Bosnia-Hercegovina_3: Sarajevo

La carretera de Mostar cap a Sarajevo és molt bonica. El paisatge és muntanyós i està tot molt verd. Es veuen alguns cims nevats i quan ens apropem més a Sarajevo trobem ja la neu al costat de la carretera. Creuem uns quants pobles que estan tots nevats. Pel camí, al pluja i la neu ens acompanyen. I la nostra visita a Sarajevo va ser sota la pluja, en un dia gris, que acompanya a la trista història de la ciutat.

Hi ha uns quants llibres que em van acompanyar en aquest viatge, que em van impactar, commoure i em van fer reflexionar sobre el conflicte, sobre les reaccions humanes... Un d’ells és “La rosa escondida” de Reyes Monforte; va ser el primer que vaig llegir i vaig trobar que descriu molt be com s’enfronta cadascú a situacions dures i extremes, com les de la guerra. Els recursos i mecanismes que té cadascú son molt importants per sortir-ne enfortit i no trencar-se, però també el suport i ajuda que rebis de l’entorn. 

Un altre llibre va ser “El violonchelista de Sarajevo” de Steven Galloway; aquest el vaig llegir sortint de Sarajevo, quan ja havia coneixia els llocs que descriu. Per mi, un gran llibre. “La hija del este” de Clara Uson, també el vaig trobar interessant, i el de Minic Slobodan “Bienvenido a Sarajevo, hermano” té l’encant afegit de que està arrelat a casa nostra. Entranyable també em va resultar “La palabra más hermosa” de Margaret Mazzantini. I en una línia diferent, ja que era una altra època, vaig trobar interessant el llibre “Cartas a palacio” de Jorge Diaz.

Sarajevo és la capital de Bòsnia-Hercegovina, es troba en una vall a uns 500 metres d’alçada, envoltada de muntanyes que tenen entre 1500 i 2100 metres, que és on s’hi van celebrar els jocs olímpics d’hivern del 1984. 

El lloc on ara s’assenta la ciutat ja estava habitat en el neolític; aquí també hi van viure tribus il·líries, abans de la conquesta per part dels romans, l’any 9. Els romans es van instal·lar prop d’unes fonts d’aigües sulfuroses que hi ha en aquesta zona. Després van arribar els ostrogods, més tard els bizantins i en el segle VII hi arriben tribus eslaves, que en el segle X formen l’estat de Bòsnia.

La fortalesa de Hodidjed dominava la vall del riu Miljacka, que és el que creua la ciutat i és on es van establir els otomans, després d’ocupar-la, als voltants dels anys 1440. Uns anys més tard el primer governador otomà van fundar la ciutat, agrupant els pobles de la zona. Va construir un mercat cobert, una mesquita i els banys públics. Va ampliar el palau del sultà, que en turc (crec que és en turc) és diu saray, i és el que més tard va donar nom a la ciutat de Sarajevo.

En el segle XVI és quan la ciutat pren més relleu, gràcies al comerç d’importació de seda i a que el l’otomà Gazi Husrev-beg construeix mesquites i mercats coberts. A mitjans de segle hi havia un centenar de mesquites. En aquell temps era la ciutat més important dels Balcans, després d’Istanbul. 

En la guerra entre Àustria i els otomans, a Sarajevo l’hi va tocar el rebre; l’any 1697 la ciutat va ser saquejada i cremada per les tropes austríaques. Molts barris i mesquites van quedar destruïts. A l’hora de reconstruir la ciutat, com a precaució, van construir una ciutadella. 

Al llarg del segle XVIII i XIX la ciutat va patir diverses epidèmies de pesta i nombrosos incendis. També hi va haver diverses revoltes en contra dels otomans. 

El control otomà es va acabar amb l’ocupació per part de l’exèrcit austrohongarès, l’any 1878. Volien convertir Sarajevo en una ciutat moderna, d’estil europeu. Es van construir nous edificis, en un estil totalment diferent, i la gran revolució va ser la incorporació del tramvia. Va ser la primera ciutat europea en tenir tramvia, que es va posar en marxa l’any 1885. 

Va ser durant aquesta època que la població va passar adoptar l’alfabet llatí per escriure. L’any 1908 l’imperi austrohongarès annexionava formalment Bòsnia-Hercegovina. 

L’any 1851 tres quartes parts de la població eren de religió musulmana i no arribava al 17 %de cristians ortodoxes; poc abans de la primera guerra mundial, els musulmans eren ja tan sols un terç de la població, els cristians ortodoxes es mantenien més o menys igual i havia augmentat significativament el nombre de catòlics, que era un altre terç de la població. 

El desencadenant de la primera guerra mundial va ser un fet que va succeir a Sarajevo al juny de 1914: l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria i la seva esposa. Aquest fet es descriu en la novel·la que he esmentat abans, “cartas a palacio”. El que va disparar, Gavrilo Princip, era un jove (crec que molt jove) d’un grup nacionalista serbi. A la cantonada on va succeir, a la vora del riu, hi ha fotografies i una placa commemorativa.

Durant anys, aquest noi va ser un heroi per la població, ja que va contribuir a l’alliberament del domini austrohongarès. Com a tal, la placa estava a una alçada en la que era ben visible. Ara be, durant la darrera guerra, els serbis eren els enemics, i per tant, Princep ja no era considerat un heroi pel poble bosnià, pel que la placa es va retirar. Ara es torna a estar en la mateixa paret, però sota les fotografies, és a dir que no té el lloc destacat, sinó que queda molt més avall, menys a l’alçada de la cintura. Segons m’expliquen l’han tornada a posar ja que és un reclam pels turistes.

Durant la segona guerra mundial la ciutat de Sarajevo va formar part de l’estat nazi dels ústaixes i va ser en aquest període quan es va exterminar a la població jueva de la ciutat. 

Després de la segona guerra mundial es converteix en la capital de la república socialista de Bòsnia-Hercegovina, dins de la república federal socialista de Iugoslàvia. En aquest temps es van construir nous barris, es va desenvolupar la industria i es va revitalitzar la ciutat.

Quan Bòsnia-Hercegovina va declarar la independència, amb Sarajevo com a capital, l’exèrcit Iugoslau e sva instal·lar a les muntanyes del voltant. La població va fer diverses manifestacions per la pau, i en una d’elles va morir una manifestant. I això era el punt de partida del setge que va patir la ciutat durant 3 anys, del 1992 al 1995. 

De mitjana queien cada dia més de 300 obusos, i segons llegeixo un dia de juliol del 1993 van caure’n 3777. La ciutat no tenia aigua corrent, ni electricitat, ni medicaments. Els hiverns eren freds, cremaven el que podien per escalfar-se, em deien que per això no queden arbres, després van ser els mobles... era difícil sortir a buscar aigua o alguna cosa per menjar. 

La gent moria diàriament, no podien anar a enterrar-los al cementiri, i una de les coses que em va impactar més va ser veure tots els parcs de la ciutat plens de tombes. Enterraven als seus morts on podien, prop de casa. 

Llegeixo que les estimacions que es fan son d’unes 12.000 persones mortes i unes 50.000 ferides. 

El setge va durar tres anys, però els serbis no van acon seguir fer-se amb el control de la ciutat. Van ser els acords de Dayton els que van permetre acabar amb la situació. A finals de febrer del 1996 es donava oficialment per finalitzat el setge. 

La ciutat estava en ruïnes, les muntanyes del voltant minades. Es va començar la reconstrucció de seguida. 

La plaça del mercat de Markale, que va ser bombardejat dos cops, el primer cop al 1994 i el segon cop un any més tard. Crec que va ser en el darrer bombardeig que van morir 40 persones i va propiciar la intervenció de les forces de la OTAN. Al fons del mercat hi ha tota la paret coberta amb una gran placa en la que hi ha el nom de totes les víctimes. 

La biblioteca de la ciutat va ser una de les moltes coses que van quedar malemeses o destruïdes durant la guerra. Quan estava allà vaig veure la reconstrucció i un cop aquí vaig llegir als diaris que ja s’havia obert al públic. Els diners per la seva reconstrucció han sortit de la comunitat europea i de l’emirat de Qatar. Segons llegeixo en una noticia de la vanguardia, van cremar-la disparant projectils de fòsfor. 

La biblioteca s’havia construït en el 1894 en estil oriental tot i ser ja l’època de domini austrohongarès. Segons llegeixo, volien destruir-la precisament per l’aire oriental que tenia. El que la va cremar era una persona culta i amant de les lletres, però que es va tornar radical nacionalista serbi i per tant estava contra tots els no serbis: croats i musulmans bosnians. 

La biblioteca tenia un fons molt valuós, del que es va poder salvar alguna cosa ja que els treballadors van salvar tot el que van poder, durant l’incendi. 

Passejant per la ciutat és sorprenent el contrast entre el barri del període otomà i el del període austrohongarès. El barri otomà està ple de botigues de records; continuant el carrer passes a l’altre barri, totalment diferent, carrers amples, edificis que em recorden els de l’eixample, botigues de marques...

Sebilj, és una antiga font de fusta, punt de trobada de turistes i locals, porta d’entrada al barri otomà. 

Passejant pel barri es veu un antic han convertit en restaurant. Morica han, era la pensió de la època, en el 1551; va cremar-se i es va reconstruir el 1697. Va patir alguns incendis més i posteriors reconstruccions. Actualment és l’únic han que queda. Podia acollir unes 300 persones i tenia espai per uns 70 cavalls. 

La mesquita de Gazi-Husrevbey té un petit cementiri en el que es pot observar el que ja havia comentat, sobre les làpides: n’hi ha acabades amb un turbant, d’altres amb decoracions diverses. 

A la part nova hi ha una placa dedicada a l’ajuntament de Barcelona, en agraïment per l’ajuda prestada a la població durant la guerra. Si no recordo malament, va ser de les primeres ciutats en donar-los-hi suport. 

Una més enllà hi ha el memorial als nens morts durant el setge. En un parc, una font, i sobre el ciment petjades infantils. En el parc, tombes, làpides blanques aquí i allà, i el llistat de criatures que no han arribat a créixer. 

Hi ha també una antiga església ortodoxa (sèrbia). La primera va ser construïda en els segles V o VI, per ser reconstruïda durant el període otomà a finals del segle XV. Va patir diversos incendis i l’actual és la reconstrucció del 1730. És interessant de veure. 

Passejar per la ciutat vas veient els contrastos, el que hi ha reconstruït, la gran majoria de coses, però intentava imaginar la vida durant el setge, la seva gent, el que devien patir.... entre això, el passat, i el dia gris, la ciutat em va commoure. I com ja he comentat, les tombes als parcs, destacant sobre la gespa verda. 

La ciutat em va impressionar. I com deien, el problema no està resolt. Hi ha molt atur, molta insatisfacció i també hi ha gent que ja ha viscut dues guerres. Esperem que no hagin de tornar a passar mai més per una situació com la viscuda. 

Bòsnia-Hercegovina_2: Mostar

Mostar no està massa lluny de Medjugorje. Es troba a la vall del Neretva, o sigui que pel camí gaudim de nou del paisatge verd i muntanyós d’aquesta vall. 

Mostar és la ciutat més important d’Hercegovina. Quan parlem del país Bòsnia-Hercegovina sovint, jo la primera, abreugem i diem tan sols Bòsnia, oblidant la regió d’Hercegovina. Aquesta regió val molt la pena, m’agraden molt els seus paisatges, les muntanyes rocoses, la vall del neretva, els camps conreats, els poblets... Té molt encant.  

Aquesta regió ha estat habitada des de la prehistòria; s’han trobat recintes fortificats i cementiris i també moltes evidencies de la presència romana. El torrent Radoboija, que s’ajunta amb el Neretva, proveïa d’aigua a l’assentament i juntament amb les diverses fonts i canals permetia la irrigació i el funcionament dels molins d’aigua. 

El primer document que primer document que parla d’aquesta població és del 1474 i l’anomena Mostari, que vol dir, mes o menys, guardià del pont. Fa referència al pont de fusta que hi havia al costat del mercat i que feien servir els soldats, els comerciants i els viatgers que passaven per allà. 

Una mica més tard es fa referència a Mostar, dient que és una població formada per unes setze famílies no musulmanes i que al poble hi ha un mercat. A començaments del segle XVI el nombre de famílies vivint aquí havia augmentat, i tot i que seguien sent majoritàriament cristianes, començava a haver-hi famílies musulmanes.

Mostar era una ruta comercial que enllaçava el mar adriàtic amb la regió de Bòsnia central, que és rica en minerals. 

Primerament la gent vivia exclusivament a la riba esquerra, però amb el desenvolupament de la població, es va estendre cap a la riba dreta, el que va comportar la construcció de dos ponts més. Era un important centre comercial d’Hercegovina i més tard també ho va ser de l’imperi otomà.

La ciutat es va fortificar entre el 1520 i el 1566 i va ser llavors quan es va reconstruir el pont, que inicialment era de fusta, en pedra. He llegit en algun lloc que la construcció va durar nou anys i aquest és el pont que es coneix actualment com Stari Most. 

A finals del segle XVI i començaments del XVII és quan la ciutat va cobrar més importància. Es van construir diversos edificis públics i religiosos en la riba esquerra. També edificis privats barris residencials i el mercat. 

De les 13 mesquites que hi havia del segles XVI-XVII, durant el segle XX en van desaparèixer 7. 

També ha desaparegut una església ortodoxa del segle XIX i la sinagoga de començaments del segle XX va quedar molt feta malbé amb la segona guerra mundial i ara és un teatre. 

Bòsnia Hercegovina va ser ocupada l’any 1878 per l’imperi austrohongarès, que després se la va annexionar, en el 1908. Molts edificis son d’aquella època. A la riba dreta es va crear un nou barri en un estil molt diferent al del barri antic que estava a la riba dreta. En aquella època es va connectar per tren i per noves carreteres amb Sarajevo i amb la costa dàlmata. 

Després de la primera guerra mundial passa a formar part del regne de serbis, croats i eslovens. Aquest regne va existir entre el 1918 i el 1929. Després es converteix en el regne de Iugoslàvia. A finals del 1924 i començament de l’any següent es van tancar les últimes madrasses i escoles musulmanes que quedaven en funcionament. 

Durant la segona guerra mundial, el regne de Iugoslàvia no existia i Mostar formava part de l’estat independent de Croàcia. En acabar la guerra va passar a formar part de les diverses repúbliques Iugoslaves que es van anar succeint (democràtica federal, federal popular i socialista federativa). Es va integrar a la zona musulmana de Iugoslàvia.

Després de la segona guerra mundial en aquesta zona es produïa tabac i vi, es van construir algunes preses sobre el Neretva per tenir energia hidroelèctrica i es va iniciar l’explotació de les mines de bauxita, per extreure’n l’alumini. 

La ciutat de Mostar va patir molt durant la guerra, entre 1992 i el 1995. La ciutat vella va quedar molt malmesa i el pont vell que havia resistit segles, va ser bombardejat i destruït a finals del 1993. El bombardeig sobre la ciutat, per part de l’exèrcit federal iugoslau, que estava format essencialment per serbis i montenegrins, va començar l’abril del 1992. Van ocupar i controlar bona part de la ciutat. 

Croàcia que llavors era un aliat de Bòsnia i Hercegovina, va alliberar les zones ocupades, el juny del mateix any. Això va comportar nous atacs i bombardejos per part de l’exèrcit serbi. 

Ara be, el maig del 1993 els que fins llavors havien sigut els seus aliats es van girar en contra i l’exèrcit croat va atacar Mostar, destruint bona part del barri antic, inclòs el pont vell. La ciutat va quedar dividida en dos, per una banda els croats i per l’altra els bosniacs (els bosnis musulmans). Durant dos anys van continuar els enfrontaments i bombardejos, amb tots els ponts destruïts i moltes de les infraestructures de la ciutat malmeses.

La fàbrica d’extracció i refinat d’alumini també va patir els estralls de la guerra; quan l’ocupació Sèrbia van robar material i peces claus pel seu funcionament, i no tenien electricitat per fer funcionar els forns. En acabar la guerra estava totalment destruïda. Sembla ser que els seus treballadors van intentar protegir al màxim la planta, i després de la guerra van començar amb la seva reconstrucció.

Algunes empreses Croates van aportar diners o maquinaria per tal de que pogués tornar a posar-se en marxa. L’any 1997 va començar a treballar de forma parcial i a finals del 1999 estava en ple rendiment gracies als esforços de tots. 

La guerra va durar fins al 1995 i després amb els acords de Dayton, la república croata d’Hercegovina va passar a ser una de les entitats de la república de Bòsnia i Hercegovina.

A partir de 1998 es va començar la restauració de la part antiga i del pont vell, amb ajuts de la Unesco. En la reconstrucció del pont es van fer servir pedres originals recuperades del riu Es va inaugurar el pont reconstruït en el 2004. 

La zona del pont vell reflexa diversos estils arquitectònics degut a que aquí sempre hi ha hagut barreja de cultures. Diuen que la reconstrucció del pont es símbol de la reconciliació, de la diversitat cultural, ètnica i religiosa de la ciutat. 

Actualment la major part de la seva població és d’ètnia croata, però en el 2003 hi havia una proporció similar de bosnis i croats. El nombre de serbis ha disminuït moltíssim després de la guerra. Tot i que s’intenta que hi hagi igualtat nacional, en moltes coses segueix havent-hi una separació ètnica significativa.

Vam arribar a la ciutat a l’hora de dinar. Vam menjar en un restaurant fora del barri antic; vam menjar be, però el que em va impressionar és veure els impactes de metralla a la façana, i l’edifici de l’altra banda de carrers encara per reconstruir. Han passat gairebé 20 anys des del final de la guerra i aquests edificis em donen la impressió d’una ferida oberta.

 Quan visites el barri antic, tot reconstruït gairebé pots oblidar la guerra. Està pel de botigues, restaurants, turistes... un ambient agradable, un entorn medieval, un espai fora del temps.  

Vam visitar una antiga casa de l’època otomana, que no està habitada sinó que és un museu. És molt bonica, té un patí des del que s’accedeix, per una escala de fusta, a la planta superior on hi ha les habitacions i el distribuïdor, que queda com una galeria. És molt bonica i està molt ben decorada. Em recorda una mica les cases tradicionals que vaig veure a Albània, concretament a Gjirokastra. Hi ha les habitacions amb els grans finestrals i els bancs tot al voltant de la paret, amb matalassos i coixins, catifes als terres i molts estris d’aram i bronze.

Passejant per la ciutat vella es troba una mesquita, de l’època otomana. El que em sorprèn més són els colors, els tocs de groc i vermell. La font està en el pati que ara és ple de botigues i al costat hi ha un petit cementiri. En algunes tombes hi ha una làpida o un bloc vertical en pedra amb un turbant tallat a la part alta. Això era típic a l’època otomana, representa que és la tomba d’un home, i segons l’estil del turbant es podia saber la categoria social de la persona enterrada. 

El punt neuràlgic de qualsevol visita a Mostar és el pont vell o Stari Most. Des de llum és impressionat. El pont està 21 metres per sobre de l’aigua, té dues torres, una a cada banda, també en pedra, que pel seu volum contrasten una mica amb la lleugeresa de la part central de pont. M’expliquen que sovint es veu algun noi a punt de saltar des del pont. És una antioga tradició que segueix vigent. Cada any hi ha una competició al juliol i els joves s’entrenen durant tot l’any per aquest esdeveniment.

 A part d’això, a vegades es col·loquen al pont esperant que els turistes paguin per fer-los-hi una fotografia. Si recullen prous diners, es tiren. Pel que sembla, algun cop algun que altre turista, o gent no entrenada i que no coneix prou be el riu, es tira i no sempre té un final feliç. Hi ha hagut accidents greus i morts. 

El pont està molt transitat, és més elevat a la part central i per tant, de d’allà fa baixada cap als dos extrems. Per evitar les relliscades en dies de pluja, hi ha tot de travessers també en pedra. 

Passejar pels carrerons és agradable, especialment si un s’allunya del carrer principal. A Mostar hi havia a l’època otomana una vintena de ponts en pedra, semblants al pont vell i abans de la guerra del 1992 encara en quedaven 12.

Caminat per carrerons vaig trobar un d’aquest ponts; segons el rètol és el pont d’esquena d’ase. El nom l’hi ve de la forma que té, igual que el vell pont, en que des del centre fa pendent cap als dos costats. Aquest pont va ser mencionat per primer cop el 1558. La seva situació era estratègica ja que permetia controlar la circulació que hi havia a la zona de Stari Most. Aquest petit pont es va enfonsar el 1999 degut a unes inundacions però també perquè havia quedat molt tocat durant la guerra. Va ser reconstruït al mateix temps que la resta de la part antiga de Mostar. 

El que més em va impressionar de Mostar van ser els contrastos: la ciutat vella reconstruïda, neta i arreglada, mentre que en el carrer de sobre els estralls de la guerra encara estan molt presents. Hi ha molts antics palauets, que encara conserven restes de decoracions, que devien ser molt bonics, semblen edificis senyorials i ara estan abandonats i mig caiguts.

La guia que ens va ensenyar la ciutat era una noia jove, va passar un any de la guerra a Mostar i després va poder marxar ja que tenia família a fora. Em va sobtar el sentiment amb el que afirmava que no podrien perdonar mai als croates la seva traïció. El fet de que primer haguessin sigut els seus aliats i després es giressin en contra seu i destruïssin la ciutat és una cosa que els va marcar i que els bosnis no ho podran oblidar fàcilment. La forma en que ho va dir em va impressionar. Durant la guerra els homes no podien marxar, s’havien de quedar a la ciutat. 

L’origen de la població musulmana de Bòsnia i Hercegovina és de l’època otomana, quan els musulmans tenien més avantatges que la resta de població i per això hi va haver molta gent que es va convertir. 

Com ja he comentat, a Bosnia –Hercegovina tot està per triplicat, ja que s’ha de representar als cristians, que son croates, als ortodoxes, que son serbis i als musulmans, que son aquests descendents dels convertits a l’època otomana. 

Pel que ens diuen uns i altres per aquí, no hi ha massa fe en els acords de Dayton, consideren que Bosnia-Hercegovina és un conglomerat perillós. Un país amb dos entitats, la croata-bòsnia i la serbia, amb pesos similars, territoris més o menys repartits, però tot molt barrejat.

Bòsnia-Hercegovina_1: Medjugorje

A Dubrovnik al vespre hi feia fred i havia estat bona part del dia ennuvolat, tot i que es va aguantar. Ara be, a la nit va estar plovent de forma continuada. El dia es va llevar gris i ennuvolat. Els pronòstics del temps no eren massa encoratjadors, ja que anunciaven baixades de temperatura, pluja i neu. I no es van equivocar. Anàvem cap a Bòsnia-Hercegovina i ens esperava mal temps. El primer tram del recorregut era per la costa, fins més o menys a Neum, amb el que vam poder gaudir una mica més de la vista del mar i les muscleres. I tornar a recórrer un tram de la vall del Neretva 

Una última nota abans de deixar Croàcia per uns dies. El famós mercader Marco Polo, sembla que no està tan clar que fos Venecià, també podria haver sigut croat. De totes formes, tant si va néixer a Venècia com a Croàcia, totes les seves gestes les feia per Venècia. 

Vam entrar cap a l’interior per creuar la frontera, però hi havia una cua impressionant. Van dir que n’hi havia per més de dues hores, ja que han d’escanejar tots els passaports. Ens van aconsellar que provéssim en un altre pas que estava uns 10 Km i que en ser més petit, i potser menys conegut, trobaríem menys gent, i segurament compensaria la volta que hauríem de donar. I vam tenir sort, vam ser els primers en arribar-hi, després nostre es va fer ja una mica de cua. 

Quan ja estem a Bòsnia-Hercegovina em sobta veure molts cotxes d’alta gama, inclosos mercedes i m’expliquen que son fruit de l’emigració que hi va haver. 

Bòsnia-Hercegovina té dues entitats, la federació bosniaco-croata i la república sèrbia. Les dues entitats tenen una extensió de territori similar, i cadascuna d’elles té les seves pròpies institucions: parlament, govern, exèrcit. L’estat de Bòsnia Hercegovina té també un parlament amb una presidència compartida entre tres membres (croat, bosniac o bosni musulmà i serbi). 

Molt proper a la frontera i ha el centre de peregrinatge de Medjugorje. La població no té res d’especial. El seu nom vol dir “entre muntanyes” i és que el poble es troba entre dos turons. La gent d’aquest poble, de majoria croata, és molt religiosa, es dediquen al cultiu del tabac i el raïm i fins i tot en l’època comunista, van continuar amb la seva fe. 

L’any 1933 en un dels turons que hi ha a tocar de la ciutat les dones del poble hi van construir una gran creu de formigó, per commemorar els 1900 anys de la mort de Jesucrist i també per demanar que tornessin els seus homes, que havien hagut de marxar a treballar a l’estranger. 

L’any 1981, en l’altre turo, sis adolescents van tenir la primera aparició de la Verge. Des de llavors se’ls hi ha aparegut diverses vegades i diuen que es va presentar com la reina de la pau. D’ençà de les aparicions, al turó de la creu també s’hi ha observat fenòmens estranys: els habitants del poble diuen que alguna nit l’han vist il·luminada o fins i tot donant voltes. També diuen que a vegades en el lloc de la creu s’hi ha vist la silueta de la Verge. 

Aquest poble s’ha convertit en un centre de peregrinatge. L’han visitat més de 20 milions de persones de tot el mon. Diuen que és un centre de pau. Aquí també hi ve gent a curar-se dels seus mals. Sembla que s’ha creat tot un gran moviment al voltant d’aquest centre i que va tenir un pes important durant la guerra. Molts del peregrins, de la gent que s’havia curat o havia recuperat la pau venint aquí, després va participar de forma activa ajudant a les víctimes. De totes formes, durant la guerra, com davant d’altres desastres hi ha molta gent que treu el millor de si mateix, i la solidaritat s’escampa encara que sigui de forma callada i en petita escala.

En les aparicions els hi transmet als joves uns missatges, i els hi ha dit que el dia que els puguin fer públics, els avisarà i ja no tornarà a apareixes més. 

Hi ha una història que no em queda massa clara, però si no ho he entès malament, una de les noies a les que se l’hi apareix tenia a casa seva, que està prop del turó de les aparicions, una imatge de la verge, que de tant en quant emet llum. Sembla ser que aquesta llum és deguda a que té un producte fosforescent d’aluminat d’estronci, però no està clar si es va aplicar aquest producte de forma intencionada o no. Alguns autors suggereixen que podria ser producte d’alguna neteja que se l’hi hagués fet. 

Quan vaig ser-hi jo no hi havia ningú. Hi ha un gran centre, una església moderna, una esplanada amb bancs des d’on poder seguir les cerimònies i en el jardí hi ha una imatge de la verge, de la mida d’una persona, de color blanc, que a mi em recordava les que teníem a casa de petits de la Mare de déu de Lourdes, que també eren fosforescents. 

Diuen que a l’estiu està atapeït de gent. En aquesta època estava tranquil i només et fas a la idea de que és un gran centre de peregrinatge quan mires les botigues que hi ha: en totes es ven el mateix, coses de la Mare de Déu de Medjugorje.