Nakhal significa palmera, en àrab. El nom de la ciutat
probablement reflecteix la seva importància agrícola històrica; aquesta zona
destaca per l’abundància de palmeres datileres que antigament proporcionaven
aliment i ombra als seus habitants.
Prop del fort hi ha les fonts termals d’Ain Thowarah, un oasi
natural, popular per les seves propietats terapèutiques. Les planes fèrtils al
voltant de Nakhal han estat històricament crucials per a l’agricultura,
especialment per al cultiu de dàtils.
Fort de Nakhal
El fort té un llarg i ric passat, amb evidències d’assentament
que daten de l’època pre-islàmica. Va ser significativament reconstruït i
ampliat per la dinastia iarúbida al segle XVII.
El fort destaca per la seva arquitectura única, que incorpora
roques naturals a l’estructura per aportar més resistència i durabilitat.
Consta de dues plantes principals: la planta baixa compta amb un pou, petites
habitacions, una mesquita i zones d’emmagatzematge, mentre que a la planta
superior era la zona residencial del valí (gvernador), i també és on hi havia
les habitacions dels hostes, els salons i una torre de vigilància, des de la
que hi ha una bona vista. El fort té sis torres i una única entrada principal
construïda segons principis defensius tradicionals.
El fort de Nakhal ha estat ampliat i renovat per molts dels
governants d’Oman al llarg de la història; la primera reforma de la que hi ha
registre és del segle IX, i després es va ampliar durant el regnat d’altres
tribus omanites. Les muralles exteriors i la porta principal es van afegir al
segle XIX. La forma actual prové de la renovació feta l’any 1990.
Llegeixo que és curiós que a diferència d’altres ciutats que
tenien fortaleses importants, com Bahla, Nizwa, Rustaq i Sohar, Nakhal no va
ser mai la capital des d’on el imam o el soldà governés el país.
Els materials emprats en la construcció eren els que
utilitzaven tradicionalment els constructors omanites: maó de fang, pedra i
fusta de palma locals, amb això s’asseguraven que l’estructura es mantingués
fresca a l’estiu.
Una altra característica dels forts omanites són les portes
defensives amb punxes; en aquest l’entrada principal presenta portes massives
de fusta amb punxes de ferro per repel·lir els ariets antics.
Construir una fortalesa en una elevació rocosa va ser una
jugada mestra de l’enginyeria militar omanita per diverses raons. La posició
elevada proporcionava a la guarnició una vista aèria dels palmerars i fonts
d’aigua vitals; això assegurava que cap enemic pogués acostar-se al poble o a
l’oasi sense ser vist a quilòmetres de distància.
Construint-lo directament sobre la roca, era gairebé impossible
de minar els fonaments del fort. En algunes habitacions, encara es pot veure la
roca natural que sobresurt del terra, actuant com una paret permanent.
Aquest fort servia també per protegir les rutes comercial
properes, especialment als segles IX i XVII, així com el 1834, quan es van
construir les muralles, torres i l’entrada.
De la seva història d’ús per a la defensa, es poden veure
algunes característiques interessants, com racons sobre portes on es
col·locaven calders amb líquids calents (mel o suc de dàtils) per abocar-los
sobre els invasors.
La història del Fort de Nakhal comença abans del segle VII,
quan es va construir per primera vegada com una estructura defensiva que
protegia l’oasi i les rutes comercials que connectaven l’interior d’Oman amb
els assentaments costaners. L’objectiu original del fort era senzill: vigilar
les fonts d’aigua dolça, controlar els passos de muntanya que condueixen cap a
l’interior, i proporcionar refugi durant els conflictes tribals.
Els imams del uadi Bani Kharous i membres de la dinastia
iarúbida residien en aquest fort, i van transformar-lo, passant d’un simple
destacament defensiu a ser un centre de poder regional.
El 1834, l’imam Said bin Sultan va encarregar fer-hi important
ampliacions; les elaborades portes i torres de cantonada que es veuen
actualment són d’aquesta renovació, i reflecteixen la confiança arquitectònica
d’Oman durant el seu període d’imperi marítim.
Diuen que aquest esforç va impressionar a la reialesa
britànica, quan al novembre de 2003, el príncep Carles (ara rei Carles III) va
visitar la fortalesa restaurada durant una visita oficial d’estat a Oman.
Abans he dit que el fort tenia dos nivells, en un altre lloc
diuen que tres. Al nivell inferior hi havia les sales d’emmagatzematge de
dades, dels registres històrics; les cel·les de presó, amb escletxes de
ventilació estretes; la mesquita per a les oracions de la guarnició; i àrees de
servei i d’emmagatzematge d’aigua.
Al nivell superior hi ha les torres de vigilància que ofereixen
vigilància de 360 graus, les muralles per a posicions defensives i terrasses
obertes.
Fonts d'Al Thowarah
A 1,5 km del fort hi ha les fonts termals d’Al Thowarah (Aïn al
Thowarah), unes aigües calentes riques en minerals; el riu del mateix nom
serpenteja entre roques i palmeres datileres abans de dividir-se en dos
afluents, Falaj Kabbah i Falaj Al Sarooj, que irriguen les terres de conreu de
l’oasi de Nakhal. De fet, els falaj són canals d’irrigació.
Les fonts termals d’Al Thowarah, són rierols d’aigua calenta
poc profunds i la gent acostuma a remullar-hi els peus.
L’antic sistema de regadiu, el falaj de Nakhal alimentat per
les fonts Al Thowarah, representa més de mil anys d’enginyeria agrícola
omanita. Crec que falaj és el singular i aflaj el plural.