Nepal-2. Kàtmandu

El viatge comença a Kàtmandu, que no té res a veure amb el Mustang. Hi vam passar dos dies, el primer el vam dedicar a visitar la ciutat i el segon vam anar a veure altres indrets de la vall. A la vall hi ha tres poblacions importants, Kàtmandu, Patan i Bhaktapur. Les dues primeres estan separades pel riu Baghmati, i es pot anar a peu d’una a l’altra, ja que tan sols hi ha 3 o 4 Km. 

En el segle VIII o VII aC els kiratis van arribar al territori de l’actual Nepal per l’est, eren tribus sinotibetanes, i van fundar un regne a la vall de Kàtmandu. El primer rei kirati va ser Yalambar. Hi va haver 28 reis kiratis. A Patan hi ha un palau construït en aquest període.

Sembla que durant el regnat del setè rei kirati va visitar la vall de Kàtmandu Gautama, Buda, i el seu deixeble Ananda. Gautama hauria viscut un temps a Patan i es diu que va ensenyar als ferrers per convertir-los en orfebres.

Segons un cronista del segle IV aC els karatis exportaven 20 tipus diferents de mantes de llana, catifes, pells i cuirs tractats. Es dedicaven sobretot a la cria d’ovelles i al cultiu, però eren nòmades i no feien servir sistemes de rec.

Un parell de segles més tard, l’emperador indi Asoka va visitar la vall i a Patan va fer construir stupes en els quatre punts cardinals. Sembla que també va fer engrandir els stupes de Swayanbhunath i la de Bodhnath. La seva filla Churumati es va casar amb un príncep local i la parella va fundar dues ciutats properes als temples sagrats de Pashupathinat i Bodhnath.

Cap a l’any 300 dC hi va haver una invasió per part dels lichavis, procedents de l’Índia i es va extingir la dinastia kirati.

Els habitants de la vall de Kàtmandu eren els newar. 

Els lichavis van propiciar la primera edat d’or de l’art nepalès, i van introduir l’estructura de castes hindú.

El primer gran personatge històric d’aquesta dinastia va ser Manadeva I que va regnar en el segle V dC. En una inscripció de l’any 464 dC se’l descriu com un rei de gran talent que va realitzar conquestes tant a l’est com a l’oest.

Llegeixo que el següent rei, Mandeva II, tenia en gran estima a la seva mare, que s’elogiava gairebé més a la mare que a ell, i quan anava a la guerra l’acompanyava o enviava amb ell a algú de confiança.

L’any 602 hi va haver un canvi de dinastia, Ansuvarman va heretar el trono del seu sogre, que era lichavi, i va instaurar la dinastia thakuri. Viatgers xinesos que van visitar Nepal després del regnat d’Ansuvarman van quedar impressionats per la magnificència dels palaus i de les condicions de vida: segons un pelegrí xinès el va sorprendre que la gent de la vall es banyava uns quants cops al dia, feien servir monedes de coure, tenien estris de coure i cases de fusta tallada i pintada i boniques escultures.

Els següents reis d’aquesta dinastia corresponen al que es coneix com edats bàrbares del Nepal. A un dels reis d’aquest període, Gunakamadeva, que no està clar si va regnar durant el segle X o el XII, se li atribueix la fundació de Kantipur, l’actual Kàtmandu.

L’any 1200 el rei Ari-deva, va prendre el títol de malla, que en sànscrit vol dir lluitador. Així naixia una nova dinastia, la dels malla. Diuen que estava lluitant quan se l’hi va comunicar el naixement del seu fill i en aquell moment l’hi va donar el títol de lluitador, malla. Però hi ha qui considera que el més probable és que l’arribada al trono de la nova dinastia fos per casaments o lluites pel poder. 

Els primers temps dels Malla van ser pròspers, l’art es va desenvolupar molt, i el comerç va dur riquesa a la vall. Però hi va haver un fort terratrèmol, l’any 1255, en el que va morir un terç de la població de la vall, inclòs el rei. L’epicentre estava just sota Kàtmandu.

Més tar hi va haver invasions estrangeres que van cremar pobles i ciutats; patan va ser saquejada i destruïda en el 1311. 

En els anys següents la figura destacada és la del rei Hari Sigh,que va arribar a la vall entre el 1325 i 1330.Hi ha diverses teories de com va arribar aquí, algunes teories diuen que era un rei que havia sigut expulsat de les seves terres al sud de Kàtmandu per les tropes musulmanes. Una de les aportacions d’aquest rei va ser la introducció de la deessa Taleju Bhawani, del sud de l’Índia, i que continua sent la deessa reina del Nepal.

Els primers reis malles estaven considerats encarnació de Vixnu, i per tant com encarnació divina tenien un poder absolut. Els malla eren hinduistes i seguien els rituals bramànics, però eren tolerants amb el budisme que s’havia estès entre la població i també a la cort.

Entre 1345 i el 1346 hi va haver una invasió per part del sultà de Bengala, i van saquejar els santuaris budistes i hinduistes. A la vall, i en general al Nepal, van arribar molts refugiats del nord de l’Índia; van fundar petits regnes rajputs, governats per prínceps o cabdills hindús que havien fugit dels musulmans. Es van fundar 46 regnes rajput, un d’ells instal·lat a les muntanyes,va ser el regne us gorkha, que quatre segles més tard donava lloc a l’actual dinastia sha.

A finals del segle XIV el rei Malla del moment, Jayasthiti Malla, va unificar la vall, va establir un codi de lleis, basat en el dharma dels antics llibres religiosos,i va establir un sistema de castes.

Al voltant del 1482 el regne es va dividir en tres i la relació entre ells era força complicada, tot i que estaven emparentats i es casaven entre ells. Aquest període dels tres regnes a la vall va durar fins a mitjans del segle XVIII i són d’aquesta època molts dels palaus i temples que es conserven, que són obra dels reis Malla.

Degut a la rivalitat entre aquests tres regnes les ciutats estaven emmurallades; estaven construïdes en cercles concèntrics al voltant del palau reial de cadascuna d’elles. Les castes superiors vivien més a prop del palau i les inferiors a la perifèria.

El budisme estava molt arrelat, les terres dels temples i llocs de culte es conservaven en la família, passant de generació en generació; això va fer que es conservés molt patrimoni artístic, arquitectònic i literatura religiosa.

En el segle XIV el newari era la llengua literària, la de la cort i la que es feia servir en les zones urbanes i en relacions comercials a la vall de Kàtmandu.

En els darrers segles de la dinastia Malla hi va haver una certa influència dels canvis que es donaven a l’Índia. Durant el segle XVI l’imperi mogol estenia el seu domini pel sud d’Àsia i molts prínceps del nord de l’Índia que havien perdut les seves terres van cercar refugi a Nepal. Segons algunes llegendes molts principats de l’oest del Nepal es van sorgir a partir de la conquesta d’aquests guerrillers exiliats. Els nouvinguts van aportar la seva cultura, la llengua i també la tecnologia dels mogols.

En el Nepal occidental els gorkha s’anaven enfortint i estenent el seu poder; la fèrtil vall de Kàtmandu i la riquesa de les seves ciutats era un gran atractiu i després de 10 anys de pressió en el 1768 van aconseguir apoderar-se de Kàtmandu. Acabava el període malla i començava l’era sha. Els nous reis sha van instal·lar el seu centre de poder a Kàtmandu.

A mitjans del segle XIX el poder va passar als rana i això va marcar un canvi en l’estil arquitectònic; els rana viatjaven a l’estranger i van aportar la influència occidental.

Vam arribar a l’hotel a les 8 del matí, una mica cansats després de la nit a l’avió. Vam canviar moneda i vam sortir a passejar per la ciutat. 

Jo ja havia estat a Kàtmandu l’any 1997, quan vaig anar al Tibet. Hi ha algunes coses que en aquests 25 anys no han canviat, com és el garbuix de fils elèctrics que hi ha per tot arreu. Tampoc ha canviat el caos que hi ha; potser actualment hi ha moltes més motos i cotxes que abans, però el soroll, fum i contaminació, s’assembla al record que en tenia. Kàtmandu és una ciutat que no em resulta agradable, ni en el passat ni ara.

El 25 d’abril del 2015 hi va haver un fort terratrèmol en el que van morir més de dues mil persones i va causar importants danys en edificis i infraestructures. Molts edificis històrics, patrimoni de la Unesco, van quedar afectats; alguns s’han reconstruït i d’altres encara estan en procés de reconstrucció.

Passejar per la part antiga de la ciutat permet anar trobant petits temples i detalls religiosos. El nom de Kàtmandu ve d’un temple construït l’any 159 dC a la plaça Durbar, anomenat Kasthamandap, la casa de fusta, (no trobo que s’assembli gaire a Kàtmandu, però és el que he trobat). Aquest temple estava construït totalment en fusta sense fer servir cap clau ni res en ferro. Segons una llegenda la fusta emprada provenia tota d’un sol arbre. Segons la llegenda estava a la cruïlla de dues rutes comercials, i a més d’un temple, servia com a centre comunitari de bescanvi de productes. Després del terratrèmol del 2015, les excavacions que es van fer indiquen que era un edifici del segle VII.

Aquest edifici es troba en el districte de Maru, el que devia ser el nucli originari de la ciutat. Des d’aquí la ciutat va créixer de forma radial. El palau reial i la plaça Durbar es van construir poc després.

En l’època rana es va construir el palau Singha Durbar, que tenia 17 patis i 1700 habitacions; es va construir l’any 1901, en 11 mesos. Era la mansió privada més gran d’Àsia. Gran part del palau va quedar destruït per un incendi l’any 1973. En aquell moment hi havia la secretaria del govern.

Vam estar passejant pel barri antic, començant pel carrer Thamel i arribant fins a la plaça Durbar, el centre neuràlgic de la ciutat antiga. Com que és la zona turística hi ha molts estrangers, com nosaltres,i també hi ha molt turisme local, ja que hi ha hagut unes festes: el Dasain.

El festival Bada Dasain o Dashain té lloc durant el mes d’octubre i dura quinze dies; és la festa hinduista més llarga del Nepal. Durant dues setmanes es fan celebracions i ofrenes a Durga, la deessa mare universal. És la festa de la collita, i és el moment en que es reuneixen les famílies i s’intercanvien regals i benediccions.

Durga va ser creada a partir de l’energia de tots els deus, la shakti, i du les armes de tots ells. Aquesta deessa simbolitza el valor i l’habilitat; es fan sacrificis d’animals per assegurar-se el progrés i la prosperitat.

Durant els primers deu dies de les festes els pelegrins van a primera hora del matí a la confluència dels rius i a la tarda van a visitar els santuaris. Al llarg dels dies hi ha diferents cerimònies i rituals.

En aquestes festes homes i dones es vesteixen amb les millors robes per visitar als ancians de la família i rebre tika, que és la taca vermella que et posen al front (pigment vermell barrejat amb iogurt i arròs); en posar la tika elsancians també els hi donen la seva benedicció.

La data del festival varia una mica d’un any a l’altre, ja que depèn de la lluna. Comença quan la lluna està en quart creixent i acaba el dia de la lluna plena.

Pels carrers vas trobant petits temples i llocs de culte, amb divinitats hindús, sempre amb algun toc de pintura vermella. La religió hindú em costa de pair, hi ha massa divinitats, els seus avatars, els vehicles... tot això se m’escapa.

També es troben estructures religioses budistes, com ara stupes. Tenen uns ulls pintats, els ulls de Buda, que miren en les quatre direccions. I comen qualsevol lloc de culte budista, no hi falten les banderoles d’oració de colors. Són retalls de roba de colors amb pregàries escrites, i quan el vent les sacseja les pregàries s’escampen i arriben a qui ha de concedir el desig o el prec que s’ha fet.

Al voltant del stupa hi ha arrenglerat els molinets d’oració, que tenen una finalitat similar: a l’interior hi ha enrotllat un paper amb una pregària i en fer-lo rodar és com si estiguessis recitant aquella pregària.

Tant els elements budistes com hinduistes estan integrats en la ciutat actual, i els pots trobar al costat de grans edificis moderns, de botigues amb grans anuncis, o al costat de cases senzilles i antigues. Una de les coses sorprenents d’aquesta ciutat són els contrastos. De totes maneres, a mi és una ciutat que no em resulta agradable, no m’hi sento còmode.

La que col·loquialment es diu plaça Durbar, en realitat té un nom més llarg: Hanuman Dhoka Durbar, que fa referència a l’estàtua de Hanuman que va fer col·locar davant del palau reial, el rei Pratap Malla l’any 1672. Hanuman és una divinitat hindú que té forma de mico.

Aquesta plaça té molts temples i palaus. Cal pagar per accedir-hi, el que fa que sigui una mica més tranquil que el barri del voltant.

Prop de l’entrada es pot veure el palau de la Kumari, un edifici construït l’any 1757 per un dels reis Malla. Kumari vol dir verge, i es considera que la Kumari és una encarnació de la deessa Taleju. 

La Kumari s’escolleix quan és molt petita. Les candidates es porten a una habitació en penombra, on hi ha caps de búfal i homes ballant amb màscares de dimoni, la nena que no s’espanta és la reencarnació de la divinitat. L’escollida es porta fins a aquest palau on viurà, sense tornar a tocar amb els peus el carrer, mentre sigui la Kumari. Cada dia treu el cap per la finestra perquè la gent la vegi i només surt per algun festival i cerimònies religioses.

En el moment en què la nena té la primera regla, o bé si es fa mal i li surt sang, deixa de ser Kumari i torna a ser una nena normal, sense característiques divines.

Les Kumaris reben educació, però no estan acostumades a la vida pràctica. No els hi és fàcil tornar a la vida de la resta de gent, els hi és difícil trobar algun noi que es vulgui casar amb elles, en part perquè no saben ferles tasques habituals d’una casa. 

A la plaça hi ha molta animació, venedors d’artesania, turistes locals i estrangers. Hi ha un munt d’edificis, i em costa saber quin és quin.

Els edificis més antics són del segle XVI i n’hi ha del segle XVII i XVIII. Tota laplaça és patrimoni de la humanitat per la Unesco.

Hi ha força edificis que estan en reconstrucció, plens de bastides, com el palau on hi ha l’escultura de Hanumam, el deu representat com un mico, i que està protegit amb una capa vermella. D’altres edificis estan tancats amb motiu de les festes.

Després de dinar anem a Swayambhunath, un complex religiós, budista, que es troba dalt d’un turó, en un extrem de la ciutat de Kàtmandu. Se’l coneix també com el temple dels micos, ja que n’hi ha molts que viuen aquí i mentre vas pujant els vas trobant.

És un complex que consta d’un stupa central i un conjunt de santuaris i temples al voltant. És un dels complexos religiosos més antics del Nepal; segons una inscripció que s’ha trobat aquí ho va fer construir el rei Vrsadeva l’any 640 dC. Sembla que en aquest turó ja hi havia hagut anteriorment un altre temple, construït en el segle III aC i que més tard va ser destruït.

Swayambhunath és un important centre de peregrinació budista, però també és molt venerat pels hinduistes. Com que hi ha hagut un festival i la gent s’ha desplaçat per ha anat a veure la família, molts aprofiten per visitar aquest lloc. Des de dalt hi ha una bona vista de la ciutat i la vall.

Nepal-1. Viatge a l’antic regne de Mustang

Aquest és el viatge a l’antic regne de Mustang, al Nepal. És un lloc restringit, cal un permís per entrar al Mustang, i un altre per accedir i fer trekking a la zona de l’Annapurna; evidentment això comporta pagar unes taxes. Pel que he llegit, a la població local els hi van assegurar que les taxes recaptades revertirien en millores per aquesta regió, però no sembla que s’hagi fet realitat.

Volem fins a Kàtmandu via Istanbul. La diferència horària entre Barcelona i Nepal és curiosa, 3 hores i 45 minuts. El viatge és una pallissa, ja que el vol fins a Istanbul dura tres hores i mitja i el d’Istanbul fins a Kàtmandu set hores i mitja. La sortida de Barcelona més caòtica del que m’esperava, tenint en compte que era el mes d’octubre; estava acostumada a fer viatges llargs a l’agost i em va sorprendre.

El viatge començava a Kàtmandu, on vam passar-hi un parell de dies per veure alguns dels llocs més importants de la vall. Des d’aquí vam anar per carretera fins a Pokhara, que es troba a l’oest, en un interminable viatge. A Pokhara vam agafar els vehicles 4x4 i vam anar cap al nord, cap a l’antic regne de Mustang, o regne de Lo.

El recorregut era més o menys direcció nord, amb algunes desviacions. Bona part del recorregut segueix el riu Gandaki, el kali Gandaki, fins arribar a la capital de l’antic regne de Lo, Lo Mantang. Continuem encara una mica més, apropant-nos a la frontera amb el Tibet, però sense arribar al pas, el Kora La, ja que no ens deixen accedir-hi.

La baixada, la fem amb alguna petita variació en les parades, però més o menys pel mateix recorregut. La diferència substancial és que el tram de Pokhara a Kàtmandu el fem en avió.

Nord d'Albània i Montenegro-19. Tirana (Albània)

Abans d’entrar a la ciutat ens vam aturar per visitar un búnquer, el Bunk’Art. És un antic refugi nuclear sota la muntanya Dajti.

La vida a Tirana i a Albània, en general, ha estat marcada per Enver Hoxha. Era un militar i polític que va lluitar per l’alliberament d’Albània però que quan va arribar al poder, on va estar entre el 1944 i el 1985, es va convertir en un dictador. 

Va estar al poder fins a la seva mort. Durant la primera part del seu mandat establia aliances amb altres repúbliques i governs socialistes, però cada cop es va anar radicalitzant més, i entre el 1976 i el 1985 va aïllar totalment a Albània de la resta del mon. Això va provocar períodes de molta fam. 

Com a país declarat ateu es perseguia tot el que tingues alguna possible connotació religiosa; per exemple es van prohibir les barbes, o el menjar halal. Una de les seves obsessions era que els envaïssin, així que va omplir el país de búnquers. Se n’han comptabilitzat 173.000.

El búnquer que vam visitar actualment és un museu; era un dels refugis on tenia previst amagar-se Hoxha en cas de que esclatés una guerra nuclear. És un espai amb 102 habitacions, on s’hi podia instal·lar tot el govern. Hi havia oficines, dormitoris pels oficials, apartaments pels líders polítics, una cantina....

Té uns 3000 m2 distribuïts en diversos pisos. Va construir-se en la dècada del 1970 i la seva existència era secreta. Actualment hi ha diferents sales que expliquen la història d’Albània i també hi ha exposicions d’art.

L’entrada al búnquer es troba al costat d’una base militar que està en actiu, pel que hi ha vigilància i prohibició de fer fotografies, fins que no t’allunyes de la base militar.

Entres per un túnel, està tot molt ventilat, o sigui que no vaig tenir cap problema de claustrofòbia.

A part de les dependències del búnquer, hi ha sales en que expliquen la història, sobre la invasió italiana del 1939, sobre el període comunista, i molta informació sobre el període de la dictadura.

És una visita que impressiona. Pel contingut i per veure aquell palau subterrani, amagat, on hi havia de tot.

El 2 de desembre del 1945 es van fer eleccions per decidir quin tipus de govern es volia per Albània. Ara be, tant sols hi havia un partit , que evidentment va guanyar i el 10 de gener del 1946 es va declarar la República Popular Albanesa.

Hi ha una fotografia amb les dues urnes: una té el nom del candidat, l’altra no té cap cartell. Seria el vot en blanc, però votar en aquella urna equivalia a votar pel candidat del Front Democràtic, l’únic que es presentava.

Hi ha un espai dedicat a la memòria de tots els que van morir per construir aquests túnels.

Com he dit, és un museu en el que hi ha una mica de tot. Obres d’art, història del país i també sobre el mode de vida en l’època socialista, l’escola, les cases...

La sala d’actes és la més gran del búnquer. Era aquí on estava previst que es reunís el govern en cas de que esclatés una guerra. Em sembla que la idea de fer la seu del parlament fortificada la van agafar de Corea del Nord.

Hi ha una sala que representa un gimnàs d’escola, per posar de relleu l’obsessió que hi havia per l’esport en el període de la dictadura.

Vam estar una hora aproximadament fent la visita del búnquer. Després vam anar cap al centre de Tirana.

Havia estat a Tirana en el 2013 i en el 2017. En ambdós casos la visita va ser breu, a l’igual que ara. Potser per això no recordava gairebé res.

El primer que veiem és el parc Ismail Quemali, on hi ha una escultura de Ismail Qemal Vlora molt ala vora d’un petit búnquer. 

Qemali va néixer a Vlora en el 1844, quan aquesta població formava part de l’imperi otomà. Va ser un dels líders del nacionalisme albanès. Va tenir un paper clau en la declaració d’independència d’Albània el 28 de novembre del 1912, just abans de que esclatés la primera guerra dels Balcans. Va morir l’any 1919 i a títol pòstum va rebre la condecoració d’Heroi del Poble d’Albània i està considerat el fundador de la nació albanesa i per això arreu del país es troben escultures seves. 

Passem per la plaça dedicada a la Mare Teresa, una plaça en estil racionalista, un tant desangelada. Plaça més gran de la ciutat.

Després arribem a la plaça Skanderbeg, que és la plaça principal de Tirana. Com ja vaig explicar el nom de laplaça es deu a l’heroi nacional albanès, de la família Kastrioti, que tothom coneixia com Skanderbeg.

La plaça té uns 40.000 m2 i com és lògic hi ha una estàtua eqüestre de Skanderbeg.

Al voltant de la plaça hi ha molts edificis de l’època en la que es va dissenyar, durant l’ocupació italiana.

L’any 1917 els austríacs van construir aquí una plaça. L’any 1920 quan la ciutat es va convertir en capital es van fer diferents planificacions per la ciutat ja que havia crescut molt la seva població. Els edificis que hi havia durant la monarquia, entre el 1928 i el 1939, van desaparèixer majoritàriament en el període comunista. Al centre hi havia una font. On ara hi ha el palau de cultura en aquell temps hi havia el mercat, la catedral ortodoxa es trobava on hi ha ara un hotel i on hi ha el museu d’història hi havia l’ajuntament.

On ara hi ha el monument a Skanderbeg abans hi havia una estàtua de Stalin. Hi va haver també una estàtua de Enver Hoxha. L’any 1991 amb la caiguda del comunisme les manifestacions estudiantils van aconseguir la retirada de l’estàtua del dictador.

L’any 2017 es va reformar la plaça, diuen que és la zona de vianants més gran dels Balcans i ha rebut alguns premis i reconeixements.

La plaça no és plana sinó que té una certa forma piramidal, que gairebé no s’aprecia. Pel seu paviment s’han fet servir pedres de diferents llocs d’Albània i estan marcades indicant la seva procedència.

A la mateixa plaça hi ha una mesquita i la torre del rellotge.

La torre del rellotge té 35 metres d’altura. És el que queda d’una antiga torre otomana construïda en el 1821. El rellotge, alemany, es va col·locar l’any 1928. Després de la segona guerra mundial va caldre reconstruir-la ja que havia quedat malmesa.

En el moment en que es va construir aquesta torre era l’edifici més alt de la ciutat, però quan va estar acabada la mesquita el seu minaret és més alt.
Al costat hi ha la mesquita Eh’tm Bei, una petita joia que, tot i que ja l’havia vist anteriorment, va impressionar-me altre cop per la seva decoració.

És un dels centres religiosos més antics de Tirana; va ser construïda entre el 1789 i el 1821. Després de la segona guerra mundial va passar a ser la més important de la ciutat, ja que la del Suleyman Paixà havia quedat molt afectada per la guerra.

Una de les peculiaritats d’aquesta mesquita és que en la seva decoració apareixen flors i elements de la natura, cosa gens habitual en altres mesquites.

L’any 1967 a Tirana hi quedaven 28 mesquites, actualment en resten tan sols 8. Quan Albània va ser declarat país ateu es van destruir la majoria de mesquites i esglésies. Aquesta mesquita va estar tancada fins a la caiguda del comunisme.

En el deambular per la ciutat trobo l’escultura d’una dona, Geraldina Apponyi; no em sonava de res aquest nomo sigui que he hagut de buscar qui era i me n’he endut una bona sorpresa. És l’escultura de la reina Geraldina d’Albània, l’esposa del rei Zog I (aquest sí que ja m’havia aparegut en alguna cosa que havia llegit). Va néixer a l’agost del 1915 a Budapest i va morir en el 2002 aquí a Tirana.

Geraldina era filla d’un comte, el comte Gyula Apponyi de Nagyappony, d’aquí ve lo de Apponyi. La seva mare era americana, Gladys Virginia Stewart, filla d’un ric diplomàtic de Virginia.

Amb la caiguda de l’imperi austro-hongarès la família se’n va anar a viure a Suiza. Geraldina tenia tan sols 3 anys. L’any 1921 van tornar a Hongria però quan tres anys més tard va morir el pare, la vídua i els fills, es van traslladar a viure al sud de França on es va tornar a casar aquest cop amb un oficial francès. Als nens els van enviar a estudiar a Hongria i a les nenes les van enviar a Viena.

La família va començar a anar justa de diners i Geraldina es va haver de posar a treballar. Va ser l’any 1937 quan l’hi van presentar al rei Zog I, que havia vist una fotografia seva i v voler conèixer-la pel que la noia va anar a Albània i en pocs dies estaven ja compromesos.

Se la coneixia com “la rosa blanca d’Hongria” i abans del casament se la va nomenar princesa Geraldina d’Albània.

Es van casar en el 1938; em xoca que diuen que ella era catòlica i el rei era musulmà. Mussolini va assistir, entre d’altres personalitats, a la cerimònia. Hitler els hi havia regalat un cotxe Mercedes Benz descapotable amb el que van anar de lluna de mel.

Amb la invasió italiana d’Albània van marxar a l’exili, fent estada en diferents països. Van tenir un fill, el que seria el rei Leka I, proclamat rei pel govern monàrquic a l’exili.

L’any 2002 quan les lleis ja havien canviat, Geraldina va decidir tornar a Albània; va morir poc després, als 87 anys. Dos anys més tard, el seu net, el príncep Leka II d’Albània va acceptar a títol pòstum la Medalla de la Mare Teresa que li va concedir el govern albanès en reconeixement de la seva tasca caritativa pel poble albanès.

S’ha creat la Fundació Reina Geraldina que dona assistència als desvalguts, nens pobres, orfes i gent gran.

Després de la visita pel centre vaig anar a donar una volta pel barri de l’hotel, en direcció oposada al centre. Hi ha molts contrastos en els tipus d’edificis i per tot arreu han anat posant notes de color, per deixar enrere l’època en que tot era en gris.

Passejant per una gran avinguda, es pot veure una antiga locomotora de tren restaurada. Més o menys en aquesta zona es pot veure, per sota de la gran avinguda un altre barri, molt més pobre. Hi ha lones que més o menys tapen la visió. Recordo haver estat per aquí l’altre cop, em sembla que és un barri on s’hi ha anat instal·lant refugiats que arriben. Vist des de dalt m’ha semblat que està més buit que l’altre cop que l’havia vist, o almenys les cases o barraques que donen a aquesta banda. També m’ha semblat molt més descuidat del que el recordava.

Després vaig pels carrers de darrera l’hotel, trobo una madrassa i segueix havent-hi el contrast d’edificis de diferents estils.

Per acabar, just abans d’anar cap a l’aeroport vaig fotografiar una escultura gegantina que em va agradar i que estava en el passeig principal a tocar de l’hotel.

La visita de Tirana ha sigut molt incompleta; tant sols hi hem estat pel tema dels vols. De totes formes, tornar a una ciutat al cap d’uns anys sempre és interessant. I el que ha sigut nou per mi és la visita del búnquer.