Després de dinar vam anar cap a Cetinje, l’antiga capital del
regne de Montengro. És una ciutat amb encant; és tranquil·la, al menys el
centre històric, amb edificis de començaments del segle XX i amb molta història
al darrera. Tan sols hi vam passar unes hores, suposo que donaria per estar-hi
una mica és. Es troba al peu del mont Lovćen i a les portes gairebé del parc
nacional.
La plana de Cetinje ja estava habitada
fa uns 12.000 anys; les restes més antigues s’han trobat a la cova de Koronjina
i els seus voltants. S’hi ha trobat estris en pedra i túmuls funeraris que daten
de l’edat de ferro.
En el segle XV sembla que aquesta plana
als estius devia tenir bones pastures i que hi venien els ramaders amb el seu
bestiar. Llegeixo que el primer escrit en que es menciona Cetinje és de l’any
1440, un document notarial que es troba en els arxius de Kotor i no sé si fa
referència a alguna qüestió sobre les terres i el seu us. Ara be, la ciutat
històrica no es va fundar fins a l’any 1482.
El fundador de la ciutat va ser el
darrer sobirà de l’estat medieval de Zeta, Ivan Crnojevic. L’any 1482 va
impulsar la construcció d’un castell on ubicar-hi la seu política i dos anys
més tard es va construir el monestir que seria la seu religiosa de la diòcesis.
Això la va convertir en la capital religiosa de Montenegro.
Les
tropes otomanes atacaven especialment la franja costanera, per això, Cetinje,
que està a l’interior, es va erigir com a ciutat lliure, on es va potenciar
molt la cultura. Se la coneix com la ciutat dels llibres. Aquí s’havien escrit,
imprès, llegit i preservat llibres durant segles.
L’any 1492 van tenir la
primera impremta i dos anys més tard es publicava el primer llibre. Es diu que
aquí es va publicar el primer llibre en ciríl·lic dels Balcans. Però com ja he
comentat, es diu el mateix a Rijeka Crnojevića. O sigui que va a ser en aquesta
zona, però no tinc clar, si com que les dues poblacions estan properes es fa
referència a la mateixa impremta o n’hi havia dues.
També trobo referències a que aquí hi
havia fabricació local d’armes, altre cop similituds amb Rijeka Crnojevića.
L’any 1692 les tropes del paixà van
destruir la ciutat inclòs el monestir; un cop reconstruïda la va tornar a
arrasar el visir turcs de Bòsnia. En la segona meitat del segle XIX, durant el
regnat del príncep Nicolau Petrović, la ciutat va tornar a agafar protagonisme,
i és quan es va fer l’organització urbana que es veu actualment. En la re-urbanització
hi van participar arquitectes de diferent països europeus.
El desenvolupament urbà del segle XIX va alterar en part
l’estructura de Cetinje. L’arquitectura tradicional va donar pas a altres
estils: neo-romànic, neo-barroc, art nouveau i cubista. Tot i així, hi ha
alguns edificis en el centre històric que s’han conservat i que formen part del
patrimoni de la Unesco.
Fins a l’inici de la primera guerra mundial, abans de la
invasió austrohongaresa l’estil de vida
a la ciutat tenia molta influencia francesa i moltes activitats d’interès
cultural. Amb la integració a Iugoslàvia va deixar de ser la capital.
Hi ha tres relíquies cristianes que formen part de la riquesa
cultural de Cetinje i que són molt venerades: la ma dreta de Sant Joan Baptista,
un petit fragment de la creu de Jesús i una icona de la Verge, Nostra Senyora
de Filermo.
Sembla que aquestes relíquies van fer un llarg camí fins que
van arribar aquí. La icona cap a començaments del segle XIV estava en el Mont
Filermo a Rodes. En el segle XVI, juntament amb les altres dues relíquies, per
protegir-les dels atacs del sultà otomà,
van dur-les cap a Malta.
A finals del segle XVIII Napoleó va ocupar
Malta i les relíquies es van portar cap a Sant Petersburg. La revolució
bolxevic de començaments del segle XX va fer que es tornessin a traslladar les
relíquies; van fer un periple per Europa: Estònia, Dinamarca, Alemanya i
Iugoslàvia. Quan estaven conservades a Belgrad, un bombardeig l’any 1941 va fer
que se’ls hi perdés el rastre. I van anar a raure al monestir d’Ostrog.
Passejant per la ciutat destaquen els antics edificis
d’ambaixades europees ara reconvertits molts d’ells en edificis públics; per
exemple el conservatori de música, es troba on hi havia hagut l’ambaixada
britànica i l’ajuntament també està ubicat en un antic edifici.
Com ja he dit, quan es va fundar la
ciutat en el segle XV es va construir un monestir però en el segle XVII, durant la guerra de Morea, els venecians el
van destruir. El que es veu actualment és del segle XVIII. Es coneix com el monestir
de Sant Pere de Cetinje i el va fer construir, l’any 1701, el vladika Danilo
Petrovic, o Danilo I, que va ser el fundador de la dinastia Petrović-Njegoš.
Era un monestir de l’església ortodoxa sèrbia. No tinc clar si es va construir
en el lloc on hi havia hagut el monestir de l’època d’Ivan Crnojevic o en un lloc
proper; he trobat informacions contradictòries. El nou monestir va
conservar alguns elements de l’anterior edifici, com ara l’escut d’armes de la
família Crnojević.
Aquí hi ha guardades les relíquies: la
ma de Sant Joan Baptista, fragments de la creu i alguna relíquia de Sant
Pere de Cetinje, que si no estic confosa era el príncep-bisbe Pere I de
Montenegro.
El monestir era la seu del metropolità montenegrí,
l’arquebisbe. Era també un centre cultural i educatiu, des de l’escola
elemental fins a la superior. A més era el centre de poder de l’estat. El
príncep-bisbe Pere Petrović Njegoš (1813-1851), Pere II de Montenegro va fer
instal·lar aquí una impremta i un taller per fabricar boles de canó de zinc. Va
ser un polític, escriptor i pensador rellevant tant de Sèrbia com de
Montenegro.
Aquest nou monestir es va ampliar diversos cops i es va
restaurar en el 1927 quan es va construir la residencia del nou metropolità. És
en aquest complex que hi ha l’església dedicada a la Nativitat de la Verge
Maria. Aquí hi ha les tombes del príncep Danilo i del duc Mirko, que era el
pare del rei Nicolau. O sigui que era el mausoleu de la dinastia Petrović.
En aquest monestir s’hi conserven manuscrits i llibres impresos
que van des del segle XIII al XVIII. Hi ha alguns pergamins decorats amb
miniatures i alguns incunables dels Crnojević i alguns post-incunables impresos
en la primera meitat del segle XVI.
També s’han conservat objectes i vestimentes religioses valuoses.
El monestir va quedar malmès amb el terratrèmols del 1979 i es
va haver de restaurar i si no estic confosa ara és un museu.
La Biljarda era el palau que va fer construir Pere Petrović
Njegoš l’any 1838. Inicialment s’anomenava “la nova casa” però de seguida se l’hi
va donar el nom de Biljarda, que vol dir la casa del billar. Aquest príncep era
molt aficionat a aquest jo i va fer posar una taula de billar a la sala central
del primer pis. Va ser la primera taula de billar que arribava a Montenegro.
L’edifici té aspecte de fortalesa medieval, amb quatre torres a
les cantonades; tenia dos pisos (o dues plantes?) i 25 habitacions. Era la
residència de la família principesca, però també s’hi allotjava el senat i
altres autoritats; hi havia també allotjaments pels visitants importants que
arribaven a la ciutat.
En el jardins que envolten el palau hi
ha l’escultura que es coneix com “l’esperit de Lovćen” o
“la fada de Lovćen”. És una escultura en bronze que es va erigir en el 1939 per commemorar als 350
montenegrins residents a Estats Units i que van morir quan el seu vaixell es va
enfonsar prop de la costa albanesa, quan durant la primera guerra mundial
anaven a lluitar en la defensa del seu país.
La Biljarda va ser la residència de la família Petrović Njegoš fins a l’any 1867 quan el príncep Nicolau es
va fer construir un nou palau. Llavors aquest edifici el van ocupar diferents ministeris
i durant les dues guerres mundials va tenir us militar. Actualment és un museu,
forma part, com els altres edificis històrics, del Museu Nacional de
Montenegro. De fet és el museu de Pere II, Pere Petrović Njegoš.
L’any 1886 Nicolau I, l’últim rei
montenegrí, va fer construir la nova església de la cort, dedicada al naixement
de la verge. Construïda en pedra blanca i amb un iconòstasi en el que hi van
treballar reputats pintors russos. En el segle següent aquesta església es va
convertir en el mausoleu d’aquest rei i la seva esposa.
El Palau del rei Nicolau va ser la seu de la família reial
durant més de 50 anys i l’any 1926 es va convertir en museu. El palau es va
construir a mitjans del segle XIX en l’estil típic de les cases de Cetinje,
però ja amb certs elements de neoclassicisme i a l’interior tocs d’art nouveau.
El jardí reial, suposo que associat al palau, es va construir
en el 1870 tenia un passeig de pins; la remodelació del jardí es va fer en el
1971.
L’any 2006 quan Montenegro es va
independitzar de Sèrbia va voler posar de relleu la importància que havia
tingut Cetinje en la història i cultura del país. Peraixò en la constitució s’hi va fer constar la
capital de Montenegro és Podgorica i que l’antiga capital reial de Montenegro
és Cetinje.
A Cetinje hi ha els museus més importants
del país, les biblioteques amb els llibres més antics i també hi ha la
residència oficial i el despatx del president.
Quan el riu cetina que és
el que va donar nom a la ciutat, va desaparèixer, la població únicament tenia
alguns pous per abastir-se d‘aigua. L’any 1890 el príncep Nicolau va anunciar
que s’iniciaven les obres per dur l’aigua a la ciutat; un projecte que
finançava la seva filla Milica Nikolajevna Romanov i per això va assenyalar el
lloc on es construiria una font pública dedicada a ella, és la font pública de la gran duquesa Milica.
Per naixement era la
princesa
Milica Petrović-Njegoš de Montenegro, i en casar-se amb el duc rus
Pere Romanov va passar a ser la
gran
duques
sa Militza Nikoláyevna
de Rússia
.
Vam fer una agradable passejada per la ciutat, però no teníem prou
temps per entrar a veure cap dels museus, tan sols per seure una estona en una
terrassa. I abans de marxar a la plaça es va començar a reunir gent amb
banderes ucraïneses; es feia un acte de suport a Ucraïna.
