Harappa es troba a uns 200 km al sud de Lahore, a la riba del
riu Ravi. La ciutat moderna està al costat de les ruïnes de l’antiga ciutat
fortificada, que va formar part de l’anomenada civilització de la vall de
l’Indus; en ser la primera ciutat que es va descobrir va donar nom a aquesta
civilització o cultura, la cultura Harappa.
Comencem visitant el museu i després anem al jaciment
arqueològic.
El museu es va fundar en el 1926 i l’any 1967 es va traslladar
al nou edifici, on es troba ara. El museu està en uns jardins i en ser diumenge
hi ha molta gent.
Les dues ciutats excavades més conegudes de la civilització de
l’Indus són Harappa i Mohenjo-daro; es creu que tenien de l’ordre d’uns 40.000
o 50.0000 habitants; això és sorprenent ja que la majora de ciutats antigues
tenien de mitjana uns 10.000 habitants. S’estima que la població total de la
cultura de l’Indus era d’uns 5 milions, i el territori ocupat s’estenia uns
1500 km al llarg de les ribes de l’Indus i després s’estenia cap a l’exterior
per les dues bandes. S’han trobat jaciments d’aquesta civilització en llocs
força allunyats, per exemple, prop de la frontera amb Nepal, a l’Afganistan, a
les costes de l’Índia i prop de Delhi.
Aproximadament entre el 1900 i el 1500 aC aquesta civilització
va entrar en declivi, sense que se sàpiga mb certesa la causa. A principis del
segle XX, es creia que havien patit una invasió ària, per part d’un poble
vingut del nord, de pell clara... Però ara es pensa que els aris, que
s’associen ètnicament als perses iranians, van emigrar cap aquí però de forma
pacífica i es van barrejar amb la població indígena.
No se sap amb certesa perquè va desaparèixer, però molts autors
pensen que podria haver influït per algun canvi climàtic, que s’assequés el
riu
Sarasvati, que hagués canviat la
trajectòria del monsó que era fonamental pel rec dels cultius, la superpoblació
de les ciutats, el declivi del comerç amb Egipte i Mesopotàmia, o una
combinació d’alguns d’aquests factors.
James Lewis, conegut com Charles Masson, 1800-1853, era un
soldat britànic de l’exèrcit d’artilleria de la Companyia de les Indies
Orientals, que juntament amb un altre soldat, l’any 1827 va desertar. Per
evitar que les autoritats el trobessin es va canviar el nom pel de Charles
Masson i es va dedicar a viatjar per
l’Índia.
Masson era col·leccionista de monedes, estava especialment
interessat en les monedes antigues i això el va dur a fer algunes excavacions
pel seu compte en llocs antics. Un d’aquest llocs va ser Harappa, on hi va
arribar l’any 1829. No s’hi va estar gaire temps, però si que en va deixar
constància a les seves notes; no sabia qui havia construït la ciutat i ho va
atribuir, erròniament, a Alexandre el Gran durant les seves campanyes a l’Índia
cap al 326 aC.
Quan va tornar a Gran Bretanya, després d’haver sigut perdonat
per la deserció, va publicar el llibre “Narrative of Various Journeys in
Balochistan, Afghanistan and the Punjab” on descrivia els seus viatges per
aquestes terres. La publicació va sortir l’any 1842 i de seguida va interessar
a les autoritats britàniques a l’Índia, especialment a Alexander Cunningham.
Sir Alexander Cunningham (1814-1893), era un enginyer britànic
apassionat per la història antiga, que l’any 1861 va fundar el Servei Arqueològic
de l’Índia. Cunningham va iniciar les excavacions del jaciment i va publicar la
seva interpretació l’any 1875, i va identificar la que va anomenar escriptura
de l’Indus. La seva interpretació encara era incompleta ja que no es trobava
cap connexió amb cap altra civilització.
L’any 1904, es va nomenar un nou director del Servei Arqueològic
de l’Índia, John Marshall (1876-1958); aquest va visitar Harappa i va arribar a
la conclusió de que el jaciment representava una antiga civilització
desconeguda fins llavors, i va ordenar una excavació completa de Harappa. Més o
menys al mateix temps es va assabentar que a uns 650 km de distància hi havia
un altre jaciment que la gent local anomenava Mohenjo-daro, “el monticle dels
morts”; l’anomenaven així ja que per allà havien trobat ossos, tant d’animals
com d’humans, i diversos artefactes. Les excavacions en aquest nou jaciment es
van fer en el 1924-1925 i es van trobar moltes similituds entre els dos
jaciments. Va ser així com es va descobrir la civilització de la vall de
l’Indus.
Harappa no s’assemblava a l’arquitectura egípcia ni a la de
mesopotàmia. No hi havia evidència de temples, palaus o grans estructures
monumentals; tampoc s’havien trobat noms de reis o reines, ni esteles o
estàtues reials. La ciutat estava formada per petites cases de totxanes , amb
el sostre pla fet amb argila. Hi havia una ciutadella, muralles, els carrers
traçats en forma de quadrícula... O sigui que tot indicava que era una societat
molt avançada.
Les cases tenien wàters amb cisterna, hi havia un sistema de
clavegueram, amb un elaborat sistema de drenatge a banda i banda dels carrers.
Diuen que era millor que el dels primers temps dels romans. Als terrats alguns
edificis tenien uns dispositius que a Pèrsia es coneixen com a “captadors de
vent” que proporcionaven ventilació i refrigeració.
Es van anar trobant diferents ciutats d’aquesta civilització i
totes mostraven el mateix grau de sofisticació i indicava que s’havien
planificat prèviament abans de la construcció. Sembla que s’havia escollit el
lloc i s’havia dissenyat la ciutat abans de ser habitada; no era pobles petits
que haguessin anat creixent. El fet de que totes les ciutats tinguessin moltes
característiques en comú suggereix que
hi havia un govern central fort, capaç de planificar, finançar i construir
aquestes ciutats.
Les excavacions a Harappa i a Mohenjo-daro van continuar entre
el 1944 i el 1948, sota la direcció de l’arqueòleg britànic Sir Mortimer
Wheeler (1890-1976); diuen que a aquest home l’hi costava acceptar que gent de
pell fosca hagués pogut construir aquelles ciutats. Va ser ell qui va
aconseguir establir l’estratigrafia de Harappa i posar les bases per a la
posterior periodització de la vall de l’Indus.
La cronologia es basa principalment en les probes físiques
trobades en el jaciment, però també en el coneixement dels contactes comercials
que tenien amb Egipte i Mesopotàmia. Per exemple, el lapislàtzuli, era molt
popular en aquestes cultures, i tot i que els estudiosos sabien que procedia de
l’Índia, no sabien exactament d’on, fins que no es va descobrir la civilització
de la vall de l’Indus. Si ho he entès be, aquesta pedra semipreciosa que
empraven a Egipte i Mesopotàmia provenia d’aquesta regió i la van seguir
important fins i tot després de la desaparició de la cultura de la vall de
l’Indus.
S’han establert diferents períodes de la civilització de la
vall de l’Indus. Aquí indico aquests períodes, l’època i les característiques
rellevants.
Pre-harappa, aproximadament del 7000 al 5500 aC. El millor
exemple d’aquest període és el jaciment de Mehrgarh, i mostra evidències de
desenvolupament agrícola, domesticació de plantes i animals i producció d’eines
i ceràmica.
Harappa primerenc, aproximadament del 5500 al
2800 aC. És en aquest període que s’estableix
el comerç amb Egipte, Mesopotàmia i possiblement amb la Xina. Les comunitats
que vivien en petits pobles construïen ports, molls i magatzems prop de les
vies fluvials.
Harappa madur, aproximadament del 2800 al 1900 aC. És quan es
construeixen les grans ciutat i hi ha una urbanització generalitzada. Harappa i
Mohenjo-daro arriben al seu esplendor cap al 2600 aC. Es van construir altres
ciutats, com Ganeriwala, Lothal i Dholavira, seguien el mateix model que les
dues anteriors. Van arribar a haver-hi unes 1.000 ciutats en tot el territori
per on es va estendre la civilització de la vall de l’Indus.
Harappa tardà, aproximadament del 1900 al 1500 aC. És quan hi
ha el declivi de la civilització; coincideix amb una onada migratòria del poble
ari, des del nord, probablement de l’altiplà iranià. També sembla que hi va
haver un canvi climàtic que va provocar inundacions, sequera, i fam. També
suggereixen que s’acabessin les relacions comercials amb Egipte i Mesopotàmia.
Post-harappa, aproximadament des del 1500 al 600 aC. En aquest
període s’abandonen les ciutats i la gent es trasllada al sud. Quan Cir II, dit
el Gran, va envair l’Índia en el 530 aC aquesta civilització ja no existia.
Sembla que era un poble artesà, agricultor i comerciant. No s’ha
trobat cap evidència de que hagués tingut un exèrcit permanent; tampoc s’han
trobat evidències de palaus ni de temples. Cada ciutat devia tenir el seu
governador però segurament hi havia un govern centralitzat, sinó costa
d’explicar la uniformitat de les ciutats.
Les eines, els estris i els materials de Harappa
també presenten uniformitat. En aquella època
no es coneixia el ferro, i les eines que feien servir per tallar, raspar,
bisellar i perforar estaven estandarditzades, i eren de quars o de coure i
bronze. El coure, el bronze, l’or i la plata eren els únics metalls dels que
disposaven; es feien servir també per fabricar recipients i estatuetes,
ganivets, hams, puntes de fletxa, serres, cisells, falçs, agulles i braçalets.
Entre els milers d’artefactes trobats en els diferents
jaciments s’han trobat petits segells d’esteatita, d’uns 3 cm de diàmetre, que
es devien utilitzar per a la identificació personal en el comerç. Es pensa que
es devien emprar per signar contractes, autoritzar operacions comercials,
autentificar el punt d’origen, l’enviament i la recepció de mercaderies en el
comerç a llarga distància.
Feien servir la roda, els carros arrossegats per animals, les embarcacions de fons pla
prou amples per transportar mercaderies comercials i es diu que potser també
utilitzaven la vela.
En el tema agrari, coneixien i empraven tècniques de rec i els
canals, diverses eines per al cultiu, i van establir zones de cultiu i zones de
pastura.
És possible que fessin rituals de fertilitat tant per obtenir
bones collites com embarassos de les dones; s’han trobat figuretes amulets i
estatuetes de forma femenina que podrien tenir aquesta finalitat. Es creu que
potser adoraven a la Deessa Mare i possiblement un consort masculí representat
comuna figura amb banyes i acompanyat d’animals salvatges. Però tot són especulacions
ja que no se sap res de la seva religió.
Tenien una bona habilitat artística, tal com es veu en les
estàtues, segells, ceràmica i joieria que s’ha trobat. Una de les obres d’art
més famosa és “la ballarina”, trobada a Mohenjo -daro l’any 1926. Una altra
peça important és la del que anomenen “el Rei sacerdot”.
En més del 60% dels segells personals hi apareix un animal que
sembla un unicorn. En els segells, a part de les figures hi apareixen uns
símbols que s’han interpretat com un tipus d’escriptura, l’escriptura de
l’Indus.
Hi ha diverses teories sobre l’origen del declivi però cap del
tot satisfactòria. Segons una d’elles el riu Gaggar-Hakra, que s’identifica con
el riu Sarasvati en els textos vèdics, passava al costat del riu Indus i cap al
1900 aC es va assecar; això va fer que les poblacions que depenien del riu
s’haguessin de reubicar. La gran sedimentació en llocs com Mohenjo-daro
suggereix que hi va haver una gran inundació; això seria una altra possible
causa.
Una altra possibilitat és que no tinguessin prou recursos. En
aquella època Egipte i Mesopotàmia tenien problemes i potser es van interrompre
les relacions comercials.
El període Harappa tardà es correspon amb l’edat del bronze
mitjà a Mesopotàmia, durant la qual els sumeris, que eren els principals socis
comercials dels pobles de la vall de l’Indus, es van dedicar a expulsar als
invasors, i el rei babilònic Hammurabi conqueria les ciutats-estat consolidant
el seu imperi. A Egipte aquest període es correspon amb l’ultima part del Regne
Mitjà, amb un govern feble amb poc poder i autoritat.
La civilització de la Vall de l’Indus està considerada una
delestres civilitzacions més importants de l’antiguitat, juntament amb la
d’Egipte i Mesopotàmia.
La civilització de la vall de l’Indus es va desenvolupar en les
regions regades pel riu Indus i els seus cinc tributaris: Jhelum, Chenab, Ravi,
Sutlej i Beas. S’han descobert més de 400 centres urbans, sent els més grans el
de Harappa i el de Mohenjo-daro.
L’any 1826 Charles Masson va visitar la regió i va descriure
els monticles de Harappa. Mes tard, en el 1831, va ser Alexander Burns qui va visitar el lloc.
Alexander Cunningham, que es va convertir en el fundador i director general del
Servei Arqueològic de l’Índia l’any 1861, va venir aquí dos cops, en el 1853 i
el 1856, i va estimar que el perímetre de tot el recinte era d’uns 3 km. Va descobrir que alguns dels monticles havien
estat excavats i que els maons s’havien utilitzat per a la construcció de la
línia de ferrocarril Lahore-Multan.
Després de la partició de l’Índia, es van fer noves excavacions
en el 1966; van aportar molta informació i l’any següent el museu es va
traslladar a la nova ubicació. Entre 1986 i 2001 es va fer una nova campanya,
gràcies a un projecte conjunt americà pakistanès.
Aquí a Harappa les capes inferiors corresponen a la fase Hakra
o Ravi, cap al 3300 aC; l’assentament estava ubicat en un lloc elevat, a la vora d’un antic canal del riu. Al llarg d’uns
700 anys aquest primer nucli va anar creixent fins a convertir-se en una petita
ciutat, en la fase Kot Diji, entre 2800 i 2600 aC. Al llarg dels 200 anys
següents es va convertir en una de les ciutats més grans de l’antiguitat, era
la fase Harappa.
D’aquesta primera fase, la Ravi, no se’n va tenir informació
fins a l’excavació del 1996. Es van trobar perles o boletes de lapislàtzuli,
àgata i cornalina, que haurien vingut de lluny; també es van trobar també
fragments de peces de ceràmica amb inscripcions posteriors a la cocció.
L’estudi de la ceràmica de la fase Ravi o Hakra és molt important
per entendre com es va anar desenvolupant i evolucionant la tècnica de la
fabricació de ceràmica, en la fase Kot Diji i més tard en la fase Harappa.
La ceràmica de la fase Ravi aquí a Harappa té algunes característiques
similars a les observades en les peces trobades en altres jaciments
contemporanis de la vall de l’Indus i del Balutxistan, però té algunes
característiques específiques, que la fan diferent de les altres.
La composició de l’argila i la tècnica de fabricació de la
ceràmica indiquen que es va produir a Harappa i que té unes característiques
pròpies. Es fabricava a mà i sense fer servir cap torn de terrisser. Algunes de
les peces de ceràmica tenen les parets gruixudes per poder ser utilitzades a la
cuina, mentre que d’altres estan fabricades amb argiles més fines i es van
decorar amb
diversos tipus de dissenys
pintats, algunes amb dissenys policromats.
En algunes peces s’hi ha trobat la marca del terrisser, que en
general consistia en un o dos cops de massa a la base o a la part inferior del
recipient.
A la superfície s’han trobat gravats molts signes individuals i
alguns múltiples, fets després de la cocció, que podrien representar les
primeres formes de l’escriptura de l’Indus.
Cap al final d’aquesta fase es va començar a fer sevir el torn
de terrisser i es van començar a fabricar recipients globulars més grans. Algunes
d’aquestes peces estaven decorades amb dissenys pintats més complexos i emprant
noves tècniques de decoració de superfícies que van continuar en les fases
següents, la Kot Diji i la Harappa.
En la ceràmica de la fase Ravi es fa servir molt sovint la
pintura blanca, en canvi en les fases posteriors ja no predomina aquest color.
El que sí que es conserva de la fase Ravi són alguns dels motius com l’escata
de peix i els cercles que es creuen; en els períodes posteriors aquests motius
estan pintats en negre sobre fons vermell.
Els canvis en la ceràmica en les diferents fases es relaciona
amb el desenvolupament urbà. La utilització del torn pot estar relacionada amb
la major demanda de recipients, i la necessitat d’industrialitzar el procés de
fabricació.
El jaciment de Harappa es va expandir en dos assentaments
emmurallats que cobreixen més de 27 hectàrees durant la fase Kot Diji. Aquesta
expansió, probablement
deguda a un
augment significatiu de la població va dur a una major demanda d’objectes de
ceràmica. Segurament en la fase Ravi la producció de ceràmica era domèstica, i
en les fases posteriors es devia produir ja en tallers. En les excavacions s’ha
trobat un canvi en els forns, en la fase Ravi petits i després ja molt més
grans, especialment en la fase Harappa en que s’han trobat també tallers de
ceràmica.
Kot Diji és un assentament que es troba a la província del Sind
i com ja he indicat abans, és precursor de la civilització de la vall de l’Indus,
que comença amb la civilització Harappa.
Aquesta és la població fortificada més antiga que es coneix a
la vall de l’Indus.
Les cases es
construïen amb maons de fang dur i pedra. Com ja he dit aquest període va dur
avenços en la fabricació de ceràmica. Les dones feien servir ornaments,
collarets i braçalets, que en el darrer període eren de coure o bronze. Els
nens tenien joguines de pedra i de terracota.
En el museu hi ha també objectes d’un altre assentament
contemporani a Kot Diji, Amri. I ceràmiques de Mohenjo Daro, com els recipients
amb forats a les parets, que segurament servien per filtrar l’aigua, i una
reproducció del cap del Rei-sacerdot.
En el cementiri de Harappa s’han trobat molts enterraments, en
que els cossos s’havien dipositat en taüts i embolicats amb un sudari. Tant a
les tombes dels homes com a les de les dones s’hi han trobat recipients que
contenien ofrenes de menjar; aquests recipients no tenien cap mena de
decoració. Tampoc s’hi ha trobat objectes ornamentals
En les excavacions a Harappa s’han trobat més de 200 cossos.
Els primers enterraments es feien en grans fosses, ovalades o en alguns casos
rectangulars; estaven recobertes de maons de fang i se suposa, per les taques
que s’hi ha trobat, que s’enterraven dins d’un taüt de fusta.
També es van trobar uns 100 enterraments en gerres, en les que
s’hi col·locaven els ossos. El crani es col·locava al centre, seguit dels ossos
llargs, que es col·locaven de manera inclinada. Els espais restants s’omplien
amb ossos més petits. Aquests enterraments estaven molt a prop de la superfície del sòl actual
Els rituals de purificació eren importants per a la gent de la
vall de l’Indus. Tant els pobles com les ciutat tenien un sistema de drenatge,
plataforma de bany, latrina, pous i recipients d’un sol ús, el que indica que
era important la neteja i la purificació.
L’escriptura de l’Indus és un sistema de símbols que es va
desenvolupar durant els períodes de Kot Diji i Harappa madura, entre el 3.500 i
el 1.900 aC. La majoria d’inscripcions que s’han trobat són molt curtes, i això
va difícil determinar si aquests símbols són una forma d’escriptura o no.
No s’ha trobat cap inscripció bilingüe, pel que segueix sense
poder-se desxifrar malgrat els intents que s’han fet.
L’any 1875 va ser el primer cop que es van publicar els símbols
de Harappa, era un dibuix d’Alexander Cunningham. Des d’aleshores s’han
descobert més de 4.000 objectes amb inscripcions, alguns s’han trobat en llocs
distants, com Mesopotàmia.
A principis de la dècada de del 1970, Iravatham Mahadevan va
publicar un corpus lingüístic i una concordança de les inscripcions de l’Indus
on llistava 3.700 segells i 417 signes diferents en patrons específics. Va
assenyalar que la inscripció mitjana contenia cinc símbols, i la més llarga
contenia 26 símbols en una única línia. També establia que l’escriptura anava
de dreta a esquerra.
Les excavacions arqueològiques han recuperat més de 4.000
objectes que tenen aquest tipus d’escriptura; majoritàriament són taules de
pedra llisa de petites dimensions, quadrades o rectangulars, el que s’anomena
habitualment “segells”. En aquests segells, sovint hi ha representacions d’animals,
com toros, elefants, rinoceronts, búfals d’aigua o unicorns.
També s’han trobat símbols sobre gerros de ceràmica, taules de
coure, utensilis diversos de bronze i sobre vares d’or i d’ivori. En canvi, no
han aparegut inscripcions en parets, làpides de tombes o taules d’argila.
A partir del segle XIX aC cessa l’ús sistemàtic dels símbols,
coincidint amb l’última etapa de la civilització Harappa madura. Ara be, s’han
trobat alguns objectes amb inscripcions de símbols similars en assentaments del
segle XVI aC, i també a Gujarat es van trobar els darrers segells amb l’escriptura
de l’Indus, que s’han datat (per termoluminescència) del 1528 aC.
Actualment es considera que el nombre de símbols d’aquesta
escriptura és d’uns 400; aquesta xifra és massa elevada perquè cada caràcter
representi un fonograma, per això se suposa que es tractaria d’una escriptura
logo-sil·làbica, si ho he entès bé seria que cada símbol pot representar una
paraula o al menys una síl·laba.
Els objectes descoberts contenen quatre o cinc caràcters de
mitjana. La inscripció més llarga descoberta en una única superfície conté 17
símbols, sense cap repetició. Però la majoria d’especialistes consideren que la
inscripció més llarga seria una sèrie de 26 símbols que sembla tenir
continuïtat al llarg de tres de les cares laterals d’una peça.
L’escriptura de l’Indus es compon de signes parcialment
pictogràfics i motius humans i animals. S’han trobat en segells de pedra,
tauletes de terracota i, ocasionalment, en metall. Alguns són molt petits i cal
mirar-los amb lupa per veure els gravats; tots ells són una meravella, tot i
que no m’he n’he sortit gaire al fotografiar-los.
Des de la dècada de 1920 s’han publicat més d'un centenar d'estudis
intentant desxifrar aquesta escriptura.
Des del descobriment de la pedra de Rosetta a Egipte el 1799 i
el consegüent desxiframent dels jeroglífics egipcis a partir de la dècada de
1820, els epigrafistes han après a llegir un bon nombre d’escriptures antigues.
Per exemple, l’escriptura brahmi de l’Índia va ser desxifrada a la dècada de
1830; escriptures cuneïformes (caracteritzades per impressions en forma de
falca en argila) de Mesopotàmia a la segona meitat del segle XIX; l’escriptura
lineal B de Grècia a la dècada de 1950; i els glifs maies d’Amèrica Central a
finals del segle XX. Però si no vaig errada l’escriptura de l’Indus segueix
sense haver-se pogut desxifrar.
Una altra cosa que em va cridar l’atenció va ser que tenien un
sistema de pesos de pedra, generalment cubs de diferents mides.
Aquests pesos s’ajusten al sistema de pes binari estàndard de
Harappa que es va utilitzar en tots els assentaments. Pels pesos petits el
sistema d’augment és binari, sent el pes més petit de la sèrie de 0,856 grams i
el pes més comú és 16 vegades més gran, o sigui uns 13,7 grams. Pels pesos
grans l’augment és decimal: el pes més gran és 100 vegades el pes de la relació
16 en el sistema binari.
Aquests pesos es van trobar en excavacions fetes a Harappa i a
Mohenjo-daro, així com a altres jaciments del Sind i el Balutxistan; això
indica que hi havia un sistema uniforme en tota la regió per on s’estenia la
civilització de l’Indus.
Se suposa que s’utilitzaven en les relacions comercials i possiblement
també per recaptar impostos.
La majoria dels pesos són cubs molt ben tallats, la majoria de
pedra, chert gris amb bandes, però n’hi ha uns quants de pissarra gris fosc,
que s’assemblen als pesos en forma de barril d’Elam i Mesopotàmia, i també
alguns altres materials, com l’alabastre, la quarsita, el jaspi, etc.
Tots els pesos es classifiquen amb precisió en un sistema únic
entre les civilitzacions antigues. En denominacions més baixes, el sistema és
binari. 1, 2, 4, 8, 16, 32, fins a 12.800. En els pesos més alts el sistema era
decimal amb pesos fraccionaris en terços.
Els pesos petits, fins a 12.800 no tenien cap marca i se suposa
que s’empraven per pesar joies. El pes de 13,7 g sembla que va ser una unitat a la vall de
l’Indus.
 |
| https://www.harappa.com/slide/weights-harappa |
Un 83% dels pesos trobats eren cúbics, i un 68% eren fets en
aquesta pedra anomenada chert. Els plats de les balances eren de coure, bronze
i ceràmica.
Els pesos i mesures estàndard van ser desenvolupats per la
civilització de la vall de l’Indus. El sistema centralitzat de pes i mesura va
servir als interessos comercials dels comerciants de l’Indus, ja que es van
utilitzar mesures de pes més petites per mesurar productes de luxe, mentre que
es van utilitzar pesos més grans per comprar articles més voluminosos, com ara
cereals alimentaris, etc.
