Cuba_22: Parc Nacional del desembarcament del Granma

El cabo Cruz és a on va arribar Colom en el seu segon viatge a Cuba, l’any 1494. Es troba a l’extrem occidental de la província de Granma i forma part del parc nacional del desembarcament del Granma. 

Abans del 1959 aquí tan sols hi havia unes 40 cases de pescadors i un parell de bars. La major part dels productes bàsics tenien que anar-los a buscar a Niquero; el mateix passava amb els serveis mèdics, si algú necessitava assistència calia dur al malalt a Niquero en barca. 

Després de la revolució les coses van millorar, ja que es va crear una cooperativa de pescadors. I poc a poc les cases van deixar de construir-se en fang, el tradicionals bohio i es van anar fent d’obra. 

Si no recordo malament, en aquesta zona s’ha detectat un nombre elevat de càncers; s’han fet diversos estudis per veure quina pot ser la causa, però pel moment no s’ha trobat cap explicació per aquest nombre més elevat que en altres llocs. 

Cabo Cruz es caracteritza per les terrasses marines. De fet el sender del Guafe també forma part d’aquestes terrasses. 

Les terrasses son obra de l’acció geològica de milions d’anys, degudes al canvi en el nivell del mar, oscil·lacions, que han provocat la seva retirada deixant part del fons marí al descobert. 

El terreny aquí és de pedra calcària i per tant fàcilment erosionable, el que ha provocat que es generessin coves en la part frontal de les terrasses, com les que es veuen al Guafe. Segons els canvis de nivell del mar han anat emergint diferents terrasses, generant una mena d’altiplà escalonat a tocar de la costa. Algunes d’aquestes terrasses tenen un desnivell d’uns cent metres. 

En tot Cuba hi ha unes 30 terrasses que han emergit i d’altres que segueixen submergides. El malecón de l’Havana és una d’aquestes terrasses que van emergir de sota el mar. 

L’anàlisi de l’alçada d’aquestes terrasses permet obtenir informació sobre els canvis climàtics que hi ha hagut al llarg del temps. 

L’huracà Denis va arrasar aquesta costa en el 2005 i per això ara a Cabo Cruz totes les construccions son noves. 

Cabo Cruz està en un extrem de l’illa, el que vol dir que en el passat, que les comunicacions no eren massa bones, estava gairebé aïllat i molt lluny de qualsevol centre important; per tant, quedava una mica fora de control. Aquest fet, juntament amb l’entorn natural, boscós i amb coves, va propiciar l’arribada de pirates i corsaris, entre els segles XVI i XIX. Dos pirates de renom van estar per aquestes terres, Hawking i Morgan. 

La navegació comercial va anar augmentant, i llavors va ser quan en el 1861 es va decidir construir un far en aquesta punta. El far té 32 m d’alçada i encara està en funcionament. Teòricament es pot visitar, això diuen, però nosaltres no ho vam aconseguir. Sap greu ja que sembla que és interessant veure l’interior i també la vista des de la terrassa.

Després vam anar cap al museu dedicat al desembarcament del Granma. Una de les fites de la historia de la revolució contra Batista. 

En certa forma la història comença el 26 de juliol del 1953, quan un grup de joves intenta l’assalt al quarter de Moncada, a Santiago. No va sortir be i els supervivents, entre ells Fidel Castro, van ser condemnats a uns quants anys de presó; però van aconseguir l’amnistia al cap de 22 mesos. 

Llavors Fidel Castro va anar a Mèxic per preparar millor la insurrecció contra el govern de Batista.

Fidel Castro i un grup de cubans exiliats a Mèxic, que formaven part del moviment anomenat 26 de julio, van comprar un iot, el Granma, amb el que volien anar a Cuba per començar la revolució.  

El iot tenia una cabuda per unes 20 persones però s’hi van enquibir uns 80 guerrillers, entre els que hi havia Fidel i raul Castro, el Che Guevara, Camilo Cienfuegos... 

Mentre navegaven cap a Cuba van sentir a les noticies que hi havia hagut una insurrecció a la ciutat de Santiago. La idea inicial havia sigut que coincidís el desembarcament del granma amb la rebel·lió, perquè així no es fixessin en ells. Ara be, el govern de Batista ja sabia el que s’estava gestant, i fins i tot tenien la descripció del iot. O sigui que estaven preparats per capturar-los. 

Quan ja duien una setmana de travessia i estaven davant de la costa Cubana, els va enganxar un temporal. Per culpa del mal temps, de les cartes de navegació que no eren correctes o per altres motius, el cas és que van embarrancar a uns 2 Km del lloc previst on els haurien esperat els seus companys. 

Com que el iot havia encallat van voler transportar tot el material (queviures i sobretot armes) a terra amb la llanxa; la van carregar amb excés i es va enfonsar. 

Van rescatar el que van poder i ho van haver de dur a peu, entre els manglars i el fang, fins arribar a terra ferma. Ara be, la costa cubana està plena d’illots, o sigui que no tenien massa clar si estaven en un cayo o en la illa. Quan van veure un bohio s’hi van apropar per demanar ajuda i saberen eren. El camperol els a informar que efectivament estaven a terra ferma, prop de la platja de las colorades.  

La seva arribada no va passar desapercebudes a les tropes governamentals, pel que es van haver d’amagar a la selva de Sierra Maestra amb les quatre coses que havien pogut salvar del naufragi.

Per l’Havana va circular la noticia de que Fidel Castro havia mort i poc a poc les tropes de Batista creient que ja s’ha acabat la rebel·lió es van retirar de la zona.

Els rebels, instal·lats a Sierra Maestra es van reorganitzar i amb l’ajuda dels camperols, un parell d’anys més tard van fer la revolució.

Ara en aquest lloc hi ha un museu explicatiu de les peripècies del desembarcament i la revolució i també hi ha una rèplica del bohio del camperol que els va ajudar després del naufragi. 

És una casa molt senzilla, feta amb fulles de palma que manté l’ambient fresc. S’hi veu una hamaca, pel que suposo que és com dormien I el que em crida més l’atenció és l’escorre plats. La finestra de la cuina té un sortint cobert fet amb troncs, on es rentaven els plats i es deixaven escórrer. 

Des d’aquest punt surt el camí que et du fins al punt de la platja on van arribar. No hi vaig anar, ja que teníem poc temps i el tema de la revolució em tenia ja una mica avorrida. 

Per aquesta zona de Sierra Maestra l’ambient és més rural, es veuen molt pocs cotxes i els que hi ha estan bastant esgavellats. Majoritàriament la gent es desplaça en bicicleta. 

Vam anar fins a la costa, a una platja que a mi no em va resultar massa atractiva, ja que hi havia algues. O sigui que no em vaig banyar i mentre esperava als altres em vaig entretenir parlant amb la gent. El lloc estava molt ple de gent, de turistes cubans que estaven fent un circuit de quatre dies per la regió de Bayamo i Sierra Maestra. Vaig parlar amb una avia que em va explicar que havia estalviat molt de temps per fer aquell viatge amb els seus nets. Els nets, d’entre 10 i 15 anys, estudien a l’Havana i havien anat de vacances amb ella. Eren molt vergonyosos i parlaven poquet. 

Ja era hora de dinar, però trobar restaurant no va ser fàcil. Un estava tancat, l’altre no tenia gas... vam acabar tornant al Niquero a dinar a l’hotel d’on havíem sortit al matí.

Cuba_21: Sender arqueològic del Guafe

No massa lluny de Niquero hi ha el parc nacional del desembarcament del Granma. En aquest parc s’han trobat evidencies de la presencia dels taïns abans de l’arribada dels espanyols. Hi ha un recorregut d’uns 2 Km que et permet veure tant la natura del parc com les restes arqueològiques. 

Feia moltíssima calor, degut a la humitat, i estava infestat de mosquits, amb el que a estones es feia una mica feixuc el camí i anàvem desesperats buscant ombres. 

El sender està molt ben condicionat i en general és ampli i fàcil. Ara be, hi ha alguns trams de roques càrstiques, punxegudes, que aquí anomenen “dientes de perro”. En alguns d’aquests trams han posat unes passarel·les de fusta per facilitar el pas. En els trams que has de passar per sobre aquestes dents de gos, el millor és trepitjar en els llocs més gastats, que no estan tan afilats. La pega és que amb la humitat s’ha de vigilar a no relliscar. 

Els ocells alegren el camí amb els seus trins i quan aconsegueixo veure’ls és un gust. Hi ha uns panels en fusta on hi ha dibuixades les especies que pots arribar a veure. Diuen que hi ha 170 espècies diferents. 

A part dels ocells hi ha moltes papallones bastants grans i forces crancs, que em sorprèn perquè alguns es troben enfilats dalt dels arbres.

En quant a plantes n’hi ha també una gran varietat, la vegetació és exuberant. I el que em sorprèn és que hi hagi orquídies. Ja m’havia sorprès en els altres parcs trobar aquesta flor que a casa nostre és delicada i preuada, i que aquí es trobi a la natura, “salvatge”, que creix sense que en tinguin cura quan a mi a casa sempre se’m moren.  

Hi ha també moltes plantes medicinals. Coneixen be les propietats de les plantes i durant tot el període especial els hi va anar molt be, donada la precària situació per la que va passar el país. De fet segueixen utilitzant molt la medicina natural, de plantes i remeis de la natura. Com passa també a casa nostra, ho defensen dient que no porta productes químics, que en ser natural és sa... Gran error, ja que tot és química. Els productes naturals poden ser tan beneficiosos com tòxics, depèn del producte i de la dosi. 

L’aigua de pluja i el riu subterrani ha anat erosionant la pedra calcària formant coves i dolines i els “dientes de perro”. La formació de coves és el que va propiciar que els taïns s’instal·lessin aquí a viure. Hi ha unes 20 coves; algunes servien per fer-hi rituals funeraris i altres com habitatge. S’hi ha trobat esquelets i recipients de terrissa. 

Les anàlisis per carboni 14 d’algunes de les restes arqueològiques han permès veure que hi ha material de dos períodes diferents. Unes serien del voltant del 1270 i les altres del 1600. Això indica dues coses, per una banda que els taïns realment havien viscut aquí bastant abans que arribessin els espanyols i la segona, que van seguir vivint-hi encara uns 75 anys després de l’arribada de Colom a l’illa. 

La primera cova que vam veure és la que s’anomena la cova cerimonial, o del ídol de l’aigua. és monument nacional. Per unes escales es baixa a un gran esvoranc i per una passarel·la, per sobre l’aigua s’arriba a l’entrada de la cova. Hi ha estalactites i estalagmites, algunes de grandària considerable.  

A l’entrada de la cova es troba un conjunt de tres estalagmites d’uns 30 cm d’alçada, més o menys tallades que representen a la deessa de l’aigua. Una d’aquestes talles té uns ulls molt ben marcats. És la deessa Atabeira. 

En la cultura taina hi havia dues grans divinitats, Atabiera i Yocahú. Atabeira era la primera de totes les divinitats, la mare de les aigües, que controlava la pluja, els rius, llacs i el mar. Diuen que la seva iconografia està associada a les granotes, ja que l’aparellament d’aquests amfibis marca el començament del període de pluges, que és el moment de plantar la iuca. I Yocahú era el deu de la iuca. Era fill d’Atabeira però no hi ha constància que hi hagués un pare. 

Atabeira protegia a les parteres, que passaven per sobre el seu ventre alguna representació seva per no tenir problemes en el part. Aquesta deessa va ensenyar als homes les cerimònies i rituals per propiciar la bona voluntat dels esperits. 

Els taïns dedicaven alguns rituals al ancestres, que eren considerats deus menors; els avantpassats amb rang de cacis eren molt venerats. 

Una de les tradicions consisteix en baixar fins a la cova, agafar aigua del riu amb les mans i mullar-se la cara, i beure. Si mentre fas aquest ritual demanes tres desitjos diuen que se’t compleixen ràpidament. Actualment, o al menys quan hi vam ser nosaltres l’aigua semblava estancada, amb el que no era massa atraient la idea de mullar-se amb ella o beure’n. 

Una altra característica d’aquesta cova és que el petroglif de la deessa Atabeira està situat de tal manera que el dia 21 de desembre queda perfectament il·luminat per la llum del sol. Diuen que impressiona aquesta visió. Com que era el mes d’agost, quedava mig en ombres. 

Una mica més enllà s’arriba al cactus gegant, que té més de 500 anys i que és de l’època en la que els taïns vivien en aquestes coves. És impressionant, molt alt, amb branques que semblen ja de fusta, algunes trencades per l’últim huracà. Se’l veu molt vell, amb forats, crec que algun niu al seu interior... i així i tot, té flors! Em va sorprendre molt.  

Una altra de les coves és la que anomenen la funerària, ja que s’hi ha trobat ossos. Es pensa que tiraven els cossos des de dalt, pel forat de sobre. 

Hi ha una altra cova, o potser és la mateixa per una altra banda, en la que hi ha sis petroglifs. Va estar amagada durant molts anys ja que els taïns en algun moment les van tapiar amb pedres, potser per preservar els ídols que hi havia al seu interior. 

És una cova molt baixa, s’ha d’anar ajupit, hi ha algunes estalagmites que diuen que son els sis ídols. 

A mi em costava veure’ls- hi la forma i els ulls, ja que estava força fosc i passejar tota l’estona sense aixecar més de mig metre de terra costava lo seu. La terra era vermellosa i vaig sortir d’allà amb les genolleres del pantaló vermelles, ja que més d’un cop vaig acabar posant els genolls a terra per aguantar-me. Vaig fer algunes fotografies sense confiar massa en el que es veuria, i curiosament a alguna si que se l’hi veu un cert relleu a la cara.  

Aquests sis ídols sembla que tenien una funció de guardians, protegien l’entrada vetllant pels morts que estaven enterrats més endins.

Pel que sembla el tipus d’enterrament variava segons la categoria del difunt. Hi ha una fossa comú, que crec que és en la que he dit que tiraven els cossos per la part de dalt, i les coves amb els ídols guardians devien ser de cacics o de gent d’un cert rang social. 

Un dels ídols diuen que sembla que porti una mantellina (jo no vaig saber veure-ho, o potser no és dels que vam veure). Es creu que podria haver sigut tallat quan ja havien tingut contacte amb els espanyols.

Cuba_20: Niquero

Arribem a Niquero, un poble entranyable, molt diferent a la resta que hem vist. És com estar en un altre mon. Està en un extrem de l’illa, gairebé en el punt més meridional, en les costes del mar carib.

Hi ha forces restes de l’època precolombina, que indiquen que eren agricultors i terrissaires. Tenien les seves pròpies divinitats i s’han trobat coves cerimonials amb pictogrames. 

En ser una població costera, també utilitzaven els recursos marins i es dedicaven a la pesca. Ja des del 1494 van tenir contacte amb europeus, i la seva cultura va anar adquirint influencies externes. Aquesta fusió cultural es va accentuar amb l’arribada de Diego Velazquez, que va establir una comunitat de pescadors, que encara perdura. També van construir un far. 

Aquest poble em va encantar. La primera sorpresa va ser veure les cases de fusta. Pintades de colors, però construïdes amb llistons de fusta. No totes son així però pel carrer per on vaig anar a passejar si. No és massa gran, o sigui que a la que has passejat pels dos carrers que es creuen ja gairebé estàs a les afores del poble. 

Tot passejant vaig aconseguir arribar al port de pescadors. Em va impressionar. Les barques molt senzilles i també les cases. 

Algunes cases eren d’obra mentre que d’altres de fusta. Ara be els camins o carrers de terra, amb el clavegueram que aboca les aigües al mar, descobert.... La gent em mirava amb curiositat, saludaven, preguntaven d’on veníem... I carrers llargs, sense trànsit, sense que hi passi ningú, ni tan sols en bicicleta. 

Estàvem a l’hotel Niquero, crec que és l’únic que hi ha al poble. Vaig mirar si hi havia algun restaurant per allà però no vaig veure res que em convencés, o sigui que vaig sopar a l’hotel. 

Prop de l’hotel hi ha l’església i la plaça, el centre neuràlgic del poble. Vam tenir molta sort ja que estaven de festa. Era el festival de la música d’orgue. 

Aquesta festa es va instaurar en el 1998 per tal de preservar aquesta música que forma part de la seva cultura. 

Van ser els colons francesos que van arribar a la illa en el 1819 els que van introduir la utilització de l’orgue en les festes i balls. A Cienfuegos hi havia una colònia de francesos i quan un dels habitants del poble de Manzanillo, es va assabentar de que tenien una caixa de fusta que feia música se’n va anar cap allà per comprar-ne una. 

L’orgue que va comprar no era massa gran, però va servir perquè aquesta tradició s’estengués per la regió, especialment per tots els pobles costaners d’aquesta zona. 

L’any 1912 un home de Niquero, va llogar l’orgue “La Flor de San Pedro” que s’havia comprat a França. Així poc a poc la música d’orgue es troba en totes les festes i celebracions.

Però aquesta tradició es començava a perdre ja que pels carnavals es feien venir orquestres famoses. Així que la música d’orgue va quedar gairebé oblidada i la gent la considerava antiquada. Els músics van deixar de dedicar-se a aquest art i només molt de tant en tant tocaven en algun poble.  

A partir de 1994 s’inicia el rescat d’aquest tipus de música. Primer va ser que cada vespre es posava música d’orgue en una plaça o una cantonada: Després es van organitzar balls i celebracions i va ser en el 1998 quan es va organitzar el primer festival d’orgues. El primer cop que es va fer el festival van participar els cinc orgues del poble i es va donar també un premi a la millor parella de ball. 

De primer moment em va semblar una festa major, amb les atraccions per les criatures, però això va ser abans de descobrir els orgues. Vaig al·lucinar. La musica està “escrita” en unes grans tires de cartró perforat, que queden plegades com si fos un llibre. 

Aquestes peces musicals tenen gairebé cent anys d’antiguitat. Em deia un dels músics que hi ha molt poca gent actualment que domini la tècnica de plasmar la música perforant en el cartró. L’especialista en aquesta tasca es crea les seves pròpies eines de forma artesanal. Fan servir velles màquines de cosir a les que hi adapten els punxons per perforar el cartró, que son embalatges reciclats. Les peces de cartró s’uneixen amb tela encolada per fer-los flexibles i resistents. Així es poden reproduir en l’orgue i si es té cura es conserven anys. 

L’orgue és una caixa de ressonància a la que s’hi ha afegit una bateria de flautes de major a menor, fetes en bronze o fusta. La tira de cartró es desplaça per l’acció d’una maneta i l’aire es distribueix pels orificis que el porten pels tubs cap a les flautes i els amplificadors del so. La sonoritat depèn de lo ben perforats que estiguin els cartrons i també de tot el muntatge per on passa l’aire.  

Actualment la manxa funciona amb un motor però el moviment del cartró segueix sent manual i cal molta perícia per no perdre la sincronia i el ritme. 

Aquests orgues tenen molt potencial i poden interpretar gairebé qualsevol tipus de música. Ara be, cada orgue té una sonoritat pròpia i la gent té les seves preferències. 

Quan hi ha el festival venen orgues dels diferents racons de Cuba. Cadascú porta la seva música i els ballarins també competeixen per veure qui ho fa millor. 

Em vaig passar una bona estona mirant l’orgue per intentar veure com funcionava. Les peces musicals impressionaven, antigues, groguenques, plegades com un llibre, amb el títol escrit a ma a la portada.  

I l’ambient a la plaça era fantàstic. La gent ballant, altres bevent, els nens jugant... Algunes parelles de ball eren impressionants. I el que m’agradava era la naturalitat, l’ambient distès i festiu. 

Al voltant de la plaça hi ha taules on pots trobar taulers d’escacs, de dames, un futbolí... perquè el que vulgui pugui fer la seva partida. La gent és molt agradable i té ganes de parlar. També n’hi ha alguns que ja porten una bona dosi d’alcohol a les venes. 

L'edifici de l’arxiu municipal és curiós ja que és en fusta però té dos pisoso, el que contrasta amb les altres cases de fusta que son d’una sola planta. 

Prop de la plaça hi ha una fàbrica de sucre que estava aturada. El seu origen és del 1860. Primer només hi havia un “trapiche” (moli de la canya de sucre). En el 1868 es va convertir ja en un ingeni. El 1880 els nous proietaris el van modernitzar instal·lant una màquina de vapor. Va passar per èpoques bones i dolentes, canviant de mans, fins que amb la revolució de Fidel Castro la van nacionalitzar. 

M’intrigava veure-la aturada i un home que vivia allà al costat em va explicar que estava en el període de manteniment. Després de la Zafra treballa uns mesos i quan acaba la feina, passa al període de repòs i manteniment d ela instal·lació.  

Més enllà de la plaça se sentia també música; em vaig dirigir cap allà i vaig trobar la biblioteca i un altre orgue a la porta tocant. Aquí hi havia molt poca gent. 

Vaig aprofitar a entrar a la biblioteca; a l’igual que en les llibreries és decebedor veure la poca varietat de lectura que tenen. Em va sorprendre trobar alguns llibres de nivell universitari, de química, d’estadística i àlgebra... Molt curiós. Semblava com si algú hagués donat un carregament de llibres i no haguessin pensat si en aquell poble l’hi podia servir a algú.

Cuba_19: Bayamo i la Demajagua

Ens dirigim cap a Bayamo, que es troba ja a la part oriental de l’illa, a la província de Granma. A mida que es va cap a orient es respira un altre ambient, tot és més tranquil, però també més ple de cartells fent propaganda revolucionaria.

Em va sorprendre, en un dels pobles que ens vam aturar, la cua per comprar el pa. 

Fins aquest moment sempre havia vist les botigues estatals buides, per això veure aquesta amb cua em va cridar l’atenció. Suposo que acabava d’arribar el pa i estava tothom a l’espera de la seva ració.

Continuant el camí cap a Bayamo es veuen les plantacions de canya de sucre i al costat de la carretera hi ha exposada una locomotora d’un ingeni sucrer, que està molt ben conservada. 

Intento imaginar-me com devia ser la vida en l’època colonial, amb aquests ingenis en ple rendiment, els trens amunt i avall traslladant la canya cap als molins.... devia haver-hi una activitat frenètica. 

Vam arribar a Bayamo al migdia. Aquesta ciutat, tot i que hi queda menys cosa de l’època colonial, té un encant especial, a part d’estar carregada d’història. 

Hi ha dues teories sobre l’origen del nom de la ciutat, una diu que podria ser el nom d’un cabdill de la zona, mentre que l’altra teoria el relaciona amb el nom de l’arbre de la saviesa, el bayam, un arbre frondós i que dóna molta ombra.

Abans de que arribessin els espanyols, aquí ja hi havia un assentament indígena, governat per un cacic. No és estrany que ja visquessin aquí doncs és un terreny molt fèrtil i la població es dedicava a l’agricultura i la ramaderia. El riu bayamo aportava l’aigua necessària i a més tenia l’avantatge de ser navegable. 

Bayamo va ser la segona ciutat que van fundar els espanyols; ara be, en un primer moment es van instal·lar en un punt més proper a la costa. La van anomenar San Salvador. En aquell moment governava aquell lloc el cacic Hatuey que de seguida va veure les intencions dels conqueridors i es va rebel·lar explicant-ho a la gent. Per evitar que la rebel·lió prosperés sembla que Diego de Velazquez el va fer cremar viu. 

Després es van traslladar terra endins per evitar els mosquits i les terres eren més bones. Aquesta ciutat va arribar a ser el centre del poder polític de l’illa. Aquí hi havia les fundacions d’or i es considerava un punt estratègic. 

Llegeixo que els espanyols van establir bones relacions amb els autòctons, cosa que em sorprèn una mica havent matat al seu cabdill. Sembla que hi havia bona convivència i que es van prendre decisions que afavorien a la gent d’aquesta regió. La població espanyola donava feina a la població local i es van anar establint vincles entre els dues societats.  

Aquí hi va viure fra Bartolomé de las Cases. Va ser una ciutat eminentment agrícola. Com ja he dit, van anomenar a la ciutat San Salvador, ja que consideraven que l’havien salvat de les idees revolucionaries del cacic Hatuey. Els bayamesos van considerar aquest sant com un símbol i diuen que a l’església hi havia una figura de San Salvador amb la cara d’un aborigen, en record de Hatuey.

Aquí es va anar gestant el moviment independentista en el 1867 i Perucho Figueredo va compondre “la bayamesa”, un himne patriòtic que després es va convertir en himne nacional.  

Tornant enrere en el temps, en el 1513 Diego de Velazquez i els seus homes funden la ciutat i ell és el responsable del repartiment dels aborígens i les terres. 

En el 1867, els descendents d’aquests primers colonitzadors van ser els que van iniciar el procés independentista. 

De fet, la població de Bayamo s’ha caracteritzat des de sempre per la seva rebel·lia. Primer els autòctons enfront dels colons, després els esclaus, més tard la lluita per la independència i finalment la lluita contra el govern de Batista. 

La lluita per la independència es va iniciar aquí, a l’octubre del 1868. Algunes de les figures clau van ser Carlos Manuel de Céspedes, Francisco Vicente Aguilera i Perucho Figueredo. 

En la lluita per la independència l’any 1869 van crear la República de Cuba en Armas; la seva primera capital va ser Bayamo i Céspedes el seu president. El dia de la constitució de la república és quan es va cantar per primer cop l’himne la bayamesa i es va presentar la primera bandera.

Evidentment les tropes espanyoles no acceptaven la nova república i quan estaven a punt d’entrar a la ciutat de Bayamo per reconquerir-la els seus habitants van preferir cremar-la. Això va passar a començaments de 1869. 

Quan les tropes espanyoles van entrar a la ciutat només van trobar les ruïnes.

Van reconstruir la ciutat però ja en un altre estil arquitectònic, per això no es veuen cases de tipus colonial. Eren ja altres temps. Així i tot, queda algun vestigi, com l’església, que és la segona més antiga del país.  

De l’església parroquial que hi havia, amb l’incendi va quedar tan sols una capella, que és del 1740. L’any 2004, es va restaurar aquesta capella i darrera d’un dels retaules es va trobar un esbós en negre fum, que diuen que és una important obra d’art sacre, que estava amagat des del 1740. 

Aquesta església ha tingut ja des dels seus primers temps una gran rellevància. En la nau principal es va interpretar per primer cop la bayamesa. A l’atri es va beneir la bandera de la república en armes, abans de l’inici de la guerra dels deu anys per la independència.

Dins de l’església hi ha una pintura representant aquests fets; no és freqüent trobar pintures patriòtiques en l’interior d’esglésies. Jo no vaig poder entrar-hi ja que estava tancada. O sigui que suposo que la pintura segueix allà. 

La impressió que em va fer a mi és de ciutat tranquil·la, menys monumental, ja que amb l’incendi van desaparèixer els edificis colonials, i molt agradable. Com en la resta de llocs, hi ha molts contrastos entre els carrers que llueixen perquè estan restaurades les cases i altres en que necessiten un bon manteniment. 

Aquí es pot visitar la casa natal del compositor de la bayamesa i també on va néixer Céspedes. Són cases museu, amb objectes personals i es pot veure l’estil de construcció colonial. 

Per aquestes terres és freqüent veure carros tirats per burros. I em va fer molta gràcia veure una cosa similar per nens, però en aquests cas els carretons estan arrossegats per una cabra. 

Deixem Bayamo i anem cap a la Demajagua, un monument nacional que està molt relacionat amb la ciutat de Bayamo. 

La Demajagua era un petit ingeni sucrer, creat en el 1851, que en fer fallida el seu propietari se’l va haver de vendre. Va passar per una o dues mans i en el 1866, el va comprar Carlos Manuel Céspedes, amb tot el material i els 53 esclaus.  

Sembla ser que el pare de la pàtria cubana va introduir millores substancials en el funcionament de l’ingeni, entre altres coses va instal·lar nova maquinària. Va créixer considerablement i va arribar a crear una central sucrera, dedicant-se a moldre també la canya de sucre d’altres ingenis. 

Ara be, el canvi més important que va introduir Céspedes va ser l’alliberament de bona part dels seus esclaus. La ma d’obra que necessitava per fer la zafra (la collita de la canya de sucre) eren treballadors assalariats. 

El nom de La Demajagua prové de l’abre que es troba per aquí, el majagua blau que sembla que la seva fusta s’utilitza en la fabricació de mobles. 

La Demajagua és important pel poble cubà ja que aquí es va iniciar l’abolició de l’esclavatge i es considera que és on va néixer el concepte de nació cubana. L’octubre del 1868 el govern espanyol com a represàlia suposo que dels actes que van tenir lloc a Bayamo, va arrasar aquest ingeni. Va ser el primer atac contra la propietat privada cubana per part dels espanyols. Va ser aquest fet el que inicia la guerra dels deu anys. 

Quan els amos van alliberar als seus esclaus i es van adherir a la lluita per la independència, molts d’aquests esclaus van agafar els cognoms dels seus antics amos i es van unir també a la lluita. 

Rosa la bayamesa és una d’aquestes esclaves alliberades, que va néixer en el 1834 i es va convertir en la capitana Castellanos, tot i que per tot arreu se la coneixia com Rosa la Bayamesa.  

La visita del lloc em va decebre. No queda gairebé res. És una zona enjardinada, amb unes restes de maquinaria i una campana. Són les restes després de la destrucció per par dels espanyols. El parc es va crear en el 19868. 

La campana és tot un símbol de la revolució iniciada per Céspedes. Quan es va crear el parc es va construir un arc, que simbolitza Cuba i és on es va penjar. Però abans aquesta campana havia estat a diferents llocs, també va desaparèixer una temporada, ja que la van robar. Tot i que aquesta és la seva ubicació s’ha desmuntat més d’un cop per dur-la a reunions del partit presidits per Fidel Castro, i sempre ha anat molt custodiada i protegida. 

Es veuen les restes del moli, crec que era elèctric el que havia instal·lat Céspedes.