Iran_9: illa de Qeshm. Manglar de Hara

A la tarda anem al bosc del mar o manglar de Hara, que es troba entre el continent i l’illa de Qeshm. L’espècie de manglar que predomina és l’anomenada Avicennia marina, que aquí se la coneix amb el nom de hara.

Aquest tipus de manglar poden arribar a tenir 8 metres d’alçada; tenen l’escorça llisa i grisosa, i les seves arrels són aèries, el que li permet agafar l’oxigen de l’aire. És resistent a la sal de l’aigua de mar i excreta la sal per les fulles; cristal·litza en la cara de sota de la fulla. Floreix a l’estiu i després les llavors cauen al mar, on torna a sorgir una nova planta. 

Les fulles tenen un elevat poder nutricional pel ramat. En la medicina tradicional persa es feia servir aquesta planta per tractar diverses malalties infeccioses, com la verola, així com el reuma, ulceres i abscessos. Actualment s’està investigant la seva activitat antiviral; un dels estudis que he trobat és sobre l’herpes i sembla que hi ha resultats prometedors. 

En la zona del manglar la fondària de l’aigua es d’uns 3 metres i el sòl del fons és salí. Quan hi ha marea baixa, aquest bosc de manglars es veu dispers en diferents illes, però quan puja la marea queda submergit; no sé si tot o en part.

Aquest bosc del mar és l’habitat d’aus migratòries que s’aturen aquí a l’hivern (gavines, cormorans, flamencs, cigonyes, pelicans, àligues). També hi ha rèptils, peixos, artròpodes, mol·luscs bivalves, tortugues verdes, serps aquàtiques. Els ocells nadius també busquen refugi en aquest bosc. 

L’expansió del bosc de manglars és lenta, en canvi el seu decreixement va en augment. És per això que l’any 1972 es va declarar àrea protegida i és una reserva de la biosfera. L’ús comercial esta restringit a la pesca, majoritàriament gambes, als recorreguts turístics, i els manglars nomes es poden tallar per alimentar al bestiar. 

Vam fer un recorregut en barca pel manglar. Vam poder veure algunes aus i també una antiga casa de pescadors. Una superfície elevada, instal·lada sobre pals de fusta, i a dalt una tenda. 

Va ser un passeig agradable; els manglars sempre m’agraden, per les formacions de les seves arrels, per la tranquil·litat de desplaçar-se pels canals... Tot i que la quantitat d’aus o altres animals que hi vam veure era mot minsa.

Iran_8: Illa de Qeshm. Vall de les estàtues o vall de Tandis-ha

Continuem cap a la vall de les estàtues o vall de Tandis-ha, que està al peu del sostre de Qeshm. De fet és el que queda de l’altiplà que connectava amb el sostre de Qeshm, que està just al costat. 

Quan la illa va emergir i l’aigua de mar es va anar retirant gradualment, la superfície de l’illa va augmentar; una de les àrees que havia estat submergida era la vall de Tandis i en el procés d’emergir es va erosionar significativament, entre altres coses per l’efecte de les onades. Poc a poc aquesta erosió va anar disminuint i no va arribar fins al que és ara el sostre de Qeshm, que s’ha conservat intacte. 

En aquesta vall, com en altres llocs del geoparc, les capes més externes, que generalment són més dures que les que hi ha a sota, s’han degradat en molts punts, fent que també les capes interiors hagin patit l’erosió. Això és el que ha provocat les formes que adquireixen les roques d’aquesta illa. 

En alguns llocs d’aquesta vall es poden trobar fòssils, aïllats o en colònies. I també sediments, crec que argilosos, que han anat ajudant a configurar el paisatge. 

Hi ha qui diu que una de les formes s’assembla a una àliga, una altra diuen que recorda al cap e Cleòpatra... Jo sóc bastant negada per veure formes a les roques. Tot i així, les formacions rocoses són molt curioses. Em va recordar una mica el desert blanc d’Egipte.  

Iran_7: Illa de Qeshm. Guran.

No massa lluny de la vall de Chahkooh es troba el poble de Guran, que està a uns 12 Km de Tabl (en aquesta illa tot està molt proper) a la mateixa costa, davant de la part continental. 

Ja en l’època de Dario I, cap a l’any 500 a. C., els perses controlaven la navegació pel golf pèrsic. I al llarg dels segles l’illa de Qeshm va adquirir una gran reputació en la construcció dels vaixells. Els vaixells tradicionals, anomenats lenge o lenj, es feien servir principalment pel transport de mercaderies. 

Els vaixells que sortien d’aquestes drassanes eren de molt bona qualitat i a part dels que es fabricaven per la població local, també rebien encàrrecs d’altres països. Les drassanes es trobaven principalment en la costa nord, i encara se’n conserven algunes, com les que hi ha a Guran.

A Qeshm encara es continuen construint vaixells de la forma tradicional, en fusta, de forma manual i sense plànols. La importància de les drassanes que resten és que permet preservar aquesta tècnica de construcció. 

En altres drassanes que hi ha a l’illa es dediquen a la reparació dels antics vaixells o a la construcció d’embarcacions en fibra de vidre, que requereixen menys temps.

La ubicació de la població de Guran és excepcional, al costat d’un gran manglar, que ha fet d’espigó natural. Em sembla que les drassanes que hi ha aquí han estat funcionant uns 900 anys. Mantenir-les en funcionament no ha sigut fàcil; un dels problemes que hi ha hagut en els darrers anys ha sigut el boicot econòmic internacional a Iran, que va encarir molt l preu de la fusta i la maquinària. 

Un altre dels problemes que es presenta és que cada cop hi ha menys gent que conegui la tècnica de construcció i manteniment d’aquests vaixells.

Un d’aquest vaixells pot costar entre 300.000 i 500.000 euros, i es triguen uns dos anys en construir-lo. Es fan servir diferents tipus de fusta pels diferents components; per exemple el buc es construeix en teca, que s’ha d’importar de paisos tropicals com Myanmar, Índia o de l’Àfrica. 

Ja des de ben antic, la població de Qeshm tenia fama de ser bons comerciants i navegants. Actualment encara es fan servir els lenjs per la pesca, pel transport de mercaderies i també els cercadors de perles. Antigament es feien grans trajectes amb aquests vaixells, però ara únicament es fan servir en trajectes en el golf, per exemple pel comerç amb Oman i Dubai. 

Sembla que no tot el comerç que hi ha per aquestes costes és legal; hi ha força contraban. Des de l’any 1991 Qeshm és una illa de lliure comerç. 

La tècnica de navegació amb aquests vaixells tradicionals passava de pares a fills. S’orientaven amb el sol, la lluna i les estrelles i tenien diferents formules per calcular la posició així com la fondària de l’aigua. Segons el tipus de vent que bufava, el color de l’aigua i l’alçada de les onades podien fer una previsió del temps. Els viatges es planejaven tenint en compte els vents, que en el golf bufen de nord a sud durant sis mesos. 

Actualment en la navegació es combinen els coneixements tradicionals i la tecnologia actual. A les brúixoles hi tenen anotat el nom de les 7 estrelles que els antics feien servir per orientar-se. 

Ara be, diuen que hi ha pocs joves que es vulguin dedicar a la navegació actualment. Molts iranians venen a aquesta illa però és sobretot per fer compres. Hi venen famílies, però també petits comerciants, per aprovisionar el seu establiment. 

La gent de l’illa estan esperançats ja que pensen que quan s’acabi la construcció del pont que uneix Qeshm al continent, vindrà molta més gent a comprar, i per tant també es necessitaran més vaixells. Els constructors de vaixells opinen que els de fibra de vidre son menys resistents que els tradicionals, els lenjs, i que potser’estimularà la seva construcció. Un lenj pot estar en actiu uns 100 anys. 

Des de l’any 2011 la construcció d’aquest vaixells tradicionals està en la llista de la Unesco de patrimoni cultural en perill. 

Per alguns comentaris i fotos trobades per la xarxa sembla que a part de les drassanes de Guran n’hi ha també en algun altre poble.

Iran_6: Illa de Qeshm. Vall de Chahkooh.

Era un dia una mica boirós quan vam anar a la vall de Chahkooh. Aquesta vall es troba a 15 Km de Tabl. El paisatge fins allà és àrid, desèrtic, tan sols alguna acàcia aquí i allà, un tant polsoses.

Just a l’entrada del parc hi ha un rètol explicatiu. La formació d’aquestes gorges estretes de parets molt verticals és deguda a fractures provocades per moviments en l’anticlí de Salakh. 

L’illa de Qeshm està formada per capes paral·leles de roca sedimentària, que degut a les pressions van patir un cert plegament anticlinal (formant una cresta). La ruptura d’aquests anticlins està relacionada amb la formació de les doms de sal i la de la vall de Chahkooh. 

Altres factors que han influït en les formes que s’observen avui en dia és la cristal·lització de les sals, quan s’evapora l’aigua de mar i l’erosió provocada pel vent i l’aigua. 

Tota l’illa havia estat coberta de mar, el que explica que es trobin molts fòssils marins. Suposo que això també explica que molta d’aquesta roca sigui de tipus calcari, que es degrada amb un certa facilitat. 

L’entrada a la vall és àmplia, però a mesura que t’apropes a les gorges va fent-se més estret i un cop allà, et trobes en un mon curiós. Gorges estretes que en alguns casos les seves parets no estan separades més de mig metre. I l’alçada de les parets és també impressionant, 100 m.

En el fons de la vall o la gorga hi ha una sèrie de pous; en persa Chhkooh vol dir muntanya dels pous. 

Molts d’aquests pous s’haurien creat de forma natural, en quedar cobert el sòl per aigua, en els punts més febles s’hauria dissolt i les pedres arrossegades amb la corrent haurien ajudat a formar aquests pous. Després la població local va aprofitar-los per tenir reserves d’aigua neta.

Una de les característiques d’aquest terreny és que és impermeable, el que permet conservar l’aigua al seu interior. 

Hi ha un passadís principal que està creuat per un altra molt més estret. En les dos vies s’observen relleus curiosos a la paret i cavitats ovalades i arrodonides, degudes a l’erosió. 

Va ser una llàstima que el dia no acompanyava massa i la llum no era massa bona. Així i tot, el lloc és impressionant. Em sentia petita al costat d’aquelles parets, En alguns llocs gairebé no veies el cel. 

I en sortir, quan l’espai ja era més obert, algun arbre em va sorprendre trobar un petit ocell verd. Sembla mentida que en aquell paratge tant àrid hi hagi vida.

Iran_5: illa de Qeshm. Sostre de Qeshm. Salakh.

A la tarda vam anar al que anomenen el sostre de Qeshm. En aquesta illa han creat un geoparc per potenciar el turisme i contribuir a l’economia local. El que anomenen el sostre de Qeshm forma part d’aquest parc. Aquest geoparc és únic en l’orient mitjà. Es va crear en el 2006.

El que s’anomena el sostre de Qeshm és un altiplà que es troba en la part central de l’illa, des d’on es pot veure la costa nord. És l’altiplà més extens i més alt que hi ha i dona una bona perspectiva del paisatge. 

La part superficial del sol està formada majoritàriament per pedra calcària, que està coberta per fòssils. A les vores és majoritàriament tipus sedimentari, marga i sorra, degut a l’erosió. 

Estudis geològics, basats en les semblances entre els anticlins de Qeshm i de les muntanyes Zagros, a la part continental d’Iran, indiquen que aquesta illa podria ser la part sud d’aquest massís. L’erosió causada pel vent, el mar i les pluges estacionals pot haver configurat la geomorfologia actual. 

Vam deixar el vehicle al peu de la muntanya i des d’allà s’inicia la pujada; si no recordo malament al començament hi havia alguns graons marcats que faciliten l’ascens. En 10 o 15 minuts de pujada ja s’arriba al pla. És impressionant i compensa el petit esforç de la pujada. L’extensió que s’obre al teu davant, les vistes, el silencia, la grandiositat... És el conjunt el que em va sorprendre.

Aquí hi havia un antic poble (Kalat-Koshtaran) del que queden restes de les parets, i s’hi ha trobat peces de ceràmica i terrissa. Hi ha també alguna cisterna coberta (que jo no vaig veure) i es pensa que en els darrers anys els habitants de Tabl i Salakh han estat utilitzant aquesta zona per venir-hi de pícnic en els mesos de més calor. 

És un paisatge desèrtic, amb algunes acàcies, i poca vegetació més. L’entorn color terrós, que amb la llum de tarda quedava molt bonic, tot i que no era un dia molt clar, hi havia certa boirina.

Les formacions rocoses son curioses; en alguns llocs és com si el terra s’hagués inflat; suposo que degut a la diferent composició del terreny, els materials més tous han desaparegut i queden aquests buits. 

I allà, en aquella gran esplanada, si t’hi fixes pots veure algunes obres d’art, creades per artistes locals. Algunes costa reconèixer que ho són i pots passar pel costat sense adonar-te’n; d’altres ja veus que la disposició de pedres o branques fent dibuixos no és natural. Em va sorprendre perquè és un art efímer, ja que poden ser esborrades pel vent, o per gent que hi camini per sobre. 

Suposo que aquestes obres d’art formen part del projecte d’art nòmada global, es va fer a l’illa de Qeshm al desembre de 2016 i que es va inaugurar a la població de Salakh. Hi van participar 11 artistes iranians i 9 d’altres països (Alemanya, França, Suïssa, Eslovàquia, Holanda, Letònia I Corea del sud). Aquesta era la quarta edició del projecte; la primera va ser Corea del sud.

En aquest projecte els participants creen obres d’art utilitzant materials que es trobin en la natura en el lloc on es realitza l’obra. L‘objectiu es potenciar la conservació i sostenibilitat del medi ambient. Un dels artistes Iranians més coneguts en aquest mon és Ahmad Nadalian. 

Nadalian té una mena de museu a Ormuz, el “Paradise Art Center” que té l’objectiu de promocionar l’art mediambiental en el golf pèrsic. 

Segons aquest artista el que fan es art mortal que es dissol en la natura. El missatge dels artistes de la terra, com els anomena, és crear un medi ambient estable i evitar la destrucció de la natura. A més, pretén donar a conèixer la cultura local.

Vam poder gaudir de la posta de sol en aquell paratge en certa forma inhòspit, erosionat al llarg del temps, que dona formes curioses. Després amb la llum del capvespre vam baixar i ens vam dirigir cap a la població de Salakh. 

Allà vam conèixer a Ahmed Nadalian i vam poder veure una petita exposició de fotografies de les obres realitzades en aquests projectes. 

Després vam anar a una de les cases locals que ens preparaven el sopar i ens van oferir un petit concert de música local. 

Era ja fosc i el poble es veia desert. Suposo que aquí són de majoria xiïta ja que la mesquita té dos minarets. Tot i que és un poble senzill, algunes cases tenen petits detalls decoratius. 

Les dones que ens preparaven el sopar portaven la típica màscara rectangular, com les de les dones de Bandar Abbas. Ara be, aquestes eren molt més simples i tapen molt menys la cara; el forat pels ulls és molt més ampli i dona la sensació de ser nomes tres tires de tela negra enganxades: dalt, baix i el centre que separa els ulls i cobreix el nas. 

Salakh està a pocs quilometres de Tabl, a l’altra costa. Em va cridar l’atenció la vestimenta de les dones: sota del vestit que els hi cobreix el cos porten un pantalons de roba fina, que s’estrenyen en arribar al turmell, on acaben amb una franja brodada d’uns 20 cm. De fet, és aquesta part de baix de tot l’únic que es veu. 

En quant a la música que tenien que tocar, em va decebre una mica. Al començament eren tan sols dos nois, un d’ells amb un gran tambor, i després s’hi va afegir algun xicot més. Cantaven, picaven de mans seguint el ritme... Acabat el “concert” vam tornar a Tabl a dormir.