Oman (2009)-7. Rustaq

Després de dinar, em sembla que  en algun lloc prop a les fonts termals, vam anar a Rustaq o al-Rustak.

Rustaq també es troba a la regió d’al-Batinah, a uns 45 km de Nakhal. El topònim ve del persa, però no tinc clar el significat ja que he trobat dues versions, dir poble rural o poble estès. La població està situada als contraforts de les muntanyes Hajar i és reconeguda pels seus antics forts, fonts termals terapèutiques i l’arquitectura tradicional omanita.

Alguns dels oficis tradicionals de la regió són l’apicultura, la ceràmica i la producció de mel. La terra fèrtil i el clima favorable de la regió afavoreixen el cultiu de palmeres datileres, magranes i altres fruites.

L’assentament es anterior a l’arribada de l’islam (segle VII) i té fortificacions antigues construïdes sobre ruïnes perses. La seva ubicació a tocar de les muntanyes convertien aquest lloc en un centre natural per a la defensa i el comerç. A més el sistema d’irrigació, avançat per l’època, va convertir la regió àrida circumdant en un ric oasi agrícola.

Rustaq va ser la capital d’Oman durant el segle XVII, sota la dinastia iarúbida. Des d’aquí va arrencar el moviment per unificar les tribus locals i expulsar les forces portugueses dels bastions costaners omanites. Va florir com a centre intel·lectual i religiós que acollia destacats estudiosos islàmics i mesquites històriques

El Fort de Rustaq és un dels monuments històrics més significatius d’Oman. El fort original, del segle XIII es va construir sobre ruïnes perses i posteriorment va ser ampliat, entre el 1624 i el 1649, durant la dinastia iarúbida.

El fort compta amb quatre torres principals, la més alta de les quals supera els 18 metres d’alçada, i acull la mesquita Al Bayadha, un dels llocs històrics i religiosos més importants de la regió.

Sistema d’irrigació Aflaj

Els Aflaj són sistemes que recullen aigua (aigua subterrània, aigua natural de font o aigua superficial) i la transporten a través de canals (subterranis o superficials) per a finalitats domèstiques i agrícoles.

Els aflaj d’Oman són molt antics, però encara tenen un paper actiu en la societat contemporània, representant un exemple excepcional d’un paisatge viu i funcional.  Malgrat els importants desenvolupaments econòmics i tecnològics que s’han produït durant els darrers 30 anys, l’aigua dels milers d’aflaj arreu del país encara proporciona entre el 30 i el 50% de tota l’aigua utilitzada a Oman actualment.

L’aigua es reparteix entre la comunitat local de manera conjunta, fomentant l’interès col·lectiu per mantenir els nivells globals d’aigua. El temps compartit es controla al rellotge de sol de la comunitat, i després les granges individuals accedeixen a l’aigua en el moment adequat mitjançant un sistema de comportes. Les variacions en els nivells d’aigua es gestionen augmentant o reduint la mida de la terra regada segons sigui necessari, mentre que una proporció d’aigua i terra es reserva permanentment per al falaj mateix, per recaptar fons per a la gestió i manteniment diaris.

Els sistema d’irrigació aflaj d’Oman té uns 4.500 anys, però les ruïnes més antigues que es conserven són aproximadament de l’any 500 dC.

Aflaj és el plural de falaj, que significa “dividir en parts” en àrab clàssic. Aquest sistema de regadiu distribuïa efectivament l’aigua entre tots els habitants; circulava per gravetat des de les fonts fins a les cases i terres cultivades. El complex tenia torres de vigilància per protegir-lo, però també mesquites i altres edificis.

Hi ha cinc aflaj inscrits com com a Patrimoni Mundial de la UNESCO des del 2006.

Els sistemes de regadiu Aflaj d’Oman són antics sistemes de recollida, transport, emmagatzematge i distribució d’aigua de l’any 500 dC, ubicats a les regions de Dakhiliyah, Sharqiyah i Batinah.

És un antic de sistema d’irrigació de l’Orient Mitjà amb una història que es remunta a 5.000 anys.  S’associa amb un sistema originari de Pèrsia, conegut com qanat o kariz. Els sistemes Aflaj poden incloure una secció horitzontal subterrània accessible per pous verticals, que recull aigua de l’aqüífer; sempre inclouen canals de superfície per al transport i la distribució.

A Oman hi ha tres tipus principals d’aflaj. Els Daudi o Iddi aflaj, són canals subterranis, amb un cabal d’aigua abundant i perenne, depenent dels canvis en el nivell freàtic. Els Ghaili Aflaj, tenen un cabal estacional, determinat pel nivell de l’aigua subterrània i la pluja. S’alimenta principalment de basses que es formen aigües avall dels uadis durant l’estació de pluges. Són canals oberts, coberts només dins dels uadis. I els Aini aflaj, exploten fonts de muntanya alimentades per estrats geològics profunds i són canals oberts. Sovint l’aigua conté sofre, en altres casos és aigua calenta amb propietats terapèutiques, com les d’Al Thawarah a Nakhal.

Aquesta diversitat indica la comprensió matisada i l’explotació de les condicions hidro-geològiques locals per assegurar l’aigua durant tot l’any. Els sistemes aflaj disposen de pous d’accés construïts cada 20 metres al llarg del túnel per a la ventilació i retirada de deixalles. Una característica distintiva és l’anell d’argila cremada que hi ha a la boca del pou, que evita el col·lapse i les inundacions del túnel, protegeix l’aigua de la contaminació i evita que persones i animals hi caiguin. Això posa de manifest les sofisticades mesures d’enginyeria i prevenció incorporades en el disseny per garantir la durabilitat i la netedat del subministrament d’aigua.

Informació desclassificada dels Arxius Nacionals britànics va revelar que el govern britànic va destruir deliberadament els sistemes d’irrigació i les collites d’Aflaj mitjançant atacs aeris durant la guerra de Jebel Akhdar a finals de la dècada de 1950, per impedir que els habitants de l’interior d’Oman poguessin tenir collites i accés a subministraments d’aigua. Wadi Beni Habib i el canal d’aigua de Semail va ser un dels sistemes que van ser danyats deliberadament. Els atacs aeris sobre Saiq i Sharaijah van fer que el cultiu a les zones fos perillós. 

A més, aquests documents revelen que el Secretari d’Afers Exteriors britànic va donar l’aprovació el 4 d’agost de 1957 per dur a terme atacs aeris sense avís previ a la població de l’interior d’Oman. La prohibició de visats per a la premsa per part del soldà i la capacitat del govern britànic de dur a terme atacs aeris discretament utilitzant l’aeròdrom de Masirah van ajudar a mantenir les operacions militars sota perfil baix.

Em sembla que vam dormir en un hotel senzill de Rustaq. Era força rústic i el seu personal molt amable. Els darrers dies havia estat plovent molt i se’ls hi va inundar una mica, pel que tenien totes les catifes esteses, esperant que s’assequessin.