La base social i política de la nació ha estat històricament molt influïda per la seva estructura tribal. Tradicionalment, les tribus a Oman funcionen jeràrquicament, amb un líder tribal o xeic al capdamunt. Aquests líders són essencials per mantenir l’ordre social i resoldre conflictes dins la tribu. Les tribus celebren festes i tradicions sovint relacionades amb esdeveniments vitals importants, com casaments, aniversaris i festes religioses. Cada tribu té els seus dissenys convencionals de roba, que sovint s’identifiquen pels colors, la costura i els talls.
La web https://www.nomadsinoman.com/index.html té un mapa interessant sobre la distribució de les principals tribus en el territori i parla especialment dels Harasis. I en aquesta altra web parlen d'altres tribus:
https://travelindigenous.com/omans-native-tribes-understanding-diverse-culture-and-traditions/
Els orígens del sistema tribal omanita es remunten a la immigració de grups àrabs del sud d’Aràbia cap a la regió de Jalan durant el segle II dC. Aquests grups posteriorment es van desplaçar cap al nord, a la zona controlada pels perses de Mazun, a Oman, on es van enfrontar a altres tribus del nord-oest. La dominació àrab sobre el país va començar amb la introducció de l’islam al segle VII.
Al Harasis
Al cor del desert d’Oman es troba la tribu beduïna remota i
migratòria coneguda com els Harasis (Al Harasis). Es creu que es van establir a
Oman al segle II o III dC. Mantenen vincles genealògics amb els Qahtani, una de
les dues principals ascendències tribals històriques del poble beduí d’Oman. La
tribu Hinawi també comparteix els llaços polítics de la tribu Harasis.
Actualment, la tribu compta amb uns 5.000 membres a Oman.
Alguns els consideren el nucli i l’essència de la identitat tradicional
omanita, donada la seva força i independència.
Situada a la vasta plana de grava i desert de Jiddat
il-Harasis, la tribu Harasis marca la frontera entre la regió sud de Dhofar i
el nord d’Oman. Alguns harasis s’han establert a les ciutats del desert
central, especialment a la ciutat de Haima i les seves zones circumdants; el
seu patrimoni s’ha estès durant generacions fins a ser una de les tribus
indígenes més grans d’Oman.
La tribu al Harasis es caracteritza per dur un estil de vida
nòmada i una ramaderia, que es basa principalment en la ramaderia de camells.
La ubicació principal de la tribu (Jiddat al-Harasis) es caracteritza per ser
un entorn desèrtic; s’han adaptat a viure en condicions dures.
Les cabres i els camells normalment es crien per la seva llet.
Els ramats de cabres són propietat i gestionats per dones de la tribu, mentre
que els homes de la tribu són propietaris i gestionen camells. Els homes
vesteixen túniques blanques tradicionals, turbants i adorns com cinturons i
ganivets khanjar. Les dones porten túniques negres i mascaretes tradicionals
beduïnes.
Els harasis són una de les tribus més famoses d’Oman. Se senten
orgullosos de la seva resistència, independència i capacitat de sobreviure en
absència d’aigua. El seu complet aïllament social i polític sovint s’associa
amb la seva identitat. Les llengües principals són l’àrab i la llengua harusi.
Aquesta tribu del desert ha creat pràctiques culinàries
úniques. La seva creativitat, enginy i profunda connexió amb la natura han
influït molt en el desenvolupament d’una cultura gastronòmica distintiva. Una
d’aquestes tècniques és el domini de la cuina subterrània coneguda com a zarb o
mandi.
Aquesta tècnica consisteix en excavar una mena de trinxera
profunda a la sorra que es recobreix amb
pedres calentes. Allà es col·loquen les grans olles amb els aliments a cuinar
(una barreja de verdures i carn com xai o pollastre) i s’enterren en aquest
forat. Durant hores els aliments es van coent lentament amb la calor de les
pedres i la sorra.
Els harasis (també ho he trobat escrit amb dues i, harasiis)
són una de les sis grans tribus nòmades pastorals d’Oman.
Al Duru
La tribu al Duru és una de les tribus més notables d’Oman,
viuen principalment a les regions mitjanes i orientals del país. Se la
considera una de les tribus més populars d’Oman, pel seu llegat cultural i
perquè ha fet contribucions significatives a la història i al teixit social
d’Oman. La tribu resideix principalment a la regió d’Al Dhahirah. Com altres
tribus omanites, els al Duru tenen un fort sentit de comunitat i identitat
tribal que influeix en l’estructura social i la governança local. Els líders tribals
sovint actuen com a mediadors, promovent l’harmonia social dins la comunitat.
Originalment, era una tribu majoritàriament nòmada, però es va
adaptar a l’entorn àrid i em sembla que gràcies al seus coneixements de la
natura i els cicles estacionals, es van assentar en els oasis.
El seu menjar és una barreja de plats fonamentals i
contundents, influïts per la seva herència nòmada, productes locals i estils de
vida comunitaris. El seu menjar bàsic sempre inclou dàtils, arròs i carn, i pa
pla (Raqaq i Khubz).
Al-Bu Said
La dinastia al Said, de vegades anomenada tribu Al Bu Said, és
una família destacada i influent històricament a Oman. Des de mitjans del segle
XVIII, la tribu ha estat governat Oman. La dinastia Al Bu Said va ser fundada
per l’imam Ahmad bin Said Al Bu Said l’any 1744.
Sota aquesta dinastia Oman va passar de ser principalment una
civilització tribal a un regne més centralitzat. Els principals objectius
d’aquesta dinastia eren enfortir la seva posició d’autoritat i estendre la seva
influència per tot Oman i fins a l’Oceà Índic.
Com moltes altres famílies regnants, la dinastia Al Bu Said ha
estat influïda per una combinació de les seves creences religioses, el seu
origen cultural i les obligacions que comporta estar en una posició de poder.
Com la majoria d’omanites, els Al Bu Said practiquen l’islam
ibadi. La família té una influència significativa en el govern d’Oman. Com a
cap d’estat, el soldà és essencial per a la presa de decisions, la diplomàcia i
el seguiment del creixement nacional
La cultura alimentària de la família Al Bu Said, com gran part
d’Oman, està profundament arrelada en la cuina tradicional omanita, que
reflecteix la rica història del país, les nombroses influències i la seva
posició geogràfica. Els banquets reials sovint presenten una amplia varietat de
plats tradicionals omanites, juntament amb cuina internacional quan reben
dignataris estrangers.
L’assentament a Oman ha vingut principalment de les perifèries
del desert; una al llarg de la costa sud d’Aràbia i l’altra a través de la
porta nord d’al-Buraimi. Els primers grups que van entrar a Oman es van
estendre per la regió costanera sud i van començar a establir-se pel costat
occidental del Djebel Akhdar. Aquestes migracions probablement van continuar
durant uns 400 o 500 anys fins a l’època islàmica primerenca. La majoria
d’altres grups àrabs van arribar a Oman des del nord, coincidint amb un període
de domini persa feble al llarg de la costa de Batinah.
Amb l’ascens de l’islam, els governants perses van ser
destituïts i el poder transferit als àrabs. Durant els següents cent anys, fins
que es va formar el primer imamat ibadi, poc després de l’any 720 dC, el país
va estar completament en mans de famílies àrabs governants.
L’imamat Ibadi, que va arribar a mitjans del segle VIII, va
unificar políticament Oman. Les muntanyes i l’aïllament geogràfic del país van
proporcionar refugi als Ibadis (Ibaḍiyyah), que van procedir a convertir els
principals clans tribals a la seva secta. El nou estat Ibadi estava encapçalat
per un imam elegit que exercia com a líder temporal i religiós de la comunitat.
La selecció d’un nou imam es determinava mitjançant un acord entre els líders
religiosos i els caps dels grups principals, especialment els líders de les
dues grans confederacions tribals que es van conèixer com els Ghafiris i els
Hinawis.
Un patró recurrent va començar a desenvolupar-se durant el
declivi del Primer Imamat, que va assolir el seu apogeu al segle IX. Els imams
elegits tendien a donar pas a dinasties hereditàries, que després van
col·lapsar a causa de disputes familiars i el ressorgiment dels ideals Ibadi.
El comerç marítim també va contribuir al declivi dinàstic.
Pràcticament aïllats de la resta de la península Aràbiga per vasts deserts, els
mariners omanites van viatjar per les aigües de l’oceà Índic i van arribar fins
a la Xina al segle XV. Aquesta tendència marítima va ser més forta quan les
dinasties tribals van traslladar les seves capitals de l’interior Ibadi a la
costa i van centrar la seva atenció a adquirir territori en altres llocs del
golf d’Oman, al llarg del mar d’Aràbia i a la costa de l’Àfrica Oriental.
Actualment, la identitat tribal segueix sent important en la
vida social i política, però el govern ha intentat fomentar un sentit de
cohesió nacional que va més enllà dels llaços tribals. Diverses tribus es
dediquen a una gran varietat d’activitats econòmiques, que van des del comerç i
negocis moderns fins a l’agricultura i la pesca. Els líders tribals o xeics
sovint contribueixen al creixement econòmic de les seves comunitats.
El viatge
Per arribar a Oman, a la seva capital Masqat, vam volar amb la
companyia turca via Istanbul. En aquest mapa he marcat els diferents llocs que
vam visitar. Vam començar per la part nord, que es veu més detallat en el segon
mapa.
El vol d’Istanbul a Masqat feia escala a Abu Dhabi (als EAU); 45 minuts d’escala
però sense baixar de l’avió. D’Istanbul a Abu Dhabi durava 3 h i 40 min, i des
d’aquesta ciutat a Masqat, 50 minuts. En arribar vam haver de tramitar el
visat.
La primera impressió, a l’aeroport, va ser d’eficiència i
netedat. En sortir fora de la terminal
em va impactar veure a tots els homes amb les túniques blanques, molt blanques.
La netedat i el blanc de les túniques, en un país de desert i sorra, és una de
les coses que em va impactar.
