Est de Turquia-53. Llac Van, Museu de Van

Abans de deixar la ciutat de Van visitem el museu que es troba davant del turó on hi ha el castell.

Van va ser la capital de la civilització urartiana i va continuar mantenint la seva importància durant els períodes seljúcida i otomà. La idea d’establir un museu es va plantejar per primera vegada en el 1932, quan es va veure que era necessari preservar els béns culturals que s’havien trobat en la regió de Van.

No va ser fins al 1945 que es va fundar el museu de Van. L’any 2011 l’edifici on estava ubicat el museu es va veure afectat per dos terratrèmols i és quan es va construir el nou edifici, prop de la fortalesa de Van, que va obrir al públic l’any 2019.

Els artefactes més antics que es troben en aquest museu corresponen al paleolític, neolític i calcolític.

Hi ha una zona dedicada al regne d’Urartu, segle IX aC fins al VI aC; aquesta civilització va destacar en l’art, la tecnologia i la metal·lúrgia. D’aquest període hi ha armes, objectes quotidians i esteles amb decoració escultòrica i inscripcions cuneïformes.

Hi ha també objectes del període romà, bizantí, seljúcida, aq qoyunlu, qara qoyunlu i otomà. De l’època seljúcida destaquen les tombes en forma de moltons i ovelles.

L’any 1998 es van descobrir a la població de Hakkari 13 esteles de pedra, de diferents mides, en les que hi ha representades figures masculines nues, que sostenen recipients a les mans, incloent-hi pell humana, destrals, punyals, ganivets, llances i animals salvatges com cabres i cérvols. Dues de les esteles la figura humana no du res a les mans i es pensa que representa dones.

Elaborades per diferents artesans, les esteles Hakkari segueixen certes regles i pertanyen a la classe dominant que va viure en tendes durant la segona meitat del segon mil·lenni aC. Aquestes pedres són rares a l'antiga Anatòlia i al Pròxim Orient, amb una diferència de temps significativa entre elles que abasta des del tercer mil·lenni aC fins al segle XII dC.

Pel tipus d’armes representades es pensa que devien ser del 1500-1000 aC.

Les esteles tenen diverses mides, entre 70 cm i 3,1 metres, i estan treballades tan sols per una cara. Onze d’aquestes esteles representen homes, nus excepte per una peça que cobreix els genitals, un cinturó ample envolta la cintura, i d’ell hi penja una daga curta i corba, totes idèntiques. Les figures sostenen un recipient, diuen que es veu clarament que és de pell. Hi ha també una varietat d’objectes i figures, gravats en les esteles: armes metàl·liques, com destrals, punyals, ganivets i llances, animals de caça salvatge, com cabres de muntanya i cérvols, i figures humanes

Cal destacar la representació de tendes en forma de cúpula, típiques dels habitants de l’estepa.

Hi ha dues esteles més que se suposa que representen a dones, ja que són diferents ales altres onze.

Els escultors de les esteles de Hakkari no eren sempre els mateixos, però van seguir unes directrius d’iconografia comuna. Les esteles pertanyien a una poderosa elit governant que residia en aquestes tendes.

L’estela més antiga és un baix relleu i la darrera és en estil linear. Sembla que es van gravar en el període entre el segle XV aC i el XI aC. En un altre article diuen que la forma de les armes que hi ha representades, les destrals i les dagues, permet assignar les esteles a la segona meitat del segon mil·lenni aC. 

L’aparició a l'antiga Anatòlia i al Pròxim Orient d’aquest tipus de pedres és bastant rara. En canvi, s'han recuperat centenars d’espècimens a les estepes euroasiàtiques que deriven del llarg interval entre el tercer mil·lenni aC i el segle XII dC.

En algun article les anomenen esteles de Kurgan o també Balbals, que són esteles antropomòrfiques per honorar a un difunt. En aquestes esteles només es representa la part superior de la figura humana, no hi ha les cames. 

Al que vaig dedicar més temps va ser a tot l'espai dedicat al regne d’Urartu.

Hi ha una sala dedicada al temple d’Ayanis, dedicat a Haldi. El castell d’Ayanis el va fer construir el rei urartià Rusa II, que va regnar entre el 680 aC i el 639 aC; està construït sobre  un turó amb vistes al llac Van. Les excavacions que es van fer en el 2019 es van centrar en el temple que hi havia al castell, dedicat a Haldi una de les divinitats més importants urartianes. El temple es va descobrir en el 1997 i des de llavors s’ha anat fent excavacions de forma ininterrompuda. 

Hi ha un espai dedicat a la fortalesa de Kef, prop d’Adilcevaz, a la riba nord del llac Van.

Les excavacions van començar l’any 1964 i es van trobar nou bocs de basalt amb relleus a les quatre cares, de fet és la mateixa escena representada en les quatre cares. Sembla que pertanyien a una estructura de dos pisos com la que es pot veure en aquest fotografia.

El castell de Kef es va construir durant el regnat del rei urartià Rusa II (685-645 aC). Es troba a 2300 metres d’altitud.

El regnat de Rusa II va ser el període de màxim esplendor del regne d’Urartu. En aquesta fortalesa s’hi ha trobat un palau amb mes de cent habitacions.

Durant el regant de Rusa II el regne tenia quatre ciutats importants, una d’elles era aquesta de Kef, que es trobava en una lloc estratègic, controlant les rutes comercials.

En aquest castell s’hi va trobar una escultura d’un elefant, que em sembla que està en procés de restauració. Com en molts altres llocs, els cercadors de tresors han fet molt malbé aquest jaciment. Si ho he entès be, van foradar les potes de l’elefant buscant tresors al seu interior. 

Les figures alades porten un capell que representa les qualitats divines de la figura.

Els cinturons metàl·lics, especialment en bronze, eren molt típics en l’època urartiana. Els dels homes eren més amples que els de les dones; els de les dones estaven decorats amb escenes de banquets religiosos a l’aire lliure.

Els urartians creien en la vida després de la mort. Els tipus d’enterrament depenia del grup ètnic i classe social al que pertanyien. Les tombes reials estaven excavades a la roca. El tipus d’enterrament més habitual era el d’una cambra funerària.

Hi ha una bona col·lecció d'objectes emnprats en la guerra.  

Bona part del museu està dedicat al regne d’Urartu, i com que era el més desconegut per mi és on m’hi he entretingut més. Ara be, com ja he dit al començament hi ha peces dels diferents períodes de la història d’aquesta regió del llac Van.

Hi ha una col·lecció de tombes que tenen forma d’animals. A la superfície hi ha gravats relacionats amb el difunt. 

Hi ha també una bonacol·lcció de monedes de diferents períodes.

Est de Turquia-52. Llac Van, l'antiga ciutat de Van

Al matí següent vam anar a veure les restes de l’antiga ciutat que van destruir els otomans per conquerir-la. Ja es veia des de dalt del castell que estan reconstruint algunes de les mesquites.

Abans de la destrucció la ciutat estava plena de mesquites, esglésies, mercats, banys, botigues i tenia uns 80.000 habitants. La majoria dels edificis estaven construïts amb maons de fang i les teulades eren planes, també de fang. Per tant, en ser destruïda la superfície de la ciutat va quedar coberta de petits turons i forats allà on hi havia hagut edificis, i després els saquejadors van anar excavant per trobar tresors.

Entrem per una de les portes que està restaurada, la del mig; les altres dues, la porta del port i la de Tabriz no han sobreviscut. 

Hi ha dues mesquites que ja estan restaurades: la Kaya Çelebi i la d’Hüsrev Paixà. Nosaltres visitem aquesta darrera que és la més propera a la porta de l’antiga ciutat.

Hüsrev Paixà va ser el governador otomà que va encarregar la construcció d’aquesta mesquita a Mimar Sinan, un dels millors arquitectes de l’Imperi Otomà. La inscripció fundacional, data en que es va finalitzar la construcció, és del 1567-1568. La mesquita formava part d’un complex que incloïa una madrassa, un orfenat, un caravanserrall, uns banys i una escola elemental. Hüsrev Paixà va morir executat en el 1571, i l’any 1587 es va construir el seu mausoleu.

L’estil arquitectònic combina l’estil típic dels otomans en aquella època, amb ratlles vermelles i blanques, que eren populars als estats àrabs.

Més enllà hi ha l’altre mesquita restaurada que és similar, i es va construir en el segle XVII. Ambdues mesquites van ser greument danyades durant els incendis i els combats de 1915.

Es veuen també les restes d’un gran minaret de totxanes, és el que queda de la Gran mesquita de Van. Aquesta mesquita es devia construir en el segle XII.

 Un altre minaret que es veu, amb decoració vidriada, era de la mesquita del minaret vermell, que va ser construït durant el període turc seljúcida, probablement al segle XIII.

Tot i que Van ha estat governat per diversos regnes i imperis islàmics durant la major part dels últims 1000 anys, gran part de la població era cristiana, i encara hi ha ruïnes d’algunes esglésies. I en els penya-segats diuen que es poden veure creus gravades.

Est de Turquia-51. Llac Van. Castell de Van

Un cop a Van vam anar a dinar i després vam anar a veure l’antiga fortalesa.

La ciutat de Van té un clima relativament suau, malgrat trobar-se a 1.720 metres d’altitud, gràcies a la humitat que aporta el llac Van. L’aigua, les planes fèrtils i les defenses naturals han fet d’aquest indret un lloc privilegiat per al creixement de cultures antigues. El castell de Van, construït sobre una enorme cresta de pedra calcària de 1.200 metres de llarg que sobresurt de la plana, ha estat poblat durant tres mil anys.

L’estructura de l’antiga Van es pot veure en aquest dibuix de com era la ciutat en el segle XVII. Una població emmurallada al peu del turó rocós, i el castell, també emmurallat sobre la roca.

L’origen d’aquesta població es remunta al regne d’Urartu, quan van construir aquí la capital, anomenada Tuixpa (Tushpa). Aquest regne va créixer geogràficament i culturalment a principis de l’edat del ferro, gràcies al buit creat pel col·lapse de les altres grans civilitzacions de l’edat del bronze: els hitites i els assiris.

El regne i la cultura urartiana va créixer i va assolir moments de gran esplendor i en el segle IX aC era un important centre urbà. El regne es va ensorrar cap al 590 aC.

A principis del segle II aC, Van va passar a formar part del Regne d’Armènia. Va florir sota el rei armeni Tigranes II, i més tard va ser la capital del regne armeni de Vaspurakan.

La ubicació estratègica de Van el va convertir en un territori cobejat per diversos imperis, inclosos l’Imperi Bizantí, els turcs seljúcides i l’Imperi Otomà. Cadascun d’aquests governants va deixar la seva empremta a la ciutat, contribuint al seu paisatge arquitectònic i cultural divers. La victòria seljúcida a la batalla de Manzikert el 1071 va ser un punt d’inflexió, que va portar a un augment de la presència turca a la regió.

El lloc original de Tuixpa es remunta al 5000 aC i es va establir als peus del turó rocós del castell. Aquí hi havia estructures construïdes amb maons de fang, i al llarg del temps s’anava construint una ciutat sobre les ruïnes de l’anterior.

En el segle IX aC és quan els urartians van començar a fortificar el turó rocós, tallant graons i terrasses a la pedra calcària per establir els fonaments de murs, torres, santuaris, tombes de cambra i estables. Al llarg dels mil·lennis, el castell va anar patint transformacions, modificacions, ampliacions.... en el període otomà encara s’hi van afegir casernes a la part superior de la muntanya.

Amb el pas del temps les tècniques de construcció i la riquesa canviava, per això el que es veu actualment té mescla dels estils de les diferents èpoques d’ocupació. Es poden veure grans blocs de pedra del període inicial, durant el regne d’Urartu, i maçoneria de runa gruixuda i maons de fang de temps posteriors.

La part més antiga és la torre Sardur, construïda en el segle IX aC. El fundador del regne d’Urartu, Sarduri I (840-830 aC) va deixar constància de la fundació de la capital, Tuixpa, i del regne urartià en sis inscripcions repetides en diferents llocs. Si no estic confosa estaven escrites en cuneïforme i suposo que en urartià. 

Abans de pujar cap al castell el que es veu és un exemple de les cases típiques de Van de finals del segle XIX o començaments del XX, abans de que la ciutat fos destruïda.

Hi ha altres inscripcions, tot i que no estan en la zona que vam visitar ja que no són de fàcil accés, i potser no està permès. Una de les més famoses és la que es troba en el cantó sud de la carena, que es veu des de les ruïnes de l’antiga ciutat. Està tallada a la part alta del penya-segat. És la inscripció atribuïda a Xerxes I de Pèrsia, Xerxes el Gran, rei de la Pèrsia aquemènida. És del segle V aC, i és l’única inscripció aquemènida reial que es troba fora de Pèrsia. 

La part persa antiga de la inscripció té més espai i lletres més grans, i lloa Darius el Gran, pare de Xerxes, així com Ahura Mazda, déu principal de la religió zoroastriana.

La inscripció es troba en una part de la paret de roca allisada, a uns 20 metres sobre el sòl, a prop de la fortalesa. La paret va ser tallada pel pare de Xerxes, el rei Darios el Gran, però va deixar la superfície en blanc. La inscripció sobreviu en condicions quasi perfectes i està dividida en tres columnes de 27 línies escrites (d’esquerra a dreta) en persa cuneïforme, elamita i babiloni (accadi).

Va ser des d'aquesta cara sud del monticle del castell que Tamerlà (Timur), conqueridor de gran part de l'Àsia Central i l'Orient Mitjà, va llançar 7.000 dels habitants de la ciutat a la mort en el segle XIV.

A la façana sud del castell s’hi han trobat 8 tombes tallades a la roca; 4 d’elles tenen diverses cambres i són del període d’Urartu. Almenys quatre d’aquestes tombes eren tombes reials, però es pensa en que en totes elles s’hi van enterrar reis urartians.

Situada al vessant nord-est del castell hi ha una terrassa on hi ha dos nínxols, que es va construir durant el regnat del cinquè rei urartià, Sardur II (755-730 aC); aquesta zona era un lloc sagrat on s’hi feien cerimònies religioses.

Al castell hi havia palaus i un temple, així com els espais sagrats a l’aire lliure. També hi havia “l’estable reial” excavat a la roca. Segons les inscripcions que s’han trobat, aquí s’hi guardaven els bous i ovelles que estaven destinats al sacrifici com a ofrena a les deïtats d’Urartu.

Les muralles que es veuen actualment són en bona part de l’època medieval; les muralles antigues es van construir sobre terrasses tallades a la roca. La majoria dels grans blocs dels nivells inferiors de les muralles que han sobreviscut fins als nostres dies pertanyen al període urartià; en períodes posteriors s’hi van anar fent addicions de pedra i tova, fins a l’època otomana.

A dalt de tot del turó hi ha la mesquita de Solimà, Suleyman, que si no estic confosa, s’acabava de restaurar i obrir al públic. És un símbol del domini de l’Imperi Otomà en aquesta regió. El que no tinc clar és si la mesquita es va construir aprofitant alguna estructura del període urartià, En un article del dia de la inauguració després de la restauració parlen de que és d’època urartiana.