Per anar a Lamayuru, recorrem una altra part de la vall Dha Hanu, ja que agafem una altra carretera per anar a trobar la principal.
Poc després de sortir del campament trobem uns gravats a les
roques. No he trobat cap mena d’informació.
El recorregut és impressionant, pel color de les muntanyes.
Passem un punt elevat, ja que hi ha banderoles d’oració, però no he sabut
localitzar-lo al mapa. Aquesta zona
l’anomenen vall de la lluna.
La desviació per anar a aquesta vall es troba abans d’arribar a
Lamayuru.
Dha-Hanu (o Dah-Hanu) està situat a una altitud de 2700 m sobre
el nivell del mar, per tant és més càlid que Leh. Aquesta és una àrea que
compren quatre pobles: Dah i Hanu, al districte de Leh, i Garkon i Darchik, al
districte de Kargil.
Aquesta vall està habitada pels Brokpao Drokpa, d’origen
Dàrdic. Fins a la seva absorció pel regne Maryul els caps brokpa exercien
autonomia nominal a la regió.
Així i tot aquesta idea ha persistit i per això a la vall se la
coneix com la vall ària. Ho va potencia la industria turística, pel seu
exotisme.
Dah o Dha i Hanu són dos pobles dels brokpa del districte de
Leh. Fins al 2010, aquests eren els dos únics pobles brokpa que podien visitar
els turistes. Aquests dos pobles es troben a uns 163 km al nord-oest de Leh. En
estar a una altitud més baixa que Leh, el seu clima és més càlid, permetent el
cultiu de vinyes, cireres, albercocs i nous.
L’últim poble de la vall al que tenen accés els turistes és Dah
o Dha.
Un dels pobles d’aquesta vall és Biama, on nosaltres vam anar a
dormir al campament que hi ha.
Els brokpa són poca població. Havia llegit que tenen problemes
d’infertilitat, es casen entre ells ja
que està mal vist que es casin amb ladakhis. Això hi vaig llegir en el 2009, no
sé si segueix sent així.
Tinc anotat que tenen la festa del petó, però em deien que ja
llavors se n’avergonyien una mica. Cercant informació sobre aquesta festa he
trobat que de tant en tant es fan grups d’homes i dones que es fan petons en
públic sense restriccions.
El poble és conegut pel seu monestir; a diferència d’altres
monestirs que hem vist, que estaven sobre un turó, aquest es troba a la plana,
al mateix nivell que el poble.
És un dels monestirs més antics i més coneguts del Ladakh; té
pintures força ben conservades, dels segles XI i XII, i a més en aquest
monestir hi ha milers de rares i úniques escultures i pintures del segle XI del
Tibet occidental.
El Dukhang o Saló d’Assemblees i el Temple Principal
(Tsuglagkhang), que és un temple de tres pisos anomenat Sumtseg (literalment
“tres pisos”) estan construïts a l’estil caixmiri com es veu en molts
monestirs. El tercer temple s’anomena Temple Manjushri. Els stupes o chortens
també són una part important del complex.
Una de les inscripcions que hi ha fa referència a la fundació
del monestir per part d’un rei i una reina, que potser són els que apareixen en
una escena dels murals a l’entrada del Dukhang, i datats al voltant de l’any
1200.
Durant el segle X, el rei lama tibetà Yeshe-Ö de Guge, per tal
d’estendre el budisme a la regió del Transhimàlaia, va assignar 21 erudits a la
regió. Ara bé, a causa de les dures condicions climàtiques i topogràfiques,
només dos van sobreviure; un d’ells va ser l’erudit i traductor Rinchen Zangpo,
que va establir l’activitat budista a la regió de Ladakh i altres àrees de
l’Índia. Durant la seva estada allà, també va anar als països veïns del Nepal,
Bhutan i Tibet. A Zangpo se’l coneixia amb l’epítet “Lochen”, “Lotsawa Chenpo”
o el “Gran Traductor”. Se li atribueix la construcció de 108 monestirs a la
regió transhimàlaia; va institucionalitzar el budisme a la regió. Aquests
monestirs són considerats el pilar del Vajrayana del budisme tibetà.
El complex del monestir té tres santuaris principals: el
Dukhang (sala d’assemblees), el Sumtsek i el temple de Manjushri, tots datats
entre principis del segle XII i principis del XIII. Els chortens també són una
part important del complex. A més, el complex d’Alchi té altres dos temples
importants, el temple del traductor anomenat “Lotsawa Lakhang” i un nou temple
anomenat “Lakhang Soma”.
El Sumtseg, edifici de tres pisos, es va construir amb marga i
pedra natural, seguint la tradició de la construcció tibetana. Ara bé, les
columnes de fusta, façanes, parets, imatges d’argila i pintures a l’interior
del monestir van ser fetes per artistes del Caixmir.
El temple Manjushri s’ha
datat al voltant de l’any 1225. Aquest temple també se l’anomena “Jampe
Lhakhang”.
Els primers chortens (stupes) que es van construir, el gran i
el petit, són de principis del segle XIII, després de la construcció del
Sumtseg. Aquests chortens són portes d’entrada decorades que es consideren
exclusives d’Alchi amb vincle històric amb altres monuments. Es van afegir més
chortens entre els segles XIII i XIV.
L’interior és molt fosc, i les fotografies han quedat fatal. Es
veuen les pintures de l’estructura esglaonada, que com deia abans, queda com un
mandala, quan ho mires des de la base.
És un recorregut d’uns 215 km, per la carretera que uneix Leh
(Ladakh) amb Srinagar (Caixmir). Ho fem en dos dies, amb diverses parades
interessants pel camí.
És un petit tram de la carretera de Leh a Kargil que diuen que
desafia el fenomen de la gravetat. Diuen que el turó del costat de la carretera
té propietats magnètiques que fan que els vehicles es moguin sols, en contra de
la força gravitacional, o sigui en pujada.
Basant-se en aquesta teoria, en el passat els avions de la
Força Aèria Índia evitaven sobrevolar aquesta zona per evitar possibles
interferències magnètiques.
Els vilatans que resideixen al turó magnètic de Ladakh creuen
que hi havia una carretera que duia a la gent al cel. Els que mereixien anar al
cel eren arrossegats per aquest camí cap allà, i els que no s’ho mereixien no
hi arribaven mai.
Actualment hi ha una marca d’on cal ubicar-se per fer la prova;
crec que en el 2009 no hi era, perquè tan sols sé que ens en van parlar.
Llegeixo que el cotxe baixa a uns 20 km per hora. Si realment creien que feia
pujada sembla cosa de màgia o d’alguna força de la muntanya.
Hi ha alguna llegenda que diu que aquí havia viscut una antiga
civilització amb tecnologia avançada i que posseïen coneixements de les forces
magnètiques que els permetien construir estructures i vehicles que podien
desafiar la gravetat.
A Corea del Sud també tenen una carretera en la que passa el
mateix.
El riu Indus és un dels rius més llargs d’Àsia. A la vall
d’aquest riu van sorgir les primeres civilitzacions, com la de Harappa. Aquest
riu separa les serralades de l’Himàlaia i el Karakorum.
El riu Zanskar és un dels principals afluents del riu Indus, i
el riu Zanskar es forma quan el riu Doda i el riu Lungnak es troben prop de la
vall central de Zanskar.
La seva història es remunta al segle XV quan els governants de
la dinastia Namgyal van establir aquí seu centre polític i cultural.
He trobat una historia resumida d’aquesta dinastia que m’ha
permès aclarir una mica més la història del Ladakh.
La dinastia Namgyal de Ladakh va ser fundada per Bhagan, un rei
de Basgo que va reunificar Ladakh derrotant el rei de Leh. Va prendre el cognom
Namgyal (que vol dir victoriós) i va fundar aquesta nova dinastia que encara
sobreviu actualment.
La màxima expansió de l’imperi va tenir lloc durant el regnat
de Jamyang Rnam Rgyal (1560-1600).
Sengge Namgyal (1616-1642), conegut com el “rei lleó” va fer
esforços per restaurar Ladakh a la seva vella glòria amb un programa ambiciós i
enèrgic de construcció, incloent el palau de Leh i la reconstrucció de diversos
gompes, sent els més famosos els de Hemis i Hanle. Va ampliar el regne al
Zanskar i Spiti, però va ser derrotat pels mogols, que ja havien ocupat Caixmir
i Baltistan.
El seu fill Deldek es va unir a Bhutan en una disputa religiosa
entre el Tibet i Bhutan, que va resultar en un intent d’invasió pel cinquè
Dalai Lama, Ngawang Lobsang Gyatso. Els mogols es van retirar després d’haver
estat pagats pel Dalai Lama. Amb l’ajuda de reforços de Galdan Boshugtu Khan,
kan de l'Imperi Zungar, els tibetans van atacar de nou l’any 1684. Els tibetans
van obtenir una victòria i van concloure un tractat amb Ladakh per després
retirar-se a Lhasa al desembre de 1684. El Tractat de Temisgam en 1684 es va
establir per acabar amb la disputa entre el Tibet i Ladakh, però la seva
independència estava seriosament restringida.
Després d’aquest incís, tornem als orígens del castell de
Basgo. La seva construcció va començar en el segle XV, sota el govern de
Tsewang Namgyal.
El castell es va construir en un lloc estratègic, sobre un turó
des d’on es divisava el poble i les valls del voltant.
El castell de Basgo és un complex que comprèn una sèrie
d’estructures, com ara el Chamba Lhakhang, el temple de Serzang i el Palau
Reial. Està construït amb arquitectura tradicional ladakhi amb maó de fang i
pedra.
El Chamba Lhakhang és el temple que hi ha dins del castell i és
una de les estructures més antigues; està dedicat a Maitreya, el Buda futur.
Un altre dels temples qhe hi ha dins del castell és el temple
de Serzang, on s’hi conserven escriptures i artefactes antics.