Ladakh i Caixmir (2009)-23. Ladakh, del Wari La a Leh: Sakti, gompa de Takthok i gompa de Chemrey

Vam aturar-nos al poble de Sakti i després de dinar vam anar a visitar el gompa de Takthok.

Takthok, així és com m’ho va escriure el guia, tot i que en algun altre lloc ho he trobat escrit sense la h, Taktok.

El gompa de Takthok és un monestir budista que es troba en el poble de Sakti, situat aproximadament a 46 km a l’est de Leh. És l’únic monestir de Ladakh que pertany a la tradició Nyingmapa del budisme tibetà, són els del barret vermell. El nom és Takthok, literalment significa “sostre de roca”; va ser anomenat així ja que tant el sostre com les parets són de roca.

Aquest monestir es va fundar a mitjans del segle XVI, durant el regnat de Tsewang Namgyal I (1575-1595); es va construir en un vessant de la muntanya, al voltant d’una cova en la que es diu que al segle VIII hi va meditar Padmasambhava.

El temple principal és fosc i ombrívol amb un sostre baix de roca cobert amb els residus deixats al llarg dels segles per les làmpades de mantega que s’hi ha anat cremant. Les pintures de les parets també han patit els efectes del fum generat per les làmpades, i el terra se sent enganxós.

Més avall s’ha convertit una altra cova en una cuina amb grans estufes on cuinar per a tots els pelegrins que arriben a la festa anual (que s’ha traslladat als mesos d’estiu per acollir turistes).

La sala principal o terrassa de du-khang, té diverses pintures i estàtues de Maitreya, Padmasambhava i la seva manifestació Dorje Takposal.

L’any 1980 es va construir un nou temple, consagrat pel14è Dalai Lama, just a sota del complex del monestir. Es creu que en una petita cova darrere del monestir i el temple,  és on va viure i meditar, durant tres anys, Padmasambhava.

En el monestir es guarden 108 volums del Kanjur, un recull de textos sagrats del budisme; aquest recull els ensenyaments de Buda.

El Rintpotxé o lama en cap de Tak Thok és del Tibet i és molt respectat pels ladakhis. Aquest gompa alberga uns 55 lames de la secta budisme Nyingma-pa, també coneguda com el “Vell Ordre”. Els membres d’aquesta secta són seguidors dels ensenyaments de Padmasambhava i com ja he dit, aquest és l’únic gompa de Ladakh que segueix aquest ordre.

En entrar al pati principal, un queda immediatament impressionat pels afloraments rocosos que envolten la gompa. De fet, la façana de fusta de la capella és només una façana per a la cova que hi ha darrere i la major part del gompa consisteix en habitacions tallades a la roca, o en coves ja preexistents.

La capella de la cova es troba a l’esquerra quan s’entra al pati central. Recentment s’ha pintat una petita avantsala de la capella de la cova amb les Divinitats Guardianes de les Quatre Direccions. A la part davantera de la capella de la cova hi ha imatges de Padmasambhava i Avalokitesvara (amb els seus onze caps i 1.000 braços). Darrere d’aquesta imatge hi ha una petita porta tancada que condueix a la petita cova on se suposa que Padme Sambhava va viure i meditar durant tres anys. Aquesta cova no està oberta al públic. El sostre baix de la capella és la pedra del penya-segat.

Sortint de la cova, per un tram d’escales s’arriba al Kandshur Lha-khang, el temple on es conserven els 108 volums del Kandshur (o Kanjur),el recull dels ensenyaments de Buda. També hi ha estàtues de Sakyamuni (el Buda històric) amb els seus dos deixebles principals al seu costat. Les parets estan decorades amb murals de divinitats guardianes. Davant del Kandshur Lha-khang i a l’esquerra hi ha una petita capella que conté llibres religiosos i quatre petites estàtues de Buda.

Tornant al pati central, el Dukhang o sala d’actes principal queda a la dreta, al mateix costat on hi ha l’entrada al pati. L’entrada de la terrassa al Dukhang té murals nous de divinitats guardianes; aquests murals estan coberts de tela tot l’any, i tan sols es descobreixen durant el festival del monestir. Això es fa per protegir els colors.

Anteriorment havia comentat que em xocava veure les escultures dels monestirs amb la cara tapada, penso que potser la raó és la mateixa, preservar el color de les pintures.

Al Dukhang hi ha diverses files de seients baixos per als lames i davant de l’entrada hi ha un seient diferenciat, el tron reservat únicament per al Dalai Lama, que va visitar aquest monestir l’any 1980. A l’esquerra d'aquest seient hi ha una pintura mural de Padmasambhava i a la dreta hi ha una pintura de Sakyamuni.

A la paret de la dreta, cap a la part davantera, hi ha una caixa de vidre de petites escultures de colors fetes de mantega barrejada amb farina d’ordi. També hi ha tres grans estàtues: Maitreya (el Budadel futur o Buda de la compassió), Padmasambhava i Dorje Takposal (una manifestació de Padmasambhava).

Les altres parets estan pintades (recentment,  per tant no crec que fos el que vaig veure jo), amb representacions de divinitats guardianes fetes pel mateix artista ladakhi que va pintar el temple més alt de Chemrey.

Abans d’arribar a la carreta principal que ens portarà a Leh, encara hi ha un altre monestir, el de Chemrey.

Per les fotografies que tinc veig que no el vam visitar sinó que tan sols el vam veure de lluny. O potser algunes fotografies que he posat com del de Tak Thok són d’aquest.

Tinc anotat quela part més antiga d’aquest monestir és del segle VIII, i que l’altra part és posterior. La informació que trobo és que és un monestir del 1664, que es troba a uns 6 km de Hemis i a uns 46 km al sud-est de Leh.

Pertany al llinatge o secta Drugpa Kagyu del budisme tibetà. Va ser fundat pel lama Tagsang Raschen  (o Raspa), un dels lames més destacats del Tibet, i que  va ser deixeble directe de Ngawang Namgyal, el fundador de la secta Drukpa Kagyud. El monestir està dedicat al rei Sengge Namgyal.

En aquest monestir es conserva una important col·lecció d’escriptures, 29 volums de textos escrits amb or i plata.

Ladakh i Caixmir (2009)-22. Ladakh, retorn a Leh pel Wari La

Deixem enrere la vall de Nubra i tornem a Leh per una altra carretera.

El paisatge per aquesta via és molt variat. La vall és més estreta, es veu més verd a les ribes del riu.... Veiem alguna marmota, també burros i cavalls.

És un trajecte bonic, tot i que va tenir un final accidentat. Un dels cotxes es va espatllar, es va trencar un eix de les rodes. Entre tots els conductors el van enretirar del mig del pas i el van deixar allà fins l’endemà que hi van anar amb un mecànic. Ens vam haver d’enquibir tots en els altres vehicles, nosaltres i equipatges.

Tinc anotat que abans d’arribar al port de muntanya passem per Tangyar, però no he trobat cap referencia amb aquest nom, com que abans del Wari La tinc fotografies d’un poble sobre un turó, suposo que és Tangyar.

Això d’escriure sobre un viatge de fa catorze anys té els seus inconvenients; per una banda ho tinc força oblidat, i m’he de fiar de les anotacions que havia fet i de les fotografies, i precisament en quant a les fotografies també és un problema ja que l’aplicació Lens no sempre em serveix, han passat tants anys que molts edificis estan restaurats i per tant a vegades no els reconeix i no em dona una pista fiable.

Per altra banda, no tot ho tinc oblidat hi ha moltes fotografies que de seguida em porten al moment en que la vaig fer. Tinc la sensació de que vivia els viatges intensament, potser més que ara, potser perquè ara ja noem sorprenen tant les coses i els llocs... Opotser és perquè feia molts passes de fotos en tornar, quan ho tenia fresc, i el viatge em quedava gravat.

Sobre el turó hi ha un gompa, però tampoc he trobat informació. Sembla que hi ha coves a la paret de la roca.

Com es pot veure en les fotografies aquesta ruta no és tant bona com la que passa per Khardung La. En aquesta hi ha trams trencats, bona part sense asfalt, és més solitària....

Arribem al pas, i tampoc hi ha cap rètol, o no el vaig fotografiar, però m’estranya. Suposo que és el Wari La perquè hi ha les banderoles d’oració habituals.

Aquest pas està a 5.312 metres d’altitud.

He vist fotografies per internet en les que sí que hi apareix un rètol, potser no són tant antigues com les meves.

Des d’aquí a Leh hi ha uns 73 km. La ruta és més llarga en comparació amb la del Khardung La. Però diuen que és estratègicament important per a l’exèrcit indi, ja que els hi permet accedir més fàcilment a la part oriental de la vall de Nubra, a Rangdu i Agham.

Ladakh i Caixmir (2009)-21. Ladakh, vall de Nubra: gompa de Diskit i Hunder

A la riba dreta del riu Shyok hi ha el poble de Diskit, que és la seu de la vall de Nubra i, per tant, té oficines governamentals amb instal·lacions bàsiques. Es troba a 115 km al nord de Leh. 

El monestir de Diskit està situat en un turó sobre les planes inundables del riu Shyok, a 3.144 metres d’altitud.

Aquesta vall, tota la vall de Nubra, té un clima suau, que ha creat una vegetació exuberant, per la qual cosa la vall s’anomena “l’hort de Ladakh”. Com que les muntanyes sovint es tornen intransitables a l’hivern, el poble de Diskit i el monestir són el principal centre de congregació per a la gent de la vall.

Aquest és el monestir més antic i més gran de Diskit. Pertany a la secta Gelug (Gelugpa) (barret groc) del budisme tibetà; el va fundar Changzem Tserab Zangpo, deixeble de Tsong Khapa, fundador d’aquesta branca del budisme tibetà, cap a l’any 1420. Actualment és filial del gompa de Tikse.

Segons una llegenda, aquest monestir hauria quedat força malmès després d’una invasió dels mongols, i es va refer posteriorment.

El monestir de Diskit està connectat amb la mitologia mongola: es diu que un malvat dimoni mongol antibudista va viure i va ser assassinat a prop dels terrenys del monestir, però ha ressuscitat diverses vegades. Avui en dia, es creu que el cap i la mà arrugats del dimoni es troben dins d’un dels temples del monestir.

En un dels frescos que hi ha a les parets està representat el monestir de Tashilhunpo del Tibet.

El fotong o residència oficial del lama en cap de Nubra es troba al peu del turó, on s’estava construint una gran estàtua del Buda Maitreya.

Aquesta estàtua de 32 metres es troba al cim d’un turó sota el monestir i, segons Tsering Norphel, president del comitè que la va encarregar, la major part del seu finançament provenia de donacions locals. El cap dels Gelugpa, Ganden Thipa (la reencarnació de Tsongkhapa), i abat del monestir de Rizu, va donar 8 kg d’or per a la seva decoració. És la primera vegada que un monjo ladakhi és el cap de la secta Gelugpa.

La construcció de l’estàtua es va iniciar a l’abril de 2006 i va ser consagrada pel Dalai Lama el 25 de juliol de 2010. L’estàtua va ser construïda amb tres funcions principals en ment: la protecció del poble de Diskit, la prevenció de més guerres amb el Pakistan i la pau mundial.

El temple Lachung es troba per sobre del monestir de Diskit, i es diu que és un dels temples més antics de la vall de Nubra. Hi ha una imatge de Tsong Khapa deïficat amb un barret groc gelugpa.

El monestir, que acull uns 80 monjos, té una escola al seu recinte, per als nens tibetans; actualment s’hi ensenyen matèries científiques, amb el suport de Lungta, un Grup de Suport al Tibet (una organització no governamental) que ha creat instal·lacions informàtiques a l’escola. Lungta ha format els monjos del monestir en informàtica i en llengua anglesa perquè al seu torn poguessin ensenyar als nens de l’escola. S’està equipant la biblioteca de l’escola amb diccionaris, enciclopèdies i materials didàctics d’anglès.

Al febrer se celebra un festival, el Dosmoche, també conegut com a “Festival del boc expiatori”; aquest popular festival de pregària se celebra al monestir de Diskit, al monestir de Likir i al palau de Leh. Com que el festival se celebra a l’hivern, quan el pas de Khardong està nevat i fa difícil l’accés a les festes que tenen lloc al monestir  de Likir a Leh, la gent dels pobles de la vall de Nubra es reuneixen a Diskit per presenciar la dansa de la màscara.

La dansa de la màscara, també coneguda com a dansa Cham, la realitzen els lames del monestir per expressar dramàticament la superioritat del bé sobre les forces del mal. Es creu que les danses eviten la mala sort en l’any nou (l’any nou tibetà se celebra al desembre/gener). En aquesta ocasió, es llencen imatges fetes de pasta per dissuadir qualsevol desastre i per portar la pau i la prosperitat a la gent. Els draps que cobreixen els caps de les estàtues de les deïtats es treuen durant aquest període.

Veient les fotografies d’aquest viatge m’ha sorprès veure en la majoria de monestirs, que les estàtues tenen la cara tapada, però no sé el per què.

En referència a que no es veu gent local als monestirs acabo de trobar una nota en que em van explicar que a l’estiu és quan tenen més feina al camp, són els únics quatre mesos en que poden treballar la terra, i han d’aprofitar al màxim.

Ens endinsem una mica més per la vall, 12 km, fins a Hunder, que és el límit fins a on deixen arribar. A partir d’aquí tan sols els veïns hi poden passar, ja que està prop de la frontera amb el Pakistan.

A Hunder o també ho he trobat escrit com Hundur, hi ha un altre monestir. Estava tancat i han anat a buscar al monjo que tenia les claus,  al final va venir un nen a obrir-lo.

No he trobat res sobre aquest monestir i tampoc tinc massa clar quines fotografies corresponen a Hunder.

Després de visitar Hunder vam tornar cap al campament a Sumur. El paisatge de desert, les dunes de sorra blanca, camells que són els que van quedar abandonats de l’època que encara passaven caravanes i que ara serveixen per distreure als turistes.

A la fraja verda a la vora del riu les cabres aprofiten per alimentar-se. Ens enganxa una tempesta de sorra i el paisatge es torna fantasmagòric.

Quan vam arribar al campament de Sumur ens van dir que aquella nit dormiríem en les casetes, en lloc de les tendes, eren noves i volien que les provéssim.

Al matí la vista de les muntanyes és espectacular. Està molt bé com a comiat de la vall de Nubra.