Pakistan-20. Harappa: el museu

Harappa es troba a uns 200 km al sud de Lahore, a la riba del riu Ravi. La ciutat moderna està al costat de les ruïnes de l’antiga ciutat fortificada, que va formar part de l’anomenada civilització de la vall de l’Indus; en ser la primera ciutat que es va descobrir va donar nom a aquesta civilització o cultura, la cultura Harappa.

Comencem visitant el museu i després anem al jaciment arqueològic.

El museu es va fundar en el 1926 i l’any 1967 es va traslladar al nou edifici, on es troba ara. El museu està en uns jardins i en ser diumenge hi ha molta gent.

Les dues ciutats excavades més conegudes de la civilització de l’Indus són Harappa i Mohenjo-daro; es creu que tenien de l’ordre d’uns 40.000 o 50.0000 habitants; això és sorprenent ja que la majora de ciutats antigues tenien de mitjana uns 10.000 habitants. S’estima que la població total de la cultura de l’Indus era d’uns 5 milions, i el territori ocupat s’estenia uns 1500 km al llarg de les ribes de l’Indus i després s’estenia cap a l’exterior per les dues bandes. S’han trobat jaciments d’aquesta civilització en llocs força allunyats, per exemple, prop de la frontera amb Nepal, a l’Afganistan, a les costes de l’Índia i prop de Delhi.

Aproximadament entre el 1900 i el 1500 aC aquesta civilització va entrar en declivi, sense que se sàpiga mb certesa la causa. A principis del segle XX, es creia que havien patit una invasió ària, per part d’un poble vingut del nord, de pell clara... Però ara es pensa que els aris, que s’associen ètnicament als perses iranians, van emigrar cap aquí però de forma pacífica i es van barrejar amb la població indígena.

No se sap amb certesa perquè va desaparèixer, però molts autors pensen que podria haver influït per algun canvi climàtic, que s’assequés el riu  Sarasvati, que hagués canviat la trajectòria del monsó que era fonamental pel rec dels cultius, la superpoblació de les ciutats, el declivi del comerç amb Egipte i Mesopotàmia, o una combinació d’alguns d’aquests factors.

James Lewis, conegut com Charles Masson, 1800-1853, era un soldat britànic de l’exèrcit d’artilleria de la Companyia de les Indies Orientals, que juntament amb un altre soldat, l’any 1827 va desertar. Per evitar que les autoritats el trobessin es va canviar el nom pel de Charles Masson  i es va dedicar a viatjar per l’Índia.

Masson era col·leccionista de monedes, estava especialment interessat en les monedes antigues i això el va dur a fer algunes excavacions pel seu compte en llocs antics. Un d’aquest llocs va ser Harappa, on hi va arribar l’any 1829. No s’hi va estar gaire temps, però si que en va deixar constància a les seves notes; no sabia qui havia construït la ciutat i ho va atribuir, erròniament, a Alexandre el Gran durant les seves campanyes a l’Índia cap al 326 aC.

Quan va tornar a Gran Bretanya, després d’haver sigut perdonat per la deserció, va publicar el llibre “Narrative of Various Journeys in Balochistan, Afghanistan and the Punjab” on descrivia els seus viatges per aquestes terres. La publicació va sortir l’any 1842 i de seguida va interessar a les autoritats britàniques a l’Índia, especialment a Alexander Cunningham.

Sir Alexander Cunningham (1814-1893), era un enginyer britànic apassionat per la història antiga, que l’any 1861 va fundar el Servei Arqueològic de l’Índia. Cunningham va iniciar les excavacions del jaciment i va publicar la seva interpretació l’any 1875, i va identificar la que va anomenar escriptura de l’Indus. La seva interpretació encara era incompleta ja que no es trobava cap connexió amb cap altra civilització.

L’any 1904, es va nomenar un nou director del Servei Arqueològic de l’Índia, John Marshall (1876-1958); aquest va visitar Harappa i va arribar a la conclusió de que el jaciment representava una antiga civilització desconeguda fins llavors, i va ordenar una excavació completa de Harappa. Més o menys al mateix temps es va assabentar que a uns 650 km de distància hi havia un altre jaciment que la gent local anomenava Mohenjo-daro, “el monticle dels morts”; l’anomenaven així ja que per allà havien trobat ossos, tant d’animals com d’humans, i diversos artefactes. Les excavacions en aquest nou jaciment es van fer en el 1924-1925 i es van trobar moltes similituds entre els dos jaciments. Va ser així com es va descobrir la civilització de la vall de l’Indus.

Harappa no s’assemblava a l’arquitectura egípcia ni a la de mesopotàmia. No hi havia evidència de temples, palaus o grans estructures monumentals; tampoc s’havien trobat noms de reis o reines, ni esteles o estàtues reials. La ciutat estava formada per petites cases de totxanes , amb el sostre pla fet amb argila. Hi havia una ciutadella, muralles, els carrers traçats en forma de quadrícula... O sigui que tot indicava que era una societat molt avançada.

Les cases tenien wàters amb cisterna, hi havia un sistema de clavegueram, amb un elaborat sistema de drenatge a banda i banda dels carrers. Diuen que era millor que el dels primers temps dels romans. Als terrats alguns edificis tenien uns dispositius que a Pèrsia es coneixen com a “captadors de vent” que proporcionaven ventilació i refrigeració.

Es van anar trobant diferents ciutats d’aquesta civilització i totes mostraven el mateix grau de sofisticació i indicava que s’havien planificat prèviament abans de la construcció. Sembla que s’havia escollit el lloc i s’havia dissenyat la ciutat abans de ser habitada; no era pobles petits que haguessin anat creixent. El fet de que totes les ciutats tinguessin moltes característiques en comú  suggereix que hi havia un govern central fort, capaç de planificar, finançar i construir aquestes ciutats.

Les excavacions a Harappa i a Mohenjo-daro van continuar entre el 1944 i el 1948, sota la direcció de l’arqueòleg britànic Sir Mortimer Wheeler (1890-1976); diuen que a aquest home l’hi costava acceptar que gent de pell fosca hagués pogut construir aquelles ciutats. Va ser ell qui va aconseguir establir l’estratigrafia de Harappa i posar les bases per a la posterior periodització de la vall de l’Indus.

La cronologia es basa principalment en les probes físiques trobades en el jaciment, però també en el coneixement dels contactes comercials que tenien amb Egipte i Mesopotàmia. Per exemple, el lapislàtzuli, era molt popular en aquestes cultures, i tot i que els estudiosos sabien que procedia de l’Índia, no sabien exactament d’on, fins que no es va descobrir la civilització de la vall de l’Indus. Si ho he entès be, aquesta pedra semipreciosa que empraven a Egipte i Mesopotàmia provenia d’aquesta regió i la van seguir important fins i tot després de la desaparició de la cultura de la vall de l’Indus.

S’han establert diferents períodes de la civilització de la vall de l’Indus. Aquí indico aquests períodes, l’època i les característiques rellevants.

Pre-harappa, aproximadament del 7000 al 5500 aC. El millor exemple d’aquest període és el jaciment de Mehrgarh, i mostra evidències de desenvolupament agrícola, domesticació de plantes i animals i producció d’eines i ceràmica.

Harappa primerenc, aproximadament del 5500 al  2800 aC. És en aquest període que s’estableix el comerç amb Egipte, Mesopotàmia i possiblement amb la Xina. Les comunitats que vivien en petits pobles construïen ports, molls i magatzems prop de les vies fluvials.

Harappa madur, aproximadament del 2800 al 1900 aC. És quan es construeixen les grans ciutat i hi ha una urbanització generalitzada. Harappa i Mohenjo-daro arriben al seu esplendor cap al 2600 aC. Es van construir altres ciutats, com Ganeriwala, Lothal i Dholavira, seguien el mateix model que les dues anteriors. Van arribar a haver-hi unes 1.000 ciutats en tot el territori per on es va estendre la civilització de la vall de l’Indus.

Harappa tardà, aproximadament del 1900 al 1500 aC. És quan hi ha el declivi de la civilització; coincideix amb una onada migratòria del poble ari, des del nord, probablement de l’altiplà iranià. També sembla que hi va haver un canvi climàtic que va provocar inundacions, sequera, i fam. També suggereixen que s’acabessin les relacions comercials amb Egipte i Mesopotàmia.

Post-harappa, aproximadament des del 1500 al 600 aC. En aquest període s’abandonen les ciutats i la gent es trasllada al sud. Quan Cir II, dit el Gran, va envair l’Índia en el 530 aC aquesta civilització ja no existia.

Sembla que era un poble artesà, agricultor i comerciant. No s’ha trobat cap evidència de que hagués tingut un exèrcit permanent; tampoc s’han trobat evidències de palaus ni de temples. Cada ciutat devia tenir el seu governador però segurament hi havia un govern centralitzat, sinó costa d’explicar la uniformitat de les ciutats.

Les eines, els estris i els materials de Harappa  també presenten uniformitat. En aquella època no es coneixia el ferro, i les eines que feien servir per tallar, raspar, bisellar i perforar estaven estandarditzades, i eren de quars o de coure i bronze. El coure, el bronze, l’or i la plata eren els únics metalls dels que disposaven; es feien servir també per fabricar recipients i estatuetes, ganivets, hams, puntes de fletxa, serres, cisells, falçs, agulles i braçalets.

Entre els milers d’artefactes trobats en els diferents jaciments s’han trobat petits segells d’esteatita, d’uns 3 cm de diàmetre, que es devien utilitzar per a la identificació personal en el comerç. Es pensa que es devien emprar per signar contractes, autoritzar operacions comercials, autentificar el punt d’origen, l’enviament i la recepció de mercaderies en el comerç a llarga distància.

Feien servir la roda, els carros arrossegats  per animals, les embarcacions de fons pla prou amples per transportar mercaderies comercials i es diu que potser també utilitzaven la vela.

En el tema agrari, coneixien i empraven tècniques de rec i els canals, diverses eines per al cultiu, i van establir zones de cultiu i zones de pastura.

És possible que fessin rituals de fertilitat tant per obtenir bones collites com embarassos de les dones; s’han trobat figuretes amulets i estatuetes de forma femenina que podrien tenir aquesta finalitat. Es creu que potser adoraven a la Deessa Mare i possiblement un consort masculí representat comuna figura amb banyes i acompanyat d’animals salvatges. Però tot són especulacions ja que no se sap res de la seva religió.

Tenien una bona habilitat artística, tal com es veu en les estàtues, segells, ceràmica i joieria que s’ha trobat. Una de les obres d’art més famosa és “la ballarina”, trobada a Mohenjo -daro l’any 1926. Una altra peça important és la del que anomenen “el Rei sacerdot”.

En més del 60% dels segells personals hi apareix un animal que sembla un unicorn. En els segells, a part de les figures hi apareixen uns símbols que s’han interpretat com un tipus d’escriptura, l’escriptura de l’Indus.

Hi ha diverses teories sobre l’origen del declivi però cap del tot satisfactòria. Segons una d’elles el riu Gaggar-Hakra, que s’identifica con el riu Sarasvati en els textos vèdics, passava al costat del riu Indus i cap al 1900 aC es va assecar; això va fer que les poblacions que depenien del riu s’haguessin de reubicar. La gran sedimentació en llocs com Mohenjo-daro suggereix que hi va haver una gran inundació; això seria una altra possible causa.

Una altra possibilitat és que no tinguessin prou recursos. En aquella època Egipte i Mesopotàmia tenien problemes i potser es van interrompre les relacions comercials.

El període Harappa tardà es correspon amb l’edat del bronze mitjà a Mesopotàmia, durant la qual els sumeris, que eren els principals socis comercials dels pobles de la vall de l’Indus, es van dedicar a expulsar als invasors, i el rei babilònic Hammurabi conqueria les ciutats-estat consolidant el seu imperi. A Egipte aquest període es correspon amb l’ultima part del Regne Mitjà, amb un govern feble amb poc poder i autoritat.

La civilització de la Vall de l’Indus està considerada una delestres civilitzacions més importants de l’antiguitat, juntament amb la d’Egipte i Mesopotàmia.

La civilització de la vall de l’Indus es va desenvolupar en les regions regades pel riu Indus i els seus cinc tributaris: Jhelum, Chenab, Ravi, Sutlej i Beas. S’han descobert més de 400 centres urbans, sent els més grans el de Harappa i el de Mohenjo-daro.

L’any 1826 Charles Masson va visitar la regió i va descriure els monticles de Harappa. Mes tard, en el 1831, va ser  Alexander Burns qui va visitar el lloc. Alexander Cunningham, que es va convertir en el fundador i director general del Servei Arqueològic de l’Índia l’any 1861, va venir aquí dos cops, en el 1853 i el 1856, i va estimar que el perímetre de tot el recinte era d’uns 3 km.  Va descobrir que alguns dels monticles havien estat excavats i que els maons s’havien utilitzat per a la construcció de la línia de ferrocarril Lahore-Multan.

Després de la partició de l’Índia, es van fer noves excavacions en el 1966; van aportar molta informació i l’any següent el museu es va traslladar a la nova ubicació. Entre 1986 i 2001 es va fer una nova campanya, gràcies a un projecte conjunt americà pakistanès.

Aquí a Harappa les capes inferiors corresponen a la fase Hakra o Ravi, cap al 3300 aC; l’assentament estava ubicat en  un lloc elevat, a  la vora d’un antic canal del riu. Al llarg d’uns 700 anys aquest primer nucli va anar creixent fins a convertir-se en una petita ciutat, en la fase Kot Diji, entre 2800 i 2600 aC. Al llarg dels 200 anys següents es va convertir en una de les ciutats més grans de l’antiguitat, era la fase Harappa.

D’aquesta primera fase, la Ravi, no se’n va tenir informació fins a l’excavació del 1996. Es van trobar perles o boletes de lapislàtzuli, àgata i cornalina, que haurien vingut de lluny; també es van trobar també fragments de peces de ceràmica amb inscripcions posteriors a la cocció.

L’estudi de la ceràmica de la fase Ravi o Hakra és molt important per entendre com es va anar desenvolupant i evolucionant la tècnica de la fabricació de ceràmica, en la fase Kot Diji i més tard en la fase Harappa.

La ceràmica de la fase Ravi aquí a Harappa té algunes característiques similars a les observades en les peces trobades en altres jaciments contemporanis de la vall de l’Indus i del Balutxistan, però té algunes característiques específiques, que la fan diferent de les altres.

La composició de l’argila i la tècnica de fabricació de la ceràmica indiquen que es va produir a Harappa i que té unes característiques pròpies. Es fabricava a mà i sense fer servir cap torn de terrisser. Algunes de les peces de ceràmica tenen les parets gruixudes per poder ser utilitzades a la cuina, mentre que d’altres estan fabricades amb argiles més fines i es van decorar amb  diversos tipus de dissenys pintats, algunes amb dissenys policromats.

En algunes peces s’hi ha trobat la marca del terrisser, que en general consistia en un o dos cops de massa a la base o a la part inferior del recipient. 

A la superfície s’han trobat gravats molts signes individuals i alguns múltiples, fets després de la cocció, que podrien representar les primeres formes de l’escriptura de l’Indus.

Cap al final d’aquesta fase es va començar a fer sevir el torn de terrisser i es van començar a fabricar recipients globulars més grans. Algunes d’aquestes peces estaven decorades amb dissenys pintats més complexos i emprant noves tècniques de decoració de superfícies que van continuar en les fases següents, la Kot Diji i la Harappa.

En la ceràmica de la fase Ravi es fa servir molt sovint la pintura blanca, en canvi en les fases posteriors ja no predomina aquest color. El que sí que es conserva de la fase Ravi són alguns dels motius com l’escata de peix i els cercles que es creuen; en els períodes posteriors aquests motius estan pintats en negre sobre fons vermell.

Els canvis en la ceràmica en les diferents fases es relaciona amb el desenvolupament urbà. La utilització del torn pot estar relacionada amb la major demanda de recipients, i la necessitat d’industrialitzar el procés de fabricació.

El jaciment de Harappa es va expandir en dos assentaments emmurallats que cobreixen més de 27 hectàrees durant la fase Kot Diji. Aquesta expansió, probablement  deguda a un augment significatiu de la població va dur a una major demanda d’objectes de ceràmica. Segurament en la fase Ravi la producció de ceràmica era domèstica, i en les fases posteriors es devia produir ja en tallers. En les excavacions s’ha trobat un canvi en els forns, en la fase Ravi petits i després ja molt més grans, especialment en la fase Harappa en que s’han trobat també tallers de ceràmica. 

Kot Diji és un assentament que es troba a la província del Sind i com ja he indicat abans, és precursor de la civilització de la vall de l’Indus, que comença amb la civilització Harappa.

Aquesta és la població fortificada més antiga que es coneix a la vall de l’Indus.  Les cases es construïen amb maons de fang dur i pedra. Com ja he dit aquest període va dur avenços en la fabricació de ceràmica. Les dones feien servir ornaments, collarets i braçalets, que en el darrer període eren de coure o bronze. Els nens tenien joguines de pedra i de terracota.

En el museu hi ha també objectes d’un altre assentament contemporani a Kot Diji, Amri. I ceràmiques de Mohenjo Daro, com els recipients amb forats a les parets, que segurament servien per filtrar l’aigua, i una reproducció del cap del Rei-sacerdot.

En el cementiri de Harappa s’han trobat molts enterraments, en que els cossos s’havien dipositat en taüts i embolicats amb un sudari. Tant a les tombes dels homes com a les de les dones s’hi han trobat recipients que contenien ofrenes de menjar; aquests recipients no tenien cap mena de decoració. Tampoc s’hi ha trobat objectes ornamentals

En les excavacions a Harappa s’han trobat més de 200 cossos. Els primers enterraments es feien en grans fosses, ovalades o en alguns casos rectangulars; estaven recobertes de maons de fang i se suposa, per les taques que s’hi ha trobat, que s’enterraven dins d’un taüt de fusta.

També es van trobar uns 100 enterraments en gerres, en les que s’hi col·locaven els ossos. El crani es col·locava al centre, seguit dels ossos llargs, que es col·locaven de manera inclinada. Els espais restants s’omplien amb ossos més petits. Aquests enterraments estaven molt a prop de la superfície del sòl actual

Els rituals de purificació eren importants per a la gent de la vall de l’Indus. Tant els pobles com les ciutat tenien un sistema de drenatge, plataforma de bany, latrina, pous i recipients d’un sol ús, el que indica que era important la neteja i la purificació.

L’escriptura de l’Indus és un sistema de símbols que es va desenvolupar durant els períodes de Kot Diji i Harappa madura, entre el 3.500 i el 1.900 aC. La majoria d’inscripcions que s’han trobat són molt curtes, i això va difícil determinar si aquests símbols són una forma d’escriptura o no.

No s’ha trobat cap inscripció bilingüe, pel que segueix sense poder-se desxifrar malgrat els intents que s’han fet.

L’any 1875 va ser el primer cop que es van publicar els símbols de Harappa, era un dibuix d’Alexander Cunningham. Des d’aleshores s’han descobert més de 4.000 objectes amb inscripcions, alguns s’han trobat en llocs distants, com Mesopotàmia.

 

A principis de la dècada de del 1970, Iravatham Mahadevan va publicar un corpus lingüístic i una concordança de les inscripcions de l’Indus on llistava 3.700 segells i 417 signes diferents en patrons específics. Va assenyalar que la inscripció mitjana contenia cinc símbols, i la més llarga contenia 26 símbols en una única línia. També establia que l’escriptura anava de dreta a esquerra.

Les excavacions arqueològiques han recuperat més de 4.000 objectes que tenen aquest tipus d’escriptura; majoritàriament són taules de pedra llisa de petites dimensions, quadrades o rectangulars, el que s’anomena habitualment “segells”. En aquests segells, sovint hi ha representacions d’animals, com toros, elefants, rinoceronts, búfals d’aigua o unicorns.

També s’han trobat símbols sobre gerros de ceràmica, taules de coure, utensilis diversos de bronze i sobre vares d’or i d’ivori. En canvi, no han aparegut inscripcions en parets, làpides de tombes o taules d’argila.

A partir del segle XIX aC cessa l’ús sistemàtic dels símbols, coincidint amb l’última etapa de la civilització Harappa madura. Ara be, s’han trobat alguns objectes amb inscripcions de símbols similars en assentaments del segle XVI aC, i també a Gujarat es van trobar els darrers segells amb l’escriptura de l’Indus, que s’han datat (per termoluminescència) del 1528 aC.

Actualment es considera que el nombre de símbols d’aquesta escriptura és d’uns 400; aquesta xifra és massa elevada perquè cada caràcter representi un fonograma, per això se suposa que es tractaria d’una escriptura logo-sil·làbica, si ho he entès bé seria que cada símbol pot representar una paraula o al menys una síl·laba.

Els objectes descoberts contenen quatre o cinc caràcters de mitjana. La inscripció més llarga descoberta en una única superfície conté 17 símbols, sense cap repetició. Però la majoria d’especialistes consideren que la inscripció més llarga seria una sèrie de 26 símbols que sembla tenir continuïtat al llarg de tres de les cares laterals d’una peça.

L’escriptura de l’Indus es compon de signes parcialment pictogràfics i motius humans i animals. S’han trobat en segells de pedra, tauletes de terracota i, ocasionalment, en metall. Alguns són molt petits i cal mirar-los amb lupa per veure els gravats; tots ells són una meravella, tot i que no m’he n’he sortit gaire al fotografiar-los.

Des de la dècada de 1920 s’han publicat més d'un centenar d'estudis intentant desxifrar aquesta escriptura.

Des del descobriment de la pedra de Rosetta a Egipte el 1799 i el consegüent desxiframent dels jeroglífics egipcis a partir de la dècada de 1820, els epigrafistes han après a llegir un bon nombre d’escriptures antigues. Per exemple, l’escriptura brahmi de l’Índia va ser desxifrada a la dècada de 1830; escriptures cuneïformes (caracteritzades per impressions en forma de falca en argila) de Mesopotàmia a la segona meitat del segle XIX; l’escriptura lineal B de Grècia a la dècada de 1950; i els glifs maies d’Amèrica Central a finals del segle XX. Però si no vaig errada l’escriptura de l’Indus segueix sense haver-se pogut desxifrar.

Una altra cosa que em va cridar l’atenció va ser que tenien un sistema de pesos de pedra, generalment cubs de diferents mides.

Aquests pesos s’ajusten al sistema de pes binari estàndard de Harappa que es va utilitzar en tots els assentaments. Pels pesos petits el sistema d’augment és binari, sent el pes més petit de la sèrie de 0,856 grams i el pes més comú és 16 vegades més gran, o sigui uns 13,7 grams. Pels pesos grans l’augment és decimal: el pes més gran és 100 vegades el pes de la relació 16 en el sistema binari.

Aquests pesos es van trobar en excavacions fetes a Harappa i a Mohenjo-daro, així com a altres jaciments del Sind i el Balutxistan; això indica que hi havia un sistema uniforme en tota la regió per on s’estenia la civilització de l’Indus.

Se suposa que s’utilitzaven en les relacions comercials i possiblement també per recaptar impostos.

La majoria dels pesos són cubs molt ben tallats, la majoria de pedra, chert gris amb bandes, però n’hi ha uns quants de pissarra gris fosc, que s’assemblen als pesos en forma de barril d’Elam i Mesopotàmia, i també alguns altres materials, com l’alabastre, la quarsita, el jaspi, etc.

Tots els pesos es classifiquen amb precisió en un sistema únic entre les civilitzacions antigues. En denominacions més baixes, el sistema és binari. 1, 2, 4, 8, 16, 32, fins a 12.800. En els pesos més alts el sistema era decimal amb pesos fraccionaris en terços.

Els pesos petits, fins a 12.800 no tenien cap marca i se suposa que s’empraven per pesar joies. El pes de 13,7 g sembla que va ser una unitat a la vall de l’Indus.

https://www.harappa.com/slide/weights-harappa

Un 83% dels pesos trobats eren cúbics, i un 68% eren fets en aquesta pedra anomenada chert. Els plats de les balances eren de coure, bronze i ceràmica.

Els pesos i mesures estàndard van ser desenvolupats per la civilització de la vall de l’Indus. El sistema centralitzat de pes i mesura va servir als interessos comercials dels comerciants de l’Indus, ja que es van utilitzar mesures de pes més petites per mesurar productes de luxe, mentre que es van utilitzar pesos més grans per comprar articles més voluminosos, com ara cereals alimentaris, etc.