06 d’octubre 2025

Ladakh i Caixmir (2009)-27. Baix Ladakh: Dha Hanu, camí de Lamayuru per la vall llunar

Per anar a Lamayuru, recorrem una altra part de la vall Dha Hanu, ja que agafem una altra carretera per anar a trobar la principal.

Poc després de sortir del campament trobem uns gravats a les roques. No he trobat cap mena d’informació.

El recorregut és impressionant, pel color de les muntanyes. Passem un punt elevat, ja que hi ha banderoles d’oració, però no he sabut localitzar-lo al mapa.  Aquesta zona l’anomenen vall de la lluna.








Ladakh i Caixmir(2009)-26. Baix Ladakh: la vall Dha Hanu

Continuem ruta, seguint l’Indus, però deixant la carretera principal, per endinsar-nos en una vall més estreta. Els rius que trobem, aporten aigua,  clara i blavosa, a l’Indus. Diuen que a l’octubre l’Indus també té l’aigua blavosa i no grisa i espessa com a l’agost.

La desviació per anar a aquesta vall es troba abans d’arribar a Lamayuru.

Dha-Hanu (o Dah-Hanu) està situat a una altitud de 2700 m sobre el nivell del mar, per tant és més càlid que Leh. Aquesta és una àrea que compren quatre pobles: Dah i Hanu, al districte de Leh, i Garkon i Darchik, al districte de Kargil.

Aquesta regió l’administració britànica la coneixia com a Dah Hanu, i en tibetà com Brog Yul, que vol dir país de les muntanyes. Els pobles i llogarets estan situats a 70 km a l’est de Kargil, al llarg de l’estreta vall del riu Indus.

Aquesta vall està habitada pels Brokpao Drokpa, d’origen Dàrdic. Fins a la seva absorció pel regne Maryul els caps brokpa exercien autonomia nominal a la regió.

L’any 1880, G. W. Leitner, a orientalista Britànic, va dir que els Brokpas eren romanent d’una antiga i pura raça ària; això va ser reforçat per altres administradors colonials. Aquesta afirmació no té cap evidència científica que la sustenti; les anàlisis genètiques dels brokpa ho contradiuen.

Així i tot aquesta idea ha persistit i per això a la vall se la coneix com la vall ària. Ho va potencia la industria turística, pel seu exotisme. 

Amb el temps, els brokpas van absorbir la caracterització ària fins al punt de rastrejar la descendència de l’exèrcit d’Alexandre. Durant les eleccions de 2003 al Consell de Kargil Hill, van reclamar representació als escons minoritaris basant-se en la seva identitat ària, entre altres factors. Per als brokpas, la seva identitat ària estava en una lluita mil·lenària per mantenir una identitat única davant la persecució de diversos governants, com s’explica a través dels tradicions populars, i va ser una eina per millorar la seva marginació socioeconòmica.

A partir del 2010, com que el govern volia atraure turisme a la regió, les agències de viatges locals van començar a comercialitzar la idea de l’origen ari dels habitants; el govern estatal va reforçar la tendència projectant el poble brokpa com a “espècimens purs de la raça ària”. Alguns brogpas fins i tot van canviar els seus cognoms a “ari”. El nom de “Vall Ària” es va crear dins d’aquest discurs. El 2019, els locals van exigir que la “vall ària” fos declarada com a poble patrimonial per impulsar el turisme. Poc a poc, el discurs sobre els trets aris dels brokpas se l’han anat apropiant els grups de dretes de l’Hindutva per aprofitar la seva suposada indigeneïtat contra els musulmà i per “validar el seu control sobre el territori en disputa de l’Índia”.

La regió està habitada pels brokpas, que són un subgrup del poble Shin.  A partir de la seva història oral, es pot dir que la regió de Dah-Hanu va ser ocupada per primera vegada al segle X per un grup de migrants Shin, que practicaven l’antiga religió dàrdica, en gran part animista, i reclamaven una identitat ètnica “minaro”. Uns sis-cents anys després, un altre grup de Shins, influenciats per l’hinduisme i el budisme, van emigrar a Dah-Hanu, fomentant un conflicte, però tot i així van optar per viure junts.

En aquesta vall no es van veure influïts significativament per l’islam, i els brokpas d’aquí van mantenir una cultura única, a diferència de la majoria dels Shins veïns.

Dah o Dha i Hanu són dos pobles dels brokpa del districte de Leh. Fins al 2010, aquests eren els dos únics pobles brokpa que podien visitar els turistes. Aquests dos pobles es troben a uns 163 km al nord-oest de Leh. En estar a una altitud més baixa que Leh, el seu clima és més càlid, permetent el cultiu de vinyes, cireres, albercocs i nous.

Els brokpa d’aquesta vall són essencialment budistes, però també adoren el seu propi panteó animista de déus. Es van convertir al budisme a mitjans del segle XIX. Tenen un aspecte indoeuropeu en contrast amb els habitants tibeto-mongols predominants de la major part de Ladakh.

L’últim poble de la vall al que tenen accés els turistes és Dah o Dha.

La gent de Dha Hanu no parlen hindi de forma fluida, excepte els que treballen pel turisme; tenen la seva pròpia llengua, el dard.

Un dels pobles d’aquesta vall és Biama, on nosaltres vam anar a dormir al campament que hi ha.

Els brokpa són poca població. Havia llegit que tenen problemes d’infertilitat,  es casen entre ells ja que està mal vist que es casin amb ladakhis. Això hi vaig llegir en el 2009, no sé si segueix sent així.

Tinc anotat que tenen la festa del petó, però em deien que ja llavors se n’avergonyien una mica. Cercant informació sobre aquesta festa he trobat que de tant en tant es fan grups d’homes i dones que es fan petons en públic sense restriccions.




 

 

 




Ladakh i Caixmir (2009)-25. Baix Ladakh: gompa d'Alchi

Alchi es troba a la riba sud de l’Indus, a 3.100 metres d’altitud, i a uns 70 km a l’oest de Leh.

El poble és conegut pel seu monestir; a diferència d’altres monestirs que hem vist, que estaven sobre un turó, aquest es troba a la plana, al mateix nivell que el poble.

És un dels monestirs més antics i més coneguts del Ladakh; té pintures força ben conservades, dels segles XI i XII, i a més en aquest monestir hi ha milers de rares i úniques escultures i pintures del segle XI del Tibet occidental.

Alchi també forma part dels tres pobles, tots a la regió del baix Ladakh, que constitueixen el “grup de monuments d’Alchi”; els altres dos pobles adjacents a Alchi són els Mangyu i els Sumda Chun. Es diu que els monuments d’aquests tres pobles són d’estil i mà d’obra únics, però el complex monàstic d’Alchi és el més conegut i el més antic. És administrat pel monestir de Likir.

Es diu que aquest complex monàstic va ser construït pel gran traductor Guru Rinchen Zangpo, entre 958 i 1055. Ara bé, les inscripcions que s’han trobat en els monuments conservats atribueixen la construcció  a un noble tibetà anomenat Kal-dan Shes-rab, i seria posterior, del segle XI. 

El Dukhang o Saló d’Assemblees i el Temple Principal (Tsuglagkhang), que és un temple de tres pisos anomenat Sumtseg (literalment “tres pisos”) estan construïts a l’estil caixmiri com es veu en molts monestirs. El tercer temple s’anomena Temple Manjushri. Els stupes o chortens també són una part important del complex.

En les pintures murals es reflecteixen els detalls artístics i espirituals dels reis budistes i hindús de l’època al Caixmir i a Himachal Pradesh. Aquestes són algunes de les pintures més antigues que es conserven a Ladakh. El complex també té enormes estàtues de Buda i talles de fusta molt elaborades, així com altres obres d’art.

Una de les inscripcions que hi ha fa referència a la fundació del monestir per part d’un rei i una reina, que potser són els que apareixen en una escena dels murals a l’entrada del Dukhang, i datats al voltant de l’any 1200.

Tradicionalment, la creació del complex d’Alchi s’atribueix al famós erudit-traductor Rinchen Zangpo (958-1055) al segle X, juntament amb el monestir de Lamayuru, el Wanla, el Mang-gyu i el Sumda.

Durant el segle X, el rei lama tibetà Yeshe-Ö de Guge, per tal d’estendre el budisme a la regió del Transhimàlaia, va assignar 21 erudits a la regió. Ara bé, a causa de les dures condicions climàtiques i topogràfiques, només dos van sobreviure; un d’ells va ser l’erudit i traductor Rinchen Zangpo, que va establir l’activitat budista a la regió de Ladakh i altres àrees de l’Índia. Durant la seva estada allà, també va anar als països veïns del Nepal, Bhutan i Tibet. A Zangpo se’l coneixia amb l’epítet “Lochen”, “Lotsawa Chenpo” o el “Gran Traductor”. Se li atribueix la construcció de 108 monestirs a la regió transhimàlaia; va institucionalitzar el budisme a la regió. Aquests monestirs són considerats el pilar del Vajrayana del budisme tibetà.

Zangpo va contractar artistes del Caixmir per crear pintures murals i escultures als llegendaris 108 monestirs; malauradament pocs d’quests monestirs han sobreviscut. Un dels que s’ha conservat és aquest d’Alchi.

El complex del monestir té tres santuaris principals: el Dukhang (sala d’assemblees), el Sumtsek i el temple de Manjushri, tots datats entre principis del segle XII i principis del XIII. Els chortens també són una part important del complex. A més, el complex d’Alchi té altres dos temples importants, el temple del traductor anomenat “Lotsawa Lakhang” i un nou temple anomenat “Lakhang Soma”.

El Dukhang o Sala d’Actes es troba al cor del complex, és on els monjos realitzen culte i cerimònies. Es conserva el marc original de la porta de fusta. Durant els segles XII i XIII és van fer moltes addicions a l’estructura original.

El Sumtseg, edifici de tres pisos, es va construir amb marga i pedra natural, seguint la tradició de la construcció tibetana. Ara bé, les columnes de fusta, façanes, parets, imatges d’argila i pintures a l’interior del monestir van ser fetes per artistes del Caixmir.

La datació del Sumtseg s’ha fet basant-se en els noms dels sacerdots inscrits a l’últim pis de l’estructura i s’infereix que Sumsteg es va establir a principis del segle XIII.

El temple Manjushri  s’ha datat al voltant de l’any 1225. Aquest temple també se l’anomena “Jampe Lhakhang”.

Els primers chortens (stupes) que es van construir, el gran i el petit, són de principis del segle XIII, després de la construcció del Sumtseg. Aquests chortens són portes d’entrada decorades que es consideren exclusives d’Alchi amb vincle històric amb altres monuments. Es van afegir més chortens entre els segles XIII i XIV.

Els chortens d’aquí són curiosos, estan sobre una estructura que et permet mirar al seu interior des de sota. Es veu com un mandala en tres dimensions. 

L’interior és molt fosc, i les fotografies han quedat fatal. Es veuen les pintures de l’estructura esglaonada, que com deia abans, queda com un mandala, quan ho mires des de la base.














Ladakh i Caixmir (2009)-24. Baix Ladakh: muntanya magnètica, Sangam i Basgo

Tornant de la vall de Nubra vam dormir a Leh per emprendre el camí, al dia següent, cap Kargil, creuant el baix Ladakh; dit així perquè ja no està a tanta alçada. 

És un recorregut d’uns 215 km, per la carretera que uneix Leh (Ladakh) amb Srinagar (Caixmir). Ho fem en dos dies, amb diverses parades interessants pel camí.

A uns 30 km de Leh hi ha el que anomenen la muntanya magnètica. Jo suposava que el nom provenia de la roca que tenia propietats magnètiques, però no té res a veure.

És un petit tram de la carretera de Leh a Kargil que diuen que desafia el fenomen de la gravetat. Diuen que el turó del costat de la carretera té propietats magnètiques que fan que els vehicles es moguin sols, en contra de la força gravitacional, o sigui en pujada.

Basant-se en aquesta teoria, en el passat els avions de la Força Aèria Índia evitaven sobrevolar aquesta zona per evitar possibles interferències magnètiques.

Els vilatans que resideixen al turó magnètic de Ladakh creuen que hi havia una carretera que duia a la gent al cel. Els que mereixien anar al cel eren arrossegats per aquest camí cap allà, i els que no s’ho mereixien no hi arribaven mai.

La realitat és que és una il·lusió òptica, que fa que es vegi el pendent de la carretera invertit: la carretera fa baixada, però sembla que faci pujada, per això, el cotxe en punt mort es belluga. Si un creu el que veu li sembla que, contra tota lògica, el cotxe puja sense que engeguis el motor.

Actualment hi ha una marca d’on cal ubicar-se per fer la prova; crec que en el 2009 no hi era, perquè tan sols sé que ens en van parlar. Llegeixo que el cotxe baixa a uns 20 km per hora. Si realment creien que feia pujada sembla cosa de màgia o d’alguna força de la muntanya.

Hi ha alguna llegenda que diu que aquí havia viscut una antiga civilització amb tecnologia avançada i que posseïen coneixements de les forces magnètiques que els permetien construir estructures i vehicles que podien desafiar la gravetat.

A Corea del Sud també tenen una carretera en la que passa el mateix.

Sangam es troba a uns 35 km a l’oest de Leh; aquí hi ha un mirador des d’on espot veure la confluència de dos grans rius, l’Indus i els Zanskar. En realitat el poble és Nummu, i la paraula Sangam vol dir confluència, en aquest cas, la confluència dels dos rius esmentats. L’Indus és el que queda a la dreta i el Zanskar el que hi arriba per l’esquerra. Es pot observar la diferència en el color i residus que arrossega l’aigua.

El riu Indus és un dels rius més llargs d’Àsia. A la vall d’aquest riu van sorgir les primeres civilitzacions, com la de Harappa. Aquest riu separa les serralades de l’Himàlaia i el Karakorum.

El riu Zanskar és un dels principals afluents del riu Indus, i el riu Zanskar es forma quan el riu Doda i el riu Lungnak es troben prop de la vall central de Zanskar.

 Basgo és un poble històric, conegut pel seu castell medieval i els antics monestirs. Va ser un important centre comercial i cultural de l’antiga Ruta de la Seda.

La seva història es remunta al segle XV quan els governants de la dinastia Namgyal van establir aquí seu centre polític i cultural.

He trobat una historia resumida d’aquesta dinastia que m’ha permès aclarir una mica més la història del Ladakh.

La dinastia Namgyal de Ladakh va ser fundada per Bhagan, un rei de Basgo que va reunificar Ladakh derrotant el rei de Leh. Va prendre el cognom Namgyal (que vol dir victoriós) i va fundar aquesta nova dinastia que encara sobreviu actualment.

El rei Tashi Namgyal (1555-1575) va aconseguir repel·lir la majoria dels invasors de l’Àsia central i va construir una fortalesa real al cim del pic de Namgyal. Tsewang Namgyal va estendre temporalment el seu regne fins Nepal.

La màxima expansió de l’imperi va tenir lloc durant el regnat de Jamyang Rnam Rgyal (1560-1600).

Sengge Namgyal (1616-1642), conegut com el “rei lleó” va fer esforços per restaurar Ladakh a la seva vella glòria amb un programa ambiciós i enèrgic de construcció, incloent el palau de Leh i la reconstrucció de diversos gompes, sent els més famosos els de Hemis i Hanle. Va ampliar el regne al Zanskar i Spiti, però va ser derrotat pels mogols, que ja havien ocupat Caixmir i Baltistan.

El seu fill Deldan Namgyal (1642-1694) va calmar a l’emperador mogol Aurangzeb construint una  mesquita a Leh. No obstant això, va derrotar l’exèrcit mogol al Baltistan.

El seu fill Deldek es va unir a Bhutan en una disputa religiosa entre el Tibet i Bhutan, que va resultar en un intent d’invasió pel cinquè Dalai Lama, Ngawang Lobsang Gyatso. Els mogols es van retirar després d’haver estat pagats pel Dalai Lama. Amb l’ajuda de reforços de Galdan Boshugtu Khan, kan de l'Imperi Zungar, els tibetans van atacar de nou l’any 1684. Els tibetans van obtenir una victòria i van concloure un tractat amb Ladakh per després retirar-se a Lhasa al desembre de 1684. El Tractat de Temisgam en 1684 es va establir per acabar amb la disputa entre el Tibet i Ladakh, però la seva independència estava seriosament restringida.

A principis del segle XIX, l’imperi mogol s’havia ensorrat i el règim sikh s’havia establert al Panjab i al Caixmir. No obstant això, la regió Dogra de Jammu va romandre sota els seus governants rajput, el més gran dels quals va ser el maharaja Gulab Singh (1792-1857). El seu general Zorawar Singh va envair Ladakh en 1834. El rei Tshespal Namgyal va ser destronat i exiliat a Stok.

Després d’aquest incís, tornem als orígens del castell de Basgo. La seva construcció va començar en el segle XV, sota el govern de Tsewang Namgyal.

El castell es va construir en un lloc estratègic, sobre un turó des d’on es divisava el poble i les valls del voltant.

Basgo va tenir un paper crucial en la política de Ladakh, servint com a fortalesa durant diversos conflictes. Va ser un bastió contra les invasions de les regions de l’Àsia Central, inclòs Baltistan.

El castell de Basgo és un complex que comprèn una sèrie d’estructures, com ara el Chamba Lhakhang, el temple de Serzang i el Palau Reial. Està construït amb arquitectura tradicional ladakhi amb maó de fang i pedra.

El Chamba Lhakhang és el temple que hi ha dins del castell i és una de les estructures més antigues; està dedicat a Maitreya, el Buda futur.

Un altre dels temples qhe hi ha dins del castell és el temple de Serzang, on s’hi conserven escriptures i artefactes antics.