. És una església molt sòbria, pintada de blanc, senzilla en formes i continguts. Em va agradar molt més que les que estan recarregades de figures i decoracions.