Iran_24: Xiraz. Naranjestan.

Sortint de la mesquita vam anar a veure la casa museu anomenada Naranjestan, que vol dir casa de les mandarines. En el jardí hi ha molts arbres fruiters, no tinc clar si de taronja amargant o de mandarines. També es coneix com la casa Qavam.

La família Qavam va tenir gran influencia a Iran durant diverses dinasties. Eren mercaders però van formar part de diferents governs.

Aquesta família havia controlat la regió de Xiraz; cobraven fortes taxes als grangers, cosa que generava gran descontent en la població. 

Sembla que els Qavam es van apropiar de moltes terres, al llarg dels anys; diuen que almenys 50 pobles van passar a les seves mans. Durant uns 150 anys aquest clan familiar es considerava com si fos el xa de Xiraz i la seva zona d’influència o control era gran, arribava fins a la costa, a Bandar Abbas. 

Això es va acabar cap als anys 1930, quan el xa Reza els hi va retirar tot el poder i va exiliar tota la família a Teheran. 

Aquest complex es va construir entre 1879 i 1886 i s’atribueix la seva construcció a un dels nets de la família Qavam. L’any 1965 va convertir-se en la seu de l’institut d’Àsia i de la Universitat de Xiraz. Ara hi ha també un museu, on es recullen diverses peces antigues. 

Aquest edifici va ser construït per artesans de la mateixa ciutat de Xiraz. És una construcció feta en totxanes, que diuen que és un bon exemple del tipus de cases de les famílies benestants al segle XIX. 

Aquest complex tenia diversos edificis. Hi havia la part dedicada als treballadors i servei, una altra dedicada a la família. 

També hi havia les sales i edificis per les recepcions i reunions amb els dignataris Qajar. Hi havia banys privats, banys públics. No hi faltava la sala per les cerimònies religioses, una presó i els estables. La presó i els estables ja no es conserven. 

Els diferents edificis estaven comunicats per passadissos subterranis. La gent venia aquí a fer gestions administratives. 

El que es visita ara és impressionant. Ja abans d’entrar a banda i banda de la porta d’entrada es poden veure els relleus de figures de soldats Qajar. En el vestíbul es poden veure més decoracions a la pedra i sostres treballats amb tocs de color blau. 

Un cop a dins et trobes un jardí molt agradable, amb els arbres flanquejant el camí central que du cap a l’edifici principal. Les rajoles de les parets amb colors vius, roses, blaus i grocs, com a tons predominats, donen un aire alegra a l’entorn. 

La façana de l’edifici principal és espectacular. Hi ha relleus i decoracions per tots els gustos. Una figura que es pot veure és la del lleó i el sol. Aquest conjunt és un dels símbols que s’ha associat més sovint amb Pèrsia. Va ser l’emblema de Pèrsia quan governava la dinastia Qajar (1794-1925). 

Ara be, aquest símbol (el sol i el lleó) ja tenia importància molt abans. Fa referencia a quan el sol està en la constel·lació del lleó, però també es relaciona amb els antics símbols de la reialesa, i el seu llinatge diví. El sol era el que governava en els cels i el lleó en els animal i els homes. 

Els timúrides ja van fer servir aquest emblema amb els dos símbols, però va ser la dinastia Qajar la que ho va adoptar com a emblema oficial, cap al 1850. El disseny va anar canviant amb els anys, al començament el lleó estava generalment estirat a terra i el sol tenia cara humana, i més tard el lleó estava aixecat, portant una espasa, i darrera seu el sol amb una corona, fet que reforçava la idea del poder reial. Van passar de ser dos símbols aïllats a formar un sol símbol.

És un edifici de dues plantes i un semi soterrani en el que hi ha el museu. La planta baixa té un gran vestíbul ple de miralls. És impactant. No puc dir que m’agradés, però si que deixa bocabadat. És una sala amb columnes, on tota la superfície és plena de miralls i decoracions lluents. 

El que em va sorprendre és que la decoració era força diferent d’una sala a l’altra. Algunes eren gairebé sòbries, les altres amb profusió de pintures... Diuen que l’estil de la decoració de les cases de Xiraz era únic. En aquesta època era habitual pintar i decorar els sostres de les cases, que eren de fusta.

El conjunt decoratiu el vaig trobar un tant excessiu, però mirant els detalls per separat, eren fantàstics.

Iran_23: Xiraz (Shiraz). Mesquita rosa.

Xiraz és molt diferent de Teheran; em va agradar molt més, potser perquè feia molt bon dia. Al sol feia calor, tot i estarà començament de gener, i a l’ombra feia més aviat fred, però com que el cel estava net i clar, era molt agradable.

Vam anar a veure la que es coneix com la mesquita rosa. La façana que dóna al carrer és bonica, però res de l’altre mon. La decoració és en blau amb un bon predomini del rosa, que no és massa habitual. 

Quan s’entra a l’interior del recinte es veu el pati, amb un estany central, i tot al voltant porticat. 

El conjunt és molt agradable, i si mires les decoracions amb detalls veus que les pintures de les rajoles no són nomes decoracions florals, sinó que hi ha una mena de medallons amb representacions de cases enjardinades o altres escenes.

En una banda del pati hi ha l’entrada a la sala de pregària. És espectacular. Una explosió de color que combina amb les formes i mosaics que decoren l’interior, tant el sostre com les columnes. Les columnes són d’una sola peça, el capitell no es fet apart. 

Aquesta mesquita és del període Qajar; la seva construcció va durar 12 anys i es va acabar en el 1888. Els seus dissenyadors van fer servir els vitralls per donar-li un aspecte molt original. La llum que entra per tots els finestrals a través dels vidres de colors crea un ambient únic. 

Els vidres de colors a l’Àsia occidental tenen el seu origen en el segle VIII, quan el que es coneix com el pare de la química Jabir ibn Hayyan va escriure el seu llibre titulat “Kitab al-Durra al-Maknuna” que vol dir “la perla amagada”. En aquest llibre dona 46 receptes per fabricar vidres de colors i a més explica la tècnica per tallar aquests vidres imitant les pedres precioses, per obtenir gemes artificials. 

Jabir ibn Hayyan va néixer a l’Iran l’any 722, i va escriure una gran quantitat d’obres de temes molt diversos; se n’hi atribueixen unes tres mil. Un dels seus llibres és sobre les propietats químiques, un altre sobre pesos i mesures, un sobre combinacions químiques, un altre sobre colorants i tints... Va ser pioner en operacions bàsiques de laboratori químic, com la sublimació, destil·lació, cristal·lització, fusió.... 

Va obtenir diversos reactius (àcid sulfúric, sosa, barreges d’àcid nítric i clorhídric) que li van permetre atacar els metalls i obtenir sals metàl·liques (carbonats, nitrats, sulfats...). La utilització d’aquestes sals en processos de fusió i vidriat li va permetre obtenir rajoles i vidres de colors. 

Més tard, cap al segle XIII, els venecians van començar a endur-se’n aquest tipus de ceràmica vidriada i van copiar-ne l’estil i la seva fabricació. 

La sala no és massa gran i hi havia força gent, amb el que per fer fotografies era una mica empipador. Sempre estaves davant d’algú i al mateix temps tenies algú que també et tapava les teves fotografies. 

Després de tants dies sense trobar altres turistes costava adaptar-se. 

Tot i la gent, passejar per allà, entre els columnes, o seure en un racó a terra i contemplar els jocs de llums i colors val la pena.

Iran_22: illa de Qeshm. Laft.

Ens quedaven unes hores encara a l’illa abans d’agafar l’avió per anar cap a Shiraz, així que vam anar a dinar a Tabl i a la tarda vam fer una ultima passejada per Laft.

Vaig pujar primer cap a l fortalesa, per tornar a veure la vista des d’allà dalt. Amb la llum de la tarda els pous que hi ha a tocar del mur es veien molt més be. 

Mentre era allà va aparèixer un grup de nenes d’una escola. Anaven totes vestides igual: camisa llarga i pantaló a joc, de color rosa i mocador blanc amb un ribet també rosa. En canvi la mestre anava de fosc. Les nenes duien una bossa de plàstic amb el berenar (o això em va semblar). Van deixar els paquets a terra i es van posar a córrer pujant i baixant les escales un i altre cop; semblava que fessin una cursa. La mestra ho controlava des de dalt de l’escalinata. 

Vaig deixar a les nenes fent exercici i vaig anar baixant per la part antiga fins al port. Eren carrerons estrets, no s’hi veia a ningú, tan sols algun que altre gat. No està pavimentat el terra, pel que dona l’aire de polsós. Tot i això, hi ha alguna casa amb aire condicionat, d’altres tenen el lloc per posar l’aparell però està buit. També es veu alguna torre del vent en bon estat. 

Els carrers i cases de la part alta, propers al fort estan en més mal estat que les que es van trobant baixant. Quan s’arriba prop de la carretera i del mar, les cases i carrers estan més cuidats i hi ha més construccions noves.

La posta de sol atrau a la gent a la vora del mar. Hi ha alguns locals asseguts gaudint de la fresca i la llum del final del dia. És agradable. 

L’estada a les illes arribava al final. Vam anar a l’aeroport per agafar el vol cap a Shiraz. I llavors vaig ser conscient de que havíem gaudit de força llibertat en el tema de tapar el cap. Va ser en passar el control d’entrada, homes i dones per separat. El pas de les dones, sempre amb una cortina al davant. 

Una altra dona i jo vam passar darrera la cortina on vam trobar dues dones policia. L’altra dona portava un mocador entortolligat al cap, deixant al descobert coll i orelles. L’hi van fer treure i l’hi van col·locar be, el que consideraven que era la forma correcte. 

Jo duia un buf, una peça elàstica circular que em cobria el cabell; per tant també coll i orelles a la vista. M’ho va fer treure i quan va veure que no podia posar-m’ho de cap altra forma va arrufar el nas. 

Me’l va fer posar que tapes be les orelles. Veient que la cosa es complicava vaig posar-me també un mocador al coll. Això la va satisfer. Després ens van estirar les camises, el més avall que van poder. 

Volàvem a Shiraz, ciutat santa, per tant calia complir al màxim les normes. Va ser llavors quan vaig adonar-me de que a les illes era un petit paradís de llibertat. Anaves tapada, però sense ser massa estrictes; quan estaves per les valls si no hi havia ningú et podies destapar el cap. 

I l’ambient a dins de l’aeroport ja és un altre també. Res del colors de fora, aquí ja predomina el negre. Les dones ja van tapades amb les gavardines o els xadors negres, mocadors foscos...

L’avió no va sortir amb massa retard. En una hora i mitja canvies de mon. Les illes molt rural, paisatgístic, mentre que Shiraz és ja una gran ciutat.

Iran_21: illa de Qeshm. Vall de les estrelles.

A continuació anem a la vall de l’estrella caiguda. Aquesta vall no està massa lluny e la ciutat de Qeshm. Diuen que és el lloc més visitat de l’illa.

L’origen del nom és perquè la gent local creu que en el passat una estrella, un cometa o meteorit va caure aquí i en impactar amb el sol les pedres i la terra van sortir expedides cap a l’aire on van quedar congelades formant aquestes formes geològiques. 

Una altra creença popular és que en aquesta vall a la nit hi habiten fantasmes i criatures sobrenaturals; a la nit les formacions rocoses i el soroll del vent bufant poden haver donat lloc a aquestes llegendes. 

Com en les altres valls que hem vist en aquesta illa, les formes que han agafat les roques són degudes a una combinació de fenòmens. Per una banda l’erosió del vent i la pluja, i per altra banda, les capes de terreny de diferent resistència. Així que les capes més toves s’han anat disgregant i s’han conservat les més dures. 

Aquests dos tipus de capes es poden veure n les parets, unes toves, de color clar, que pot ser ocre o gris clar, i les més dures que són de color blanc i gris fosc. Les capes internes toves han patit l’erosió, mentre que les de sobre seu, que generalment contenen calç han resistit l’erosió. 

Quan les capes superiors també han sucumbit a l’erosió és quan s’han format estructures similars a petites gorges. 

En algunes àrees es poden veure estructures en forma de columnes o pilars, algunes en forma punxeguda. 

Aquestes formacions són degudes sobretot a les tempestes de pluja estacionals, que renten aquests pilars, de forma circular, erosionant les parts toves. Moltes d’aquestes formes tenen la part de sobre coberta per roca dura, com si portessin un barret que protegeix l’estructura de columna. 

En alguns llocs el terreny és molt tou. Per això indiquen que no s’ha de pujar a aquestes formacions ja que es poden ensorrar i pot ser perillós, a part de destruir un patrimoni geològic important. Tot i que semblen formes resistents son molt vulnerables ja que les capes baixes s’han anat ja erosionant. 

La formació d’aquesta vall va començar fa 5 o 10 milions d’anys i després l’erosió ha fet la resta. Una feina de molts temps que ha anat dissolent la muntanya i ha creat el paisatge que es pot veure ara. És impressionant, com tantes altres valls d’aquesta illa, que jo no sabia ni que existís, abans de decidir venir per aquí.

Costa una mica imaginar que el terreny que trepitges era la base d’aquestes muntanyes, que hi havia moltes capes de sediments per sobre. A diferencia de l‘illa d’Ormuz, aquí els colors no són molt atractius. Tot va de games d’ocre, color terrós, que a la posta de sol pot agafar tonalitats boniques, però no a ple migdia quan la llum és inclement i cau gairebé vertical. 

Aquí l’atractiu son les formacions rocoses, els volums, siluetes, passatges... Al començament, el camí és ampli, ben marcat, després ja et fiques entre les roques, el sol ja és més ondulat, les columnes i parets arrodonides, altes... et sents petit allà al costat. Hi ha parets que recorden una mica els tubs d’un orgue, ja que s’han creat canals verticals. És impressionant.

Després pots pujar al pla que hi ha a dalt i veus aquesta vall des del sostre. És espectacular. Recorda una mica el canyó del Colorado, als Estats Units. Ja sé que ni el color ni les dimensions tenen res a veure, però m’hi v fer pensar. Estàs a la part alta de l’altiplà, i a sota veus les columnes i agulles, els camins, passatges, com si fos un laberint. És impactant veure l’efecte fenòmens naturals.

No sabria dir si em va impactar més vist des de dalt o des de baix. Des de dalt impressiona la vista i sobretot l’extensió que cobreix, però des de baix és la sensació de petitesa el que impacta. Quan tornava cap a l’aparcament, caminant per la part baixa, hi va haver un moment en que em vaig despistar de camí. Hi ha fletxes que marquen la ruta, però una estava caiguda i la vaig interpretar malament. O sigui que vaig agafar una via estreta que em va portar a un cul de sac. Sense sortida. 

Així que vaig haver de tornar enrere i provar per l’altra ramal, que sí, va ser el que tenia sortida. Va ser un breu instant en que em vaig adonar que el pas es feia cada cop més estret, que sabia que la sortida estava allà mateix, darrera d’aquella gran paret que barrava el pas. Era frustrant i alhora tenia encara més la sensació de ser minúscula en aquell laberint de columnes i roques. 

En la part alta es pot trobar una planta que sembla gairebé seca, mig rebregada, però que està ben viva. I que sorprèn trobar-la en aquest paratge tant inhòspit. Hi ha alguna planta més, crec que tipus acàcies.