Oman (2009)-6. Nakhal, visita del fort i les fonts d'Al Thowarah

Nakhal és una ciutat històrica situada a la governació Sud d’Al Batinah. És famosa pel seu impressionant fort, que s’alça sobre un turó rocós amb vistes a la ciutat. Es troba a uns 100 km a l’oest de Masqat; de fet la ubicació de Masqat, Barka i Nakhal forma un triangle, on les dues primeres ciutats estan a la costa i Nakhal a l’interior, als contraforts de les muntanyes Hàjar Occidentals.

Nakhal significa palmera, en àrab. El nom de la ciutat probablement reflecteix la seva importància agrícola històrica; aquesta zona destaca per l’abundància de palmeres datileres que antigament proporcionaven aliment i ombra als seus habitants.

Nakhal és coneguda pels seus oficis tradicionals, incloent-hi la ceràmica, el teixit i la producció de mel. La terra fèrtil i el clima favorable de la regió afavoreixen el cultiu de palmeres datileres, magranes i altres fruites, que són integrals per a l’economia i cultura locals.

Prop del fort hi ha les fonts termals d’Ain Thowarah, un oasi natural, popular per les seves propietats terapèutiques. Les planes fèrtils al voltant de Nakhal han estat històricament crucials per a l’agricultura, especialment per al cultiu de dàtils.

Fort de Nakhal

El fort té un llarg i ric passat, amb evidències d’assentament que daten de l’època pre-islàmica. Va ser significativament reconstruït i ampliat per la dinastia iarúbida al segle XVII.

El Fort de Nakhal és un dels monuments històrics i culturals més impressionants d’Oman. Construït sobre un gran aflorament rocós amb vistes al palmerar, el fort combina un paisatge natural espectacular amb una importància estratègica.

El fort destaca per la seva arquitectura única, que incorpora roques naturals a l’estructura per aportar més resistència i durabilitat. Consta de dues plantes principals: la planta baixa compta amb un pou, petites habitacions, una mesquita i zones d’emmagatzematge, mentre que a la planta superior era la zona residencial del valí (gvernador), i també és on hi havia les habitacions dels hostes, els salons i una torre de vigilància, des de la que hi ha una bona vista. El fort té sis torres i una única entrada principal construïda segons principis defensius tradicionals.

El fort ha estat restaurat diverses vegades al llarg dels segles, amb la darrera gran restauració el 1990, i avui dia continua sent un símbol icònic de la rica història d’Oman.

El fort de Nakhal ha estat ampliat i renovat per molts dels governants d’Oman al llarg de la història; la primera reforma de la que hi ha registre és del segle IX, i després es va ampliar durant el regnat d’altres tribus omanites. Les muralles exteriors i la porta principal es van afegir al segle XIX. La forma actual prové de la renovació feta l’any 1990.

Llegeixo que és curiós que a diferència d’altres ciutats que tenien fortaleses importants, com Bahla, Nizwa, Rustaq i Sohar, Nakhal no va ser mai la capital des d’on el imam o el soldà governés el país.

Una de les característiques d’aquest fort és que no segueix cap forma uniforme, sinó que segueix el contorn irregular de la gran roca sobre la qual està construït.

Els materials emprats en la construcció eren els que utilitzaven tradicionalment els constructors omanites: maó de fang, pedra i fusta de palma locals, amb això s’asseguraven que l’estructura es mantingués fresca a l’estiu.

Una altra característica dels forts omanites són les portes defensives amb punxes; en aquest l’entrada principal presenta portes massives de fusta amb punxes de ferro per repel·lir els ariets antics.

La fortalesa està reforçada per sis grans torres cilíndriques que proporcionaven vigilància de 360 graus sobre la vall.

Construir una fortalesa en una elevació rocosa va ser una jugada mestra de l’enginyeria militar omanita per diverses raons. La posició elevada proporcionava a la guarnició una vista aèria dels palmerars i fonts d’aigua vitals; això assegurava que cap enemic pogués acostar-se al poble o a l’oasi sense ser vist a quilòmetres de distància.

Construint-lo directament sobre la roca, era gairebé impossible de minar els fonaments del fort. En algunes habitacions, encara es pot veure la roca natural que sobresurt del terra, actuant com una paret permanent.

El turó rocós i pronunciat actuava com una barrera natural, obligant els invasors a escalar terrenys difícils sota foc des de les muralles. Aquesta alçada el convertia en una formidable fortalesa, molt difícil de capturar durant els conflictes tribals.

Aquest fort servia també per protegir les rutes comercial properes, especialment als segles IX i XVII, així com el 1834, quan es van construir les muralles, torres i l’entrada.

De la seva història d’ús per a la defensa, es poden veure algunes característiques interessants, com racons sobre portes on es col·locaven calders amb líquids calents (mel o suc de dàtils) per abocar-los sobre els invasors.

Actualment hi ha un museu amb una exposició d’armes històriques i altres objectes. He llegit que al recinte del fort, un dia a la setmana (potser divendres) s’hi fa un mercat de cabres.

La història del Fort de Nakhal comença abans del segle VII, quan es va construir per primera vegada com una estructura defensiva que protegia l’oasi i les rutes comercials que connectaven l’interior d’Oman amb els assentaments costaners. L’objectiu original del fort era senzill: vigilar les fonts d’aigua dolça, controlar els passos de muntanya que condueixen cap a l’interior, i proporcionar refugi durant els conflictes tribals.

Durant l’edat d’or d’Oman, sota la dinastia iarúbida, al segle XVII, el Fort de Nakhal va patir una gran reconstrucció. Els arquitectes omanites van reinventar la fortalesa, afegint estructures de diversos nivells, sales de recepció formals i torres defensives que continuen sent les característiques que el defineixen actualment.

Els imams del uadi Bani Kharous i membres de la dinastia iarúbida residien en aquest fort, i van transformar-lo, passant d’un simple destacament defensiu a ser un centre de poder regional.

El 1834, l’imam Said bin Sultan va encarregar fer-hi important ampliacions; les elaborades portes i torres de cantonada que es veuen actualment són d’aquesta renovació, i reflecteixen la confiança arquitectònica d’Oman durant el seu període d’imperi marítim.

La restauració integral que es va fer al segle XX, es va acabar l’any 1990; es va retornar el Fort de Nakhal al seu antic esplendor utilitzant mètodes i materials tradicionals de construcció.

Diuen que aquest esforç va impressionar a la reialesa britànica, quan al novembre de 2003, el príncep Carles (ara rei Carles III) va visitar la fortalesa restaurada durant una visita oficial d’estat a Oman.

Abans he dit que el fort tenia dos nivells, en un altre lloc diuen que tres. Al nivell inferior hi havia les sales d’emmagatzematge de dades, dels registres històrics; les cel·les de presó, amb escletxes de ventilació estretes; la mesquita per a les oracions de la guarnició; i àrees de servei i d’emmagatzematge d’aigua.

Al nivell intermedi, hi havia la sala de recepció del governador, sales decorades amb patrons geomètrics intricats, allotjaments de la guàrdia, i arsenals.

Al nivell superior hi ha les torres de vigilància que ofereixen vigilància de 360 graus, les muralles per a posicions defensives i terrasses obertes.

Fonts d'Al Thowarah

A 1,5 km del fort hi ha les fonts termals d’Al Thowarah (Aïn al Thowarah), unes aigües calentes riques en minerals; el riu del mateix nom serpenteja entre roques i palmeres datileres abans de dividir-se en dos afluents, Falaj Kabbah i Falaj Al Sarooj, que irriguen les terres de conreu de l’oasi de Nakhal. De fet, els falaj són canals d’irrigació.

La tradició local diu que aquestes aigües alleugen els dolors musculars i d’articulacions. Per això és un lloc molt freqüentat, tant per la població omanita com pels forasters. Quan hi vam anar nosaltres hi havia molta gent, un grup gran d’un creuer.

Les fonts termals d’Al Thowarah, són rierols d’aigua calenta poc profunds i la gent acostuma a remullar-hi els peus.

L’antic sistema de regadiu, el falaj de Nakhal alimentat per les fonts Al Thowarah, representa més de mil anys d’enginyeria agrícola omanita. Crec que falaj és el singular i aflaj el plural.