Pakistan-34. Desert de Cholistan. Derawar, cementiri reial de la família abbasi

Molt a prop del fort hi ha el cementiri reial de la família que va governar l’esta musulmà de Bahawalpur; destaquen que hi ha enterrats vuit dels governants d’aquest estat independent.

Es creu que el cementiri actual es troba just sobre les ruïnes d’un antic cementiri, de l’època islàmica primerenca. Els fonaments del cementiri reial són de l’època del nabab Mohammad Bahawal Khan Abbasi II (1772-1809). Fins al 1785 la família reial estava enterrada a Bahawalpur, però els atacs afganesos a Bahawalpur van fer que aquest nabab traslladés el cementiri familiar a Derawar. Al primer que va enterrar aquí va ser al seu germà gran, Jindwada Abbassi, que va morir quan ell encara era viu.  I Bahawal Khan II, va ser el primer nabab enterrat en aquest cementiri reial.

La construcció de l’edifici actual és de l’època de Sir Sadiq Muhammad Khan V (1924-1966), el darrer nabab de l’Estat de Bahawalpur; va ser nabab fins al 1954, després aquest estat es va integrar a Pakistan. Va morir a Londres i va ser traslladat a Derawar per ser enterrat al cementiri reial.

L’arquitectura del cementiri reial s’inspira en els memorials funeraris d’Uch i Multan, que presenten una amalgama d’elements iranians, d’Àsia Central i locals. En aquesta regió, l’estil arquitectònic forà s’introdueix a través de les relacions constants amb l’Àsia Central, que havien començat amb l’arribada dels gaznèvides al subcontinent (segle X). A més, en els segles XIII i XIV, l’Iran i l’Àsia Central van patir atacs de les hordes mogoles i bona part de la població, inclosos els artesans, es van traslladar a zona meridional del subcontinent. Això va contribuir a que els edificis funeraris incorporessin un nou estil arquitectònic. Aquest estil d’arquitectura es va desenvolupar per primer cop en l’àrea de parla seraiki i també en zones del Balutxistan. Se la va anomenar arquitectura Seraiki.

Un fet que destaca d’aquests cementiri és la seva arquitectura, que és una amalgama d’estil local i l’estil islàmic; recorda l’esplendor de l’època musulmana primerenca. El cementiri té dos estils d’arquitectura ben diferenciats: la tomba de sostre pla i el mausoleu. A més hi ha diverses tombes al pati.

Vam tenir sort que ens van obrir el cementiri i la sala principal, que és de sostre pla i és on estan enterrats els vuit nababs de Bahawalpur. I em sembla que també hi ha enterrats els primogènits que van morir sent infants. 

Els vuit nababs de l’estat de Bahawalpur que estan enterrats aquí són: Bahawal Khan II (1772-1809);  Sadiq Muhammad Khan II (1809-1825); Bahawal Khan III (1825-1852); Fateh Khan (1853-1858);  Bahawal Khan IV (1858-1866); Sadiq Muhammad Khan IV (1866-1899); Bahawal Khan V (1899-1907); Sadiq Muhammad Khan V (1907-1954). 

La Cambra Reial està magníficament ornamentada amb art tradicional islàmic no figuratiu. Pràcticament tot l’interior està decorat. El sostre del vestíbul està adornat amb el vidre pla. Sostre de mirall adornat amb una sanefa de fusta trencadissa amb volutes florals convencionals i acuradament disposats en harmonia. La decoració del sostre amb vidre és una tradició mogol. Les parets estan decorades amb pintura sobre motius florals. Les plantes tenen corbes d’estil de fulles i estan ornamentades amb l’estil iranià. Hi ha rams que suggereixen els gerros de flors sempre amb flors, que simbolitzen la immortalitat. Les rajoles vidriades de colors blau i blanc s’han utilitzat per al fris de la paret. De fet, la pintura mural és una tradició iraniana. El primer ús del patró floral a la regió de Bahawalpur es va iniciar a la tomba de Bibi Jawindi (dama de llarga vida) a Uch.

Es fan servir rajoles esmaltades en la decoració, que és adequat per a l’atmosfera de la zona de desert, ja que poden suportar la intensitat del clima com la calor excessiva, les pluges i el fred. Les rajoles, són predominantment de color blau, en diferents tonalitats de blau cobalt, blau indi i turquesa; representa un símbol de noblesa, veritat i fidelitat. La utilització de rajoles en la decoració es va iniciar a l’Iran i després es va trasplantar al món islàmic. La primera evidència de rajoles blaves i blanques d’estil iranià es troba a la tomba de Bahauddin Zakaria, a Multan.

El terra de la cambra principal té un patró geomètric amb marbre blanc. Cada cenotafi està tancat amb marbre blanc al llarg de franges verticals de marbre negre. Les tombes són diferents en estil i disseny, però totes tenen tallat “Surat Al Ikhlas” que és una sura de l’alcorà, que he vist que es tradueix per sinceritat. Tots els cenotafis estan coberts amb llençols blancs de tela excepte la tomba de Sir Sadiq V que està coberta amb llençols verds. Al capçal de les tombes com a làpida, hi ha columnes de marbre blanc.

És una sala rectangular, que ja he dit que és de sostre pla, que és una tradició indígena. Hi ha 28 finestres, 9 d’elles són de marbre blanc i la resta de gres vermell. Les finestres estan cobertes de gelosies, pintades de blanc. Hi ha versos de l’alcorà impresos en una tira de rajoles blaves al voltant de les finestres de fusta. Els versos que s’han escollit són religiosos en essències i de caràcter filosòfic; tradicionalment els musulmans els reciten en el moment de la mort o en qualsevol moment crucial de la vida.

El cementiri reial té set mausoleus amb cúpula, que és on estan enterrades les dones de la família reial. La tradició familiar imposa que els seus noms no s’han de revelar públicament i a més, només els homes de la família poden entrar en aquests mausoleus.

El primer lloc del subcontinent indi en que es va construir un memorial amb cúpula va ser al Balutxistan. Al sud del Panjab el primer lloc on es va incorporar la cúpula va ser a la tomba de Bahauddin Zakaria (1262 dC) a Multan. Prop de Bahawalpur, hi ha el mausoleu de Shah Gardez a Adam Wahan, que és també un mausoleu amb cúpula i es creu que és anterior al de Zakaria.

Al pati que hi ha al darrera de la sala funerària principal hi ha la tomba de l’esposa britànica de Sadiq Khan V, anomenada Katherine. Era cosina de la reina Victòria i tia de la reina Elisabet. Va abraçar l’islam i va canviar el seu nom pel de Fàtima. Diuen que va demanar ser enterrada als peus del seu marit; però per tradició no podia estar enterrada al mausoleu principal. Així que va ser enterrada a l’exterior, prop de l’espai que estava reservat per al seu marit quan morís, dins del mausoleu. El terra és de marbre blanc i negre i la tomba està envoltada per una pantalla de marbre, una gelosia delicada i subtil mostra de l’esplendor imperial.