La bangka no pot arribar fins a la platja, o sigui que s’ha d’arribar fins allà a peu. En el caiac porten les motxilles i les càmeres de fotos.
Vam començar el recorregut anant a la llacuna secreta. El paisatge és espectacular. Vas passant pel costat de illetes, totes de roca càrstica, de color gris, en la que ressalta el verd de la vegetació. I el contrast amb el blau del mar és molt bonic.
La llacuna secreta és impressionant. Aigües de color verd maragda en una gran caldera.
Si no ho he entès malament havia sigut una cova però va ensorrar-se i ha quedat aquest llac envoltat dels penya-segats càrstics.
La illa Shimizu, el seu nom és en honor del submarinista japonès que va descobrir el fons marí d’aquesta illa. Malauradament va morir prop de la illa en quedar-se sense oxigen a la bombona.
En les escletxes de les roques hi ha abundància de nius d’ocell, que com ja he comentat son molt cotitzats a l’Àsia, per fer sopa. Segons he llegit aquests nius (els d’oreneta i suposo que els de falcillot també) estan fets amb la saliva de l’ocell, i quan es posen en aigua calenta per fer la sopa, donen una textura gelatinosa. La seva fama es deu a que consideren que tenen propietas curatives i afrodisíaques.
Una altra parada és a la llacuna petita, en una de les cales de la illa Miniloc. S’entra per un forat (nedant o en caiac) i s’arriba a aquesta sorprenent llacuna d’aigües clares i en alguns llocs poc fonda. És impressionant banyar-se allà, envoltat de les parets de roca grisa.
No recordo en quina illa vam aturar-nos a dinar però com tot el trajecte, el lloc era espectacular. Si no ho recordo malament, dúiem tres xicots de tripulació: el capità, el que es cuidava de l’àncora i el del caiac. I quan vam fer la parada per dinar, entre els tres ens van preparar el menjar. El dinar va ser molt complet: peix, arròs, gambes, pollastre, plàtans i pinya. Molt apetitós.
Mentre ens preparaven el menjar vaig estar passejant per allà. L’aigua era molt clara i sense necessitat de ficar el cap a dins podia veure els peixos i els corals. El peixos de diferents colors donaven voltes entre les meves cames. Era divertit.
El fons marí també és molt interessant, ja que vaig poder veure com els peixets sortien i es colaven dins de les roques, i restes de corals... ja m’imagino que els que fan snorkel i veuen moltes més coses, però a mi ja m’estava be.
De les coses que em va sorprendre més és el canvi de color de l’aigua en les llacunes amagades. El contrast del seu color verd amb el blau del mar a l’exterior.
Aquest és el recorregut més popular; quan jo vaig fer-lo hi havia unes 8 o 10 bangkes més i anàvem parant tots als mateixos llocs. No obstant, no resultava molest, ja que l’espia era tant impressionant, que gairebé te n’oblidaves de la resta.
La parada següent va ser a la gran llacuna. Em van portar en caiac fins allà ja que quedava una mica lluny i no es feia peu en molt del trajecte. Alguns van arribar una mica al límit de les forces i em vaig alegrar molt que a mi m’haguessin portat.
I al final ens vam aturar a la platja dels set comandos. Per què l’han anomenat així? He trobat informació contradictòria: en un lloc parlen dels darrers comandos japonesos en acabar la segona guerra mundial, mentre que en un altre lloc diuen que és en honor a uns soldats americans que en els anys 1980 van morir aquí de malària.
Sigui quin sigui l’origen del seu nom, aquesta és una platja de sorra blanca, amb palmeres on podem gaudir de l’últim bany del dia.
De tornada a El Nido vam tenir temps de prendre una bona dutxa abans de contemplar la posta de sol.
Al matí següent com que seguia fent bon temps vam tornar a sortir amb la mateixa bangka i la mateixa tripulació, que era encantadora.
Aquest cop vam fer el que anomenen el circuit C que et porta cap a una altra zona de l’arxipèlag, entre la illa de Matinloc i la de Tapiutan.
Dilumacat és el nom que té la que anomenen la illa helicòpter. Segons des de quina banda la vegis sí que recorda una mica un helicòpter. Com en tot el que és veure formes a les roques, cal posar-hi una mica d’imaginació i bona voluntat.
Una altra de les illes on ens vam aturaré s la Tapiutan.
Com en totes elles, sorra blanca, de coral esmicolat, grans penya-segats, i el que em fascina més, la vegetació que s’aferra a aquelles roques grises. La vida brota de les escletxes i esquerdes, buscant el sol. Als xicots locals els hi xocava que em dediqués a fotografiar les plantes, quan la majoria de gent estava sota l’aigua. Hi ha d’haver gustos per tot!
En totes les illes és impressionant l’alçada de les parets de roca, i quan estàs surant sobre l’aigua, veus les crestes retallades contra el cel, molt amunt. Em recorda el paisatge dels Tsinguis de Madagascar.
A la illa de Matinloc hi ha la platja amagada, a la que s’hi pot arribar nedant sota l’aigua i passant per un forat a la roca o esperant que baixi la marea. Era un bon amagatall de pirates, ja que quan la marea està alta és impossible endevinar que allà dins hi pot estar vivint algú.
En aquesta illa hi ha també el santuari de Matinloc, que està mig amagat entre la vegetació, i es coneix també com el santuari de Nostre Senyora de Matinloc. Va ser construït en el 1982. Matinloc vol dir en el llenguatge local (en cuyunin), bonic. Realment és una sorpresa quan desembarques i veus aquesta mena de capella enmig de la vegetació.
L’origen de tant singular santuari sembla ser que data d’una visió que va tenir algú a finals del 1965. Es veu que aquesta persona va dir que un dia construiria el santuari tal com l’havia vist (i tal com és) i que seria el santuari de la nova Jerusalem.
El santuari va ser inaugurat l’any 1993. Un cop més la informació que trobes aquí i allà, a vegades grinyola. Es va construir en el 1982 i es va consagrar en el 1993? Potser hi ha algun error en una de les dues dates. De totes formes el que indica és que és una capella força recent (20 o 30 anys). Antigament en aquest mateix lloc hi havia una petita creu on els pescadors s’aturaven a resar.
Per tot Filipines la gent em sembla molt religiosa. Quan pugen al cotxe, abans de començar a conduir es senyen i toquen el rosari, o la creu, o el símbol religiós que portin al cotxe.
Hi ha una casa abandonada (que no sembla acabada) i un racó del seu jardí que fa de cementiri, amb tres o quatre creus.
Si no recordo malament la història que ens van explicar, un dia una de les família poderoses de les Filipines (crec que es deien Fernández) van fer una excursió per les Bacuit i els hi va agradar molt aquesta illa. Van voler-s’hi construir una casa. I em sembla que van abandonar el projecte per la quantitat de mosquits que hi havia. Jo també n’hi vaig trobar molts. Aquesta família vivia a El Nido.
Segons sembla hi ha unes 4 o cinc famílies que son les que controlen l’economia del país. I crec que era una d’aquestes famílies la que va construir la casa aquí.
Al costat del santuari hi ha una mena d’escala estreta tallada a la roca, que et permet enfilar-te entre les roques i contemplar la vista. S’han de fer torns per pujar, ja que hi ha molt poc espai, i aquest tipus de roca talla i punxa molt. La visió de l’entorn compensa l’esforç.
Va ser un dia molt agradable. Com que era el segon dia que recorríem aquells paratges ja no impactava tant, però així i tot valia la pena. Cada racó i cada platja és una mica diferent. El paisatge és tant espectacular i el lloc tant tranquil que no me’n cansava.
En conjunt va ser una visió molt complerta de l’arxipèlag de les Bacuit. I el fet de que tinguéssim un caiac per poder anar a terra em va anar molt be, ja que així podia dur la meva càmera de fotos i les dels altres, en una bossa estanca, i un cop a la llacuna amagada o algun altre racó de difícil accés, podíem immortalitzar el lloc i el moment.
Crec que la població es va fundar en el 1623. La fortalesa va ser cosa de l’ordre religiosa dels agustins, que la van iniciar al 1667 però no es va acabar fins al 1738. 
El fort es va construir amb la idea de protegir a la població dels atacs i ratzies dels pirates provinents de les illes Sulu, que eren musulmans. L’objectiu dels pirates era atacar al colonitzadors espanyols, desprestigiar-los i fer-los-hi perdre poder i també com a lluita en contra de l’expansió del cristianisme. A part d’això també estaven molestos perquè la presencia espanyola afectava al comerç que hi havia a la regió entre la població local, els moros, els xinesos i els malaisis. 
Bigotillo quan va descobrir que els havia trait el va fer torturar i va acabar morint en mans dels pirates. Per això Sundillón es va convertir en un màrtir i heroi per la població local, ja que els va salvar i també va salvar als espanyols. 
Es conserva la muralla i la capella, tot i que no té sostre. Em va sorprendre que hi havia bancs i un altar i fa l’efecte de que se segueix utilitzant. Potser tan sols en alguna diada assenyalada. 
