Oman (2009)-14. Ras al-Hadd

Ras al-Hadd és un poble costaner, situat en el punt més oriental del país. Ras significa cap, punta o promontori, i al-Hadd significa la frontera o el límit. Com que és la punta oriental de la península, és famos per ser el primer lloc on es veu la sortida del sol a Oman i a la península Aràbiga.

És famós per ser un important refugi de nidificació de les tortugues verdes. La Reserva de Tortugues de Ras al Had està situada al sud de la governació de Sharqiyya; cobreix una superfície de 120 km2 de platges, terres costaneres, fons marí i dues llacunes (khaurs o khors). És una àrea protegida de gran valor ecològic, paisatgístic i històric. Dins la reserva hi ha alguns jaciments arqueològics d’importància històrica.

Si mirem el mapa d’aquesta regió veiem que hi ha dues grans llacunes. Els khaurs o khors de Ras al Hadd son ries i llacunes naturals formats a la desembocadura dels uadis a la costa este de Oman. Destaquen dues d’aquests llacunes, que crec que són les que es veuen al mapa. La més gran és el khaur Jarama o Grama (lo dels noms i la transcripció és un embolic ja que ho pots trobar escrit de diverses formes). 

L’altra que mencionen, a la pàgina del patrimoni de la Unesco l’anomenen khaur Hajar, però no ho localitzo al mapa. Penso que deu ser la llacuna que està més propera a la població.

Els khaurs (les desembocadures dels uadis que s’inunden ocasionalment) i les terres altes rocoses al llarg de les platges de la reserva proporcionen un hàbitat important per a les aus. Khaur Jarama (khor Grama) acull matolls de manglars dispersos que, juntament amb els esculls de corall de la zona, proporcionen zones de cria per als peixos.

S’estima que hi ha unes 20.000 tortugues verdes que nidifiquen en més

275 platges al llarg de la costa d’Oman; el soldanat és una de les zones de nidificació més importants per a tortugues verdes a l’Oceà Índic.  La majoria nidifiquen al llarg de 45 km de costa des de Ras al Hadd fins a Ruwais, que es troba més al sud.

Les tortugues passen la major part de la seva vida al mar, però les femelles adultes passen un temps curt a terra cada any ponent els ous.  Sempre trien platges de sorra tranquil·les per al niu.

A més de les tortugues, Khaur al-Jarama acull una població de manglars dispersos al llarg de la costa al·luvial oriental, així com esculls de corall al llarg de les seves costes rocoses.  Un entorn tan fèrtil i productiu, abundant en crustacis i plàncton, atrau els peixos a la posta i proporciona aliment als alevins.

A més, les planes al·luvials estan flanquejades per aiguamolls de marea que envolten les llacunes, proporcionant als ocells limícoles aliment essencial i descans durant la seva migració hivernal.

Els ocells limícoles són els que s’alimenten de fauna limícola, que és el conjunt d’animals que habiten en el fons fangós de les aigües dolces, colgats totalment o parcialment en el llim.

S’han registrat unes 130 espècies a la zona, de les quals les gavines i els xatracs són les més nombroses. Les terres altes rocoses costaneres ofereixen llocs de nidificació per a diverses espècies, algunes de les quals són residents. La reserva també proporciona hàbitat per a diversos animals salvatges com la guineu vermella i la gasela de muntanya.

La Reserva de Tortugues de Ras al Hadd inclou una de les poques poblacions no alterades de la Tortuga Verda (Chelonia mydas) que queden intactes al món.

La cigonya blanca (Ciconia ciconia) també utilitza la reserva, especialment Khaur Jarama, com a estació migratòria allunyada del seu hàbitat d’origen durant la temporada d’hivern.

La tortuga verda

La tortuga verda (Chelonia mydas) és una tortuga marina de grans que es troba en mars tropicals i subtropicals al voltant del món, amb dues poblacions diferents en els oceans Atlàntic i Pacífic. Són verdes a causa del greix que tenen sota la closca.

És una espècie en perill d’extinció, pel que és il·legal capturar, danyar o matar aquest tipus de tortugues.

Les tortugues verdes són majoritàriament herbívores, tot i que les més joves solen alimentar-se de meduses. La tortuga verda és similar a les altres tortugues marines, té un cos aplanat dorsoventralment, un cap amb coll curt i aletes amb forma de rem adaptades per la natació. Les tortugues verdes adultes poden arribar a sobrepassar el metre i mig de longitud. El seu pes mitjà és d’uns 200 kg.

Les tortugues verdes alternen tres diferents tipus d’hàbitat, depenent de les etapes de la seva vida. Les platges d’implantació són els llocs on tornen per pondre els seus ous. Les tortugues marines adultes passen la major part del seu temps en aigües costaneres poc profundes riques en pastura marina. Aquesta espècie en particular és reconeguda per ser molt selectiva pel que fa als llocs d’alimentació i aparellament, tant que generacions senceres poden migrar alternativament entre les mateixes àrees d’implantació i aparellament.

Després de néixer, se sap que durant els primers cinc anys de la seva vida, les tortugues passen la major part del seu temps en zones de convergència en l’oceà obert. A aquestes tortugues joves se les veu molt poc ja que neden en aigües profundes.

Com animals grossos i ben protegits, les tortugues verdes adultes tenen pocs enemics i depredadors. Les tortugues petites i les joves tenen molts més depredadors, incloent al cranc, mamífers petits, i aus costaneres.

Les tortugues verdes adultes són obligatòriament herbívores. S’alimenten gairebé exclusivament de diverses espècies de pastura marina i macroalgues. Mentre que les tortugues adultes són completament herbívores, les joves s’alimenten també d’invertebrats marins. La ingesta de material vegetal creix proporcionalment amb l’edat, fins que com a adultes són exclusivament herbívores

https://www.omanobserver.om/article/1174440/oman/ras-al-hadds-green-turtles-draw-global-tourists-during-nesting-season

Les tortugues verdes migren a grans distàncies entre els seus llocs d’alimentació seleccionats i les platges on van néixer. Algunes tortugues verdes han nedat distàncies de fins a 2.600 km per arribar als seus llocs de cria. Les tortugues madures tornaran usualment a la mateixa platja exacta on van néixer. Les tortugues femelles usualment s’aparellen en intervals de 2-4 anys, en canvi els mascles fan viatges a les zones d’aparellament cada any.

Les tortugues verdes es reprodueixen de la forma usual en què ho fan les tortugues marines. Les tortugues femelles controlen l’aparellament, els mascles no poden forçar a les femelles a aparellar-se. Després d’aparellar-se a l’aigua, les femelles es desplacen fins a la platja sobre la línia de marea alta. En arribar a un lloc adequat d’implantació, la femella cava un clot a la sorra amb les seves aletes posteriors i diposita els ous. El nombre d’ous depèn de l’edat de la tortuga i difereix entre espècies, però en la tortuga verda oscil·la entre 100 i 200 ous. Després de dipositar els ous, la femella cobreix el niu amb sorra i torna al mar.

Després de 45 a 75 dies, els ous desclouen. Com succeeix amb altres tortugues marines, els ous de la tortuga verda es trenquen durant la nit i les noves tortuguetes es dirigeixen instintivament cap a la vora de l’aigua. Aquest és el temps més perillós en la vida d’una tortuga, quan van cap a l’aigua, doncs diversos depredadors com les gavines o els crancs les poden atrapar; un percentatge significatiu de tortuguetes mai arriba a l’aigua.

Com amb altres espècies de tortuga marina, poc se sap de les primeres etapes en la vida de les tortugues verdes. Després d’aquest viatge cap al mar, les tortugues passen de tres a cinc anys en l’oceà obert com a carnívores, per a després, conforme van entrant en l’edat adulta, es tornen a poc a poc més herbívores i freqüenten aigües menys profundes. S’especula que triguen de 20 a 50 anys per assolir la maduresa; se sap que arriben a edats de fins a 80 anys.

Dels uns 100 ous que cada femella pon durant una nit, ben pocs arriben a la maduresa, potser menys de cinc.

Vam fer nit a Ras al Hadd i quan ja era fosc vam anar fins al lloc de nidificació de les tortugues. Vam veure com posaven els ous i com creen nius falsos per enganyar als depredadors. Després se’n tornen a l’aigua.

Quan surten de l’aigua una fa de vigia per veure si hi ha algun perill; ens va veure, tot i que no duien llanternes, i se’n va entornar a l’aigua. Ens vam allunyar i llavors les vam poder veure, a la llum de la lluna. Cada temporada fan entre 3 i 5 postes, en intervals de dues setmanes. El temps d’incubació és de 45-70 dies.

Igual que ocorre amb les altres espècies de tortugues marines el sexe ve determinat per la temperatura de la sorra a l’interior del niu; quan la temperatura és de 29 ºC neixen la mateixa proporció de mascles i femelles, però quan la temperatura és més alta, el límit sol ser de 35 ºC, la proporció de femelles és més elevada.

Em va impressionar molt; quan les veus arribar, arrossegant-se per la sorra, i després com van sortint els ous, com si fos una màquina llançant pilotes de ping-pong. Tot és molt ràpid. Com que tant a l’anada com a la tornada deixen un bon rastre a la sorra, d’arrossegar-se, deixen pistes falses, camins que no duen al niu, per evitar que els depredadors malmetin els ous.

Jaciments arqueològics

En aquesta reserva s’han trobat jaciments arqueològics que testimonien l’ocupació humana, des de l’Holocè fins a l’Edat del Ferro.

El jaciment arqueològic de Ras al Jinz, es troba a uns 11 km al sud de Ras al Hadd, considerat el punt més oriental d’Aràbia i el primer punt de referència al llarg de la costa aràbiga per als vaixells que naveguen cap a l’oest de l’Índia.

Les restes arqueològiques cobreixen una gran superfície, aproximadament 1 km2. S’han documentat i registrat uns 100 llocs. També hi ha evidències de que la sorra cobreix altres jaciments. La zona conté tombes i assentaments prop de la costa. S’han trobat unes 350 tombes prop de khaur Jarama, també una llacuna fòssil... El jaciment més important es troba dins de la reserva de tortugues.

Els assentaments i tombes són prehistòrics i indiquen la continuïtat de l’ocupació humana des del període Holocè primerenc fins a l’Edat del Ferro. Les excavacions arqueològiques proporcionen informació sobre la riquesa i complexitat d’una comunitat que havia explotat els recursos marins i havia depès d’ells.

Les llacunes que s’estenien al llarg de Ras al Hads fins a Ras al Khabba (uns 30 km al sud) devien ser un possible escenari per a l’explotació dels recursos marins. Estan separats del mar per un penya-segat de pedra calcària que s’estén de nord a sud. Aquest entorn proporcionava un ecosistema marí ric i facilitava la pesca.

Un dels objectes trobats presenta unes inscripcions de la cultura Harappa, de la vall de l’Indus, el que indica antics contactes comercials amb la vall de l’Indus i amb Sumer i Akkad a Mesopotàmia, durant el tercer mil·lenni aC.

Les excavacions arqueològiques van revelar moltes restes i artefactes com ceràmica, recipients de pedra, betum i segells. Es van descobrir forces gerres de ceràmica, que per la seva ubicació indiquen que hi havia una relació marítima primerenca entre Oman i altres civilitzacions. Es van trobar recipients d’esteatita (un tipus de talc) que daten del 2300 aC. També es va trobar un cremador d’encens que encara contenia restes cremades, a les ruïnes d’una de les cases; és el cremador d’encens més antic trobat a l’Aràbia, datat d’aproximadament l’any 2200 aC. Altres troballes són: agulles, anells i hams de pescar, pinta d’ivori importada de l’Índia i un segell de coure gravat amb una inscripció de la cultura harappa.

Destaquen que per ser un petit poble de pescadors, la varietat dels objectes descoberts reflecteix la riquesa i complexitat de la societat d’aquella època.

Els llocs més estudiats d’aquesta zona es troben dins la reserva de tortugues, on els pescadors tenen accés directe al mar. També és la zona on les tortugues verdes ponen els ous. La riquesa de les troballes conservades al jaciment proporciona un recurs únic per reconstruir la relació entre l’home i el mar en aquesta zona, on es van descobrir assentaments anteriors a la part baixa de la zona adjacent a la costa. Els assentaments es dataven fins a l’any 2000 aC i es troben als túmuls allunyats de la costa.

Les excavacions van començar el 1995 i van descobrir diversos campaments temporals i assentaments estables des de l’Holocè Mitjà fins a l’Edat del Ferro. He trobat informació sobre les excavacions realitzades per investigadors de la Universitat de Bolonya. Un dels llogarets estudiat data de finals del segle IV i principis del tercer mil·lenni aC, així com un altre lloc datat a la segona meitat del tercer mil·lenni aC.

La primera es caracteritza per una arquitectura feta de maons de fang, un mur perimetral amb fonaments de pedra i una intensa fabricació de metalls, closques i pedra. Un dels aspectes més importants és la cronologia del jaciment, que correspon a l’Edat del Coure. La identificació d’un dels assentaments rars permet documentar l’anomenada gran transformació, és a dir, la transició d’un sistema de petites llars basat en la pesca i la subsistència de la recol·lecció, a un sistema més complex d’assentaments més grans organitzats al voltant d’una àmplia xarxa de vincles de parentiu, que també implicaven comunitats interiors, caracteritzades per l’explotació de l’oasi i de les fonts de coure.

Les noves investigacions van començar el 2016 i van conduir a un mostreig paleoambiental més actualitzat i a un estudi més analític de les activitats de producció.

El lloc probablement estava ocupat estacionalment per pescadors i mariners, amb una intensa activitat d’emmagatzematge i fabricació. Aquestes activitats semblen indicar que l’assentament representava una mena de port del tercer mil·lenni aC, com també suggereix la posició avantatjosa entre el mar i una ampla llacuna.

L’arqueologia de l’Edat del Bronze i de l’Edat del Ferro al jaciment forma un túmul a la plana costanera a pocs quilòmetres de la punta dels límits sud-est de la península Aràbiga. L’assentament posterior ha cobert la major part del lloc, incloent-hi un fort important i una nova mesquita.

Les restes de la defensa post-medieval cobreixen els túmuls de l’assentament prehistòric posterior, un dels diversos a la zona de la costa; es poden veure diversos canons antics escampats pel poble, , d’altres es troben dins del fort, i files de fusells s’alineen les parets de l’entrada al pati.

A la vora de la badia i la llacuna hi ha una torre solitària, que servia per vigilar l’entrada de la badia i els trams de la llacuna.

 Castell de Ras al-Hadd

El poble de Ras al-Hadd està situat en un cap on el golf d’Oman es troba amb la mar d’Aràbia. Aquesta ubicació va fer que diverses potències volguessin controlar aquesta franja costanera arenosa entre el mar i la llacuna. Per protegir les seves terres de l’ocupació estrangera, les tribus locals van construir el castell de Ras Al- Hadd al centre del poble entre 1560 i 1590.

Oman(2009)-13. Al-Khaluf i ruta cap a Ras al-Hadd

Al-Khaluf

Arribem ja a la platja. El desert arriba fins allà. És molt agradable veure el mar, aigua, després de creuar tanta extensió de sorra.

Quan vas pel desert hi ha dues coses bàsiques que no poden faltar: aigua i combustible.

Vam fer un tram de costa cap al sud, per la platja.

Ruta cap a Ras al-Hadd

Vam tornar de nou al llogaret de pescadors d’al-Khaluf i vam emprendre el camí cap al nord, seguint la costa, fins a Ras al Hadd. Hi ha uns 360 km, i em sembla que és carretera asfaltada.  Tinc puntat que vam veure delfins, no sé si en ruta o per la zona d’al Khaluf. 

Aquest home de la fotografia porta una mena de daga corbada, al cinturó, és similar a les que porten al Iemen. Aquí a Oman s’anomena khanjar, al Iemen jambia.

Oman (2009)-12. Desert de Wahiba

Els deserts em fascinen, especialment els de sorra i dunes. He passejat per forces deserts arreu del mon i, tot i que alguns s’assemblen, trobo que cadascun té el seu encant, els tons de la sorra, la presència o no de roques, la vegetació... Aquest desert de l’est d’Oman no deixa indiferent.

El nom de desert de Wahiba és el nom històric, que fa referència a la tribu que vivia en aquesta regió, el Bani Wahiba. Actualment se’l coneix com a “Sharqiya Sands” ja que aquest desert es troba a la regió d’Ash Sharqiyah (Oman oriental) entre les planes interiors i la franja costanera del país que dona a la mar d’Aràbia. A mi m’agrada més el nom històric, així que seguiré parlant del desert de Wahiba.

És un desert de sorra i dunes, que fa uns 180 km de nord a sud i uns 80 d’est a oest.  L’any 1986 la Royal Geographical Society va organitzar una expedició per documentar la diversitat de terreny, la flora i la fauna. Es va veure que hi ha uns 16.000 invertebrats, 200 espècies d’animals salvatges, incloent-hi ocells, i 150 espècies de flora autòctona.

En aquest desert es diferencien dues zones: la alta i la baixa, en funció de l’alçada de les dunes. La Wahiba Alta, és on hi ha les grans dunes orientades de nord a sud, que sembla que es van formar pels monsons; les que estan més al nord daten de l’última glaciació regional, i arriben a tenir uns 100 metres d’alçada. La Wahiba Baixa té unes dunes més baixes.

L’àrea està ocupada per beduïns, que entre juny i setembre es reuneixen a Al Huyawah, un oasi prop del límit del desert, per recollir dàtils. Quan es va organitzar l’expedició de la Royal Geographical Society, bona part de la gent que hi havia en aquest aplec eren de les tribus al-Wahiba.

El desert es va formar durant el període Quaternari com a resultat de les forces del monsó que bufava cap al sud-oest i el vents alisis que venien de l’est. Sota la sorra superficials hi ha una capa més antiga de sorra carbonatada cimentada.

Al matí següent vam endinsar-nos pel desert dirigint-nos cap al sud, fins arribar a la costa, a la zona d’al-Khaluf. Després vam continuar per la costa, ja per carretera asfaltada fins a Ras al-Hadd.