Pakistan-31. Palau dels nababs de Bahawalpur: Sadiq Garh

El palau Sadiq Garh es troba uns 50 km al sud-oest de Bahawalpur. És un palau d’estil barroc, combinat amb estil mogol i sikh.

El va fer construir el nabab de Bahawalpur, Sadiq Muhammad Khan IV (1861–1899). Aquest nabab va governar des del 1879 fins a la seva mort prematura, en el 1899, sota la supervisió del  Raj Britànic. Durant aquest període va fer construir diferents edificis i palaus, com el Noor Mahal i aquest. La majoria de palaus que hi ha a Bahawalpur els va fer construir ell.

Va ser la residència principal del nabab i la seva família. La construcció ja es va fer amb aquesta finalitat, però curiosament la construcció va anar a càrrec del Departament d’Obres Públiques.

El cost de construcció, manteniment i reformes del palau era elevat; ja en aquella època hi havia veus crítiques de que es fes amb fons de l’estat. També hi havia crítiques sobre l’estil arquitectònic. Diuen que l’any 1880 George Birdwood, un expert en art indi, va escriure que aquest palau era la peça més espantosa de classicisme nu que es pot imaginar. Per altra banda, la presència d’un palau d’estil europeu en un racó tan llunyà de l’Imperi Britànic desconcertava als visitants provinents d’Europa o d’Amèrica del Nord.

Sadiq Garh tenia molts detalls luxosos i innovadors per l’època. Disposava de generadors d’electricitat que donaven servei a ascensors elèctrics i a innombrables làmpades.

Hi havia un embassament que subministrava aigua als jardins, però sembla que no va arribar a funcionar be i algunes fonts no van arribar a rajar mai.

Des de la façana sud sobresurt un ampli porxo, que em sembla que era on els convidats baixaven del cotxe, abans de que duguessin el vehicle al garatge.

El palau tenia unes 120 habitacions, si ho he entès be, hi havia parelles d’habitacions decorades segons la cultura i la tradició d’un lloc i país específics. Expliquen que l’opulència d’algunes habitacions era sorprenent.

La sala principal, tenia tres miralls enormes que es van importar des de Gran Bretanya. Donades les dimensions d’un d’aquests miralls, el seu transport va crear alguns problemes. Es van dur per via marítima fins a Karachi i després en camions especials, i algun tram em sembla que en tren, ja que diuen que en algunes estacions va caldre ampliar les andanes.

L’habitació del nabab tenia un llit extravagant, amb  quatre estàtues de dones, una a cada cantonada, dissenyades amb ulls animatrònics que podien fer l’ullet al nabab. Les quatre estàtues van ser construïdes a semblança de dones de França, Grècia, Itàlia i Espanya, ja que al nabab l’hi agradaven les dones estrangeres. El llit daurat contenia uns 290 Kg de plata i tenia una caixa de música que podia reproduir mig minut de l’òpera Faust, de Gounod. Aquest llit va desaparèixer l’any 1992, probablement robat, en plena disputa entre els hereus de l’antic estat principesc.

El nabab era un col·leccionista de rellotges, en tenia uns 1700, i habitualment en duia dos o tres a sobre.

La biblioteca devia ser impressionant; diuen que disposava d’alguns llibres rars en anglès, urdú, persa i àrab, sobre diferents temes. Entre les rareses destaca una còpia de l’Alcorà autografiada per l’emperador mogol Aurangzeb, i una traducció del Mahabharata completada durant el regnat d’Akbar.

El palau tenia també un zoo amb ocells i animals de diferents parts del món. Hi ha, o hi havia un museu amb animals dissecats.

Hi havia també una mesquita. I al soterrani es pot veure encara la cambra cuirassada amb la porta rebentada i saquejada.

Sadiq Garh va seguir sent una icona important dels nababs fins a mitjans del segle XX. 

Un dels darrers grans esdeveniments que es va fer aquí va ser una festa per a tots els ambaixadors estrangers i els seus cònjuges, celebrada l’any 1973. Diuen que va ser el president de Pakistan, Zulfikar Alli Bhutto, qui va donar a la família Abbasi només una setmana per fer els preparatius per a la festa.

Bhutto pressionava per fer reformes agràries, amb la implicació que les famílies riques, com la família del nabab, els Abbasi, que haurien d’entregar les seves riqueses i territoris. Com a part d’aquest programa, recolzat per una aplicació liberal de la Llei d’Antiguitats de 1968, el palau va ser essencialment expropiat per l’estat, juntament amb tots els records i objectes històrics.

La família Abbasi va impugnar les accions als tribunals, però els tràmits van quedar encallats per les disputes entre el govern i diverses branques de la família Abbas. Així que en la dècada de 1970 el palau va quedar en certa forma als llimbs.

Teòricament el palau estava tancat i segellat, però a la pràctica va patir vandalisme i saquejos. Ràpidament van desaparèixer tots els béns mobles dins dels terrenys del palau; diuen que fins i tot van robar les aixetes de les antigues banyeres.

Mentrestant, la propietat es va dividir entre 23 reclamants diferents, amb el resultat que cap part té la propietat indiscutible del palau, ni els mitjans per restaurar-lo. Hi ha una part del palau en la que encara hi viu la família, per això cal que t’autoritzin a anar-hi i només en una part que és la que no està habitada i que està força ruïnosa.

L’interior estava sense llum, pel què la majoria de fotografies del soterrani han quedat una mica mogudes i fosques, però serveixen per mostrar el grau d’abandonament i també imaginar com devia ser en el seu temps d’esplendor.