
Sehwan està situada a la riba oest del riu Indus, molt a prop
del llac Manchar i a uns 130 km al
nord-oest d’Hyderabad. Se la coneix com Sehwan Sharif, la Noble Sehwan, i és
una de les ciutats més antigues del Pakistan, és de l’època pre-islàmica.
Actualment la importància de la ciutat rau en el santuari de Lal Shahbaz
Qalandar, que és un dels santuaris sufís més importants del Pakistan i atrau
cada any a més d’un milió de visitants.
Hazrat Shaikh Usman Marvandi, va ser un gran poeta, erudit i
sant sufí del Sind, conegut com a Hazrat Lal Shahbaz Qalander. Hazrat és un
títol honorífic espiritual de l’islam; Lal vol dir vermell, que era el color de
la seva vestimenta habitual; Shahbaz fa referència al seu esperit virtuós i
celestial; i Qalandar és un títol que es dona als sufís amb molta
espiritualitat.
Va néixer l’any 1177 en el si d’una família afganesa. El seu
pare també va ser un reconegut erudit del seu temps que va emigrar a l’Iraq i
després a l’Iran, als centres de l’aprenentatge islàmic d’aquell moment. Primer
va aprendre amb el seu pare i després va viatjar pel mon islàmic. Era l’època
daurada del sufisme; hi havia diversos reputats sufís predicant i ensenyant
arreu del món.
En les seves ensenyances parlava sobre amor, pau, igualtat i
fraternitat; va predicar per tot el Sind. Va aprendre moltes llengües i va
arribar a parlar amb fluïdesa el sindi, el sànscrit, el persa i l’àrab.
Hi ha evidències de la seva presència al Sind en el 1196 i es
va instal·lar a Sehwan cap al 1251. A la seva mort va ser enterrat aquí a
Sehwan.
A Multan va conèixer els tres companys amb els que formarien el
grup llegendari dels 4 amics, coneguts com Chahar Yar (que en persa significa
els 4 amics). Vam visitar la tomba de Bahauddin Zakariya a Multan i la de
Jalaluddin Bukhari a Uch. El quart era Baba Fariduddin Ganjshakar. Els quatre
amics van viatjar pel Sind i el Panjab predicant les seves ensenyances.
Lal Shahbaz Qalandar (1177-1274) també conegut com a Jhulelal
de Sehwan, era el més excèntric dels quatre amics. Diuen que era un asceta dur,
que practicava actes d’auto-mortificació. Es va unir als ascetes que ja hi
havia a la ciutat.
El santuari es va construir l’any 1356. És un bon exemple de
l’art i l’artesania tradicionals del Sind, amb les rajoles típiques Kashi
combinat amb miralls. La porta d’entrada del santuari està xapada en or, regal
de l’antic xa de Pèrsia i va ser instal·lada per l’ex primer ministre del
Pakistan Zulfiqar Ali Bhutto.
El seu Urs se celebra en l’aniversari de la seva mort, el 18 de
Shaban (el 8è mes lunar del calendari islàmic) i llavors la ciutat s‘omple de
devots de tot el món. Durant tres dies els carrers s’omplen de gent, pelegrins,
faquirs...
Després s’ha ampliat diversos cops, després de la seva
fundació. En les narracions que va fer Ibn Battuta dels seus viatges per la
regió en el segle XIV esmenta aquest santuari. L’any 1639 es va fer una
important ampliació. La popularitat d’aquest santuari ha perdurat al llarg dels
segles. És venerat per hindús, sikhs i musulmans.
L’any 1994 es va esfondrar part de la cúpula central, sota de
la quan hi ha la tomba del sant. Per ordre de Benazir Bhutto, que era la
primera ministra, es va fer una nova cúpula daurada. La part exterior està
coberta per rajoles daurades procedents dels Emirats Àrabs Units, mentre que la
superfície interior està decorada amb rajoles de l’Iran. De la mateixa època és
el pati del dhamaal.
El dhamaal és una dansa o ball de meditació, en que els
participants entren en un estat de trànsit al ritme de la música dels tambors.
Es creu que Lal Shahbaz Qalandar havia participat en aquest tipus de dansa. Hi
participen homes i dones, en zones diferenciades del pati.
El 16 de febrer de 2017, hi va haver un atac suïcida al
santuari a l’hora del dhamaal; el va reivindicar l’Estat Islàmic de l’Iraq i el
Llevant. Van morir 88 persones i hi va haver uns 250 ferits. Diuen que l’endemà
al matí, el conserge del santuari va mantenir la tradició diària de tocar la
campana del santuari a 2/4 de 4 del matí, i va prometre desafiant que no es
deixaria intimidar pels terroristes. I al vespre es va reprendre la cerimònia
de la dansa meditativa, el dhamaal.
Uns dies després de l’atac, diversos artistes i intèrprets
pakistanesos destacats van participar aquí en un dhamaal, desafiant als
islamistes radicals. En el primer aniversari de l’atemptat es va organitzar una
altra sessió de dhamaal, en la que hi va participar (potser també la va
organitzar) l’activista social pakistanesa Sheema Kermani. Diuen que va fer una
actuació apassionada i que va dir als mitjans que ningú pot aturar la música i
la dansa.
Sheema Kermani (nascuda el 16 de gener de 1951) és una
ballarina clàssica i activista social pakistanesa. És la fundadora del Grup
d’Acció Cultural Tehrik-e-Niswan (Moviment de Dones), que lluita pels drets de
les dones. És coneguda com a ballarina clàssica, coreògrafa, actriu,
directora, productora i actriu de televisió.
Defensa la cultura i els drets de les dones. Ha rebut molts premis, tant com a
artista com pel seu activisme.
Una de les dues famílies guardianes hereditàries és hindú. I
els hindús realitzen el ritual mehndi a l’obertura de l’urs anual del santuari.
Fins al segle XIX, tant els hindús com els musulmans creien que el cabal del
riu Indus, que està a la vora, augmentava i disminuïa segons el caprici de Lal
Shahbaz Qalandar.
Zulfiqar Ali Bhutto, l’antic primer ministre del Pakistan,
freqüentava el santuari i utilitzava les seves freqüents visites al santuari
per presentar-se com a part de les tradicions culturals del Sind. La cançó Dama
Dam Mast Qalandar (cant espiritual sufí escrit en honor de Lal Shahbaz
Qalandar) es tocava habitualment durant els seus mítings de campanya i es va
convertir en un himne no oficial del Partit Popular del Pakistan.
En aquest santuari també hi venen grups de dones gitanes
joglars, generalment pobres, que canten cançons espirituals a canvi d’almoines.
Els grups de dones joglars no es veuen en altres santuaris del Sind.
Vam assistir al dhamaal. En el pati, la zona central està
destinada als homes i als músics, i sota el porxo hi ha les dones; és aquí on
ens van fer posar al nostre grup. Ens van avisar de que fóssim respectuosos i
que quan alguna dona entrés en trànsit, no la fotografiéssim.
Si no estic confosa, hi ha gent que creu que aquesta cerimònia
ajuda a guarir o alleuja malalties, no sé si totes, o les mentals. El cas és
que els familiars porten aquí a la persona que pateix algun desordre d’algun
tipus. En la zona homes hi havia un nen d’uns 8 anys que va entrar en trànsit.
I darrera meu, una noia també; les dones que estaven allà van fer un cercle al
voltant per protegir la seva intimitat. Em van indicar que no em girés ni
mirés. Per com m’empenyien, la noia necessitava cada cop més espai per fer el
seu ball. Em van explicar que a vegades es treuen el mocador deixant els
cabells lliure.