 |
| De Tozeur a Tamerza |
 |
| Oasi de Mides |
Un cop creuat el chott continuem el camí cap a la
frontera amb Algèria; el paisatge és àrid, terreny sedimentari en el que es
veuen estrats de diferents tonalitats. M‘agradaria saber geologia per poder “llegir”
el terreny, els diferents tipus de terra sedimentada deuen donar informació del
què ha anat passant en aquesta regió al llarg dels segles. Molt a prop de la
frontera amb Algèria hi ha diferents oasis de muntanya, potser els més coneguts
son Chebika, Tamerza i Mides. Els pobles d’aquests oasis estan on antigament hi
havia hagut fortaleses romanes. La població romana que hi havia hagut a Tamerza
s’anomenava Ad Turres i en el període bizantí va ser seu episcopal. En tota
aquesta regió hi ha fonts, rius i gorges espectaculars.
 |
| Canyó del riu El-Oulei |
L’oasi de Chebika està abandonat actualment; llegeixo que
el cap del poble repartia l’aigua a les sèquies utilitzant una espècie de gerra
amb un forat i que es buidava 22 vegades en una hora.
Ens aturem a Tamerza per dinar. Hi ha força gent al
restaurant. En una taula una família celebra un aniversari, amb pastis,
espelmes i cançons. A la nostra taula, el Carlos també fa anys; la seva parella
parla amb els del restaurant per veure si tenen algun pastis i la família l’hi
dona un tall del que tenen ells perquè pugui donar-li la sorpresa.
Després de dinar ens arribem a l’oasi de muntanya de
Mides. A l’època romana s’anomenava Madés. Es troba en l’antiga ruta que unia Gafsa
i Tebessa i des d’aquí els romans controlaven qui s’apropava i podien fer
senyals, amb l’ajuda de miralls, avisant de l’arribada d’invasors. 
Mides és un poblet que es troba sobre el djebel Brikiss i
als seus peus es troba el canyó que ha creat el oued El-Oulei. La gorja
principal té uns 3 km. Aquí, a l’igual que en molts dels llocs que hem
recorregut, les inundacions sobtades del 1969 van fer estralls, destruint moltes
de les cases. El poble sobre l’espadat està en ruïnes i s’ha construït un nou
poble una més enllà, en el palmeral.
Primer caminem un tros per dalt, amb el que tenim una
visió del canyó, amb els estrats ben marcats i després baixem al fons i el
recorrem durant un bon tros. M’encanta i m’impressiona. Em sento petita allà
dins, envoltada d’aquelles parets que et tapen la visibilitat; el llit del riu
va fent corbes i tombants, en algun punt hi ha alguna via per sortir d’allà,
grimpant per les roques. El terra es de
sorra, en algun tram queda encara aigua. En cas de pluges deu ser impressionant
de veure i difícil d’escapar-se’n si ets a dins. En molts trams es pot veure que
la base és d’un material més dur, diuen que és marbre.
Sortim del canyó i pugem cap al palmeral. Hi ha
paradetes on venen minerals i fòssils i passegem per les ruïnes de l’antic
poble. Son simpàtics i no es posen pesats perquè compris, i això que aquí hi
arriba molt poc turisme. Anem a unes altres gorges, crec que estan en el oasi de Chebika però no n’estic segura. Aquí hi trobem altres turistes, sense ser excessiu, potser uns 5 o 6 cotxes més.
