Abans de tornar cap a Barcelona vam fer una parada per veure el viaducte de Millau, en occità Milhau. És un pont que hi ha a l’autopista que va cap a Montpeller; està subjectat per diversos cables i passa per sobre de la vall del riu Tarn. Aquest viaducte té gairebé 2,5 Km. Es va inaugurar l’any 2004.
Aquesta estructura té un dels seus pilars que és el més alt del mon, amb 334 metres.
Van passar forces anys entre la idea de construir un pont per creuar el riu Tarn i el projecte final. Un cop acceptat el projecte guanyador del concurs, la seva realització va durar tres anys i hi van treballar prop de 3000 persones. Per cobrir els costos el pont és de peatge i ho serà fins a l’any 2080. És una obra d’enginyeria interessant. I la vista des d’aquí és bonica.
I per acabar amb aquest petit viatge, no pot faltar la historia del nen salvatge, que va donar peu a la pel·lícula de Truffaut. La historia va succeir en el segle XVIII, i el noi protagonista d'aquesta narració va morir als 40 anys.
La historia va passar a l’estiu de l’any 1798. Un noi d’uns dotze anys va aparèixer despullat i vivint sol en el bosc, en una zona rural de l’Avairon. El nen no parlava, no semblava que entengués res, i es comportava com un animal salvatge. Tot feia pensar que portava molts anys vivint sol en el bosc. En no haver-se relacionat amb ningú no entenia la llengua en que l’hi parlaven i tampoc sabia fer-se entendre.
En un primer moment el van portar a París, on el van internar en un centre per sord-muts. Vaser allà on el va trobar el professor Jean Marc Gaspard Itard. El va estar observant i va arribar a la conclusió de que no era sord ni mut, i tampoc endarrerit mental. El que passava és que no s’havia relacionat abans amb cap persona. Estava convençut de que era possible educar-lo.
Així va ser com Itard el va adoptar i l’hi va donar un nom: Victor. El va dur amb ella a la casa que tenia a les afores de París. Amb molta dedicació i amb l’ajuda de la minyona que tenia el nen va començar a aprendre a relacionar-se i fins i tot una mica a comunicar-se, i va aprendre a dir algunes paraules.
Em sembla que no va arribar mai a integrar-se a la societat, al mon exterior, fora de la llar on estava amb el professor i la minyona. Si no recordo malament, primer va morir el professor i va continuar vivint amb la minyona, amb la que hi havia un fort vincle emocional. Em sembla que va morir poc després que ella. O sigui que va viure més de 20 anys en aquella situació. No era lliure com en el bosc, però tenia un suport afectiu i unes persones que tenien cura d’ell. Però no va poder tenir l’autonomia d’un adult.
