Khudabad va ser la capital de la dinastia Kalhora, abans de que
la capital es traslladés a Hyderabad.
La dinastia Kalhora va governar al Sind des del 1701 al 1783.
Yar Mohammad Kalhoro va ser el primer d’aquesta nissaga; va regnar des del 1701
al 1719 i és el que va fer construir la mesquita.
Sovint el nom d’aquests governants (i de molts governants en el
subcontinent indi) la paraula Mia; sembla que formi part del nom però en
realitat és un títol reial. L’esposa del Mian s’anomenava Begum.
A la seva mort el va succeir el seu fill Noor Mohammad Kalhoro
que va regnar del 1719 al 1755. Com passa sovint, les informacions que trobo no
sempre concorden. En algun llocs diu que va
ser aquest governant el que va traslladar la capital aquí a Khudabad,
però en algun altra lloc trobo que la ciutat va ser la capital dels Kalhora des
del 1710 al 1768; després es va traslladar a Hyderabad, que va ser
la capital des del 1768 al 1783.
Els governants Kalhora van promoure l’art, l’arquitectura, la
cultura, la llengua, la música i l’artesania. Tot això s’impulsava des de
Khudabad, des del fort que hi havia al voltant de la mesquita i des de la
pròpia mesquita, que servia també d’escola. Van potenciar el desenvolupament de
la ciutat, i això va fer que arribessin molts hindús a treballar i a
comerciar.
D’aquí va sortir la primera moneda del Sind, així com
l’escriptura khudabadi.
L’escriptura khudabadi és un dels quatre tipus d’escriptura que
es va fer servir per escriure la llengua sindi. Té les seves arrels en
l’escriptura brahmi, com la majoria de llengües índies, tibetanes i del sud-est
asiàtic. Aquesta escriptura la va crear la diàspora sindi que residia a
Khudabad, per enviar missatges als seus parents que vivien en les seves ciutats
natals.
Degut a la seva simplicitat es va estendre ràpidament i la van adoptar
altres grups sindi per enviar cartes i
missatges. Els comerciants sindi registraven els seus comptes i transaccions en
aquest nou tipus d’escriptura.
Va arribar un moment en que conèixer aquest
tipus d’escriptura era clau per a contractar algú que tingués que viatjar a
l’estranger; així els seus comptes i llibres comercials es podien mantenir en
secret per a persones estrangeres i funcionaris governamentals. A les escoles
s’ensenyava el sindi en l’escriptura khudabadi.
Els comerciants van continuar utilitzant aquesta escriptura per
als seus registres fins a la independència del Pakistan el 1947.
Per tant, Khudabad era una ciutat pròspera, dinàmica, amb molta
riquesa cultural i la seva mesquita n’era un bon exemple.
La mesquita s’havia construït entre el 1710 i el 1718. Però
quan el darrer governant Kalhora va traslladar la capital a Hyderabad, en no
tenir el suport governamental va començarà deteriorar-se. De fet va ser tota la
ciutat la que se’n va ressentir.
Cal dir que no va ser un caprici el canvi de lloc de la
capital. El riu Indus va canviar el seu curs cap a l’any 1757, a causa dels
monsons; hi va haver un període d’inundacions successives a la vora del riu i
la ciutat també va quedar inundada diversos cops.
Després de la mort de Noor Mohammad, hi va haver disputes in
enfrontaments per la successió entre els seus fills. Hi va haver una època de
molta inestabilitat. En aquesta època turbulenta una tribu balutxi, els Khosa,
va cremar la ciutat. En el 1759, gràcies al suport de cabdills balutxis, Ghulam
Shah Kalhoro va poder derrotar als seus germans i governar el territori. Va
construir la nova ciutat una mica més enllà d’on estava originalment, propera
al nou curs del riu Indus.
L’any 1783, Fateh Ali Khan, cap tribal balutxi i cap de la
dinastia Talpur va derrotar els Kalhora i va assumir el càrrec com a nou
governant de Sind. Va mantenir la capital a Khudabad, però quan l’any 1789 el
riu Indus la va inundar de nou, va decidir el trasllat a una nova ubicació,
Hyderabad.
Bona part de la població de Khudabad va emigrar a la nova seu
de la reialesa, i és quan va començar el declivi de la ciutat.
Henry Cousens (1854-1933) va ser un arqueòleg i fotògraf
escosses conegut pel seu treball sobre els monuments i antiguitats de l’Índia
britànica, especialment per l’estudi d’aquesta regió del Sind.
Va visitar, estudiar i fotografiar Khudabad, i en l’informe que
va redactar pel Servei Arqueològic de l’Índia Occidental, 1895 a 1896, indicava
que la gran mesquita de la ciutat era un edifici desert i descuidat. També deia
que es veia que havia tingut una bona decoració de rajoles, que calia
conservar, però que estava molt malmès perquè els visitants havien intentat
arrencar-les.
En el segle següent no s’hi va fer cap obra de conservació.
Durant les fortes pluges de 1994-95, una de les cúpules principals sobre la
sala d’oració es va ensorrar. Altres dues cúpules grans i dinou més petites
també van ser danyades per les pluges monsòniques. El 2009 es van realitzar
alguns treballs de reparació per estabilitzar l’estructura i reconstruir les
cúpules.
L’any 2015, CyArk va formar un equip d’estudiants de la
Universitat de Ciències de la Gestió de Lahore (LUMS) per escanejar i
documentar el que quedava. Aquestes dades digitals es poden utilitzar per
estudiar el que queda de les belles rajoles kashi i pintures al fresc, així com
la notable arquitectura i proporcions del lloc.
CyArk és una organització sense ànim de lucre situada a
Oakland, Califòrnia, fundada el 2003. La seva missió és registrar, arxivar i
compartir digitalment el patrimoni cultural més important del món.
En un article del 2020 es fa una crítica a la restauració que
s’ha fet de la mesquita de Khudabad.
La mesquita del 1718 ha estat en procés de restauració durant
més de 20 anys, però segons els experts
en patrimoni, la restauració ha sigut deficient, amb mà d’obra no qualificada i
experts que no eren tècnics.
En aquest article expliquen que en el passat hi havia un fort
construït al voltant de la mesquita, i que ha estat destruït per contractistes
sense experiència que van arrencar el fang per dur a terme les tasques de
conservació de la mesquita.
En el seu llibre titulat “Sindh Tiles” (les rajoles del Sind),
l’escriptor i arqueòleg britànic Henry Cousins qualificava el treball de
rajoles que decoraven la mesquita com una obra mestra. Però aquestes rajoles
que en el passat meravellaven a tothom han desaparegut; els contractistes
locals les van destruït en intentar restaurar-les o bé les van substituir per
rajoles locals, noves. Segons algun expert, el Departament de Cultura, Turisme
i Antiguitats no està tècnicament equipat per executar la restauració de llocs
històrics.
Segons l’antic director del Departament de Cultura, el govern
provincial s’havia adonat que els materials que s’empraven no eren els
correctes, durant un temps es va aturar la restauració però després els
contractistes van continuar la seva feina i res va canviar. Havien arrebossat
les parets amb ciment local en lloc d’utilitzar el material idoni per a la
restauració dels llocs patrimonials.
Un especialista critica que la major part del patrimoni del
Sind s’ha remodelat o reconstruït amb treballs deficients, en lloc de fer
treballs de conservació.
El secretari de Cultura, Turisme i Antiguitats, va refutar les
acusacions fetes contra el departament.
Aquesta mesquita era una obra mestra de l’arquitectura mogol,
caracteritzada per la seva luxosa decoració amb rajoles esmaltades. L’entrada
de la mesquita estava adornada amb panells de rajoles sindi locals, que
mostraven intricats patrons florals i formes geomètriques. La cambra d’oració,
dividida en dos espais, presenta elegants arcs sostinguts per pilars massius,
creant un gran i imponent espai interior.
Construïda durant el període Kalhora al segle XVIII, la
mesquita representava el desenvolupament arquitectònic i cultural de la regió
sota el govern de Kalhora. Les seves opulentes decoracions de rajoles i
pintures al fresc la distingien com una fita arquitectònica significativa de
l’època. Aquesta mesquita era un recordatori de la grandesa i magnificència de
la dinastia Kalhora al Sind. Va servir com a centre d’activitats religioses i
culturals, allotjant milers de fidels i contribuint al vibrant teixit social de
la regió.
La mesquita que es veu actualment és nova, fruit d’aquestes
reconstruccions. Tan sols es conserva alguna part delsmurs de l’antiga
mesquita.
Com es pot veure, per les bastides que hi ha en alguns llocs,
la mesquita segueix en procés de restauració.
