Equador (2008)-10. Chimborazo

Al matí següent el dia era esplèndid i el Chimborazo es veia totalment destapat. Veient les fotografies em sembla recordar que es veia des del mateix hotel, i l’Ignasi va aconseguir una escala per poder-se enfilar i que les fotografies quedessin millor.

Vam fer un petit tram de camí a peu per poder gaudir de la vista. Les grans serralades (Himàlaia, Karakorum, Andes...) m’impressionen i em fascinen.

Em sembla que aquest altre volcà que és veu és l’Altar. He llegit que es veu des de Riobamba. Se l’hi va donar aquest nom perquè diuen que els diversos pics que té recorda als altars de les esglésies colonials. Els inques l’anomenaven Capac Urcu, que significa muntanya totpoderosa o majestuosa.

La nostra excursió del dia era al Chimborazo, la idea era intentar arribar al refugi, i aquest cop sí que ho vaig aconseguir. 

El Chimborazo és un volcà potencialment actiu que es troba a la serralada dels Andes i és la muntanya més alta del país (6.263,47 m); està 160 km al sud de la línia equatorial. La darrera erupció coneguda es va produir cap al 550 dC.

El Chimborazo és un volcà molt icònic a Equador, i apareix al seu escut.

El 1802, el baró alemany Alexander von Humboldt, acompanyat pel francès Aimé Bonpland i l’equatorià Carlos Montúfar, va intentar l’ascensió, però el grup va haver de tornar quan ja estaven a 5.875 m a causa del soroche (el mal d’altura). La primera ascensió, la realitzà Edward Whymper l’any 1880, amb els germans Louis i Jean-Antoine Carrel. El mateix any, Whymper va repetir l’ascensió per una via diferent, acompanyat dels equatorians David Beltrán i Francisco Campaña.

Es troba a 25 km al nord-est de Riobamba. El volcà i l’entorn formen part de la Reserva de Producció de Fauna Chimborazo, una reserva que forma part del Sistema Nacional d’Àrees Protegides de l’Equador.

 No se sap amb certesa d’on ve Chimborazo. Uns diuen que podria venir de la llengua cayapa, de shimbu que significa “gran senyora de la neu”. Uns altres diuen que podria provenir del quítxua, Chinú, que significa calent i rase que significa nevat. La primera versió està més relacionada amb la llegenda ancestral d’Equador, que considerava el Chimborazo de gènere femení, degut a la seva forma.

He trobat un article interessant sobre quina muntanya és més alta, el Chimborazo o l’Everest; són els resultats obtinguts d’una missió geodèsica realitzada al febrer del 2016. https://revistabionatura.org/vol-1-no-3-2016-10/. La resposta és que depèn de la referència que prenguem: el nivell del mar o el centre de la terra.

Si es mesura agafant com a referència el nivell delmar, l’Everest és la muntanya més alta, amb 8.848 m, mentre que el Chimborazo té 6.268 m.

Ara bé, la terra no és esfèrica, el seu radi a l’equador és de 6.378 km i als pols és de 6.356 km. Per tant, la superfície del mar a l’Equador està més allunyada del centre de la terra que al Nepal, que es troba entre la línia de l’equador i el pol nord. 

Així que la distància del Chimborazo al centre de la terra és 6.384,4 km i la de l’Everest 6.3 82,6 km. Per tant, si s’agafa com a referència el centre de la terra, el Chimborazo és 1.811 metres més alt que l’Everest.  

La regió al voltant del volcà és la Reserva Faunística de Chimborazo, que forma un ecosistema protegit per preservar l’hàbitat dels camèlids  nadius dels Andes, com la vicunya, la llama i l’alpaca.

Em va encantar veure aquests animals i vaig aprendre a distingir-los. La vicunya és l’avantpassat salvatge de l’alpaca, és espècie protegida; la llama i l’alpaca estan domesticades. La vicunya és la més petita, i la llama la mes gran. Les orelles i musells són diferents, i també la llana; la de la vicunya és molt fina i la més gruixuda i aspre és la de la llama, la de l’alpaca és suau, densa i molt abundant. L’alpaca es cria per la seva llana, que és de qualitat; la llama es fa servir com a animal de càrrega i també per la seva carn.

Diuen que en dies clars i sense núvols el Chimborazo es pot veure des de la ciutat de Guayaquil, que està a 142 km.

El Chimborazo va ser un santuari dels inques; s’hi han trobat restes de pedra, pircas, i era adorat pels pobladors que vivien al voltant, que hi feien ofrenes de llames i de donzelles, filles de personatges importants, per ser sacrificades durant la cerimònia de la Capacocha, una cerimònia en la que se sacrificaven nens en llocs sagrats. Aquests sacrificis servien per assegurar-se la provisió de l’aigua que baixava de la muntanya, el control de la seva fúria que es manifestava amb tempestes, granissades, gelades i sequeres.

En una informació de 1582, el capellà de San Andrés de Xunxi deia que al peu del volcà hi havia tres o quatre rierols i alguns edificis caiguts, just a on començava la neu, i allà és on anava la gent de les rodalies a fer les seves ofrenes.

Una tradició de les comunitats properes al volcà era portar gel de les geleres de la muntanya al poble per preparar begudes; la gent que s’encarregava d’aquesta tasca s’anomenaven “los hieleros del Chimborazo”. Baltazar Ushca va ser el darrer “hielero del Chimborazo” i quan ell va morir, a l’octubredel 2024, aquest ofici es va extingir. Aquesta tasca consistia en pujar els dimarts i divendres a la gelera i tallar blocs de gel que després es baixaven amb mules per vendre’ls al mercat central de Chimborazo. Aquest gel es feia servir per preparar granissats, tant aquí com en els mercats i parcs de Riobamba. 

Moltes personalitats han escrit sobre aquest volcà. Una d’elles va ser Simón Bolívar, que l’any 1822 l’hi va dedicar un poema. També els escriptors nord-americans Walt Whitman, Emily Dickinson i Ralph Waldo Emerson el mencionen en algun dels seus textos. Hi ha un himne dedicat al volcà de l’escriptora i poetessa equatoriana Jacqueline Costales.

Com deia al començament, aquest cop sí que vaig arribar al refugi, el segon refugi, el refugi Edward Whymper, a 5.000 metres d’altitud. L’aparcament està prop del primer refugi, el dels germans Carrel, que es troba a 4.845m d’altitud; el desnivell és petit, però a aquests altituds costa lo seu. Vaig optar per posar-me fites curtes: a veure si arribo fins a aquella pedra, i un cop allà buscava una nova fita a la que apropar-me. I així va ser com vaig arribar a dalt; vaig trigar tres quarts d’hora i vaig sentir una satisfacció immensa en arribar al refugi.

Pel camí, crec que era de baixada que jo ja estava més en forma, vaig trobar un pare amb un nen d’uns deu anys, estaven aturats i el nen feia mala cara, els hi quedava molt poc. L’hi vaig recomanar que begués aigua, l’hi vaig posar suaument la ma a l’espatlla, i sense arribar a tocar-lo l’altra sobre el cap, una mica de reiki; poc a poc es va refer i va demanar al seu pare si podien continuar. Tant en aquest viatge com en altres ja havia vist que el reiki és una bona ajuda quan es pateix mal d’altura.

De tornada a Riobamba, que està per sota dels 3.000 metres, em sentia lleugera i relaxada; aquella tarda vaig aprofitar per passejar una mica més per la ciutat.