Sud de Xina_9: Yunnan. Shaxi.

Quan vam arribar a Shaxi seguia plovent i ja era gairebé fosc. Vam donar una volta per situar-nos una mica. L’hotel el teníem prop del centre antic i també teníem una pastisseria a la vora per comprar esmorzar.

El carrer principal del barri antic està ple de petits restaurants. Està en restauració però així i tot té encant. Hi havia molt poc turisme.

Va ser al matí quan vaig sortir a explorar els seus racons. En una hora es pot haver fer tota la volta però val la pena entretenir-se i anar descobrint detalls, en les decoracions, patis de cases... 

Algunes famílies et deixar visitar la seva casa pagant alguna cosa; en la casa que vaig entrar pagaves 10 yuans. Era un matrimoni gran i suposo que això els hi ajuda a tenir un petit complement. 

Hi ha un pati central amb una construcció de dos pisos que l’envolta. L’home és el que ens porta fins al pis de dalt, on tenen l’altar familiar. Una estructura de fusta molt treballada, amb les fotografies dels avantpassats. A la planta baixa, hi ha habitacions i la cuina. Aquí hi ha una combinació de forns antics i mobiliari modern funcional. En una de les habitacions hi ha una parella més gran. 

Mentre érem allà va entrar un grupet de turistes xinesos; a aquests els a atendre la senyora, que va poder xerrar a gust mb ells. Amb nosaltres la comunicació era limitada per no dir nul·la. 

Aquesta ciutat era un lloc de parada en la ruta comercial del te i els cavalls, i es va construir durant la dinastia Tang (618-907). Poc a poc va anar prosperant i l’època de major activitat i riquesa va ser al llarg de les dinasties Ming i Qing (1368- 1912). Com ja he comentat en algun altre lloc, aquesta ruta comercial connectava el Tibet amb el sud-est asiàtic. 

Hi ha molts edificis d’aquella època, que més o menys es van salvar dels estralls de la revolució cultural. Ara be, amb l’arribada del comunisme, quan es van prohibir els mercat privats, el comerç en aquesta ciutat se’n va ressentir i poc a poc es va anar degradant. 

L’any 2001 estava dins de la llista dels llocs o monuments en més mal estat. Llavors es va posar en marxa un projecte conjunt entre el govern local i el suís, per dur a terme la restauració, posant especial cura de que no fos una reconstrucció. Per evitar-ho s’han fet servir tècniques i materials tradicionals. 

La plaça del mercat dels divendres és molt agradable. No era divendres quan hi vam ser nosaltres, i tampoc sé segur si actualment el mercat es fa aquí o en algun altre lloc. 

La població d’aquí és Bai i Yi, majoritàriament i al mercat setmanal hi ve l gent dels pobles del voltant a intercanviar productes. 

El que destaca més d’aquesta plaça son els arbres, que diuen que tenen més de dos-cents anys i que d’ells se n’extreuen remeis de la medicina tradicional xinesa, i un parell de construccions a banda i banda de la plaça. 

A l’esquerra de la plaça hi ha el temple Sideng, tot i que em sembla que aquest és el nom de la plaça. Aquesta construcció també en diuen el teatre. Estava tancat i no el van obrir perquè deien que estava en obres. Últimament em van dir que hi havia un museu. És un edifici que tot i que té un aire decadent té també pintures recents. 

Enfront seu hi ha el temple Xingjiao, construït en el 1415, durant la dinastia Ming. Consta de tres edificis centrals alineats un darrera l’altra, com en molts d’aquests complexos. El primer és la capella dedicada a Guanyin, la bodhisattva de la compassió infinita. En l’última capella hi ha tres figures de Buda en or. 

En aquest complex hi ha representat el conjunt de creences de la regió: budisme tàntric, cultura Bai, confucianisme i la cultura xinesa. Hi ha representació de Buda en femení, que s’associa a l’estructura social matriarcal que tenen les ètnies d’aquí. Llegeixo que actualment els cognoms passen per la línia materna. 

Durant la revolució cultural en aquest temple s’hi va instal·lar la seu del govern, i per això es va salvar de la destrucció. 

Continuant pel carrer principal s’arriba a una de les portes de la ciutat la que dona al riu Heihui. 

A l’altra banda s’estenen els camps i les muntanyes. Molt a la vora es pot veure el pont Yujin que es va construir cap al 1700. El pont de pedra va quedar destruït durant la guerra i reconstruït en els 1931. 

Aquest pont és clau per la gent de Shaxi, ja que els hi permet accedir fàcilment a l’altre cantó. 

En el centre del pont de pedra hi ha un cap de tortuga que sobresurt cap enfora, mirant cap l’aigua, i a l’altre costat hi sobresurt la cua. És com si el pont estes construït sobre una tortuga, que és un símbol de longevitat i també que porta bona sort. 

Algunes de les cases tradicionals s’han reconvertit en hotels i pensions i tornen a tenir un aire atractiu. La ciutat està canviant ràpidament.

Una de les coses que em va cridar l’atenció són les pipes que fan servir aquí. No vaig acabar d’entendre com funcionen. És un tub metàl·lic força gruixut, aspiren per la part de dalt del cilindre; en el lateral hi ha un tub petit on col·loquen el cigarret encès. Vaig veure més d’una persona fumant així.