Illes Bijagós_1. Bolama

Aquest és un viatge molt curt per les illes Bijagós, que pertanyen a Guinea Bissau. Guinea Bissau té una part continental i aquest arxipèlag, que té prop de 90 illes, de les que tan sols 17 estan habitades. 

El viatge fins a Bissau és una mica pallissa, i la companyia aèria, la TAP, em va decebre. En tenia millor record. El vol cap a Lisboa va sortir amb retard, després un cop havia aterra l’avió, van trigar molt a deixar-nos sortir. Quan vam arribar a la terminal ja estaven anunciant com darrer avís pel vol a Bissau. Vam córrer i vam arribar just abans de que tanquessin l’accés. A mi em sembla que era abans de l’hora que marcava a la tarja d’embarcament. Vam pujar al bus que ens portava cap a l’aparell, però un cop allà ens van tenir tancats durant mitja hora sense deixar-nos baixar, ja que encara estaven netejant l’aparell. 

En el temps que ens van tenir allà esperant la gent que venia de Madrid i que van arribar a la porta molt poc després que els provinents de Barcelona, podia haver arribat a agafar el vol, però ja no els van deixar. És el primer cop que trobo que vols de la mateixa companyia, tenint els passatgers allà, no els deixin embarcar. 

Quan ens van deixar accedir a l’aparell va ser molt lentament ja que a l’entrada ens tornaven a controlar els passaports. Finalment el vol va sortir amb més de mitja hora de retard. Hi havia forces seients buits, jo estava sola en un lloc de tres. No és estrany ja que després vam saber que hi havia hagut força gent que s’havia quedat a terra. 

Una curiositat més d’aquesta companyia: en els dos vols ens van donar exactament el mateix menjar, que no és que fos massa bo. 

Vam arribar a Bissau prop de les onze de la nit. O sigui que va ser arribar i anar a dormir. No vam veure pràcticament res de la capital del país. Una petita volta per anar a canviar diners i poc més. L’euro es canvia per 660 CFA. Per les fotografies que he vist de la capital tinc la impressió que nosaltres no vam veure la part més cuidada de la ciutat, sinó un barri senzill, sense res destacable. 

Des de Bissau vam anar en cotxe fins a Quinhamel on embarcàvem ja cap a les illes Bijagós. En aquest racó de mon les marees són molt importants, canvia molt el nivell de l’aigua. 

Quan vam arribar al port, vam veure que no hi havia moll, s’havia de pujar a la barca des de l’aigua. Això sí, amb una escaleta. Però el tram per arribar fins allà era un camí fangós i amb pedres. Va ser el primer contacte amb el que seria cada dia. Peus en remull constant, a vegades amb sandàlies, d’altres descalç. I amb l’equipatge. Per sort l’equip que dúiem es cuidava d’aquest detall. Jo no em veia massa capaç de lidiar amb el fang, les pedres i la bossa, sense acabar relliscant. 

Vam estar navegant més de dues hores fins a la illa de Bolama. Primer es navega per un canal fins que se surt al mar. Els manglars són l’estrella del primer tram de recorregut; aquí i allà es pot veure algú desplaçant-se pel canal amb la seva barca a rems. En els manglars es poden veure algunes aus, entre elles pelicans. 

Quan se surt del canal la cosa es va complicar una mica, ja que el mar estava força mogut. En tots els trajectes teníem que dur la jaqueta salvavides. He de dir que és el primer cop que trobo jaquetes de la mida adequada. En general són molt grosses i incomodes. Aquestes eren de la mida adequada, s’ajustaven be, i no és que fossin còmodes però no engavanyaven tant com altres que he dut en altres llocs. Em va sorprendre que totes duien un xiulet lligat i guardat en una de les butxaques. 

A la barca teníem també impermeables, que quan vam sortir a mar obert ens vam haver de posar. Aquesta estona feia fred, però la resta de trajecte, caloreta. 

En aquesta època les temperatures són molt agradables. El xoc va ser de tornada a Barcelona, els primers dies no em treia el fred dessobre. 

El tram que es va per mar, com que no hi ha res a mirar se’m va fer una mica pesat. També estàvem cansats dels viatge, de que havíem dormit poc, i les cadiretes a la barca no eren massa confortables per fer una becaina. 

Vam desembarcar a la illa de Bolama. Sentia molta curiositat per aquesta illa que havia sigut la capital de Guinea Bissau en l’època colonial portuguesa. Va ser tota una sorpresa. 

Quan vaig triar aquest viatge no en sabia pràcticament res de les illes Bijagós. Per això em va atraure venir fins aquí. La primera referencia escrita que hi ha sobre aquest arxipèlag és del 1456. Son les narracions dels primers exploradors europeus que van descriure a la gent d’aquestes illes com a bons navegants, guerres, que es dedicaven al tràfic d’esclaus i a la pirateria. 

Quan els portuguesos van arribar a les costes de Guinea Bissau en el 1446 aquest territori formava part del regne de Mali i les illes eren centres comercials de la costa africana occidental pel que tenien un bon “exercit” per defensar-se. Això va fer que quan els portuguesos van intentar apoderar-se de les illes en el 1535 van ser derrotats i no ho van aconseguir. 

Durant el segle XVII i XVIII a les illes s’hi concentraven les partides d’esclaus que després sortien cap a Amèrica. En el segle XVIII i XIX tant Gran Bretanya, com França i Portugal vcan intentar conquerir la illa de Bolama i sotmetre a la seva població, però van trobar una forta resistència. 

L’any 1870 Portugal va aconseguir conquerir-les però la resistència estava sempre present. Hi va haver diverses revoltes al llarg dels anys. Algunes de les destacades en el 1900, en el 1913-15, 1917, 1918, 1924 i 1936. O sigui que la població no els hi posava gens fàcil. 

La guerra per la independència de Portugal va ser llarga, del 1963 al 1974. Però el país va patir després una nova guerra, aquest cop una guerra civil 1998-1999. Si no estic confosa aquesta guerra no va afectar massa a les illes. 

Al llarg del segle XX alguns exploradors van visitar les illes Bijagós i van documentar la vida dels seus habitants. 

La illa de Bolama abans formava part de l’arxipèlag de Cap Verd. Va ser en el 1879 que es va separar i es va convertir en la capital de la Guinea Portuguesa. 

Sembla que abans de l’arribada dels portuguesos aquí ja hi havien arribat els britànics, i hi havia instal·lat una factoria o establiment comercial. És en base a aquest fet que els britànics reclamaven el seu dret sobre aquestes terres. Davant del litigi, el president d’Estats Units va fer d’àrbitre i les proves presentades van donar la raó als portuguesos. 

La ciutat de Bolama es troba en la illa del mateix nom. L’ètnia majoritària en aquesta illa són els mankanyes, tot i que també hi ha bijagós. 

Es dediquen principalment a la pesca i l’agricultura, que es basa sobretot en el cacauet, la patata, el blat de moro, la mandioca i l’anacard. 

En el segle XVII, després de l’enfrontament naval entre bijagós i portuguesos, en que els bijagós van perdre, van haver de refugiar-se a l’interior de les altres illes mentre que els portuguesos s’instal·laven a Bolama. Pels colons aquesta illa tenia l’avantatge d’estar propera al continent. I es va convertir en un important centre comercial, i com ja he dit va ser també la capital, fins a l’any 1941 en que Bissau es va convertir en la capital. 

Nosaltres tan sols vam visitar la “ciutat” de Bolama, però a la illa hi ha diversos poblats. Aquí els poblats s’anomenen tabankes. 

Així que vam arribar a Bolama, l’antiga capital de l’època colonial i el que vam trobar per mi va ser una sorpresa. Una forma de descriure-la pot ser dir que viuen d’esquena al passat portuguès. M’explico: els edificis colonials, en obra, son força resistents i les seves parets segueixen en peu, però la major part estan abandonats. 

Aquí sí que vam poder baixar de la barca amb les sabates posades. Tot un luxe. El primer que es detecta és la tranquil·litat; no era l’hora d’arribada del ferri que ve des de Bissau, pel que pel port no hi havia gairebé ningú. Tampoc hi havia cap lloc on poder anar al lavabo, pel que en una família ens va deixar anar al de casa seva. 

És un lloc tranquil, molt poc moviment, carrers de terra, els edificis abandonats i al costat les seves casetes, senzilles i funcionals. 

Hi ha la piscina municipal, a tocar de la platja, que s’omplia amb l’aigua de mar quan pujava la marea. Estava buida, i em sembla que no es fa servir actualment. 

Em costa imaginar com devia ser la vida aquí de les famílies portugueses. Hi ha edificis que en el seu moment devien ser cases acollidores i fins i tot elegants. Ara els carrers són de terra, em diuen que ja en el període colonial era així, mai ho van empedrar. En canvi sí que van construir una plaça amb un gran arbre al centre que crea una zona ombrívola. Hi ha les restes de l’estructura inicial, amb els seus bancs, uns mirant cap al centre i altres a l’exterior. 

Un dels edificis és el palau de “paços do concelho”, que em sembla que era la seu governamental. Aquest edifici el van construir en el 1919; té columnes de tipus grec que representen els pilars del poder. Aquí es desenvolupava tota la administració de la Guinea Portuguesa. 

Quan la capital es va traslladar a Bissau, en el 1949, l’edifici va quedar abandonat que és comes veu ara, tot i que encara conserva un cert to blanquinós, com havia tingut en el seu moment. 

L’església de Sant Josep, pintada recentment de color corall, es va construir en el 1871 i reconstruïda a finals del segle XX. Estava tancada. Tot i que suposo que en la època portuguesa es van convertir més o menys al cristianisme, segueixen sent animistes. 

A la plaça hi havia hagut en el passat el Banc Ultramarí, que va funcionar com a tal fins als anys 40 del segle XX. Després el van reconvertir en un hotel que tenia gran prestigi. He vist unes fotos de l’època en que era un banc, en que es veu un gran edifici, molt senyorial. No se reconèixe’l en el què es pot trobar ara a la plaça. 

Hi ha les restes també del telègraf que feien servir en la factoria britànica. Aquest va ser el primer telègraf de l’africa occidental. Jo bo ho vaig veure, o no m’hi vaig fixar. Diuen que l’únic que queda és una placa commemorativa. 

Sembla ser que algunes de les cases que es poden veure, construïdes sobre pilars, serien de l’època en la que hi havia a factoria britànica. 

En el port hi ha una escultura en homenatge a les víctimes de dos hidroavions italians que van tenir un accident aeri aquí, l’any 1931. Si no estic confosa, era el primer viatge en que es creuava l’atlàntic: tenia que fer el trajecte de Roma a Rio de Janeiro. 

Hi ha un edifici que em sembla que en algun moment va ser una caserna i en una altra època una escola. Si no estic confosa, el Tomé, el nostre guia va estudiar aquí quan era petit. Li sap greu veure lo deteriorat que està tot. 

Per la part alta del poble trobem el cine, una sala construïda en el 2005, en la que hi ha la pantalla i res més. 

Les cabres campen pels carrers buscant l’ombra, com fem nosaltres, i és que al migdia fa calor en aquestes terres, tot i ser el mes de desembre. 

Vam dinar a l’escalinata d’un dels edificis de la plaça, que sembla l’ajuntament o similar. En un hotelet de Bissau ens havien preparat un pícnic i el vam menjar allà. Teníem una carmanyola cadascú amb arròs i peix. El menú habitual. L’arròs d’aquí és peculiar, sembla el gra partit; és bo, i la ració que ens posen és molt gran. Em costa acabar-lo tot. De postra una poma. 

A mi em venia de gust un refresc, ja que feia calor i l’aigua embotellada no treia massa la set. Van enviar un nen a preguntar en una botiga si tenien refrescos freds. Va tornar dient que si. O sigui que el vaig acompanyar i ho vaig comprar. Era una botigueta petita, i sí, tenien les begudes fresques. No era barat, i és que no és de consum per ells, és un luxe que han de portar de Bissau. 

Em va agradar visitar aquesta població. Té un aire decadent, molt tranquil·la, és peculiar. Xoca una mica veure edificis que tenien estructures sòlides que no s’hagin aprofitat per edificis públics, escoles, dispensari...) i que ara estiguin prop de la ruïna. Ara reconstruir això deu ser molt car i potser ja no té sentit. Per la població local suposo que no tenia cap sentit conservar les estructures dels ocupants. 

Després de dinar tornem a embarcar camí de l’illa de Bubaque.

Colòmbia_18: Parc Nacional Tayrona

Acabem el nostre recorregut pel país visitant el parc Nacional Tayrona que es troba a uns 30 Km de la ciutat de Santa Marta. Aquest parc té una part terrestre i una marina, que correspon aproximadament a una cinquena part. 

El parc té diferents alçades ja que va des del mar fins als contraforts de Serra Nevada de Santa Marta, fins a una alçada d’un 900 metres. 

Vam arribar a l’hotel playa koralia, poc abans de la posta de sol. És un lloc molt agradable. Les habitacions bàsiques però amb encant. Els llits d’obra i el que m’agradava més, el bany a cel obert. La part del wàter i lavabo té una mica de teulada per no mullar-te si plou, però la dutxa no. Sentir el vent, poder veure les estrelles o els núvols mentre et dutxes és molt agradable. 

La platja amplia, de sorra blanca, i sense ni una ànima. El personal de lloc molt agradable i el menjar sorprenent. Res a veure amb el que havíem estat prenent fins ara. Essencialment vegetarià, amb un toc de disseny, molt bo, però un tant escàs per mi, que menjo bastant. Aquell vespre la majoria vam repetir del que ens van oferir. Crec que era una crema vegetal. 

Al dia següent vam fer l’excursió pel parc nacional fins a Pueblito. Sabia que era una bona caminada, que era dura per la calor que fa per aquí, però va sobrepassar les meves expectatives. Vaig arribar al límit de les meves forces. 

Vam esmorzar a les 6 del matí. El menjar molt cuidat, suc de mores, un ou estrellat, dues petites llesques de pa amb pesto i un plàtan. Per mi era massa poca cosa per la caminada que ens esperava. 

Des de l’hotel vam anar fins al poble de Calabazo, on comença l’excursió. Al costat del camí hi havia un bar i allà vaig comprar dues ampolles petites d’aigua. Pensava que aniríem trobant begudes pel camí. A les 8 estàvem a la porta d’entrada del parc i començàvem la pujada. 

La primera part del recorregut es fa per un camí ampla, en alguns llocs hi ha bona vista, tot i que jo no podia gaudir gaire de les vistes dons tenia prou feina per anar tirant amunt sense bufar massa. 

El parc nacional tayrona té importància des del punt de vista de la seva biodiversitat i també a nivell arqueològic. Hi ha més de 770 espècies diferents de plantes i també cinc varietats de felins. Hi ha les platges de sorra blanca, corals, manglars... Molta varietat. 

Pel camí vam veure una granota, molt petita i que sembla inofensiva però que segrega un producte nociu que et pot afectar si la toques. Els hi serveix per defensar-se dels depredadors. 

Al cap d’una hora i mitja de pujada vam arribar a l’entrada del poble. Hi ha dues lloses verticals a banda i banda del camí, marcant l’entrada. Hi ha altres camins al voltant, però s’ha d’entrar per aquí si tens bones intencions. Les altres vies son perquè surtin els mals esperits. 

Els tayrona eren els habitants de la regió quan van arribar els espanyols i van fundar Santa Marta. Les relacions entre els espanyols i els tayrona no van ser fàcils. Al llarg de 75 anys hi va haver diversos enfrontaments, ja que els tayrona es resistien a la ocupació. Hi va haver també alguns períodes de calma. 

La cosa va canviar quan l’any 1600 el governador de Santa Marta va capturar als cacics dels diferents grups que conformaven els tayrona i que ocupaven tota aquesta regió, i els va matar; els hi van tallar el cap i els van esquarterar. Alguns van sobreviure a la massacre i es van escapar cap a la part alta de les muntanyes. Als que van capturar els van entregar als comanadors perquè treballessin per ells. 

Els descendents dels tayrona actualment formen quatre grups que estan emparentats entre ells. Són els arhuacos o ikas, els kankuamos, els kogi i els wiwa. En conjunt són més de 30.000 persones actualment.. 

Aquests grups es van adaptar a la invasió de forma diferent. Els kogi van fugir cap a zones mes altes de la serralada i preserven el seu territori de l’arribada de forasters. No deixen que hi vagin turistes. Els arhuacos s’han organitzat políticament per defensar els seus drets. I els kankuamos viuen a la part més baixa de la muntanya i la majoria s’han integrat a la societat majoritària, o sigui la no indígena. 

Per tos ells aquesta zona és sagrada. La serralada de Santa Marta representa el cor del mon. Per ells hi ha una línia invisible que marca el territori sagrat dels seus ancestres. 

S’han trobat restes de ceràmica d’aproximadament el 2500 a. C., però el que es considera que és ceràmica tayrona va des del 200 a. C. fins al 1650 d. C. També es dedicaven a l’orfebreria i al filat de l’or. Les peces fabricades pels tayrona diuen que són de millor qualitat que les dels muisques. 

Ells s’autoanomenen “germans grans”. Consideren que tenen una saviesa i un coneixement místic més elevats que la resta de població, als que anomenen “germans petits”. 

Com a germans grans, consideren que tenen el deure de mantenir l’equilibri de l’univers. Consideren que els desastres naturals que succeeixen en diferents parts del planeta són a causa de que trencat l’harmonia. Per restaurar l’equilibri cal fer ofrenes en indrets sagrats, retornant a la terra el que d’ella s’ha obtingut. 

Els turistes, però també els colombians que no són tayrones, son “germans petits”. Ens explicava el guia que consideren que els forans no respecten l’entorn, que es comporten com nens que tot ho remenen, que es fiquen per tot arreu, que agafen el que volen... És per això que de tant en quant cal regenerar el terreny, tant des del punt de vista de la natura com energèticament. Cada any hi ha un mes en el que el parc tayrona està tancat i venen els “mamos” a “netejar” la zona. Fan diferents cerimònies i rituals amb ofrenes per purificar la zona. 

El mamo representa la saviesa. És el que resol els problemes ambientals, econòmics, polítics o culturals del territori de la serra nevada de Santa Marta. Diuen que els mamos aprenen cada dia. He trobat una frase que va dir un important mamo: "a mis 105 año sigo aprendiendo porque la sabiduría de la madre tierra y todos los planetas no está escrita en libros, está en la memoria viva de los nevados, de los ríos, del mar, de las nubes y cada día se aprenden más cosas de la biblioteca natural". 

Els mamos son els seus líders espirituals i els responsables de mantenir l’ordre natural al mon, per medi de cançons, ofrenes i meditació. En realitat la seva funció és molt àmplia, és el guia espiritual, però també el savi i mestre i el que té els coneixements per guarir. Els futurs mamos comencen la seva preparació ja de petits; és un aprenentatge que dura uns 18 anys. És una mena de guia espiritual, mestre i guaridor. 

La coca té un paper clau en la vida quotidiana dels tayrones i també es fa servir en ofrenes i cerimònies. Tots els homes duen sempre a sobre una bossa amb fulles de coca, pel seu consum. Quan es creuen amb un altre home s’intercanvien un grapat d’aquestes fulles com a senyal de respecte. 

A més de la bossa amb la coca, porten també el “poporo”, que és una carbassa petita buidada plena amb la pols de conxes triturades. Amb un palet posen una mica d’aquesta pols a les fulles de coca que estan mastegant i així, aquest producte bàsic afavoreix l’alliberament de l’agent estimulant de les fulles triturades. El poporo és el símbol de maduresa i també és un distintiu d’aquests grups. 

Per la seva banda el tret característic de les noies i dones són els collarets. Tant homes com dones duen el cabell llarg, amb el que diferenciar als adolescents costa una mica sinó és per la bossa o collaret. 

En les parts baixes de la muntanya els colons també han cultivat la coca, però en aquest cas destinada al tràfic de droga. A l’igual que ha passat en tants altres llocs del país, els grups indígenes, s’han trobat més d’un cop atrapats en el foc creuat entre exèrcit i guerrilles. Molts han mort assassinats, altres han hagut de fugir. 

En el trajecte de pujada fins a Pueblito vam creuar-nos amb un noi, duia la seva bossa, el cabell llarg, la túnica blanca... El vam saludar però no va dir res, va passar sense mirar-nos. Ens van explicar que alguns saben castellà. Em sembla que és el mamo és el que decideix quins nens han d’anar a l’escola i quins no. Els que van a l’escola aprenen el castellà, però per poder parlar amb un foraster han de tenir l’autorització del mamo. 

Hi ha coses curioses, i que vistes des de la nostra perspectiva són incomprensibles, però deuen tenir alguna explicació que desconec. Una d’elles és que la baixa per maternitat la tenen els homes. La dona després del part s’endú al nen al camp amb ella, mentre que l’home es queda a casa sense fer res. Com que el guia que dúiem no era tayrona no ens va poder explicar la raó d’això. Esperava que trobaríem al mamo, però havia sortit i no estava a casa. Només hi havia la dona i algunes nenes. 

Prop de l’entrada del poble hi ha uns blocs de roques amb gravats. Ens van explicar el que representaven però ho he oblidat. Era molta informació a retenir. 

Hi ha un cartell explicatiu de la filosofia dels kogui: totes les accions contra la natura son un sacrilegi que es torna en contra de l’home. Hi ha uns símbols que també tenen a veure amb les seves creences i la seva cosmogonia. 

Hi ha una zona del poble en la que l’accés està restringit per ser una zona sagrada pels tayrones. Si no estic confosa hi ha tombes. Es veu una escala en pedra que s’enfila per la muntanya. Potser a la part alta hi ha el lloc on es fan els rituals i ofrenes. 

El poble està enmig de la vegetació, amb caminets ombrívols. Les cases són circulars, construïdes amb troncs i sostre de palla. El terreny on es troben les cases està una mica més elevat que el camí, com en una mena de plataforma. Aquí hi ha l’hort i la casa que està encara sobre una altra plataforma, aquesta en pedra. 

Els diferents cercles o terrasses sobre els que esta assentada la casa tenen la seva importància. A la més baixa un visitant hi pot accedir, però apropar-se a la porta de la casa sense permís es considera una invasió, encara que no hi hagi ningú a dins. 

Hi havia alguns turistes per allà, que com ens va fer veure el guia, no guardaven el més mínim respecte pels habitants del poble. Anaven sense samarreta, es feien fotografies a tocar de la casa, en l’espai que està reservat per la família... és d’això que es queixen, d’aquesta invasió i manca de respecte envers el seu estil de vida i el seu espai. 

Vam veure alguns morters en pedra, com els que jo havia trobat un cop pel desert d’Algèria. 

Un altre dels rètols que vaig trobar per allà posava: “en el interior del ser humano se ha talado el bosque de su sensibilidad y se ha secado el riu de la esperanza, por esto és preciso reforestar el corazón”. 

El poble està molt ben condicionat, amb camins empedrats amb lloses planes, parterres i terrasses... És molt agradable. 

Hi ha canalitzacions d’aigua per aprofitar la que baixa per la muntanya i evitar que arrossegui les cases o s’erosioni el terreny. 

Els diferents pobles que hi ha per la muntanya estaven comunicats, per camins empedrats i també hi havia un camí que baixava cap al mar, a on anaven a pescar. 

En una de les platges hi ha una mena de piscina formada per grans blocs de pedra, que utilitzaven com a trampa per agafar els peixos. 

Ens expliquen que a partir de gener del 2019 es prohibirà l’accés a Pueblito. Ho han anat retardant, però finalment serà l’any vinent i si no estic confosa es prohibirà l’accés durant 40 anys. Suposo que hi ha hagut un excés de visites, trepitjant, embrutant la zona, envaint la seva intimitat... 

En el poble tenien una petita paradeta amb artesania i algun refresc. Vaig aprofitar a comprar una beguda i una polsera feta per ells. 

La baixada va ser terrorífica. Un camí, si se’n pot dir així, que baixa cap a la platja enmig de grans blocs de pedra. En molts trams has de seure sobre la pedra i lliscar cap avall, vigilant de posar be el peu en arribar a la zona de pedres més plana. Jo vaig trigar una mica més de dues hores en baixar. Tot i que m’havia pres un refresc que m’havia aportat sucre, em faltava menjar i beguda. Em racionava l’aigua que em quedava, però des de les 6 del matí que havíem esmorzat, molt sa però lleuger, a mi em fallaven les forces. Em costava refer-me de cada tram dur que hi havia. Em costava tornar-me a posar en marxa. 

Vaig arribar a baix, a la platja a límit de les meves forces. Pensava que pel camí hi hauria aigua per refrescar-se, però no. Un cop a baix, el que em vaig trobar em va decebre moltíssim. Un xiringuito atapeït de gent dinant i altres a la platja banyant-se. Vaig fer cua per aconseguir aigua i em vaig veure un litre d’una tirada. Una mica mes refeta, vaig emprendre-la amb la segona ampolla mentre el guia m’anava a buscar el menjar. Un arròs amb gambes. No se ni si estava bo o no. Era menjar, però no tenia massa esma de res. 

Un cop vaig haver recuperat les forces vaig poder gaudir una mica de l’entorn. La platja era bonica, però amb tanta gent per tot arreu perdia l’encant. No em vaig animar a banyar-me, em va fer mandra. Estava massa cansada. 

Després de dinar encara quedaven dues hores més de marxa, amb pujades i baixades; després vaig saber que eren escales i un camí fàcil. Però com que hi havia la opció de tornar a cavall, i me la van recomanar, ho vaig fer. No havia muntat mai a cavall i va ser una experiència que segurament en unes altres condicions l’hagués gaudit més. 

A cavall va ser una hora de ruta, també amb pujades i baixades, i el pitjor és que en alguns trams els que anaven a peu passaven pel mateix lloc. I hi havia passos estrets entre les pedres, a vegades dos cavalls volien passar en el mateix moment i eren una mica cabuts. El que jo duia a davant va estar a punt de clavar-nos una coça, al meu cavall i a mi. 

Jo pensava que algú guiaria al meu cavall i no; vaig dir que no havia muntat a cavall però així i tot, em van ajudar a pujar i després van animar-lo a que sortís corrent. Em va costar una mica aprendre a tractar-lo, saber com fer-ho per anar a dreta o esquerra i sobretot, a frenar-lo perquè no corregués tant... 

Tenia un mal record, en un viatge per Etiòpia, en un camí similar al d’aquí una dona ho feia a cavall. Un moment donat el cavall va frenar en sec i la dona va saltar per davant donant-se un cop al cap. Així que el que em preocupava més era no caure. Però em sentia maldestra, amb les botes el peu no m’encaixava gaire bé en l’estrep i un parell de cops se’m va sortir, el que em va valdre algun crit renyant-me d’algun altre genet. En resum, molt estressant, i et canses d’una altra manera. L’endemà em feia mal tot. 

El viatge estava a punt d’acabar. Al mati següent vam tenir unes hores per estar relaxant-nos a la vora de la platja i preparant-nos pel viatge de tornada. 

Després de dinar vam anar cap a Barranquilla. No està massa lluny però vam trigar moltíssim. De fet, vam estar tres quarts d’hora per entrar a la ciutat. Estava plovent, de fet va ser un gran xàfec, i suposo que és el que va provocar el gran embús que hi havia. Pels carrers l’aigua baixava com si fos un riu. 

Teníem l’hotel a la part nord de la ciutat, per sort no vam necessitar creuar-la. L’hotel molt confortable, en un barri modern sense massa encant, pel que vaig poder veure, que no va ser gaire. Vam arribar que ja era fosc, i seguia plovent. O sigui que va ser tant sols buscar un lloc per sopar sense haver de caminar massa. Aquí el preu del sopar similar als de Cartagena, o sigui més cars que a la resta de país. Semblava un barri residencial, amb grans mansions i bons cotxes. 

Després de gaudir d’un bon descans en un bon hotel, el periple de vols de tornada es feia una mica més lleuger. EI primer vol ens portava de Barranquilla a Bogotà, Un segon vol fins a Madrid, i el tercer, ja finalment cap a Barcelona.

Colòmbia_17. Santa Marta.

Avui anem seguint la costa fins a Barranquilla i des d’allà la carretera creua els aiguamolls de Santa Marta. 

La carretera fins Barranquilla és molt bona, ja que aquesta és una gran ciutat. Després és creuen els aiguamolls. És una extensió molt gran. Està tota la zona en obres, ja que fan un nou pont més ampla. 

A mesura que ens acostem a Santa Marta es veuen moltes barraques. En estar més a prop de la frontera amb Veneçuela, molts dels que han fugit del seu país s’han instal·lat aquí. És un contrast amb la zona de grans hotels i blocs d’apartaments. Segueix sent un destí turístic de platja, però està molt menys cuidat que Cartagena. I no sé si aquest turisme trepitja la ciutat. 

Abans d’arribar a la ciutat de Santa Marta vam aturar-nos a visitar la Quinta de San Pedro Alejandrino. La hisenda Florida de San Pedro Alejandrino la va fundar en el 1608 el canonge de la catedral de Santa Marta, Francisco de Godoy, i és el que l’hi va donar aquest nom. Al llarg del temps va canviar 15 cops de propietaris; almenys un canvi de propietari va ser per expropiació. Finalment l’any 1891 es va declarar Monument Nacional històric. Aquesta hisenda estava dedicada a la producció de rom, mel i panela, un producte que s’obté del sucre ce canya. 

Part de l’interès d’aquesta finca és perquè es pot veure l’estil de construccions i jardins de l’època, però també perquè aquí va passar els seus darrers dies Simon Bolívar, al que es coneix com el llibertador. Va alliberar sis països del jou espanyol: Colòmbia, Bolívia, Equador, Veneçuela i Perú. 

Simón Bolívar patia tuberculosi quan va arribar aquí. Venia fugint per que havien intentat assassinar-lo en el palau presidencial de Bogotà. Van ser els seus que el van trair. Quan va morir tenia 47 anys. El que em sorprèn és la quantitat de coses que havia arribat a fer en aquests anys. 

Actualment la gent ve fins aquí, per veure el llit on va morir. Però en aquell moment la meitat de la població no l’hi donava suport, ja que havia declarat la llei marcial al país, suspenent les llibertats mes elementals. 

La visita que vam fer et permet veure el jardí, amb arbres frondosos i ben cuidat. I també alguns dels edificis que hi ha, entre ells les dependències on es va allotjar Bolívar. Hi ha l’oratori, sales amb mobiliari colonial, com els balancins, les cadires de fusta amb respatllers molt alts... Els edificis separats per diferents patis, connectats entre si. El llit amb la mosquitera, i el que em sorprèn és, en la sala de bany, trobar una banyera en marbre. 

En una de les sales que es visiten hi ha un conjunt escultòric, en el que la figura central representa a Simón Bolívar. La curiositat d’aquest monument és que la figura del Bolívar és veu diferent segons des de quin costat te la mires. Des d’una banda sembla jove i des de l’altre vell. 

Després d’aquesta visita vam anar cap a la ciutat de Santa Marta. Aquesta població es troba a la costa caribenya, en la badia de Gaire, en els contraforts de la Serra Nevada de Santa Marta. El pic mes alt d’aquesta serralada, el pic Cristòfol Colom, té 5775 metres. 

A uns 5 Km del centre de la ciutat hi ha una gran platja, on hi ha el balneari El Rodadero, que ha acabat donant nom a tota aquesta zona turística. 

Rodrigo de Bastida, el fundador de la ciutat, era un notari sevillà que un bon dia es va convertir en aventurer i va recórrer la costa atlàntica de Colòmbia en nom de la corona espanyola. 

Si no estic confosa va venir per aquí nou anys després que Colom. Va descobrir aquesta badia i va quedar fascinat. Era un lloc d’aigües tranquil·les, i molt bonic. La proximitat de les muntanyes aportava un aire fresc, hi havia una vegetació exuberant i bona diversitat d’espècies animals. Els rius que baixaven de les muntanyes proveïen d’aigua dolça i fresca... Considerava que era el lloc ideal en el que fundar la ciutat perfecte en el “nou mon”. La proximitat del riu Magdalena a la badia de Santa Marta també era una bona cosa ja que permetria accedir al territori de l’interior. Va trigar 20 anys en poder tornar. 

Quan va posar el peu a terra ferma per primer cop, en el 1525, era el 29 de juliol dia de la patrona de Sevilla, santa Marta. I per això l’hi va posar aquest nom. 

El seu objectiu era establir una relació amistosa amb els nadius. Va venir amb parelles que volien instal·lar-se aquí i tenir fills, formant famílies. Duien animals per poder iniciar la seva nova vida: porcs, vaques, eugues i gossos. 

Aquí hi vivien diferents ètnies; alguns es dedicaven a recollir conxes marines per tal de triturar-les i després barrejaven la calç obtinguda amb les fulles de coca. 

Bastida volia conviure en pau amb ells però no així els seus homes. El consideraven massa tou amb els indígenes i volien aconseguir or i riquesa a qualsevol preu. D’amagat de Bastida es van dedicar a la casera de l’indígena. No en van tenir prou amb això i cinc dels seus homes van decidir matar-lo. El van atacar amb ganivets deixant-lo mal ferit. Bastida va intentar fugir cap a Santo Domingo però va morir durant la travessia. 

Els conspiradors van ser jutjats, la gran ciutat dels Tayrones, teyuna va quedar abandonada. Les poblacions indígenes van ser arrasades i la ciutat va ser incendiada 20 cops en 150 anys. Tothom va contribuir a la seva devastació: els indígenes i els pirates francesos, anglesos i holandesos. 

Hi ha una estàtua dedicada a ell al passeig marítim, en la que se’l veu mirant cap al mar. 

El port de Santa Marta va permetre l’arribada d’articles de luxe, vestits de seda, cristalleria, oli, també la religió amb les bíblies i campanes per l’església. Aquí es va construir el primer tren que arribava fins al port. 

Els atacs pirates van començar ben aviat, en el 1543. Això va provocar que part de la població fugis pel riu Magdalena i busques altres llocs on instal·lar-se i també que els comerciants marxessin cap a Cartagena que es va convertir en el port on arribaven i d’on sortien els vaixells espanyols. 

Tot i això la ciutat va seguir en actiu, i es conserven alguns dels carrers que ja hi havia en el 1725. Va ser en el segle XX quan va recuperar importància el port de Santa Marta, per les exportacions de carbó i bananes. 

La United Fruits Company, contribuir al desenvolupament de la industria bananera en aquesta regió i també va acabar comprant la companyia de ferrocarril per poder fer arribar el tren fins al port. 

La vida local va millorar molt gràcies a aquesta companyia i obria la porta a noves oportunitats, però per altra banda, controlava l’activitat de la població i influïa en la política. 

Per tirar endavant el tren i les plantacions la companyia necessitava molta ma d’obra i durant els primers 20 o 30 anys pagava molt més que el que es pagava en altres zones del país. Això va fer que arribes molta gent d’altres regions del país, que també hi hagués població indígena que s’hi apuntes, antic militars... Aquí no van fer servir esclaus, eren colombians, parlaven la mateixa llengua el que els hi va permetre entendre’s i quan va caldre unir-se per enfrontar-se amb la companyia, com va passar en el 1928. 

Aquesta ciutat es va fer tristament famosa pel que es coneix com la massacre de les bananeres, que descriu García Márquez en el seu llibre “cien años de soledad”. 

Les relacions entre la companyia americana, els cultivadors de bananes i el govern colombià s’havien anat deteriorant. Un huracà l’any 1927 va malmetre molts cultius, amb el que els bananers necessitaven crèdits per refer les plantacions i la companyia els hi ho va negar. La companyia controlava el ferrocarril i els canals de rec. 

Els treballadors de les plantacions de bananes i els del ferrocarril van iniciar una vaga per reivindicar millores en les condicions de treball: assegurança, poder descansar els diumenges, habitacions netes, un augment salarial, que es pagués per setmanes... 

La companyia United Fruit, no acceptava les seves demandes. Van estar gairebé un mes fent vaga. Les exportacions aturades. Va arribar un moment en que la companyia va exigir al govern colombià que aconseguís que els treballadors tornessin a la feina i que sinó enviaria un regiment de marines per protegir els interessos de la seva companyia. 

El govern colombià va enviar els seus militars des de Bogotà fins a Santa Marta i quan els treballadors i les seves famílies estaven reunits escoltant el discurs del governador, els soldats van començar a disparar. El nombre de morts és poc clar, entre 47 i 2000. Pel que van explicar supervivents i les histories orals, s’estima que les víctimes estarien entre 800 i 3000. Van tirar els cadàvers al mar. 

El militar que dirigia l’operació va donar com excusa per l’atac a que hauria vist els vaixells dels marines americans i volia protegir a la companyia United Fruits. La veu més crítica amb aquesta actuació sembla que va ser la del senador Jorge Eliécer Gaitán, que anys més tard, quan era el candidat del partit liberal a les eleccions presidencials va ser assassinat. Això era en el 1948 i encara no s’ha aclarit qui el va matar. Va provocar un període de 10 anys de violència entre el partit liberal i el conservador. 

Santa Marta va patir també la presencia de diferents grups guerrillers que es tenien repartida la zona. A part d’això el seu port era i és cobejat, per les màfies del narcotràfic. Noticies recents indiquen que segueix havent-hi tràfic de droga. 

Actualment Santa Marta no és un destí turístic per sí mateixa. Suposo que sí que hi ha el turisme de platja que va a la zona de Rodadero, i després els que estan de pas, com nosaltres, cap al parc nacional Tayrona. 

Vam estar-hi tan sols unes hores o sigui que el que vaig veure va ser tan sols una mica el centre i el passeig a la vora del mar. 

Sempre hi ha hagut competència entre Cartagena i Santa Marta i sembla que ha guanyat Cartagena. De totes formes l’any 2000 es va iniciar el procés de restauració i recuperació del centre històric i llegeixo que l’any 2009 es va estrenar el centre històric restaurat. Han passat 9. Ara el que jo vaig veure és que hi ha edificis, carrers i places que estan cuidats, ben arreglats, les façanes pintades i fa bonic, però hi ha encara forces edificis que tenen un aire decadent. 

Vam estar dinant en un restaurant a la plaça, no hi havia pràcticament ni un turista, en canvi si que vam veure es gent demanant. 

Em va semblar una ciutat tranquil·la i em va saber greu no poder estar-hi més estona.