Em sembla que el nom oficial és Baños de Agua Santa. És la
segona ciutat més gran i poblada de la Província de Tungurahua. Es troba al
centre de la Regió interandina de l’Equador, molt propera al centre geomètric
del territori equatorià.
Està situada als vessants exteriors de la serralada oriental
dels Andes, al vessant del volcà Tungurahua, a una altitud de 1820 m. Es troba
a 40 km a l’est d’Ambato, i té una gran riquesa hidrològica, amb alguns rius a
la seva proximitat, com els rius Bascún, Ulba i el més important, el riu
Pastaza.
El seu origen és de l’època colonial, però va ser a mitjans del
segle XX, que va convertir-se en un dels principals nuclis urbans de la
província, gracies a la seva ubicació geogràfica i als seus recursos turístics.
Les cròniques espanyoles més antigues es refereixen a les
poblacions d’aquesta regió dient que els seus habitants parlaven les llengües
Puruhaes i Panzaleos; el nom ancestral de la vall era Ipo (en llengua puruha).
La població de la vall no era estable i també hi havia grups quítxues.
Els primers habitants que van poblar Baños sembla que eren
homes de la Lagoa Santa (Brasil), que es van aventurar i infiltrar per la conca
del riu Pastaza fins arribar a la frontera amb els Andes; l’any 1919 es van
trobar algunes evidències a les coves de San Pedro (44 cranis i artefactes de
pedra i argila) i restes arqueològiques a Runrún, Machay, etc.
En alguns llocs es diu que la ciutat la van fundar els
espanyols l’any 1553 però això no és cert. La confusió ve de que aquest és
l’any que s’assigna a l’Orde dels Dominics la regió de Canelos i Bibanza, per a
que l’evangelitzin. Quan els espanyols van arribar per primer cop aquí, van
trobar que hi vivien petits grups de Panzaleos i Puruhàes, molts d’ells que
havien fugit de les massacres dels espanyols. També hi van trobar alguns nadius
de l’est, però aquesta població no era estable.
El cronista Isaías Toro Ruiz explica, que l’any 1585, Pedro
Fernández de Espinoza dona en propietat al prevere Álvaro Guerrero Zalamea, el
cacicat de Ipo. Aquest religiós quan va prendre possessió d’aquesta terra
l’anomena Estancia de Nuestra Señora de Monserratte. Aquest sacerdot va arribar
acompanyat d’un altre home, Alonso Guerrero (podrien ser parents?), que va
prendre possessió de les terres que va anomenar Hacienda de San José de Juivi.
Aquests dos socis van instal·lar en la zona una fàbrica de colorant indi.
Una crònica de l’any 1604 de Pilar Ponce Leiva (Archivo de
Indias), relata que quan van arribar al lloc anomenat Asiento de ls Baños, a 8
quadres d’un llogaret al peu d’una cascada, on hi havia dues fonts d’aigua
(cununyacus), es van trobar que allà hi vivien 40 indis carregadors i algun
espanyol, que es banyaven a les aigües, que hi havia un gorg d’aigua calenta i
un de freda que es barrejaven. També explica que pels indígenes gaudir
d’aquestes aigües ho anomenen ishpaypae que significa banyar-se en els pixats de Mama Tungurahua; m’imagino que
és pel fet de ser aigua calenta. Explicava també que a la vora hi havia una
capella feta de tova i amb sostre de palla, que es correspon amb l’ermita de la
Verge.
L’any 1764 el capellà italià Mario Cicala, a la seva obra sobre
la Provincia de Quito explicava que Los Baños era un lloc on venia gent de tota
la província, pelegrins i personatges importants, a gaudir de les seves aigües.
Deia que al poble hi vivien unes 300 persones, en cases molt senzilles de
palla, gairebé tots eren mestissos. També deia que hi havia un capellà dominicà
i que prop del llogaret hi passava el Río Grande de los Baños. Crec que va ser
l’any 1778 quan se’l va anomenar
Pastaza.
La primera erupció de la que hi ha registre del volcà
Tungurahua va ser el 4 de febrer de 1773. Va ser una catàstrofe per Baños i
rodalies. Abans d’aquesta erupció, alguns cronistes i historiadors descrivien
el volcà dient que tenia forma de piràmide, acabada amb una punta ben
pronunciada; això fa pensar que el cràter que es veu actualment es devia formar
en aquella erupció. El tossal de El Calvario es va formar en aquesta erupció.
La lava va recórrer el llit del riu Bacún, que llavors anava pel que actualment
és el carrer Martínez, i va arribar fins a les portes der l’Ermita de la Verge,
que estava mig reconstruïda després del darrer incendi.
Durant la segona meitat del segle XIX, hi va haver molts
conflictes polítics i guerres civils a nivell nacional, però Baños era un oasis
de neutralitat i refugi tant per als conservadors com per als liberals. Molts
immigrants colombians van prendre possessió de terres i hisendes en aquesta
zona, amb l’aprovació del president García Moreno.
L’any 1887, va arribar el sacerdot belga Tomás Halflants, que a
més de ser el capellà va assumir les funcions d’alcalde i va fer possible el
desenvolupament de Baños. Destaca la delineació dels carrers de la ciutat, la construcció dels ponts de San Francisco,
El Topo, San Martín i las Juntas, les primeres captacions d’aigua a Chigla, la
reconstrucció de l’església antiga, l’edificació de la Basílica de la Verge
(1904-1944) i l’adquisició de la pica de bronze a la plaça El Higuerón.
Del 1916 al 1920 es va produir la segona erupció contemporània
del Tungurahua; la gran explosió que va sacsejar el sòl a Riobamba, va ser
l’any 1918.
L’any 1928, el president Isidro Ayora, va construir l’antiga
carretera Ambato - Baños, consolidant-se com el principal accés a la Regió
Amazònica de l’Equador.
Em sembla que això que està fent és una massa un tant elàstic, dolça, tipus caramel, a basa de canya de sucre.
El terratrèmol d’Ambato del 5 d’agost de 1949 va afectar
seriosament la població de Baños, gairebé tots els edificis de la ciutat van
quedar em destruïts, va haver-hi molts morts i dels que van sobreviure molts
van marxar de la ciutat.
L’any 1999 el volcà Tungurahua es va activar i es va evacuar
totalment la ciutat de Baños. Des d’aquell any el Tungurahua segueix actiu,
presentant grans erupcions els anys 1999, 2000 i 2006.
Al vespre es va posar a ploure. Un àpat costava entre 5 i 7
dòlars, el vi en comparació era car, un got 3 dòlars.
Des d’un dels ponts es té vista sobre la vall i sobre el
Tungurahua, que estava fumejant. Feia uns mesos van evacuar la ciutat perquè hi
havia risc d’erupció, però al final no va passar res. Llavors la gent va
decidir tornar. Hi ha un control constant de la seva activitat. Impressiona una
mica perquè se’l veu fumejar i la ciutat està als seus peus. Hi ha plànols
pertot arreu indicant els refugis i els punts on has d’anar en cas d’erupció, i
també s’indica quina és la carretera d’evacuació de la població. Hi ha
diferents avisos sonors per avisar de l’activitat del bolcà, si la sirena sona
de forma continuada cal marxar immediatament.
El Santuari de la Verge d’Aigua Santa es coneix també com la Basílica de Baños. És famosa per la imatge de la Verge del Rosario de Agua Santa (suposo que és la Verge del Rose), que va ser una important advocació mariana durant la Reial Audiència de Quito.
La basílica es va començar a construir l’any 1904, però no es
va acabar fins 40 anys més tard. És famosa perquè la decoració interior va ser
realitzada pel pintor Fray Enrique Mideros, germà del destacat pintor del segle
XX, Víctor Mideros. Enrique Mideros va recollir dels fidels els testimonis
sobre els miracles que havia fet aquesta verge i els va explicar en les seves
pintures.
Una llegenda diu que quan es van instal·lar aquí els monjos
dominics l’església era tan sols una cabana. Una nit el sagristà va veure que
la imatge de la Verge sortia, acompanyada de dos àngels, i s’aturava a
descansar al peu d’un brollador d’aigua.
El sacerdot i els habitants de la ciutat li van demanar a la Verge que
manifestés la seva voluntat. La següent nit la Verge es va aparèixer al
sacerdot i va declarar que la seva voluntat era que es construís un temple al
peu de la cascada, assegurant que la Senyora dels cels guariria als malalts que
es banyessin en aquella aigua i tinguessin fe.
Hi havia molta animació al peu de la cascada i al voltant de la piscina.
La ruta de les cascades
El riu Pastaza (antic riu Sumatara) té 643 km de llarg i flueix
per Equador i per Perú; uns 370 km són pel territori amazònic del Perú. Aquest
riu neix a Equador, en la confluència entre els rius Patate i Chambo, al peu
del volcà Tungurahua.
Si ho tinc ben entès, aquesta cascada és una caiguda d’aigua de
61 metres sobre un barranc del riu Pastaza de la serralada Occidental.
Aigües amunt de la cascada, a 1 o 2 km, l’any 1987 es va
construir la central hidroelèctrica d’Agoyan, per aprofitar el cabal del riu
Pastaza per generar electricitat. L’embassament es trona a una altitud mitjana
de 1651 m.
Diuen que la cascada d’Agoyan és la cascada més alta dels Andes
equatorians, suposo que no es refereixen al desnivell de la cascada sinó a
l’altitud a que es troba. Des de que es va construir la presa la cascada no és
tant espectacular, ja que part de l’aigua del riu serveix per generar
electricitat.
A totes les cascades que vam veure hi havia la possibilitat de
passar a l’altra banda en unes cistelles penjants, anomenades tarabita, per 1
dòlar.
Per aquí hi ha un camí que diuen que antigament el feien servir
els contrabandistes de licor de canya de sucre que es produïa a la població de
Puyo, que és la porta d’entrada a la regió amazònica. Els contrabandistes feien
servir aquest camí per evitar els vigilants del estancs amb els que sempre
tenien enfrontaments. Un estanc era un monopoli estatal imposat per la corona
espanyola sobre la producció, distribució i venda de determinats productes
clau.
El Pailón del Diablo es una cascada d’uns 80 metres d’altura, formada pel riu Verd (rio Verde), que després de la caiguda s’uneix al riu Pastaza.
El seu nom prové de la forma de les roques sota la cascada que
diuen que recorda el rostre del diable. Aquesta cascada forma part del Geoparc
del volcà Tungurahua.
En aquesta cascada vam baixar als miradors que hi ha on espot
copsar la força de l’aigua. De baixada vaig trigar un quart d’hora i de pujada
tres quarts d’hora; no està a massa altitud, crec que són uns 1.700 metres,
però amb la pluja, humitat i vent era desagradable. No anava preparada per
caminar sota la pluja.
Al dia següent, abans de marxar de Baños tinc apuntat que vam
anar a veure el museu Fray Enrique Mideros, on hi ha una exposició d’exvots i
d’altres objectes amb que els feligresos obsequiaven a la Verge d’Aigua Santa
com a agraïment pels favors rebuts.
Abans de canviar de província, des de Baños vam pujar al mirador de les antenes, des d’on hi ha vista sobre la vall, la ciutat i el volcà Tungurahua, que estava tapat.
