La importància de Thatta al llarg de la història ha vingut marcada per la seva proximitat al riu Indus. L’Indus ha anat canviant el seu curs amb el temps, quan passava prop de la ciutat, aquesta tenia rellevància i la perdia quan el curs del riu se n’allunyava.
Muhammad bin Qasim va capturar la regió el 711 després de
derrotar el raja local en una batalla al nord de Thatta. En el moment de les
conquestes omeies, a la regió del Sind hi vivien petites tribus seminòmades i
les religions majoritàries eren l’hinduisme i budisme. La conquesta omeia va
introduir l’islam a la regió.
A principis del segle XI Mahmud de Ghazna va envair el Sind,
començant el període gaznèvida, amb Abdul Razzaq com a governador de Thatta en
el 1026.
L’any 1051 el cap local Ibn Sumar, llavors governant de Multan,
va prendre el poder al Sind i va fundar la dinastia Sumra, que va governar des
de Thatta durant els següents 300 anys.
El 1351, la dinastia Samma, d’ascendència rajput de Sehwan, es
va apoderar de la ciutat i la va convertir també en la seva capital.
Ja he comentat abans que el cementiri de Sonda és del període
dels Samma. I la necròpolis que va agafar molta importància en aquella època va
ser la de Thatta, la necròpolis de Makli.
La dinastia Samma es va acabar en el 1520 quan el governant
Samma Jam Feroz va ser derrotat per Shah Beg de la dinastia Arghun. La dinastia
Arghun va governar el Soldanat del Sind des del 1520 al 1554. A la mort del
darrer governant d’aquesta dinastia el va succeir la branca dels Tarkhun, que
van estar al poder del 1554 al 1593, quan l’emperador mogol Akbar va annexionar
el Sind al seu imperi.
L’any 1555 el governant Tarkhun, Muhammad Isa Tarkhun (Mirza
Isa Khan I), es va veure amb dificultats per controlar els problemes al Sind i
va demanar ajuda als portuguesos. Quan van arribar els 700 soldats portuguesos,
en 28 vaixells, Isa Khan I ja havia resolt el conflicte. Suposo que és per això
que els tarkhuns es van negar a pagar als soldats portuguesos, que van arribar
quan ja no hi havia res a fer. El cas és que els soldats portuguesos van
saquejar la ciutat, robant el seu enorme tresor d’or i matant a molts
habitants.
La relació dels portuguesos amb el Sind havia començat a
principis del segle XVI, quan l’any 1507 Afonso de Albuquerque va conquerir
Ormuz i els comerciants portuguesos van crear a la ciutat una fàbrica
(feitoria); i a finals del segle XVI s’hi va establir un orde religiós, Orde
Secular de Carmelites Descalços.
A partir de 1592, durant el regnat de l’emperador Akbar, Thatta
va ser governada per l’Imperi Mogol des d’Agra, i això va provocar un declivi
en la prosperitat de la ciutat, ja que part del comerç es va desplaçar cap a
altres ports mogols.
El renaixement de Thatta va ser de curta durada, ja que en la
segona meitat del segle XVII es va modificar el curs del riu Indus, passant més
a l’est i això va provocar l’abandonament de la ciutat com a port marítim. Tot
i això, els comerciants hindús de la ciutat van continuar jugant un paper
important en el comerç i van començar a utilitzar els seus propis vaixells en
lloc de dependre dels vaixells europeus per al comerç.
La importància comercial de Thatta anava minvant ja que bona
part de les classes comercials de la ciutat es van traslladar a Nerunkot al
nord del Sind, o a Gujarat. En no ser la capital, tampoc va millorar massa
durant el període Talpur, ni després dirant l’Imperi Britànica que va
traslladar la capital del Sind d’Hyderabad a Karachi.
A la dècada de 1970, sota el govern de Zulfiqar Ali Bhutto, es
van restaurar molts dels monuments de la ciutat i part de la indústria es va
traslladar aquí.
Aquesta mesquita es va construir en època de l’emperador mogol
Xa Jahan, el fill i successor de Jahangir.
Si ho tinc ben entès, Xa Jahan es va rebel·lar contra el seu
pare, l’emperador Jahangir, i es va refugiar en aquesta ciutat. Va quedar
impressionat per l’hospitalitat que va rebre de la gent del Sind i va com a
mostra d’agraïment va ordenar la construcció de la mesquita.
Diuen que amb aquesta construcció també volia ajudar en el
procés de reconstrucció de la ciutat que havia quedat molt malmesa, després de
la gran tempesta que va afectar a tota la regió, l’any 1637.
Les inscripcions perses que hi ha indiquen que va ser
construïda entre 1644 i 1647, durant el regnat de l’emperador mogol Xa Jahan.
Hi ha un afegit posterior, del 1659, durant el regnat de l’emperador Saiqa
Vakil.
El mihrab de la mesquita inicialment s’havia alineat de forma
incorrecta amb la Meca. Es diu que els planificadors de la mesquita van
recórrer al místic sufí, Makhdum Nooh, que està enterrat a una ciutat propera,
Hala, per corregir l’alineació. La tradició popular sosté que Makhdum Nooh va
corregir l’error de la nit al dia amb el poder de la seva oració, assegurant
així el seu estatus com a sant. Llegendes apart, els registres històrics
mostren que el mihrab de la mesquita havia estat reconstruït un segle després
de la construcció de la mesquita.
L’ús profús de rajoles es considera la mostra més elaborada de
rajoles del subcontinent indi. En aquesta mesquita no hi ha frescos, a
diferència de la mesquita Wazir Khan de Lahore, que era també de l’època de Xa
Jahan.
Les rajoles de la mesquita són de diferents colors: blau
cobalt, turquesa, violeta de manganès i blanques.
A diferència de la mesquita de Lahore, en que cada rajola és
d’un color, aquí cada rajola té més d’un color. L’ús de rajoles multicolors i
patrons florals reflecteix les influències perses kashani.
On més destaca el treball de maó és a les arcades que envolten
el pati central. El anells concèntrics de maó s’utilitzen per embellir la part
inferior de les cúpules perifèriques.
El mihrab de la mesquita presenta pantalles perforades, un
element que s’utilitza habitualment en els monuments funeraris mogols, però
inusual en les mesquites mogols.
La mesquita és inusual per la seva manca de minarets. Té un
total de 93 cúpules, la major quantitat de qualsevol estructura al Pakistan.
Ens van dir que s’havia construït en forma de caravanserrall.
Es van realitzar obres de restauració l’any 1692, per part de
l’emperador Aurangzeb, i més tard, en el 1812, per Murad Ali Khan Talpur.
