Quan vam arribar a Shigu era ja el vespre i seguia diluviant. Vam anar a sopar prop de l’hotel; vam prendre, com ja era habitual, un assortiment de plats. Carn de porc amb seva, bolets, costella de porc acompanyada amb menta cruixent. Mongetes i alguna altra cosa. La sorpresa va ser lo d’acompanyar el porc amb menta cruixent. Queda molt bona. Amb el refresc inclòs valia l’equivalent a 5 euros. 
Després ens va tocar anar al supermercat i a la pastisseria a comprar alguna cosa per l’esmorzar, ja que a l’hotel no hi havia restaurant. Aquí és habitual això. Les pastisseries tenen força cosa i amb bona pinta; sempre acabava trobant alguna mena de brioix o una mena de croissant.
Vam anar, tot caminant, cap al mirador del meandre del riu Iangtsé. Es troba uns 40 metres per sobre del nivell del riu. La pujada té alguns trams complicats degut a que no havia parat de ploure en tota la nit, i segui plovisquejant. Estava enfangat i rellisca bastant. La vista espectacular.
El riu Iangtsé es considera el riu mare de la Xina, i la travessa pel mig, separant el nord del sud. És el tercer riu més gran del mon. Neix en l’altiplà tibetà i a uns 70 Km de Lijiang fa un canvi brusc en el seu recorregut, un gir que fa que es vegi més o menys en forma de V. En aquest meandre el riu és ample I baixa lentament.
Està molt emboirat però es pot veure molt verd tot al voltant del riu. L’aigua, suposo que per ser època de pluges, de color argilós.
La població de Shigu es troba a la riba del Iangtsé; el seu nom vol dir tambor de pedra. Es va construir durant la dinastia Ming, al voltant del 1550 i aquesta pedra és per commemorar la victòria del governador naxi de Lijiang sobre l’armada tibetana. És una llosa circular en marbre, que recorda la dels tambors que es veuen en els temples i cases; té un diàmetre de 1,5 metres i menys d’un metre de gruix. Es diu que s’esquerda abans d’una guerra i que la fissura torna a tancar-se quan torna la pau. 
Al llarg dels segles Shigu ha sigut un punt estratègic a nivell militar. Per aquí van creuar el Iangtsé diversos exèrcits, inclosa la llarga marxa de l’exercit roig cap al nord, l’any 1936.
Aquesta població es dedicava al comerç i estava en la ruta del te i els cavalls. Poc a poc va anar creixent i desenvolupant-se. Hi ha una mina de talc, que hi ha constància de que ja s’explotava durant la dinastia Yuan; però no va ser fins al 1966 que es va obrir una fàbrica de talc. En aquesta zona hi ha també marbre, or al·luvial, manganès, zinc i sofre.
Anant ja cap al poble trobem un vell cec que està tocant un instrument de corda; al costat mateix hi ha un antic pont penjat, que té 17 metres de llarg. Fet amb cadenes de ferro i planxes de fusta que han desaparegut. El que es veu és tan sols l’esquelet del pont.
El poble s’enfila per la muntanya, per carrers empedrats i relliscosos en dia de pluja. És dia de mercat i hi ha força moviment de gent.
A la part alta del poble, en un parc sobre un turó hi ha el monument que commemora la victòria del líder Naxi contra les tropes tibetanes i també el pavelló i monument dedicat a la llarga marxa de l’exercit roig comandat per Mao.
A dalt del turó hi ha un mirador sobre el Iangtsé i el poble i en una construcció al costat del mirador hi havia un grup de músics esperant a que pugés algú per fer un petit concert. Eren de l’ètnia Bai. Tocaven instruments de corda i un d’ells un flautí. Abans de cada cançó el que dirigia el grup ens explicava alguna cosa sobre la peça, però no enteníem res o sigui que ens vam dedicar a escoltar. En acabar ens van ensenyar els CD que tenien enregistrats per si en volíem comprar.
Després de contemplar la vista vam entrar en el pavelló on s’explica el que es coneix com “la llarga marxa” i es pot veure un recull de mapes i fotografies d’aquest fet històric rellevant.
La historia de la Xina en aquell moment em resulta un tant complicada. Si ho he entès be, el Kuonmintang era el Partit Nacionalista de Xina que aglutinava diferents grups. Es va fundar en el 1912, el seu fundador va ser Sun Yat-sen, i incloïa l’Aliança Revolucionaria que havia sorgit a Tokio, l’any 1905. Aquesta aliança la formaven xinesos expatriats opositors a la dinastia imperial Qing, que era la governant, i Sun n’era el líder.
El Kuomintang es va fundar a la província de Guandong (a la que pertany Macao, Hong Kong entre d’altres), o sigui cap al sudest. Poc a poc membres del Partit Comunista es van incorporar a aquest partit liderat per Sun. Algunes figures claus de la historia d’aquells temps, com Mao Zedong i Zhou Enlai van formar part també del Partit Nacionalista.
Ara be, quan va morir Sun Yat-sen l’any 1925 van sorgir dos faccions en el partit, la d’esquerres, liderada per Chiang Kai Shek i la de dretes liderada per Hu Han-min. Els problemes van sorgir en les esquerres. Els comunistes que formaven part del partit nacionalista anaven pujant en la jerarquia del partit i eren un perill pel lideratge de Chiang Kai Shek.
En la presa de Shangai en el 1927 es quan es van posar al descobert les friccions entre les esquerres en el Partit Nacionalista, el Kuonmintang. Sembla que els membres del partit comunista que formaven part de l’aliança posaven per davant els interessos del seu propi partit.
L’aliança nacionalista es va trencar i va perseguir als membres del partit comunista. Liderats per Mao Zedong van fugir cap al sud oest i aquesta fugida entre el 1934 i 1935 és la que es coneix com la llarga marxa. Perseguits per l’exercit del kuonmintang es van endinsar cap a l’interior de la Xina per arribar a zones controlades pel partit comunista. El gruix de l’exercit es va anar dividint en diverses columnes, a les que també s’hi anava ajuntant més gent en els pobles pels que passaven. Una de les columnes va arribar a Yunnan i va passar per Shigu. La marxa va ser dura i llarga (una de les branques va fer 12.500 Km en 370 dies); un 70% dels que van emprendre la marxa no van arribar al final.
Aquí a Shigu hi havia poc turisme local que tan sols donava una ullada ràpida als documents que hi havia en aquest pavelló. Suposo que per ells son fets estudiats i repetits a l’escola i no hi tenien tant interès com nosaltres que 3ns venia molt més de nou.
Després vam anar baixant cap al mercat. Seguia plovent. Per això és tant verda tota aquesta zona. El mercat el vaig trobar interesant amb detalls força curiosos. Una parada de tortugues d’aigua, que em va intrigar perquè suposo que devien ser per menjar.
Una parada d’un dentista. En diferents mercats ho vaig veure. El que em va xocar és que no és que encarreguessin la dentadura sinó que feien les cures enmig del mercat. No recordo si era en aquest mercat o en un altra. Una dentista amb les pinces, i una dent a punt de posar-li a la pacient, en ple carrer. Quan em vaig parar perquè em va sorprendre, em va mirar ofesa, i de seguida em vaig retirar.
Menjadors populars, sota els tendals, moltes verdures, la part de la carn, molt neta i amb el cap del porc al costat de les peces per indicar de quin animal es tracta.
També vaig creuar un grup de dones de l’ètnia bai, amb el seu mocador al cap i l’armilla blava. Estem ja en la zona bai.
Els bai tenen una llengua pròpia, d’origen tibetà però actualment es parla poc, la majoria han adoptat el xinès. És una llengua oral, es pot transcriure amb caràcters xinesos.
Aquesta ètnia ha tingut diferents noms, en el passat un d’aquests noms va ser kunming. El nom actual, Bai vol dir blanc és va posar després de la revolució, ja que acostumen a vestir de blanc. Entre els bai, les feines del camp les fan per igual homes i dones; diu que les dones bai son famoses per la seva força i residència ja que poden transportar càrregues molt pesades.
La religió dels Bai és un sincretisme entre el budisme i la creença en un deu local anomenat Benzhu. Des del segle VII la majoria d’ells són budistes i Guanyin, la deessa de la misericòrdia i la compassió té un paper important en els antics mites Bai. En els pobles Bai es poden trobar temples de les diferents creences (budistes, confucianistes, taoistes, daoistes i dedicats a Benzhu), junts en un sol complex o separats. 
Benzhu, el deu local és diferent en cada poble. Aquesta religió recull les llegendes i histories del poble, la mitologia pròpia.
Els ancestres dels Bai eren els Jin que entre el 200 a. C. i el 400 d. C. es van desplaçar cap a la província de Yunnan i es van barrejar amb la població local, els Qiang. D’aquesta mescla va sorgir el poble Bai.
Aquesta ètnia va crear el seu propi estil de vestimenta, amb brodats i combinacions de colors, que varia segons els pobles. Molts cops tenen representada en els brodats camèlies que simbolitzen la bellesa. Com ja he dit, en general vesteixen de blanc, combinant colors, especialment les dones. El color blanc simbolitza un elevat estatus social i també dignitat.
Les noies solteres acostumen a portar el cabell recollit en una cua i duen una cinta o diadema vermella. A més la majoria porten un davantal amb brodats. La forma que tenen les dones Bai d’enrotllar-se el mocador al cap diuen que vol representar una flor al vent.
Els Bai son hospitalaris i tenen gran respecte per les persones grans. Llegeixo que és una falta de respecte creuar les cames quan estàs assegut davant d’una persona gran d’aquesta ètnia.
La majoria de cases tenen una llar de foc i aquest espai es considera sagrat i no es pot escopir allà. Un altre tabú és que no es pot seure en el llindar de la porta d’entrada. Les persones quer estan de dol per una mort no poden entrar en una altra casa Bai. I el dia de l’any noi xinès no es pot utilitzar ganivets, no es pot transportar aigua cap a casa o escombrar el terra.