Arribem al Chott el Jerid. Hi ha una carretera que uneix Douz i Tozeur,
creuant el llac salat Chott el Jerid. Aquest no és l’únic llac salat, de fet en
aquesta zona Tunísia està dividida per una franja de llacs salats: Chott el Jerid
que és el més gran i es comunica amb el Chott el Fejaj i tocant a Algèria hi ha
el Chott el Rharsa.
Chott el Jerid té una superfície de 6000 Km2.
Es una depressió salada molt extensa, que es troba entre les muntanyes i el
desert. La regió de Jerid, que vol dir regió de palmeres és la que es troba al
nord, Tozeur i voltants. La zona humida del chott es la que es creua per la
carretera que té uns 80 Km entre Tozeur i Kebili. La superfície del chott no és molt sòlida, i
expliquen que ha engolit tant ramats de camells, com caravanes i exèrcits.
Antigament hi havia un gran llac, però actualment la presència d’aigua al chott
no és massa habitual. Al subsòl però hi ha capes d'aigües fòssil subterrànies
que permeten l’existència dels oasis al seu voltant. Llegeixo que pot tenir
importància també davant de la possibilitat de trobar-hi petroli.
Les muntanyes del nord del chott marquen el
límit del que formava part de l’imperi romà. Aquestes muntanyes tenen una
alçada mitja de 370 metres. Les aigües s’escolen per la muntanya i es filtren
en la terra i els sediments s’acumulen al peu. El chott està format per
sediments argilosos coberts per una crosta de sal i guix (CaSO4·2H2O).
Em sorprèn llegir que no tot el chott es va formar en la mateixa època: la part
nord del chott data del cretaci (146-66 milions d’anys) mentre que la part sud
és del precambrià (4600-544 milions d’anys) o sigui molt més antiga.
Fa uns 100.000 o 200.000 anys tenien períodes on era un llac permanent, en alguns llocs tenia una fondària de 25 metres.
S’han trobat fòssils de petxines a les vores del llac salat. Els fòssils
trobats fan pensar que en el quaternari aquests llacs salats estesin connectats amb el mar, més o menys per sota de Gabes. El fet de que els chotts es trobin a
uns 15 metres per sobre del nivell del mar i els canvis climàtics que van
afavorir l’evaporació de l’aigua ha fet que es convertissin en aquests llacs
més o menys secs que es veuen ara. Actualment però, la teoria de l’antic mar es
descarta i es creu que s’ha format per un procés geològic. La seva salinitat és de 330 g/L però de composició
heterogènia, sent més ric en sulfats en una zona que en l’altra.
Actualment la quantitat d'aigua que s’evapora
és set vegades més gran que l’aigua que hi arriba amb les pluges. Quan hi ha
pluges fortes si que es pot veure la part sud una mica inundada. Al subsol hi
ha dues capes d'aigua a 600m i a 2500 metres i en alguns punts del chott
aquestes aigües subterrànies emergeixen a l’exterior. Quan el chott té aigua s’hi
troben flamencs rosat; ja hi ha constància de la seva presència als anys 1940.
A prop dels chotts hi ha els oasis, que tenen
una producció en tres nivells: les palmeres datileres i a la seva ombra,
els arbres fruiters i els cultius d’horta. I en la zona que toca al desert es
dediquen a la cria de camells. Del chott s’extreu sal, i els intents que s’han
fet per trobar petroli no han donat resultat.
El geògraf M. Roudaire creia que la
regió dels chotts podria ser el mar interior que Heredot anomenava badia de Tritó. Va proposar
d’obrir un canal que els comuniqués amb el mar, de forma que es crees un mar
interior que crearia humitat ambiental i milloraria el clima de la zona. Va convèncer
a Lesseps, que llavors era el vicecònsol de Tunísia, però el projecte era massa
car i no es va poder dur a terme.
Diuen que el terreny dels chotts
de Tunísia és el que s’assembla més a Mart. El color vermellós de l’argila és perquè
és rica en ferro. Els dipòsits de clorur de sodi s’assemblen als que s’han
trobat a Mart. Per preparar futures exploracions a Mart és pel que un ampli
grup de científics investiguen aquest terreny i posen a prova els aparells. A
part de la geologia del terreny també estudien els microorganismes que hi
viuen. S’hi han trobat uns bacteris que portaven
segles sense presentar activitat biològica. Són uns bacteris que viuen en
regions riques en sal i es van trobar dins de cristalls de sal. En dissoldre la
sal en aigua els bacteris van recuperar la seva activitat.
El Sud de Tunísia té una xarxa hidrogràfica superficial important,
to i que la major part del temps està seca. I com ja he comentat, té una
reserva important d’aigües subterrànies. El fet de que en aquesta zona hi hagi bastants
plegaments i falles fracturades crea unes barreres subterrànies el que genera
les bosses on s’acumula l’aigua que té una salinitat molt baixa. Ara be, en el
segle XX hi ha hagut una intensa explotació d’aquest recurs, el que fa que el
nivell de les aigües freàtiques hagi disminuït significativament. Els aqüífers
més profunds tenen una major salinitat (3 g/L) i son els que en alguns oasis es
fan servir pel rec.
Per cap d’any no és bona època per gaudir de paisatges
espectaculars al chott. L’altre cop que havia estat per aquí era agost i tampoc
em va emocionar. M’esperava que en ser hivern veuria la crosta de sal amb una
mica d’aigua... i no. El que es veu és terra, vermellosa, però terra. Només hi
ha un punt en el que s’atura tothom i es veu la sal i l’aigua a sota. Aquest
boci de llac si que té el seu interès. En un punt es veu com sorgeix l’aigua
del fons, és molt tènue, alguna petita bombolla. La crosta salina té diferents
textures, es poden veure cristallets de sals, però també uns filaments molt
fins, que no es poden ni agafar. 