Masqat és la ciutat més gran i la capital d’Oman, i es troba a
la costa del golf d’Oman. L’àrea metropolitana inclou el port de Matrah.
És una ciutat d’edificis baixos i generalment de color blanc,
amb una arquitectura residencial, oficial i comercial que sovint recorda els
estils històrics de la regió.
La seva economia, tradicionalment dedicada al comerç a través
del seu port (dàtils, mareperla, encens i peix), va donar un tomb a partir de
la dècada del 1960 amb l’extracció i l’exportació de petroli.
L’aeroport es troba en un extrem de la ciutat, i el port i la
ciutat antiga, Mutrah, a l’altra. Entre aquests dos punt hi ha la gran mesquita
del soldà Qabus.
Masqat és una de les ciutats més antigues de l’Orient Mitjà;
prop de la ciutat s’han trobat tombes de pescadors del sisè mil·lenni aC. Hi
hauria hagut fins i tot contactes amb les civilitzacions de la Vall de l’Indus.
A l’igual que la resta de la costa nord va ser dominada pels
sassànides des del segle III fins al VII. Va ser en aquest segle quan va tenir
lloc la conversió a l’islam.
La importància de Masqat com a port comercial va continuar
creixent en els segles següents, sota la influència de la dinastia Azd, una
tribu local. L’establiment del Primer Imamat al segle IX va ser el primer pas
per consolidar faccions tribals omanites dispars sota la bandera d’un estat
ibadi. Però les escaramusses tribals van continuar, el que va permetre als
abbàssides de Bagdad conquerir Oman. Els abbàssides van ocupar la regió fins al
segle XI, quan van ser expulsats per la tribu local Yahmad.
El poder sobre Oman va passar de la tribu Yahmad al clan Azdi
Nabahinah, durant el govern del qual, la gent de ports costaners com Masqat va
prosperar gràcies al comerç marítim i a les estretes aliances amb el
subcontinent indi.
Fins a mitjans del segle XIV, Masqat no era una ciutat
important, la principal ciutat era Suhar; Masqat només destacava per ser el
darrer port de la costa on els vaixells es podien proveir d’aigua abans de
sortir a mar obert cap a l’Índia. Quan es va produir l’expansió del comerç
d’Ormuz és quan va començar a agafar importància. Al finals del segle XV la
ciutat es va anar desenvolupant gràcies al patronatge la família reial d’Ormuz.
El seu port havia esdevingut el principal port comercial amb l’Índia i l’exportació
de cavalls àrabs havia agafat importància.
El 2 de setembre de 1507 va arribar a Masqat Alfons
d’Albuquerque, després d’haver sotmès Kalhat i destruït Kurayyat. Va atacar la
ciutat i la va ocupar al cap de tres dies i va massacrar a la població i va
saquejar la ciutat que va quedar totalment destruïda.
Diuen que en principi Albuqueque venia en so de pau, per
establir relacions comercials, però quan els seus vaixells van ser atacats va
decidir conquerir la ciutat.
Els portuguesos van mantenir el control sobre Masqat durant més
d’un segle, malgrat els desafiaments de Pèrsia i el bombardeig de la ciutat per
part dels turcs otomans, l’any 1546. Els turcs van capturar Masqat dues vegades
als portuguesos, l’any 1552 i en el període de 1581-88.
La ciutat va passar als portuguesos que van veure l’interès
estratègic que tenia i la van conservar, excepte durant el bombardeig turc de
1546. La conquesta otomana de Bàssora el 1546 i d’al-Katif el 1550 va amenaçar
Masqat.
El 1552 Piri Reis va ocupar temporalment Masqat però fou
derrotat al cap de poc per Fernando de Menezes en una batalla naval i va perdre
la ciutat; els otomans van tornar el 1581 i van amenaçar Masqat fins al 1587 o
1588. Les amenaces dels turcs, holandesos i anglesos a finals del segle XVI van
fer que els portuguesos construïssin fortaleses, cap al 1587; les dues que es
conserven són: Sao Joao (Djalali) i Capitao (modern Mirani).
La seva importància va augmentar després del 1622 quan els
portuguesos van perdre el Regne d’Ormuz. La guarnició de l’illa fou traslladada
a Masqat. La ciutat estava amenaçada pels mateixos omanites dirigits per l’imam
iarúbida Naser bin Murshid.
El viatger Pietro de la Valle, l’any 1625 deixava constància de
que a la ciutat hi havia dues esglésies, i que poc després s’hi va construir un
convent carmelita que va esdevenir catedral; les ruïnes d’aquest convent van
existir fins al 1890.
L’elecció de Nasir bin Murshid Al-Yarubi com a imam d’Oman el
1624 va canviar novament l’equilibri de poder a la regió, passant dels perses i
portuguesos als omanites locals.
Els iarúbides van atacar Masqat per primer cop el 1630 i els
portuguesos van haver de demanar la pau i segurament pagar un tribut de
protecció.
El 1643 dominaven Suhar i al disposar d’un bon port podien
escapar al sistema portuguès de llicències d’exportació.
El 16 d’agost de 1648, l’imam va enviar un exèrcit a Masqat,
que va capturar i enderrocar les altes torres portugueses, debilitant el seu
control sobre la ciutat. De manera decisiva, el 1650, un petit però decidit cos
de tropes de l’imam va atacar el port de nit, forçant la rendició dels
portuguesos el 23 de gener de 1650. Ara bé, la guerra va continuar uns quants
anys més, els portuguesos bloquejaven i atacaven de tant en tant el port, però
l’any 1697 van abandonar tota esperança de recuperar la ciutat.
Els imams van desenvolupar el comerç amb l’Índia, Aràbia del
sud i Àfrica oriental, i cap estat estranger fou autoritzat a tenir factories
al país.
La pirateria, els conflictes interns (guerra entre ghafiris i
hinawis) i la decadència dels iarúbites van ser aprofitats pels perses, quan
l’any 1737 Sayf bin Sultan III va demanar ajut a Pèrsia, on regnava Nadir Shah.
Aquest va enviar un contingent manat per Muhammad Taki Khan, i el 1738 va
ocupar Masqat.
Després d’uns anys d’anarquia Ahmad ibn Said fou reconegut com
a imam el 1753 o 1754 i Masqat va començar a recuperar importància. La calma es
va acabar l’any 1783, quan els Utub van ocupar Bahrein, i per la mateixa època
van començar a operar els pirates qawàssim de Djulfar, que van disputar a
Masqat l’hegemonia a la mar. L’imam va establir contactes comercials amb Tipu
Sultan, soldà de Mysore (1782-1799) que va obrir una delegació a Masqat. Mysore
era un antic principat de l’Índia Britànica.
El regnat de Sultan ibn Ahmad va ser el de màxim floriment de
Masqat. El 1798 els britànics van establir un acord amb el soldà. Després de la
derrota dels qawàssim pels britànics el 1819, el soldà Said ibn Sultan va
intentar imposar la seva supremacia al golf però va fracassar i va orientar la
seva política en la ruta Aràbia-Àfrica oriental i va encoratjar als comerciants
indis a establir-se a Masqat i després a Zanzíbar. Els indis van arribar a
controlar la major part de la riquesa de Masqat i Matrah.
El 1861 per un arbitratge britànic, dues branques de la mateixa
dinastia (Bu Said) van passar a regnar a Zanzíbar i a Masqat. En la pràctica
van estar tots dos sota control britànic. A finals del segle XIX i fins al
1910, Masqat fou part de la ruta comercial que requeria el servei d’estacions
de carbó i es van desenvolupar les instal·lacions portuàries, però abans de la
I Guerra Mundial ja estaven decadència.
Les tribus de l’interior es van organitzar en imamat des de
1913. El 1920 Ronadl Wingate (després Sir) va negociar un acord (Tractat de
Sib) que va dividir efectivament el país en el soldanat de Masqat (Taymur ibn
Faysal) i l’imamat d’Oman.
El fill de Taymur, Said ibn Taymur (1932-1970) va instal·lar la
seva capital a Salala (Salalah) capital de la regió del Dophar (Zufar) i des de
1954 va deixar de visitar Masqat. El 1955 es va annexionar l’imamat i des de
llavors va ser soldà de Masqat i d’Oman.
La capital va quedar aïllada, i només tenia representants de
Gran Bretanya i l’Índia Britànica, un banc i un hospital. El 1964 les forces
antifeudals es van alçar a Zufar i a partir del 1967 van tenir el suport del
Iemen del Sud (República Democràtica Popular del Iemen).
L’any 1970 la rebel·lió considerada procomunista s’anava
estenent per Oman, i els britànics van aprofitar per donar suport a un cop
d’estat que va portar al poder al fill de Said ibn Taymur, Qabus ibn Said.
Consideraven que el vell soldà aturava el progrés i que el fill en ser més jove
seria més adaptable a la modernitat.
Quan Qabus ibn Said va pujar al tron no havia estat mai a
Masqat ni a cap altre lloc d’Oman fora de Salala. La revolta va ser sufocada
amb la intervenció de forces iranianes, britàniques i omanites.
El petroli d’Oman va permetre multiplicar les inversions. A
partir de 1976 (inici del primer pla quinquennal) va començar un canvi a la
ciutat que la va convertir en una de les poblacions més dinàmiques de la zona
del golf.
La Gran Mesquita del Soldà Qabus
Totes les fotografies que he anat posant corresponen a aquesta mesquita.
La gran mesquita o mesquita dels divendres es va inaugurar
l’any 2001, per celebrar els 30 anys de regnat de Qabus; té cabuda per uns
20.000 fidels.
L’any 1992 el soldà, Qabus bin Said Al Said, va considerar que
els país necessitava una Gran Mesquita; l’any 1993 es va celebrar un concurs
per al disseny de la mesquita. La construcció va començar al desembre de 1994,
després d’escollir el lloc adient, i la construcció va trigar sis anys i mig.
La mesquita està feta de diferents tipus de pedres, amb portes,
finestres i decoracions de fusta i vidre. Es van importar aproximadament
270.000 tones de gres indi per a l’edifici. Al voltant de les instal·lacions de
la mesquita es van construir cinc minarets, amb el minaret principal el doble
d’alt que els altres.
A l’interior destaca la cúpula i la catifa que cobreix el
terra: diuen que té 1,7 milions de nusos i que pesa unes 21 tones. Es va trigar
quatre anys en la seva elaboració i hi van treballar unes 600 persones. La
catifa reuneix les tradicions clàssiques de disseny persa de Tabriz, Kashan i
Isfahan. Es van utilitzar 28 colors en diferents tonalitats, la majoria
obtinguts a partir de tints vegetals tradicionals.
Fins a l’any 2018 era la catifa d’una sola peça més gran del
món; després va ser-ho la de la Gran Mesquita Sheikh Zayed a Abu Dhabi, Emirats
Àrabs Units.
Mercat del peix de Mutrah
Antigament Mutrah era una ciutat i un port independent de
Masqat, dins de la governació de Masqat, però actualment ja estan unides.
Aquí hi ha el mercat tradicional, el Souk Mutrah i el barri de
Sour al-Lawatiah, una comunitat de cases rodejades per una muralla antiga
(probablement restes d’un fort portuguès) on vivia la comunitat sindhi dels
liwatiyya.
Mutrah era un poble de pescadors el 1507 quan Alfonso
d’Albuquerque i va ancorar i el va fer servir de base per saquejar el proper
port de Masqat. Els portuguesos el van fortificar construint una fortalesa al
davant de la mar i una altra sobre un turó a l’angle sud-oest de la població.
El port de Mutrah era molt interessant, ja que a diferència de
Masqat (que quedava aïllada de l’interior per muntanyes) tenia comunicacions
amb les zones interiors a través del uadi Samail. Gràcies a això va dominar el
comerç local, i s’hi van desenvolupar indústries tèxtils i de construcció
naval.
Durant la guerra civil l’any 1737 els perses van ocupar Oman i
Mutrah va passar a ser un port persa, fins que l’any 1741 van ser expulsats per
Ahmad ibn Said, dels Al Bu Said. Al llarg dels anys de govern d’aquesta
dinastia, Mutrah va ser atacada més d’un cop pels seus adversaris.
La decadència de Masqat com a centre comercial al segle XIX va
fer que augmentés encara més la importància de Mutrah.
L’any 1970 es va construir el port de Mina al-Qabus que va
consagrar a Mutrah com el port natural d’Oman. La població eren àrabs,
balutxis, africans, perses i indis (especialment el liwatiyya del Sind).
El mercat em va impressionar per lo modern, net i polit, sense
fer pudor a peix i sense les aglomeracions típiques de molts altres mercats que
he visitat.
Si ho recordo bé, primer compres el peix i després vens a
aquesta altra secció on te’l netegen i tallen com vulguis.
Algunes de les coses que tinc anotades: les tasques de neteja
les feien indis i paquistanesos, els taxis i cotxes es veien en bon estat i
nous, les muntanyes són de roca pelada però els jardins i parterres estan plens
de flors, ben cuidats i amb irrigació constant.
A les muntanyes es veuen petites fortificacions. Vam anar
passejant per la costa, per la cornisa, feia calor, 35 ºC i era el mes d’abril!
Jo estava bastant cansada ja que havíem empalmat els vols i la nit a l’avió o a
l’aeroport d’Istanbul, amb la visita de la ciutat.
Una de les coses que em va xocar és que al matí tan sols es
veien homes, i és a la tarda vespre quan surten les dones; van de negre,
tapades, en general només el cap. Algunes porten una peça d’or a la cara, és el
que tinc anotat, devia ser alguna mena de joia. El mercat de l’or
impressionant. En una terrassa hi havia noies assegudes, modernes,
independents, que contrasta amb les que anaven ben tapades. Al mercat es podien veure vestits negres i d’altres llampants
de colors i brillants.
